Introducció
Fa ben poc anunciava el govern israelià amb triomfalisme la firma de l’acord Abraham amb els Emirats Àrabs Units (EAU), una coalició de petits estats del Golf Pèrsic mundialment coneguts per les seves rendes petrolieres i el seu tren de vida luxós. Aquest apropava Israel, el paria del Llevant Mediterrani i primera potencia militar d’aquest, al tan desitjat reconeixement diplomàtic per part dels seus veïns àrabs: els primers a fer-ho havien estat els egipcis (1977) i després els jordans (1994).
Aquesta firma va en paral·lel amb uns altres assumptes que també seran tractats en el present article, el més cridaner dels quals és la visita del president de França, Emmanuel Macron, a un Líban devastat per la misteriosa explosió del port de Beirut i les manifestacions al país, assumint el paper de salvador. Una agosarada maniobra política que enllaça amb el debat sobre els drets de la població palestina i el rol de l’Iran a la regió. En resum, per una banda tenim Donald Trump, Israel i els EAU, i per l’altra a França, Iran i determinats sectors polítics de Palestina i el Líban; un nou repartiment de l’Orient Mitjà està en joc.
El segle XX
Fa exactament cent anys el Llevant Mediterrani fou ocupat per dues potències europees en una última expansió colonial: França i el Regne Unit. Mentre la pàtria de Macron establia el seu domini al nord (actual Líban i Síria), el govern britànic ho feia al sud (Palestina, Israel i Jordània). Els dos imperis, per pressió internacional, havien condicionat la seva presència a la regió a la idea que formarien a les elits locals perquè poguessin ser algun dia independents. Malauradament van fer el possible perquè la seva autoritat semblés indispensable: els britànics facilitaren en molts casos l’emigració de jueus a territori palestí i els enfrontaren amb la població àrab local; per la seva banda França va dissenyar al Líban un complex sistema polític supeditat a les divuit confessions religioses del territori (cosa que creava i crearia conflictes entre les diferents branques del cristianisme i l’Islam de la zona).
L’enorme pressió que va suposar l’Alemanya nazi féu que França i el Regne Unit acceptessin fixar una data per a la descolonització, en unes condicions que farien els nous països dependents de les antigues metròpolis. El pròsper i multinacional port de Beirut fou designat com a capital del petit Estat del Líban, la qual cosa l’aïllava del rellevant mercat interior sirià; per la seva banda els territoris palestins de majoria jueva foren reivindicats com a part del futur Estat israelià. Aquesta decisió britànica avalada per les Nacions Unides fou molt mal rebuda pels veïns àrabs, que hi veieren un residu de l’imperialisme anglès, especialment el govern de Jordània que aspirava a dominar bona part del territori palestí.
A la guerra de 1948-1949, l’exèrcit jordà aliat amb la resta de veïns àrabs atacà la part jueva de Jerusalem, però els oficials britànics que encara integraven l’exèrcit de Jordània es negaren a donar el cop de gràcia sobre les posicions israelianes i aquests pogueren prendre la iniciativa. Al final del conflicte bona part de la població palestina ubicada al territori que corresponia a l’Estat d’Israel fou obligada a marxar, dirigint-se la majoria a superpoblats camps de refugiats a Jordània o al Líban, on l’equilibri de poders religiós es veié greument alterat per la seva vinguda.
Aleshores es donà una situació particular a la regió: per una banda l’existència de l’Estat d’Israel boicotejava l’estabilitat de qualsevol projecte polític panàrab que pretengués trencar amb les fronteres imposades per Europa (Egipte i Síria foren els que estigueren més a prop de fer-ho), per l’altra la desgràcia del poble palestí proporcionà als governs àrabs de la regió un bon argument per a desviar l’atenció dels seus problemes interns. Però Israel no estava disposat a desaparèixer del mapa: aconseguí establir una estreta relació amb els EUA i derrotà els veïns àrabs a la Guerra dels Sis Dies (1967) i la del Yom Kippur (1973). Després d’aquesta el govern egipci féu un gir copernicà en la seva estratègia geopolítica i reconegué l’Estat d’Israel, posant la població palestina de Gaza en una situació delicada.
Paral·lelament a les guerres del Llevant Mediterrani, al Golf Pèrsic, set emirats que estaven sota la protecció britànica aconseguiren el 1971 la independència, i donat que no tenien un exèrcit prou poderós per a protegir les seves recentment descobertes reserves petrolieres, s’afanyaren a buscar la protecció dels EUA. Un dels veïns que els hi feia més por era l’Iran, el qual tenia reivindicacions històriques sobre el seu territori i disputes sobre algunes illes amb un dels petits emirats. Per satisfer la seva població i no buscar-se problemes amb els veïns (com ho havia fet Egipte) els Emirats Àrabs Units no mantenien relacions diplomàtiques oficials amb Israel, però d’amagat col·laboraren cada vegada més amb aquests.
Aleshores els palestins no passaven pel seu millor moment: bona part de la seva militància s’havia agrupat sota l’Organització per l’Alliberament de Palestina (l’OAP, d’esquerres i secular) i combatia activament els interessos israelians; però malauradament havien estat expulsats de Jordània quan el govern de l’Estat entengué que no els podia seguir controlant i no comptaven amb cap patrocinador fiable de la seva causa. Al Líban, on vivien uns 400.000 refugiats, esclatà el 1975 una cruenta i llarga guerra civil que canviaria el país per sempre. L’OAP necessitava el santuari del sud del Líban per a continuar la lluita contra el govern de Tel Aviv, especialment ara que havien perdut les seves bases a Jordània; per aquest motiu Israel cercà una aliança amb una de les faccions de la guerra civil (les FL cristianes) i el 1982 envaí el Líban. El tsahal (exèrcit israelià) patí un fort desgast, així com l’OAP, la qual perdé molta influència al sud del Líban, essent reemplaçada a la zona pel grup xiïta libanès Hesbol·là (fundat el 1985).
El segle XXI
La situació política a la regió donà una nova volta començaments del segle: arran de la mort del líder de l’OAP, Iasser Arafat, el poder polític palestí es dividí entre dos partits majoritaris (un dels quals dominava Gaza i l’altra Cisjordània) i perjudicà la seva capacitat de negociació amb l’Estat d’Israel; a més, el col·lapse de l’Estat iraquià el 2003 ajudà a l’Iran a convertir-se en un actor polític de primer nivell al Llevant Mediterrani, xocant els seus interessos amb el govern de Tel Aviv. Grups palestins com Hamas, o libanesos, com Hesbol·là, veieren en la teocràcia iraniana un aliat prou fort per a contrarestar l’hegemonia d’Israel, mentre els petits emirats del Golf Pèrsic acostaren posicions amb Tel Aviv per a protegir la seva independència. L’any 2006 es produí el primer xoc entre les dues faccions quan el tsahal intervingué al Líban per a destruir Hesbol·là, un grup que tot i tenir molt mala premsa a Occident resultava fonamental per a mantenir la pau al país.
La guerra civil de Síria (iniciada l’any 2011) i l’elecció de Donald Trump a la presidència dels EUA han resultat d’una gran utilitat als objectius més expansionistes d’Israel, donat que l’Iran i el seu aliat Hesbol·là s’han desgastat, i a què estan ben a prop d’imposar als grups palestins la pau en condicions draconianes. L’explosió del port de Beirut, que alguns analistes identificaren amb els serveis secrets israelians, és un bon exemple de la dèbil posició de la República Islàmica d’Iran, la qual acceptà sense cap dubte la teoria de l’accident per a no veure’s arrossegada a una guerra que difícilment podria guanyar. Per aquesta raó és tan important l’acord Israel-EAU i la intervenció de Macron al Líban.
Analitzant l’acord Abraham amb el qual començarem l’article, veiem que ha sorgit dels equips diplomàtics de Donald Trump, l’israelià Benjamín Netanyahu i l’emiratí Muhammad bin Zayed, sense la participació de cap parlament. També cal tenir present que la presència dels EUA a la regió (tal com l’entenem) té els dies comptats, i que per a països petits com els Emirats Àrabs Units és indispensable trobar una potència militar que el protegeixi dels seus veïns. De cara als seus súbdits Muhammad bin Zayed pot explicar que l’acord suposa una treva per al poble palestí, ja que Israel acceptava paralitzar les activitats colonitzadores, en la pràctica les famílies reials emiratis han oficialitzat una aliança en contra d’Iran i per a controlar l’estratègic mar roig al Iemen (país on hi intervé militarment des del 2015). Per a Israel, l’acord serveix per tranquil·litzar una part de la seva opinió pública oposada a la bel·ligerància de Netanyahu, establir bases militars en territori des del qual podrà colpejar l’Iran i qualsevol altre país que s’hi enfronti, així com accés al petroli emiratí (tenen un 6% de les reserves mundials) i convertir-se en el seu proveïdor d’armes.
Sorprenentment els esdeveniments del Líban ofereixen un raig de llum a la desolada coalició liderada per l’Iran, país que ha vist reduïdes les seves exportacions a mínims històrics des de l’establiment d’un rigorós setge econòmic per part de Donald Trump. Les ferides de la guerra civil (1975-1990) i el fet que un dels grups polítics més influents (Hesbol·là) estigués permanentment enfrontat amb Israel, complicava el taulell polític del Líban, el qual s’agreujà dràsticament el 2019 i 2020 quan els préstecs econòmics foren bloquejats: el resultat fou un pols de la població en contra de la corrupció del govern (el qual recordem, s’estructura seguint criteris d’equilibri religiós). Pocs dies després de l’explosió de Beirut es presentà el president de França, Emmanuel Macron, exigí a les autoritats locals la formació d’un nou govern que implementés reformes en el sector elèctric i bancari (afavorint presumiblement les empreses franceses) i a canvi es comprometé a fer arribar els préstecs econòmics.
Els libanesos s’afanyaren a complaure Macron amb la formació d’un nou govern presidit per Mustafà Adib, inclòs el xiïta Hesbol·là, i el préstec que l’FMI (Fons Monetari Internacional) havia bloquejat tirà endavant. Aquesta acció no només beneficiarà França en els sectors ja esmentats: a mitjà termini també li proporcionarà un país on vendre armes, establir-hi una base militar (com en els vells temps) i accedir als hidrocarburs del Llevant Mediterrani, pels quals hi ha un litigi obert entre Israel i el Líban. A canvi els libanesos, independentment de les sigles polítiques, poden haver-se assegurat que el tsahal no tornarà a atacar el sud del país per a lluitar contra Hesbol·là; un escenari que seria també esgarrifant per als interessos de França.
Tal com hem pogut observar, en l’actual escenari el destí dels libanesos no és l´únic que està en joc. L’any 2015 els EUA i la Unió Europea signaren amb l’Iran un acord pel qual la teocràcia abandonava el projecte atòmic a canvi d’un aixecament de les sancions; França fou una de les principals interessades en l’acord, i quan els EUA es retiraren unilateralment, les seves empreses perderen molts diners. En certa manera aquest moviment de Macron, que blinda Hesbol·là i protegeix indirectament a l’Iran, és una venjança en contra de Donald Trump. França no pot admetre que Israel i els EUA dictin les regles a l’Orient Mitjà i no els hi deixin res.
Conclusions
La supremacia mundial ja no es dirimeix a l’Àsia Occidental sinó al Pacífic, per la qual cosa, països com França, Rússia o la Xina tenen l’oportunitat d’intervenir a la zona, bescanviant amb les potències regionals suport militar a canvi d’hidrocarburs. Amb Donald Trump Israel ha tingut l’oportunitat de tancar a la seva manera el conflicte amb Palestina, guanyar valuosos aliats com els Emirats Àrabs Units en la seva lluita contra Iran, i a més destruir la xarxa de suport d’aquests al Llevant Mediterrani. Per la seva banda l’Iran, que confia en un canvi a la presidència dels EUA, ha reduït les tensions amb Turquia i l’Aràbia Saudita (uns altres competidors regionals) i gràcies a Macron pot haver salvat el seu “comodí Libanès” i endarrerit una nova guerra a l’Orient Mitjà.
