Trobar és l’art de compondre versos. L’obra de Guilhem de Peitieu és la primera obra conservada d’aquest gènere on trobem referències al mot “trobador”, prop del 1150. Ambdues paraules deriven del llatí. Es té constància de l’existència d’aquests a partir del segle XI fins al segle XIII. Pel que respecta al seu estatus social, trobem des de reis fins a trobadors de baixa condició, passant per militars o personalitats de l’àmbit eclesiàstic. Com més elevat era l’estatus social del trobador en qüestió, més és la informació que tenim d’aquest. Prosseguim, emperò, sobre el tema de la vida dels trobadors. Hem d’esmentar les vides o els razos, ja que són una rica font d’informació i són també una mostra de la prosa provençal. Es té constància de fins a 300 trobadors, aquests -i potser d’altres desconeguts- ens han llegat 2.500 composicions que han superat el pas del temps, escrites en llengua romànica coneguda com a provençal, però catalogar-los amb aquest nom ha provocat discrepàncies entre els seus estudiosos.
Gèneres de la poesia trobadoresca
El mestratge dels trobadors pel que fa a la rima és excepcional. La cobla és el que nosaltres entenem per estrofa; aquests prosistes el que fan és encadenar-les o bé combinar-les. Normalment acaben amb les tornades, part en la que es reprodueixen les rimes dels últims versos i on es fan les consideracions finals. Una altra part d’aquest és el refranh, vers o conjunt d’aquests que es repeteixen en un lloc fix de cada estrofa i el mot-refranh, que és la paraula que reapareix a cada estrofa, en rima, en el mateix vers. El sirventès, segons la doctrina de comprendre dictats i les Leys d’amors, es canta amb la melodia d’una cançó ja existent -en molts casos- i això no comporta que sigui considerat un gènere inferior al ja explicat.
Els monarques i l’art de trobar
Alfons II, Pere II i Jaume I van ser reis totalment vinculats a la poesia trobadoresca. El fet de trobar-nos monarques tan vinculats amb la literatura és una mica sorprenent, i més, amb una continuïtat tan longeva. Els erudits han arribat a catalogar el regnat del rei Alfons i el del seu fill Pere II “el Catòlic” com el mig segle d’Or de la literatura provençal. Centrem-nos ara en Alfons II; per poder comprendre la capacitat que va tenir aquest rei per trobar, hem de remuntar-nos a la formació que va rebre. Monarca format dins d’una cultura literària, ja d’infant, i a través de la figura d’ambdues àvies, es va aproximar tant a la literatura com a la política. Però va ser la seva àvia materna, Agnès de Poitou, la que coneixia la llengua del Lenguadoc i per tant la que li va transmetre el plaer per llegir i escriure. Va posar al seu abast obres de Guillem IX, de Cercamon o de Marcabrú, els poetes que en aquells temps pretèrits moments vivien en la Cort d’Aquitània.
El mateix Alfons II va intervenir de forma activa i personal com a poeta representant els trobadors, un temps i una cultura dins del seu regnat. Es va criar en una Cort condicionada substantivament per la literatura i influenciada pel saber de l’Europa d’aquells temps, on la via de transmissió d’aquestes obres eren els joglars. És per aquest fet que no ens ha de sorprendre la seva voluntat de mantenir els millors homes de la cultura de la època, i de voler anar més enllà dels reis que l’havien precedit; és per això que s’ha catalogat el seu regnat com l’època alfonsina dins de la poesia lírica. En els anys posteriors a l’obtenció del títol de Marquès de Provença, trobem una sèrie de conflictes bèl·lics entre Alfons II i Ramón V de Tolosa. Va ser en aquest context quan es va introduir la literatura en llatí, hebreu i àrab en els dominis del monarca.
Què és el que va fer Alfons II per guanyar-se l’estima d’aquests?
Utilitzar els trobadors i la poesia com a arma propagandística i nexe d’unió. Van passar a formar part de la seva Cort els més populars d’entre ells. Com a bons vassalls, escrivien per al rei, i relataven les gestes del seu senyor. Com a bon rei va aprendre la llengua de gran part dels seus vassalls, i es va convertir també en trobador. Actualment solament es conserven dues composicions fetes pel rei: una cançó d’amor i un debat amb Giraut de Bornelh, un dels més famosos trobadors d’aquells temps. Amb això trobem la justificació de per què ha estat sobrenomenat, ja que és el primer monarca del que es conserva la seva obra literària.
A mode de conclusió i ja per finalitzar, és necessari remarcar que a l’entorn del rei Alfons II es van agrupar fins a un total de vint trobadors, que, des de diferents àmbits, es van convertir en defensors tant de la seva obra política com també de les pretensions per portar-la a terme… Els trobadors van ser partícips i cronistes tant dels esdeveniments històrics com domèstics del seu temps, i és per això que podem afirmar que les seves cançons són el resultat de situacions concretes i que es devien repetir amb certa freqüència. El sirventès va ser un instrument eficaç on es plasmaven aquells fets més rellevants, i esdevingué un efímer i valuós testimoniatge de la vida de les persones.
