Durant els segles XV i XVI els tapissos flamencs varen ser objectes tèxtils molt presents a les col·leccions de les corts europees per la seva capacitat de solemnitzar espais. El Principat català, no aliè a aquesta nova moda, va ser receptor i, probablement, productor de tapisseria a menor escala. La documentació capitular ha permès conèixer les peces conservades i les desaparegudes.
Definició i origen de la tapisseria
D’entrada, parlar de tapisseria és referir-se a la mil·lenària tècnica del tapís. El terme tapís no es va utilitzar fins a 1545. Si més no, eren habitualment referenciats a les fonts textuals com “panys d’arràs”, “draps d’arràs”, o bé “panys d’històries” per les figures que hi apareixen.
D’origen incert, va ser una tècnica àmpliament emprada, per una banda, al llarg de l’arc del mediterrani, i per una altra banda, especialment a l’est, a l’Àsia central, i la Xina. No sabem exactament quan es varen teixir els primers tapissos d’ús parietal. Una possible hipòtesi assenyala que la tècnica es va disseminar pel nord d’Àfrica fins a arribar a al-Àndalus on al califat Omeia es va establir la institució del tiraz, i un cop allà es va estendre al nord d’Europa a través dels regnes francesos. Del que sí tenim constància és de l’establiment de 800 tallers a Almeria el 1153 al segle XII gràcies al geògraf Abū Abd Allāh Muhammad al-Idrīsī.
Tot i això, el punt àlgid de perfeccionament tècnic i estilístic dels tapissos va succeir va tenir lloc a la segona meitat al llarg dels segles XV, XVI i XVII al nord de França i als Països Baixos del sud. Principalment, l’activitat fabril es va concentrar a Arràs, Tournai, París, Lille i Enghien, ciutats que van produir tapissos de gran qualitat. Tant és així que el nom de la ciutat del Haut de-France, Arràs, va ser sinònim de tapís i arreu d’Europa els tapissos es varen donar a conèixer en italià com “arrazzi”, en català com a “draps de ras” o en castellà com a “paños de ras”.
Com es manufactura un tapís?
Sense menystenir la tècnica del tapís per la seva senzillesa, l’entrecreuament sistemàtic de fils ha estat la fórmula magistral per crear el que fins avui s’han mantingut com a objectes de gran valor artístic i patrimonial. És per aquest motiu que part de l’encant que envolta un tapís implica entendre el seu elaborat procés de manufactura.
Com a objecte teixit, aquest es desenvolupa a partir d’un teler d’alt lliç mitjançant operaris experimentats que coneixien bé la tècnica. El teixit es va conformant a poc a poc a partir de l’encreuament regular i alternatiu de fils verticals (ordit) amb els fils horitzontals (trama). El disseny figuratiu d’un tapís necessàriament copiarà un dibuix, també anomenat cartró, pintat prèviament per un cartronista. A partir d’aquí, la feina dels tapissers és la de reproduir amb la major exactitud les varietats cromàtiques de la pintura mitjançant l’ús de fils de colors. A conseqüència d’aquesta maniobra, la mateixa figura apareix tant al revers com a l’inrevés, molt similar a la tècnica utilitzada a les catifes kilim.
Aquestes peces ràpidament van esdevenir un símbol de magnificència i un luxe al qual només les més altes dignitats eclesiàstiques i els membres de la cort podien accedir. Gran part del valor d’aquests objectes recau en la seva versatilitat. Si bé és cert que habitualment es desplegaven a espais interiors, també s’exposaven puntualment a l’exterior. Concretament en determinades festivitats, tant civils com en determinats moments del calendari litúrgic, on els tapissos tenien un paper protagonista desplegant-se sobre les façanes dels edificis, balcons i escalinates, per ser contemplats per tothom.
Per tant, es pot afirmar que aquest objecte, considerat un tresor, elevava l’estatus de la persona que el posseïa. En primer lloc, pels materials que el composaven. Considerant l’ús de fils de plata, seda i or, els textos contemporanis parlen d’un cost aproximat de 300.000 maravedís per un drap de ras, mentre que una taula d’un pintor de cort podia rondar els 5.000 a l’última dècada del s. XV. D’igual forma, la seva densitat atorgada pels fils de llana, adquiria unes capacitats tèrmiques que ajudaven a aïllar del fred exterior i aportar calidesa a les estances.
El segon motiu, rau en el seu valor estètic i figuratiu, capaç de reproduir evocadores històries de reis-herois veterotestamentaris que apel·laven a la vigilància de la virtut, el bon govern, la prudència i la castedat. N’és un exemple la tapisseria de Josuè i David, avui conservat al Museu Metropolità de Nova York.
Per últim, però no menys important, cal remarcar la seva naturalesa mòbil. De fet van ser coneguts com “frescos mòbils del nord”, tot referint-se a vessant pràctica d’aquests Especialment utilitzats en corts itinerants, per exemple la d’Isabel I de Castella. En definitiva els tapissos eren, una solució molt pràctica per equipar cambres en pocs minuts.
Entre altres usos, tenim constància documental de la utilització de cortines, catifes i tapissos als interiors de les catedrals. Si normalment es desplegaven entre les arqueries de les naus laterals, també es situaven a la zona del cor. La seva col·locació allà complia una funció acústica la qual millorava la qualitat de l’experiència sonora dels cants litúrgics, com va ser el cas de Notre Dame de París.
Malauradament, no tots els tapissos van gaudir de la mateixa fortuna i, víctimes dels canvis estètics vigents o de la pròpia acció de les persones contra la seva integritat, molts d’ells van ser mutilats o fosos per recuperar l’or i la plata dels seus fils.
L’arribada de la tapisseria flamenca a Catalunya
La corona catalanoaragonesa, amb històrics vincles matrimonials amb els regnes francesos, mirava intensament les produccions “del nord”. Aquesta fília francesa -o francoflamenca es va traduir en l’arribada, no només d’obres i mestres d’aquests centres, sinó també en l’arribada de models culturals i estètics que varen deixar una profunda empremta en la perpetuació de models artístics a la península Ibèrica.
Dintre d’aquesta circulació s’encabiria la importació de tapissos flamencs. Per aquest motiu, actualment a Catalunya, es conserven extraordinàries col·leccions de tapissos. Monarques com Pere el Cerimoniós, comptava amb aquests teixits a les seves col·leccions.
Sabem que a partir de 1351, va col·leccionar molts d’ells al llarg del seu regnat, fins i tot, fent venir a mestres tapissers del nord per mantenir en bones condicions els seus draps. Consta a la documentació l’existència de “draps de ras” i tapissers flamencs vinculats a la cort catalana fent tapissos “d’obra de flandes”. Arribats en aquest punt, de quina forma arribaven aquests objectes procedents “del nord” a les corts peninsulars? La primera, via compra directa als tallers d’origen, tasca habitualment duta a terme per agents de la cort que s’encarregaven de les compres in situ.
Sabem que per a Pere el Cerimoniós compraven “draps de ras” a Montpeller, Avinyó i París. La segona via d’importació de tapissos era a través de l’obsequi o el llegat. En podria ser un bon exemple el tapís de “La bona vida” de la catedral de Tarragona, donat per l’arquebisbe Gonzalo Fernández de Heredia actualment al Museu Capitular de la Catedral de Tarragona. Per últim, la tercera via d’obtenció de tapissos era a través de les fires. La més concorreguda durant els segles XV i XVI va ser la de Medina del Campo, on sabem que Isabel de Castella va comprar nombrosos tapissos al comerciant flamenc Mathis de Guirla.
Tapissos a les seus del Principat de Catalunya
Les seus de Lleida, Tortosa, Barcelona, Tarragona i Girona, varen ser importants centres receptors i usufructuaris de tapisseria. Les parets de les catedrals han estat espais idonis per al desplegament de tapisseries i les altes dignitats eclesiàstiques eren molt conscients de l’efecte d’aquests objectes al servei de les solemnitats litúrgiques. Gràcies a les seves donacions i llegats, els tresors de les seus catalanes han conservat fins avui dia una gens menyspreable quantitat de tapissos flamencs. Fer esment dels exemples més rellevants custodiats a cada diòcesi, és també reflexionar al voltant d’uns tresors que, malgrat la seva fragilitat material i categoria de tresor, han sobreviscut a molts dels fets que han marcat la història del nostre territori.
Catedral de Barcelona
La seu de la ciutat comtal custodia el tapís del Baptisme de Crist. Una peça molt especial, tan bella com de difícil atribució. Segons l’inventari de sagristia de 1522, es parla d’un “Mestre de Barcelona”, per això la seva atribució avui dia no està consensuada.
Les seves dimensions són de 103 cm per 196 cm, el que fa pensar que va ser manufacturat en un teler de baix lliç. Es tracta d’un tapís datat a finals del segle XV en el qual es discuteix la provinença d’Arràs o d’un “taller menor”.
Girona
La Catedral de Girona conserva una destacable col·lecció de tapissos gràcies a les donacions i comandes de dues personalitats, Joan Margarit i Requesens i Miquel Preses. Segons un inventari de 1685, la seu comptava amb 50 tapissos flamencs. Avui particularment és important ressenyar la que alguns dels tapissos de la col·lecció no han van ser importats de Flandes, sinó fruit d’obradors locals.
El bisbe Joan Margarit i Requesens va llegar al 1551, per una banda, 3 tapissos de la Història de David i 3 de la Història del Fill Pròdig, aquests importats de Flandes. Segons un testament de 1568, el canonge Miquel Preses estipula lliurar a la seu un total de 8 tapissos per decorar el cor de la catedral. La manufactura la durà a terme el mestre tapisser Joan Ferrer entre 1561-1564 a Barcelona. Durant tres anys es varen confeccionar els 8 tapissos, circumscrits dins la temàtica dels Goigs de la Mare de Déu. Aquests van ser: Nativitat, Epifania, Resurrecció, Ascensió, Pentecostés i Assumpció de la Mare de Déu.
Lleida
Segons els exhaustius estudis de l’especialista Carme Berlabé, conservadora del Museu Diocesà de Lleida -i a qui devem molts dels resultats sobre la història d’aquests draps-, després d’un devastador incendi a la Seu Vella a finals del segle XV, aquesta es va quedar sense equipament tèxtil ni ornaments litúrgics.
Per aquest motiu, les iniciatives dels bisbes Jaime Conchillos, Ferran de Loaces i Antoni Agustín van ser cabdals per entendre la magnífica col·lecció de tapissos d’aquesta seu, la qual s’ha mantingut quasi íntegra després de gairebé 450 anys.
És interessant ressenyar que aquests tapissos, juntament amb els de Tortosa, han patit alguns dels episodis més traumàtics de la història del nostre territori. El turó des del qual s’ubica l’antiga Seu ha estat l’escenari principal de diversos successos bèl·lics. Començant per la guerra dels Segadors, la guerra de Successió, passant per la Guerra Civil.
El 1588 en una visita pastoral de Martínez de Villatoriel, es documenten un total de 20 tapissos, dels quals 15 es conserven actualment al Museu Diocesà de Lleida. Concretament, el públic pot apreciar el gran tapís de “la suplicació de Mestra”. Aquest és un tapís creat al voltant del 1500 que es va importar des de Brussel·les, amb probable cartró de Jan van Roome i de taller desconegut. Les seves dimensions són considerables, 345 cm x 534 cm.
Altres sèries que componen la col·lecció de la Seu Vella de Lleida és el tapís del “Fill pròdig”, pertanyent a la sèrie de “Vicis i Virtuts”. La Sèrie de “Mitologia” composta per quatre tapissos: “Jàson i Medea”, “La Suplicació de Mestra”, “El Matrimoni de Mestra”, “Egeu i Teseu” i, finalment el tapís de la Reina Dido, actualment exposat al DHUB de Barcelona. La tercera sèrie, en canvi, està força dispersada. Els tapissos de “les Dotze Edats de l’home” es troben repartits entre la seu de Lleida, el Museu Castell de Peralada i la Fondation Toms Pauli de Lausana. Altra sèrie és la de David i Betsabé, integrada per un total de 6 tapissos donats per bisbe Loaces al 1548.
Per últim, la sèrie “Història d’Abraham”, formada per cinc tapissos, va ser teixida per Philippe van der Cammen i donada per Antoni Agustí. Una hipòtesi plantejada per Guy Delmarcel suggereix que aquests tapissos varen ser furtats d’Anvers durant la “Fúria Espanyola” de 1576.
Tarragona
La Catedral de Santa Tecla de Tarragona custodia i exposa al Museu Diocesà, un drap flamenc importat conegut com de “La Bona Vida”. Aquest drap és especialment remarcable, en primer lloc, per la seva antiguitat -probablement manufacturat entre les dècades 60 i 70 del segle XV a Arràs- i, en segona instància, per les seves significatives dimensions, 465 x 1065 cm. La seva iconografia, darrerament estudiada per Eduard Juncosa, presenta una al·legoria al bon govern, i Pere Batlle va relacionar-lo amb l’arquebisbe Gonzalo Fernández de Heredia, que el va donar a la seu tarraconense el 1571.
A banda, el tresor de la catedral incorpora un tapís partit per la meitat de “La Història de Josep”, avui exposat a la sagristia i probablement donat a la seu per Alfons d’Aragó. Es ressenya també la rellevant donació de 3 sèries de tapisseria donades per Gaspar Cervantes de Gaete (1568-1575). La primera, la “Història de Tobies”, constituïda per 8 tapissos. La segona sèrie, “Història de David”, formada per 3 tapissos.
Finalment, la seu inclou la sèrie “Història de Samsó”, composta per 5 tapissos estèticament similars al taller de Michael Cocxie. Més endavant, al segle XVII, el canonge Dídac Girón de Rebolledo donaria una considerable quantitat de tapissos, un total de 25.
Tortosa
Històricament una ciutat situada en una posició estratègica, va tenir importància als segles XV i XVI gràcies a la riquesa proporcionada pel curs del riu Ebre. La basílica catedral de Santa Maria de Tortosa, el 1605 partia d’una col·lecció de 60 tapissos, en part provinent de la donació del bisbe Gaspar Punter. Ell donà a la seu dertosenca 2 sèries, la primera anomenada “Les Edats de l’Home” i l’altra “La Història de Tobies”. Avui dia, el tresor de la catedral conserva i exposa un total de 5 tapissos, quatre d’ells pertanyents a la sèrie “La història de Tobies”, teixit probablement a Flandes. El cinquè, en canvi, és un peculiar tapís de 215 x 735 cm que rep el nom del “Sant Sopar” o bé, “lo drap de la Cena” segons les fonts textuals contemporànies.
Aquest drap actualment està dividit en tres seccions corresponents a una escena cadascuna. L’escena del “Sant Sopar” és la que ocupa l’espai central i major superfície. Està flanquejat per les escenes de l’oració de l’Hort de Getsemaní i l’Entrada de Jesucrist a Jerusalem. Pel que fa a l’estil, demostra una marcada genètica flamenca, entre d’altres, per les túniques ornamentades de patró borgonyó dels apòstols. La seva qualitat tècnica no és comparable a la perícia dels operaris dels tallers del nord. I és en aquest sentit, que el tapís del Sant Sopar probablement no ha estat importat del nord de França, i per extensió, l’executor del cartró, tampoc. En aquesta línia, una de les hipòtesis ben ancorades per la documentació existent treballades per Jacobo Vidal, apunta a la probable manufactura tortosina del tapís compost per cartró d’un pintor valencià. De fet, a Tortosa hi ha documentada durant dues dècades (1444-1464) l’activitat d’un taller de draps de ras comandat per un mestre francès, procedent precisament d’Arràs.
Pel que fa la resta de la col·lecció, aquests 5 tapissos són els únics que es conserven d’un total de 60 peces de tapisseria que constaven inicialment a l’inventari de 1602. Aquesta minva demostra ser una cicatriu més, causada pels múltiples conflictes que ha viscut la ciutat al llarg dels segles. Gràcies a l’estudi de la documentació de l’arxiu capitular, es menciona l’existència de sèries de tapisseria que han desaparegut, o bé, que ja no s’allotgen a la seu tortosina. És el cas dels tapissos de “Les estacions”, avui localitzat al Metropolitan Museum de Nova York. També dels 5 tapissos donats pel bisbe Ferran Loaces de la història de Josep. Per últim, un tapís extraviat de la Sibil·la Elespòntica donada pel cambrer i canonge Marc Boteller. Actualment se sap que l’any 1936 figurava dins de la col·lecció del tresor gràcies a una fotografia, on s’apreciava el tapís darrere d’un calze.
Per saber-ne més
BATLLE, Pere. “El tapiç de la «Bona Vida» de la Catedral de Tarragona i les pintures d’Ambroggio Lorenzzetti del Palau Públic de Siena” a Quaderns d’història tarraconense, 1977, Núm.1, pàgs 81-89.
CORNUDELLA, Rafael. «Alfonso el Magnánimo y Jan van Eyck. Pintura y tapices flamencos en la corte del rey de Aragón», a Locus Amoenus, 2010, Núm.10 pàgs.39-62.
DELMARCEL, Guy. Flemish Tapestry. New York: Times & Hudson, 1999.
JUNCOSA, Eduard. El arte como medio de expresión del conflicto político. El tapiz de las potestades o de la buena vida a Comunicación y conflicto en la cultura política peninsular. Siglos XIII al XV, 2018, pàgs. 421-455.
MARTÍN i ROS, Rosa Maria, «Teixits, brodats i tapissos i el mecenatge eclesiàstic a Catalunya (s. XV-XVI)». El arte de la tapicería en la Europa del Renacimiento. I Seminario Internacional sobre Tapicería y Artes Textiles, Lleida: Universitat de Lleida, 2012, pàg. 15-31.
VIDAL FRANQUET, Jacobo «Relíquies, béns, joyes, robes, argent, perles, pedres precioses, vestiments e altres coses…». Introducció al tresor medieval de la catedral de Tortosa”, a Recerca, 2015 Núm.16, pàg 11-56.
