Tauleta d’argila que conté el tractat de pau entre l’Imperi Nou Egipci i l’Imperi Hitita. Conservada actualment al Museu d’Arqueologia d’Istanbul. Font: Wikimedia commons
El tractat de pau més antic que ha arribat als nostres dies es trobà l’any 1906 quan s’estaven excavant les ruïnes arqueològiques d’Hattusa (actual Boğazkale. Turquia), la capital de l’antic Imperi Hitita (s. XVII – XIII aC). És el denominat “Tractat de Cadeix”, una singular inscripció en accadi (la llengua diplomàtica del segle XIII aC), que, originalment, s’escriví sobre plata perquè la firmessin el faraó egipci Ramsès II i el rei hitita Hattusilis III.
Per entendre el context de la font històrica, al s. XIII aC les dues principals potències de la Mediterrània oriental eren l’Imperi Nou Egipci i l’Imperi Hitita (situat principalment a Anatòlia, l’actual Turquia). Tant Ramsès II (faraó d’Egipte que, segons les fonts, governà aproximadament seixanta-sis anys, del 1279-1213 aC), com Muwatal·lis II (1295-1270 aC), “gran rei d’Hatti”, volien ampliar la seva àrea d’influència pel llevant sirià amb l’objectiu de controlar els recursos de la zona. Aquest afany imperialista va provocar que acabessin xocant a la fronterera ciutat de Cadeix el 12 de maig de l’any 1274 aC, un dels majors enfrontaments de l’antiguitat que, a més, va coincidir amb l’apogeu del carro de guerra. Gràcies a les escasses cròniques hitites i als relats egipcis (Poema de Pentaur i el Bolletí de Guerra), així com els baixos relleus i les inscripcions trobades als temples de Ramesseum, Luxor, Abidos, Karnak i Abu Simbel, la majoria d’historiadors moderns l’han convertit en la primera batalla del món antic més ben documentada pel que fa a la disposició dels exèrcits, les tàctiques i el resultat, encara que aquest, atès l’elevada intenció propagandística de les fonts, segueix generant debat. D’ella també sorgí el que s’ha considerat el primer tractat de pau de la història: la incompleta versió hitita es conserva al Museu Arqueològic d’Istanbul, mentre que l’egípcia, feta d’acer, a la sala hipòstila del recinte del temple d’Amon-Ra a Karnak, Egipte. Les Nacions Unides també volgueren guardar-ne una còpia, i és que Kofi Annan, l’antic secretari general, en un discurs que pronuncià el 13 de novembre de 2006, va manifestar la transcendència de l’acord perquè, posant fi a decennis de desconfiança i guerra, aquest tractat va marcar una fita en la seva època. Anava més enllà d’una mera cessació d’hostilitats, i comprometia a totes dues parts a prestar-se assistència i cooperació mútues. De fet, va ser la consagració literal d’una aliança entre dues grans civilitzacions.
Després de la batalla de Cadeix (1274 aC) es va viure una etapa d’equilibri inestable entre ambdues potències, i finalment quinze anys després (1259 aC), Hattusilis III (1270-1250 aC), el successor de Muwatal·lis II, es decidí a redactar un acord de pau en llengua accàdia que envià a la ciutat egípcia de Pi-Ramsès, on els escrivans de Ramsès II el varen revisar. Lleugerament retocat a Egipte i aprovat pel faraó, fou retornat a Hattussa (capital de l’imperi Hittita). L’exemplar final segellat per Hattusilis III fou novament reenviat a Ramsès II i gravat als murs del temple d’Amon a Karnak i Ramesseum. El tractat tenia diverses parts: un preàmbul on s’explicaven els precedents, el cos i les clàusules. D’aquestes en destacaríem les següents: devolucions territorials, pacte de no-agressió, renovació dels tractats anteriors, aliança defensiva, extradició dels refugiats polítics, clàusula comminatòria contra aquell que no complís el tractat i amnistia per als expatriats.
Durant dècades la comunitat científica va donar per vàlida la distorsionada versió egípcia dels fets, la qual atorgava una gloriosa victòria al faraó. La realitat, tal com avui la coneixem, és més indecisa, ja que cap potència va ser capaç d’imposar-se. Tanmateix, estratègicament, va suposar un clar fracàs per a Ramsés II, el qual no va aconseguir restaurar els límits territorials d’Amenhotep IV. És per aquesta raó que, contra les cordes, es va veure obligat a compensar dita situació amb propaganda i ficció. D’acord amb la ideologia del poder – comú a qualsevol cultura del món antic – no podia admetre una derrota perquè hauria evidenciat la falta de suport dels déus al seu govern i, de retruc, hauria minat la seva imatge com a “rei-déu”. Per tant, decidí atribuir-se la victòria en la batalla, encara que als relats no escatima crítiques als seus generals, indici que la batalla no va sortir com ell esperava. En contraposició, el relat de Muwatal·lis II diferia considerablement, sobretot pel fet que qualificà el resultat final com una “gran victòria hitita” (com hem comentat anteriorment, qui va sortir més beneficiat fou l’Imperi Hitita, ja que va repel·lir l’avançada egípcia i va seguir mantenint el control sobre les ciutats d’Amurru, Ugarit i Cadeix).
Però, a què es deuen aquestes divergències? Cal tenir en compte els altres poders territorials del segle XIII aC. Amb el regne hurrita de Mitanni absolutament esgotat, Assíria, una nova regió emergent governada per Adad Ninari (1293 – 1265 aC), passà a l’ofensiva. I els hitites, que no estaven disposats a comprometre un gran exèrcit a l’altre costat de l’Èufrates, no van poder impedir que part dels seus territoris passessin a formar part de la seva òrbita. Aquesta amenaça fou una de les principals raons que van induir a Hattusilis III (1267 – 1237 aC) a tractar amb Egipte. La cerca d’un acord pretenia, per tant, acabar amb les hostilitats entre les dues potències i permetre a l’Imperi Hitita afrontar els nous desafiaments geoestratègics que s’obrien davant seu, els quals se sumaven als molts fronts ja oberts que sagnaven els seus recursos (frontera gasga, costa de l’Egeu i discòrdies dinàstiques). Tot plegat també va beneficiar als egipcis, els quals van poder posar fi a les costoses campanyes al Llevant, i en certa manera els atorgà una aparença de triomf, ja que fou el monarca hitita qui sol·licità la pau.
Obviant els relats clarament condicionats per la conjuntura històrica, la batalla de Cadeix s’ha de concebre com el principi del fi de les hostilitats entre dues nacions que van arribar a la conclusió que no podien treure un avantatge substancial envers l’altre, i per aquest motiu el millor camí era la pau. Tot i que se l’ha anomenat “tractat de Cadeix”, en realitat ambdós representants no tornaren a reunir-se físicament al lloc de la batalla, sinó que el producte final sorgí a partir de diverses cartes enviades i reenviades successivament. És més, ni Ramsès II ni Hattusilis III varen denominar-la així, més aviat es tracta d’un bateig historiogràfic fet a posteriori. Després d’això, hitites i egipcis van entaular una nova relació en la qual van compartir coneixements i experiències en comptes d’intercanviar cops al camp de batalla. Els hitites, experts en metal·lúrgia, van ensenyar als egipcis com fabricar armes i eines superiors mitjançant el ferro; mentre que els egipcis, mestres de l’agricultura i l’arquitectura, van compartir les seves tècniques. Les dues nacions van continuar una relació econòmica de mutu benefici que fins i tot acabà cristal·litzant amb una unió matrimonial entre la filla de Hattusilis III i Ramsès II l’any 1256 (a Egipte es convertí en la Gran Esposa Reial, adoptant el nom de Maat-Hor-Nefru-Re). Ara bé, el vencedor no sospitava que un segle més tard (s. XII aC) el seu regne desapareixeria de la història a causa d’atacs combinats dels Pobles del Mar, els Assiris i la tribu dels Kaska. I, amb això, bona part dels documents hitites que podrien haver ofert una versió alternativa dels fets. Queda, per tant, en mans dels historiadors moderns tant la reconstrucció veraç d’aquesta batalla com del seu consegüent tractat.
