Per citar aquesta publicació

Payán Jiménez, Eire (2022) "«The dig»: la història d’un descobriment arqueològic únic ", Ab Origine Magazine, Deformant la història(5 Abril) [en línia].
Tags

«The dig»: la història d’un descobriment arqueològic únic

Basada en la novel·la homònima de John Preston, The Dig relata el descobriment històric d’un emplaçament alt medieval a Sutton Hoo per part de l’excavador Basil Brown i el suport de la terratinent Edith Pretty. El director Simon Stone ha creat un film amb una fotografia impecable i que pretén mostrar el procés d’excavació, transportant-nos a la Gran Bretanya del passat en un context d’incertesa per l’arribada imminent de la guerra. 

Els túmuls de Sutton Hoo

1938. Gran Bretanya, com la resta d’Europa, es troba a les portes d’una nova guerra que amenaça amb assolar part del continent. En aquest context d’incertesa, un descobriment arqueològic únic crea una altra realitat al petit poble de Suffolk, situat a la vora del riu Deben, que transporta als seus protagonistes segles enrere.

Edith May Pretty (1883-1942) (interpretada per Carey Mulligan) havia pogut visitar diferents països durant la seva infantesa, fet que la portà a interessar-se per la cultura i, en especial, per l’arqueologia. Després de la mort del seu marit, Pretty es va interessar pels divuit túmuls que es trobaven a la finca i que l’any 1860 havien sigut parcialment excavats, donant pas a l’aparició de cargols de ferro que, en aquell moment, estaven completament descontextualitzats. Basil John Wait Brown (1888-1977) (interpretat per Ralph Fiennes) – com ell mateix diu al film: “més un excavador que un arqueòleg” – va ser l’encarregat d’excavar els túmuls de la finca en nom del Museu d’Ipswich, institució per a la qual treballava com a arqueòleg i on va fer importants descobriments de construccions medievals i assentaments romans, destacant la vil·la romana de Staton Chair. 

En primer pla, Basil Brown durant una jornada d’excavacions a Sutton Hoo. Font: Wikipedia

El juny de 1938 Basil Brown va començar les excavacions de Sutton Hoo. Les escasses troballes i les evidències d’excavacions anteriors a dos dels túmuls varen fer plantejar la hipòtesi que havien sigut prèviament espoliats. La successió de troballes a alguns dels túmuls va portar a Brown a replantejar-se la seva estratègia d’excavació tornant al primer túmul on es varen trobar diferents cargols de ferro, col·locats a intervals regulars – fet que feia plantejar a Brown que formava part d’una estructura sòlida – i que li recordà a una troballa similar a l’assentament de Snape – on ja havien sigut descobertes altres embarcacions anglosaxones –. Aquestes petites troballes varen fer que Brown exposés la seva teoria que no es tractava d’un emplaçament viking – com Edith o altres membres del Museu de Ipswich i del Museu Britànic consideraven que podia ser l’emplaçament – sinó d’una troballa molt més antiga.

Finalment, la successió de cargols de ferro va perfilar un objecte de dimensions considerables i amb una forma reconeixible. Els materials orgànics, com la fusta que un dia va existir, havien quedat desintegrats, però la terra havia conservat a la perfecció una estructura del que clarament es distingia com una embarcació. Amb 27 metres d’eslora i una amplada de més de 4 metres, el vaixell que es trobava sota els seus peus resultava un descobriment únic que despertava gran curiositat per la falta de coberta, bancs i màstil,  una incògnita que es va resoldre gràcies a les troballes que es varen fer a continuació. 

El posterior procés d’excavació que mostra la pel·lícula no s’allunya massa del que va passar en realitat. Un equip encapçalat per Charles Philips (1901-1985) (interpretat per Ken Stott), membre de prestigi del Museu Britànic, va ser cridat a treballar com a arqueòleg expert a l’allau del senyor Brown durant setmanes. Dins de l’estructura buida de l’embarcació funerària es varen trobar un sarcòfag i una col·lecció d’objectes que, de manera escalada, van desenterrar juntament amb alguns dels millors arqueòlegs amb els quals comptava el museu, mostrant una col·lecció única.El moment en què Peggy Piggot – el nom de naixement de la qual és Cecily Margarent Guido (1912-1994) – aixeca una moneda a l’aire, crea un canvi de paradigma tant en la pel·lícula com en la realitat. Les sospites de Brown varen ser certes: no era una troballa vikinga, sinó que la moneda era merovíngia, fet que suposava situar l’enterrament en un temps més antic del que, a priori, es va considerar.

La història sota la terra

Considerar aquesta troballa un enterrament amb aixovar funerari va fer un gir a les consideracions que es tenien fins al moment sobre la història d’Anglaterra, sobretot després que es datessin els objectes trobats cap al segle VI. A principis del segle V, Bretanya es trobà en conflicte amb els bàrbars. Les peticions que varen fer a l’emperador romà Honori (384-423) per aconseguir suport van acabar amb la constatació de que l’emperador no tenia la capacitat per a proporcionar tropes i exercir l’autoritat reial al territori, sent un reconeixement de la fi del domini de Roma sobre Bretanya i deixant als britans sense protecció imperial. La davallada del poder de Roma va suposar la consolidació a Anglaterra de diferents pobles germànics, on destaquen els angles, els saxons i els juts. Aquest conjunt de pobles varen resistir fins al segle VII, creant una societat gairebé desconeguda i amb pràctiques de les quals no n’havia quedat cap evidencia arqueològica – fins al moment en què es va desenterrar el primer vestigi d’una nova història –. 

Els assentaments d’aquests pobles invasors es van concentrar al sud-est de l’illa i varen consolidar àrees d’influència a través de les quals van poder créixer en número enfront dels britans. La resistència enfront d’aquests pobles va ser cada cop més insostenible, fet que donà pas a la consolidació d’una nova societat i una nova Anglaterra: l’Anglaterra anglosaxona.  La consolidació dels pobles anglosaxons arribà amb l’Heptarquia que va conformar un conjunt dels set regles que tant els pobles angles, saxons i juts havien establert a Bretanya des del segle V i que conformava la part meridional de l’illa. D’entre els set regnes que varen conformar aquesta gran unió – Kent, Sussex, Wessex, Essex, Northumbria, Ànglia Oriental i Mèrcia – va ser a l’Ànglia oriental on es troba el que es considerat protagonista de les troballes funeràries de Sutton Hoo. 

Mapa dels set regles anglosaxons que formen l’Heptarquia anglosaxona. Font: Wikipedia

Però, ¿qui va ser el protagonista de l’enterrament de Sutton Hoo? Com el retaule que a Basil Brown se li desfà a les mans, les restes d’aquella persona que fou protagonista de l’enterrament varen desagradar-se i desaparèixer. Tot i això, les dates i la magnitud de l’enterrament – no només per les seves dimensions, sinó també per les riqueses amb les quals va ser acompanyat el cos – posen com a principal teoria que qui va ser enterrat en aquell majestuós monument funerari fou Raedwald (560/580 – 624 d.C.), rei de l’Ànlgia Oriental.

A l’aixovar funerari es va trobar sepultada una espasa, exemple de l’artesania anglosaxona i un casc que, a causa de la seva ornamentació, resultava molt similar als trobats durant els segles VI i VIII – durant la denominada era de Vendel – a Suècia, una mostra de les connexions amb altres cultures europees. Aquest casc es pot considerar com a part de la simbologia reial amb una projecció de la imatge del seu portador com a portador del poder reial, un fet que encaixaria amb la història de Raedwald. Aquesta doble simbologia – la reial i la funcional com a armadura per a la guerra – va obrir la porta a noves consideracions respecte a la funcionalitat del dit objecte. ¿Funcionalitat vers a una guerra o símbols de l’estatus del seu portador? 

Casc trobat a l’enterrament de Sutton Hoo. Font: Wikipedia
Réplica i reconstrucció del casc trobat a Sutton Hoo. Font: Wikipedia

Una de les qüestions sobre les quals les troballes de Sutton Hoo varen poder posar llum va ser la qüestió religiosa. La pràctica d’incloure en els enterraments un aixovar funerari va començar la seva davallada entre els segles VI i VIII. És per això que les troballes funeràries varen sorprendre els arqueòlegs i excavadors que van treballar en l’excavació de Sutton Hoo, ja que l’extinció de la pràctica funerària amb aixovars comença a desaparèixer a mitjans del segle VI amb un auge de la conversió al cristianisme. És un fet que Raedwald va convertir-se al cristianisme – fet que no va ser ben vist degut a una població majoritàriament pagana – arran de l’arribada d’Agustí de Canterbury (534-604) a Anglaterra i la conversió al cristianisme del regne de Kent, on Raedwald va rebre el sagrament cristià. És en aquests anys quan es realitza l’enterrament de Sutton Hoo, en temps de davallada de la pràctica. 

L’evolució de les pràctiques funeràries es va desenvolupar en una època de grans canvis dins d’Anglaterra. La presència dels pobles anglosaxons i la seva posterior cristianització va donar pas a noves pràctiques religioses vers la mort, emplaçant les tombes dins de les esglésies i amb aixovars funeraris molt més discrets. És per això que alguns arqueòlegs i historiadors consideren el cementiri de Sutton Hoo com a part d’una transició, on encara s’enterrava a la persona junt amb els seus familiars – fet que explicaria la resta de túmuls que rodejaven al principal i a la troballa d’un vaixell de menors dimensions com un segon enterrament –. 

Salvaguardar el tresorTota la pel·lícula està coberta per una pàtina de temor i tristesa per la guerra. L’entrada de Gran Bretanya a la Segona Guerra Mundial, l’any 1939, va suposar un repte per Philips i Brown vers a la protecció del jaciment i de les relíquies anglosaxones trobades. Les incessants feines que va dur a terme el Museu Britànic per a salvaguardar les col·leccions que allotjava – en perill pels atacs aèris durant el transcurs de la guerra – va sumar-se a la preocupació de perdre una part de la història d’Anglaterra. La solució va ser amagar el tresor desenterrat al metro de Londres – utilitzat tant com a búnquer per als ciutadans com a amagatall per a importants obres d’art que, fins al moment, estaven emplaçades al Museu Britànic – i tornar a cobrir de terra els túmuls per salvaguardar l’estructura del vaixell funerari i fer servir la zona com a zona d’entrenament militar. De nou, el present i el passat formaven part d’un únic instant.

Tapa de moneder o bossa de cuir amb ornamentació d’or i granat. Font: Wikipedia
Gran Sivella d’or. Font: Wikipedia

Un cop acabada la guerra, varen ser represos els estudis sobre les troballes de Sutton Hoo. La donació que feu Edith Pretty abans de la seva mort va permetre que el Museu Britànic s’encarregués de la gestió i estudi de tot el jaciment, fent grans aportacions a la història a causa del desconeixement que es tenia sobre el període de la història anglesa comprès entre la caiguda de l’Imperi Romà i les invasions vikingues. La col·lecció d’objectes que es varen desenterrar d’un total de divuit túmuls va mostrar una societat – que es creia basta i sense cultura; una cultura fosca i sense avenços – sofisticada i posseïa una riquesa considerable a causa de la connexió que podria haver mantingut amb altres civilitzacions i cultures tant europees – des de França fins a part del Mediterrani bizantí – fins a cultures asiàtiques, fet que donaria a conèixer la important xarxa comercial que es va imposar durant aquests anys de presència anglosaxona. 

Ficció i realitat

The Dig” resulta ser una obra cinematogràfica que aconsegueix transportar a l’espectador, a través de diàlegs simples i una fotografia molt cuidada, a una època on el present i el passat es fonen. La crueltat de la guerra que arriba a Gran Bretanya es fusiona amb el passat anglosaxó del país, un passat on la guerra i la mort varen quedar sepultades sota terra, una realitat que queda ben representada a la pel·lícula. Amb l’excepció d’algunes aportacions fictícies que aconsegueixen donar més dinamisme i apropar la vessant humana de cadascun dels personatges a l’espectador, els personatges principals del film queden ben representats. 

Els crèdits de la pel·lícula són també els crèdits d’aquesta història. Després de la mort d’Edith Pretty – la qual patia d’una salut molt delicada durant els últims anys de vida – les restes de l’emplaçament de Sutton Hoo varen ser mostrades al públic únicament sota el nom de Pretty. Durant dècades, el nom de Basil Brown no es va associar a Sutton Hoo, deixant-lo relegat a l’oblit del temps. Molts anys han hagut de passar perquè la història li doni a Brown un reconeixement per a l’aportació i contribució única que feu per a la història i l’arqueologia. 

  • (Badalona, 1998). Graduada en Història per la Universitat de Barcelona, està cursant el Màster en Gestió Cultural (UOC). Apassionada de la Història Moderna, és col·laboradora a Barchinona.cat i ha participat com a comunicant en el XVII Congrés d’Història de Barcelona.

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Per citar aquesta pubicació

Payán Jiménez, Eire (2022) "«The dig»: la història d’un descobriment arqueològic únic ", Ab Origine Magazine, Deformant la història(5 Abril) [en línia].
Popular

Relacionat