Entre final de la dècada dels seixanta i els anys noranta, la petita província d’Irlanda del Nord va viure uns dels períodes més violents del segle XX. El conflicte que enfrontà la comunitat catòlica-nacionalista, contra la protestant-unionista i el govern britànic, se saldaria amb més de 3000 morts i una societat dividida que perdura encara avui en dia. El conflicte nord-irlandès, popularment conegut com The Troubles (Els Problemes), no es limita simplement a factors religiosos ni ètnics, sinó que respon a una història de colonització i opressió. Les conseqüències encara són perceptibles avui: barris segregats i separats amb Peace Walls, inestabilitat política, pallisses de càstig, violència sectària, i presos en són el pa de cada dia.
Context
Irlanda del Nord, és un dels quatre països constituents de la Gran Bretanya. Situada a la part Nord-est de l’illa irlandesa, ocupa els comptats irlandesos històrics de l’Ulster. El 1921, després de la guerra d’independència irlandesa i la signatura del tractat anglo-irlandès, l’illa quedà dividida en dos; la part sud esdevindria l’Estat Lliure Irlandès, i la part nord continuaria en mans de Gran Bretanya. L’acceptació d’aquest tractat no fou unànime, entre juny de 1922 i maig de 1923, Irlanda es veié immersa en una guerra civil entre les forces de l’Estat Lliure protractat, i l’Irish Republican Army (IRA) antitractat, també anomenats republicans. Un cop acabada la guerra la partició d’Irlanda fou una realitat, i el partit republicà Sinn Féin (braç polític del republicanisme) i l’IRA (braç armat) van quedar relegats a la irrellevància.
La divisió ètnica i religiosa d’Irlanda és crucial per entendre tots els conflictes que es generaran a posteriori, ja que tenen una vinculació directa amb el sentiment de pertinença al Regne Unit o Irlanda. Històricament els protestants que viuen a l’illa d’Irlanda es consideren britànics, mentre que els catòlics es consideren irlandesos. L’origen d’aquesta divisió se situa al segle XVII quan començà la colonització de la província de l’Ulster per colons britànics, desplaçant a la població d’origen gaèlic. Per tant, la població protestant-britànica habitava principalment a la zona nord-est de l’illa, mentre que la catòlica era el grup majoritari a la resta. Malgrat això, als comtats de l’Ulster hi havia una minoria catòlica d’aproximadament el 35%, i en algunes ciutats com Derry n’era la majoria.
A causa d’aquesta configuració ètnica de l’illa d’Irlanda, el petit romanent que quedava de l’IRA va mantenir la seva activitat, centrant-se sobretot a Irlanda del Nord, amb l’objectiu d’alliberar-la del domini anglès i unificar l’illa. L’última campanya de l’IRA abans de l’inici dels Troubles va tenir lloc entre 1956 i 1962. Anomenada la “Campanya de les fronteres”, tenia per objectiu els edificis públics d’Irlanda del Nord i les instal·lacions i controls fronterers. La campanya fou considerada un fracàs, ja que no es van assolir cap dels objectius i l’IRA tingué molt poc suport per part de la població catòlica.
L’inici del conflicte: 1968-1972
Tal com s’ha comentat anteriorment, les divisions ètniques, religioses i ideològiques són un factor clau per comprendre les causes de l’esclat del conflicte. Segons els investigadors, a Irlanda del Nord conviuen principalment tres ideologies diferents. La primera d’aquestes és el nacionalisme, també anomenat republicanisme, de majoria catòlica, que advoca per la unificació amb Irlanda i reivindica les arrels irlandeses. En segon lloc trobem l’unionisme, sociològicament de majoria protestant, i que vol continuar formant part de Gran Bretanya. I en tercer lloc, trobem el lleialisme, la ideologia predominant dins l’unionisme; que considera que l’Ulster és un territori amenaçat per culpa de la presència de la comunitat catòlica, que vol acabar amb les tradicions i llibertats dels protestants. És per aquesta raó que, des d’una perspectiva lleialista, és necessària la defensa de la situació dominant i opressiva cap als catòlics-republicans a través de mesures físiques com els murs o la policia; o mesures simbòliques, com la Union Jack, les Orange Parades o les Bonfires del 12 de juliol.
La situació política a Irlanda del Nord a finals dels seixanta queda definida per la segregació i subordinació de la comunitat catòlica. La dominació protestant es feia molt més evident a ciutats com Belfast i Derry, on els catòlics no podien accedir a llocs de feina d’empreses protestants, ni a un habitatge, ni tenien representació política gràcies a un complicat sistema electoral. Enfront aquesta situació, nasqué el Moviment pels Drets Civils (MDC); emmirallat amb el dels EUA, advocava pel final de la discriminació catòlica, millores en habitatge, i més participació política, entre altres demandes. Tanmateix, cal tenir en compte que a finals dels anys seixanta ens trobem en un moment de revoltes globals, les noves esquerres, l’alliberament del tercer món, i la lluita de guerrilles.
El 29 de gener de 1967 es va crear a Belfast l’Associació pels drets civils d’Irlanda del Nord (NICRA, en anglès). Les tàctiques utilitzades pel Moviment dels Drets Civils, del qual en formava part la NICRA, consistien en manifestacions i marxes, però sovint acabaven amb càrregues de la Royal Ulster Constabulary (RUC) o patien atacs lleialistes, ja que des d’un principi se’ls va acusar d’estar controlada per l’IRA, sobretot per part del reverend lleialista Ian Paisley. Cap a finals de 1968 es crea la People’s Democracy (PD), una organització política de caràcter marxista, per donar suport al moviment pels drets civils; entre els seus dirigents trobem personalitats com Bernadette Devlin o Michael Farrell. Durant aquest període de temps, el moviment lleialista també pateix una reestructuració important. El 1966 es creà la Ulster Volunteer Force (UVF), amb l’objectiu de lluitar contra l’IRA i mantenir unida Irlanda del Nord al Regne Unit. El 1971, es crearia la Ulster Defense Association (UDA), com un grup de coordinació entre la varietat de grups paramilitars i de defensa lleialistes, els quals el més important fou l’Ulster Freedom Fighters (UFF).
Tornant al relat dels esdeveniments, l’1 de gener de 1969 començà una marxa organitzada per la PD que pretenia anar caminant des de Belfast fins a Derry. Quan quedaven pocs quilòmetres per arribar a la ciutat, els participants van patir una emboscada per part d’un grup de lleialistes que els atacaren amb pals i pedres. La comunitat catòlica de Derry respongué amb forts aldarulls contra la RUC a qui acusaven de no haver protegit els manifestants. Entre els atacants lleialistes hi havia policies fora de servei. La situació durant els següents mesos s’anà agreujant als sis comtats, els aldarulls i la brutalitat policial eren constants. Les ràtzies en barris catòlics a la recerca de republicans empitjorava la percepció d’abandonament que tenia la comunitat catòlica i el MDC prenia cada cop un caràcter més combatiu.
L’estiu de 1969 fou l’espurna que provocaria l’esclat del conflicte armat. Les marxes d’Orange del 12 de juliol acabarien amb forts disturbis quan creuaven zones catòliques. El 12 d’agost els Aprrentice Boys van celebrar la desfilada que commemora la victòria dels protestants sobre les tropes catòliques de Derry. Els aldarulls van iniciar-se quan els Apprentice Boys s’acostaven al barri catòlic del Bogside; veïns catòlics i lleialistes es llançaren pedres. Amb l’arribada de la RUC els nacionalistes van replegar-se al barri, construint barricades i responent amb còctels molotovs i bombes incendiàries. Començava la Batalla del Bogside. L’aixecament del Bogside durà tres dies, i els aldarulls es van estendre per altres indrets d’Irlanda del Nord. Finalment, el govern nord-irlandès va demanar la intervenció de l’exèrcit. En un primer moment, l’arribada de l’exèrcit fou ben rebuda, ja que els catòlics els consideraven neutrals davant una RUC i els B-Specials, lleialistes. Les conseqüències dels aldarulls foren 8 víctimes mortals, 750 ferits, 1500 famílies catòliques i 315 protestants desplaçades pels pogroms que havien cremat les seves cases i comerços.
Després dels aldarulls i la violència de l’agost de 1969, les organitzacions clandestines d’ambdues comunitats van incrementar la seva activitat. Els grups paramilitars lleialistes cometien atacs contra la població catòlica i les forces policials assetjaven els barris catòlics. És en aquest context de violència sectària que reapareix l’IRA després d’haver patit una important escissió. La majoria de membres de l’IRA que quedaven a Irlanda del Nord eren veterans experimentats de les anteriors campanyes, però ja eren vells. A més, el 1968 en una decisió inoportuna, l’IRA vengué la majoria d’arsenal que li quedava a l’Exèrcit de Gal·les Lliure. Tradicionalment l’IRA s’havia encarregat de la protecció de la comunitat catòlica al nord, però quan van començar els disturbis a l’estiu del 69, l’organització no va poder fer res per evitar els pogroms contra la seva comunitat. La cúpula de l’IRA a Dublín era propera a les tesis socialistes i reticent a iniciar una lluita armada contra la comunitat protestant, entenent que formaven part de la mateixa classe treballadora. Un grup de voluntaris de Belfast, volia revifar la identitat de l’IRA iniciant una campanya contra les forces d’ocupació britàniques. L’escissió rebé el nom d’IRA Provisional, fou el que posteriorment dugué a terme més accions armades. L’antic IRA passà a dir-se IRA Oficial. Els dos grups van intensificar durant els anys següents la lluita armada contra els paramilitars lleialistes, la RUC i l’exèrcit; però a la vegada també van enfrontar-se en lluites i assassinats interns.
El 1971 amb l’esperança de controlar el creixement exponencial del conflicte armat, el govern nord-irlandès concedí a les forces de seguretat la capacitat d’empresonar persones sense cap judici, el que es coneix com a internment. La mesura fou un complet desastre, molts civils foren detinguts i empresonats injustament, a la vegada que l’IRA Provisional incrementà la campanya armada, arribant al seu punt àlgid el 1972.
L’interment va portar a nombroses organitzacions pels drets civils a organitzar manifestacions per tot el territori. El 30 de gener de 1972 la NICRA va organitzar una gran manifestació a Derry en contra d’aquesta mesura, que va aplegar més de 15000 persones. La manifestació va transcórrer pacíficament per la ciutat, gràcies al pacte amb els Provos i Oficials perquè s’abstinguessin de qualsevol acció. Tot i això, la manifestació tingué molts problemes atès que dies abans el govern prohibí totes les manifestacions als sis comtats; i la policia impedia que sortís dels límits dels barris catòlics. Finalment, la manifestació va recórrer els carrers del Bogside, però una part dels manifestants es van separar anant cap a la Free Derry Corner i atacant les barricades dels soldats britànics. Una divisió dels paracaigudistes disparà foc real contra els manifestants, assassinant a tretze persones.
Aquest fet és conegut com el Bloody Sunday (Diumenge Sagnant). Després d’aquests fets augmentà el rebuig i hostilitats contra les tropes britàniques. El PIRA incrementà el nombre d’atacs contra les forces britàniques, i un gran nombre de joves van enrolar-se al grup armat. El descontrol de les administracions es va fer palès quan el 21 de juliol del mateix any, els Provisionals van fer esclatar 20 bombes al centre de Belfast, matant a 9 persones i ferint-ne a 130. En total el 1972 els republicans van assassinar 100 membres dels cossos de seguretat i van ferir-ne 500 més. El 30 de març d’aquell mateix any, el govern britànic introdueix el Direct Rule als sis comtats, suspenent de facto tota l’administració nord-irlandesa que passava a estar governada directament des de Londres.
El 31 de juliol de 1972 l’exèrcit britànic inicià l’Operation Motorman, un desplegament colossal d’efectius a la regió per recuperar les no-go areas, barris catòlics sota control dels paramilitars republicans on gaudien de llibertat de moviments. Més de 22.000 soldats i 5.300 membres de l’Ulster Defense Regiment (UDR) van ensorrar les barricades que custodiaven els barris. Els republicans no van oferir resistència davant la superioritat britànica, però un noi de quinze anys i un voluntari de l’IRA van ser assassinats. Al final del dia, l’Oest de Belfast, el New Lodge i el Bogside de Derry tornaven a estar sota control britànic.
A les files republicanes, durant el mateix any l’OIRA va deixar de realitzar accions ofensives contra objectius del govern i anuncià un alto el foc, encara que alguns membres mantingueren accions armades fins al 1975. L’abandonament de la lluita armada vingué acompanyada d’una intensificació de la lluita política amb l’Oficial Sinn Féin. El 1974 membres oposats a l’alto el foc, liderats per Seamus Costello, funden l’Irish National Liberation Army, d’ideologia socialista, que posteriorment tindrà una rellevància important.
Les tensions socials i polítiques que arrossegava Irlanda del Nord des de la colonització britànica, van portar a l’esclat d’un dels conflictes més greus durant els moguts anys seixanta. L’administració, sobrepassada per la situació, veié com el conflicte armat s’enquistava i perduraria durant les dues següents dècades. Al següent article tractarem l’estratègia armada que seguí el moviment republicà, la resposta lleialista i britànica, i les condicions dels presoners.
