A principis del segle XIX, Sicília té un boom econòmic a causa de la producció de cítrics: taronges i, en especial, de les llimones, arribant a ser l’exportador més important de fruita de tot Europa, superant l’horta de París i totes les produccions espanyoles. Al port de Nova York, l’any 1880 hi van entrar 2.500.000 caixes de fruita dolça procedent de Palerm. La ciutat començava a regar tota la seva horta i la terra va florir. La capital siciliana era una ciutat preciosa, envoltada de camps de llimoners, una joia de la Corona del Regne de les Dues Sicílies, governat pels Borbons fins a la unificació italiana (1871) i, posteriorment, del Regne d’Itàlia. L’economia palermitana no es basava únicament amb la venda de cítrics, sinó també amb l’especulació de la fruita: el propietari s’endeutava, conscient que ho podria pagar quan cobrés els beneficis.
Els cítrics neixen d’uns arbres força delicats, si els comparem amb l’antiga agricultura de secà de vinya i olivera; per tant, se’ls ha de vigilar constantment, estar atent que no s’arranqui cap branca, se’ls havia d’evitar un estrès com la falta d’aigua… Per tant, els antics terratinents sicilians van optar per a agafar a gent que els cuidés dia i nit armats amb escopetes, voltant pels seus camps. Això acabaria derivant en una cosa totalment imprevisible. El primer lloc on trobem dades històriques d’aquest fenomen serà el de Gaspare Galati.
L’any 1872, el cirurgià Gaspare Galati es fa càrrec de l’herència de la seva dona, un “fondo” (el que anomenaríem una ‘finca’). Concretament, en una finca de Malaspina anomenada el “Fondo Riella”. Era una herència del seu cunyat, que va morir d’un atac de cor per culpa d’unes cartes amenaçadores que el volien obligar a vendre la finca per un preu molt baix. Galati en va investigar l’origen, i descobrí que eren dictades pel vigilant mateix de la finca, Benedetto Carolo. La primera cosa que va fer Galati, quan ho descobrí, va ser despatxar a Carolo. Poc després de fer-ho, va rebre una carta anònima, en la qual se’l cridava a tornar a contractar a Carolo; si no ho feia, hauria d’atendre’s a les conseqüències…
Veient les amenaces que rebia, Galati, per si de cas, va contractar uns nous guardes de seguretat per a vigilar la finca. Al cap de tres dies de ser contractats, van trobar-se un d’ells mort a una de les ribes, d’un tret d’escopeta. En aquell moment, Galati va descobrir una altra cosa de Carolo: a més de no saber escriure, aquest home s’emportava el 25% dels guanys de la finca. Després de la mort del nou guàrdia, va tornar a rebre una nova carta avisant-lo que el pròxim cop que disparessin, seria sobre la seva família. Llavors, va anar a la comissaria de policia de la zona i va portar totes les cartes amenaçadores. La policia les va agafar totes i el cas va quedar arxivat. Mai es va saber qui havia mort el nou guarda, però Galati va insistir a un jutge de Palerm perquè l’ajudés amb el cas. Aquest el va acceptar i va demanar les proves a la policia d’Uditore contra els “homes d’honor sicilians”, però va resultar que aquestes proves havien desaparegut…
Tot i així, les investigacions van acabar portant a l’església d’Uditore, apuntant en direcció, ni més ni menys, que al capellà del poble: el pare Rosario, conegut per haver visitat les presons durant el règim borbònic i perquè era el religiós que regentava una mútua anomenada “Terciaris de Sant Francesc d’Assís”. Carolo n’era un dels membres, però qui controlava la mútua era un tal Antonino Giammona. Galati va anar-lo a veure i se li va suggerir que vengués la finca per un preu que Carolo li havia aconsellat; aparentment, era la “millor solució per tothom”. Galati, contrariat per l’actitud d’aquell home, finalment va tornar als jutjats i va aconseguir una ordre i proves per a engarjolar a Carolo i a tres homes més acusats de matar el guarda de la finca.
Al mateix dia que van engarjolar a Carolo, va rebre una carta on posava: “Vostè està acusant homes d’honor. Retiri les denúncies o és home mort”. El més curiós de tot plegat és que l’endemà d’aquestes cartes, Carolo i els seus còmplices van ser alliberats per la policia sense el permís del jutge. Dos dies després, hi va haver un intent d’assassinat a la dona de Galati. Això va obligar a Galati a vendre els llimoners a Giammona i marxar cap a Nàpols, on va fer un informe en el qual descriu el seu cas i altres de similars. En aquelles pàgines, verifica com, en un poble de 800 habitants com Uditore, hi hagueren en un sol any 20 morts sense investigar. Aquesta informació acabarà duent Leopoldo Franchetti a visitar Sicília i a fer un altre informe que serà clau per saber qui era Antonino Giammona i què era la “Màfia”.
Leopoldo Franchetti era un home de lletres italià que vivia a Roma; polític i economista conservador, era també la viva imatge d’un romàntic europeu, qui, malgrat estar fascinat per l’informe de Galati, va quedar encara més esparverat per unes pàgines que havia escrit un tal Turrisi Colonna i va començar a preparar la seva estança a Sicília.
El baró Turrisi Colonna, sicilià i un dels primers alcaldes del Nàpols del regne d’Itàlia, parlava d’una “secta” en un informe de l’any 1863. Tres anys després de la incursió de Garibaldi, Colonna informa d’una secta d’origen desconegut que tenia uns 20 anys d’antiguitat; aquesta es dedicava al control del món criminal sicilià i intentava moure’s cap als negocis legals oferint protecció o apoderant-se de la producció. Els integrants es regien per un principi d’humilitat, la “umirtá“: el silenci sobre la seva existència. La primera norma d’aquesta peculiar secta és que no existia aquesta secta. D’aquest terme es creu que deriva la paraula “omertá“: la humilitat del silenci, de callar davant dels crims. Colonna explica també que els sectaris tenien codis per saber si estan amb un dels seus (“uno di noi”) o no.
D’una secta similar de carbonaris que es dediquen al món criminal, ja en tenim constància a Sicília durant el regnat borbònic. En aquell moment històric, aquesta secta va ajudar els revolucionaris, segons Colonna, a entrar a Palerm. Com ho sabia tot això Colonna? Molt fàcil d’explicar. La primera esquadra que va entrar a Palerm dels revolucionaris va ser l’esquadra liderada pel ja esmentat Antonino Giammona… el seu cap de seguretat personal. Aquí s’entra a un món de suposicions i especulacions. Quina relació hi havia entre Giammona i Colonna? La primera seria sobre si l’autèntic cap dels Terciaris de Sant Francesc d’Assis no fos, en realitat, Colonna; la segona seria la ignorància completa de Colonna sobre que Giamonna fos un dels caps d’aquesta secta; la tercera, que Giammona li expliqués tot a Colonna i ell en fes un informe, i la quarta (i la més possible, juntament amb la primera), seria que Colonna era un polític comprat per Giammona per a poder controlar realment el poder.
Poc després de llegir els documents de Colonna, Francheti arriba a l’illa amb la companyia d’un altre investigador anomenat Sidney Sonnino. Els dos van fer els seus informes sobre Sicília, el més important dels quals seria l’entrevista amb Colonna per part de Francheti. En aquella trobada, Colonna assegura: “els judicis no es poden concloure perquè els testimonis no són sincers. Solament es dirà la veritat quan s’acabi aquest malson de la Màfia”. Aquí està el primer testimoni escrit en què surt la paraula “Màfia”. L’existència de la Màfia la va
corroborar Franchetti amb el seu informe Condicions polítiques i administratives de Sicília. En aquest document, Franchetti explica el seu viatge per Sicília, en el qual explica tots els assassinats que ell veu o dels quals sent parlar. El més xocant va ser la mort d’un capellà a Caltanisseta, el vint-i-quatre de març de 1876. Per aquelles dates, Franchetti també narra un dels fets que es troba a l’illa. A través d’aquests exemples, podem capir millor la profunditat de l’arrelament del sentiment de pertinença a la Màfia-secta: una dona va delatar l’existència de la màfia a la policia al seu poble. Poc després de fer aquestes declaracions, aquesta serà morta pel seu fill, un criminal reconegut per tenir una relació estreta amb el món de la màfia.
Franchetti acaba el seu informe dient: “mentre he estat a Sicília, l’olor de la flor del taronger cada cop fa més olor de mort”. També serà la primera persona que nega que la Màfia sigui una forma arcaica de poder que vingués de temps antics, si no que l’entén com a una estructura estatal contemporània i capitalista que ha sofisticat la violència: un mafiós ofereix violència com a producte perquè a la Sicília del segle XIX hi ha una demanda de violència per part dels terratinents per a vigilar els seus cítrics. Franchetti creu que l’origen de tot plegat és la falta d’un govern central fort: el fracàs de qualsevol estat a Sicília. L’illa havia sigut sempre controlada per forces externes a l’illa; això havia estat funcionant bé durant l’Àntic Règim, però amb l’arribada del capitalisme i d’un règim més centralitzat, la cosa es començà a complicar. Franchetti culpa als Borbons de la situació siciliana, concretament de l’aparició de la màfia. La manca de fiabilitat de la monarquia borbònica en poder monopolitzar la violència a base de reformes, acabà enquistant el problema i féu aparèixer la màfia.
Sicília no era un cas aïllat. Segons els experts, Gran Bretanya, vers el 1750, també tenia un govern representatiu i purament simbòlic a causa del caos intern que estava provocant l’establiment d’un nou règim capitalista. Ara bé, la diferència entre Regne Unit i Itàlia fou que l’estat pogué imposar-se en el primer cas, i a l’altre, no. Essent una zona pobra, perifèrica del poder, Sicília va quedar abandonada a la seva sort, i per tant, a la sort de les famílies que posseïen les armes.
La solució que donava Franchetti a aquest problema era la mateixa que aplicaria Mussolini: prohibir a tots els sicilians estar en llocs de poder. Des de l’Església, la política, les escoles i portar gent de fora per a reformar una societat contaminada i infectada pel virus que era la màfia. Aquesta solució fracassaria i acabaria sent la perdició del feixisme a l’illa. L’odi que sentien els mafiosos cap al Duce propiciaria els contactes amb els seus cosins emigrats als Estats Units per a ocupar l’illa durant la Segona Guerra Mundial, amb el suport de les famílies mafioses locals. A finals del XIX, ja ens trobem tota l’illa repartida entre diferents famílies mafioses; Giammona, per exemple, controlava el Paso del Riggano i seria ‘seu’ fins a la seva mort.
Però, com s’organitzava? Quins rituals tenia la màfia del segle XIX per a entrar dins de la seva organització? Quins signes hi havia entre ells?
L’organització s’assemblava bastant a l’actual. Tottó Riina, conegut com a “la Bèstia de Corleone” i el capo més temut del segle XX, la va fer entrar al món globalitzat. Parlant clar, en va fer una multinacional: Cosa Nostra S.A., podríem dir. En els seus orígens s’organitzaven en “cosche” en singular “cosca“. La “Cosca” és allò que Don Corleone en diu “la família”.
Parlem d’una empresa, concretament d’una multinacional, i aquesta té el seu director general; seguidament hi ha els caps de departament; aquests tenen els seus encarregats i, per últim, trobem els seus treballadors de més baix nivell. Aquesta jerarquia és molt rígida i estricta: els soldats ‘rasos’ no coneixien els caps més importants, tal com passa amb moltes empreses.
Pel que fa als rituals, aquests són els mateixos que l’actualitat. El cèlebre assassí del jutge Falcone, Giovanni Brusca, conegut com a “u scanni cristiani” (“l’escanyacristinans“. Cal recordar que “cristià” en sicilià significa “persona”), quan el van detenir, va explicar el ritual pel qual va passar per a entrar a formar part del cercle de Salvatore Riina; i no dista del ritual que va descriure Colonna en el seu informe sobre la Secta al segle XIX. El cap mafiós agafava una estampeta d’un sant, et feia un tall al palmell de la mà, i et feia tacar l’estampeta i jurar per verge Maria que no trairies l’organització; tot això, amb quatre testimonis. Posteriorment, al segle XX es va canviar aquest ritual i es va tornar més selecte i més dur: havies de sofrir l’interrogatori de tots els capos i tenir el seu vistiplau per a formar-ne part.
Un dels altres rituals que tenien els mafiosos del XIX era el llenguatge codificat que feien servir per a saber qui era un dels seus, Aquest és un exemple d’una conversa xifrada:
“Mafiós A: Per la sang de Crist, em fan mal els queixals (senyala als canins superiors) Mafiós B: A mi també. A: Des de quan et fa mal? B: Des del dia de l’Anunciació A: On eres? B: A Passo A: Qui hi havia allí? B: Bona gent. A: Qui eren? B: Antonino Giammona, número u; Alfonso Spatola, número dos; etc. A: I com van fer la Mala Obra? B: A sorts, va guanyar Spatola. Va agafar un sant, el va tenyir amb la meva sang, me’l va posar al palmell de la mà i el va cremar. Després va tirar les cendres a l’aire A: A qui et van dir que adoressis? B: Al sol i a la lluna. A: Qui és el teu déu? B: Un ‘aire’ A: A quin regne pertanys? B: Al del dit índex”
Evidentment, totes les referències al sol i la lluna, a l’aire i al dit índex, són els noms en clau de la família en la qual s’havia iniciat el mafiós B. En tot aquest ritual i tota la parafernàlia que hi havia, demostra clarament que estem davant d’una societat secreta, possiblement d’origen maçó o dels carbonaris italians. Amb els anys, aquest ritual va anar canviant i escurçant-se. Brusca explica que un mafiós no es pot presentar directament a un altre mafiós que no coneix, sinó que una tercera persona, que els dos mafiosos saben que és un del seu entorn, ha d’informar-los que cada un “é uno di noi”.
Des d’un inici, la vida dels homes d’honor va ser molt i molt complicada. No era fàcil sobreviure en una societat secreta de la qual ningú sabia res de ningú i tothom ho sabia tot; per tant, qui tenia més poder era el qui tenia més informació i la sabia administrar millor.
Dintre aquest món, curiosament, no va ser fins a l’any 1901 que no hi va haver un traïdor a les seves files: Francesco Siino, capo de la Cosche de Malaspina. Aquest home és considerat el primer “pentiti“, o penedit, dins del món de la màfia. El seu testimoni, juntament amb l’informe del cap de la policia Sangiorgi, van portar a tots els caps mafiosos de l’època en un macrojudici, incloent-hi a Antonino Giammona, el qual acabarà a presó (on ningú sap si hi va morir). Aquest macrojudici és considerat el primer dels molts que es faran a l’illa posteriorment per a intentar acabar amb la màfia… però això ‘é una altra storia italiana’.
