De Hèlsinki a Sant Petersburg hi ha únicament uns 390 quilòmetres. Amb cotxe, s’hi tarda una mica menys de cinc hores. Més o menys, la mateixa distància que separa Barcelona de València. La península de Porkkala, cedida als soviètics després de la Segona Guerra Mundial i situada al sud de Finlàndia, està només a 35 quilòmetres de la capital finesa.
Després de la Revolució de Febrer (1917), Finlàndia va obtenir la Independència de Rússia (amb una breu guerra civil pel mig). Ja no formava part de l’antic imperi tsarista, reconvertit a partir de 1922 en el primer estat socialista del món: la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). Després de Segona Guerra Mundial (1939-45), compartir més de 1300 quilòmetres de frontera amb qui s’havia convertit en una de les dues grans superpotències mundials fou de tot menys còmode per a Finlàndia… i més tenint en compte què havia ocorregut durant el conflicte bèl·lic.
La sort finesa
Després d’un procés d’independència complex i una breu guerra civil en què cap dels dos bàndols contendents (blancs contra roigs, en una rèplica del que passava a bona part de la caòtica Europa Central i el Bàltic de la primera postguerra mundial) va poder imposar-se sobre l’altre, un consens forçat entre les dues parts permeté establir a Finlàndia una república democràtica-liberal.
El país va lluitar dues vegades contra l’URSS entre 1939 i 1944, ja que Stalin considerava que Finlàndia requeia en la zona d’influència soviètica (de fet, era un dels consensos assolits en el famós pacte Molotov – Ribbentrop de 1939). La “Guerra d’Hivern” (1939-40) i la “Guerra de Continuació” (1941-44) contra la Unió Soviètica foren per als finesos dues parts d’un mateix conflicte, en el context de la Segona Guerra Mundial. En la segona part, Finlàndia s’alià amb els alemanys. I quan fou clar que el règim nazi perdria la guerra, els finesos s’acostaren als soviètics per arribar a un acord i carregaren contra les tropes nacionalsocialistes.
D’aquesta manera, Finlàndia aconseguí un fet singular. Fou segurament l’únic país europeu que s’havia enfrontat contra l’Exèrcit Roig durant la Segona Guerra Mundial que no seria ocupat per l’URSS i, per tant, no seria incorporada a la banda socialista del Teló d’Acer, com sí que ho foren tots aquells països de l’Europa de l’Est i Central on les tropes soviètiques arribaren, lluitant contra els alemanys….Ara bé, el preu que es pagà fou prou alt: Finlàndia mantingué la seva independència però a canvi d’importants concessions territorials (entre altres, la península de Porkkala, essencial per al desenvolupament de la trama de la sèrie). A més, el país nòrdic tingué una altra particularitat… tampoc se situava ben bé a l’”Oest” capitalista.
Entre la “igualtat” i la “llibertat”
Amb l’arribada de la Guerra Freda es féu coneguda una expressió que afirmava que si hom volia “igualtat”, havia d’anar al bloc comunista; si allò que es preferia era la “llibertat”, s’havia de ser al bloc capitalista. Finlàndia no es quedà ben bé ni a un lloc ni a un altre, sinó que ocupà una posició compromesa entre els dos blocs.
Malgrat que Finlàndia es desenvolupà com a una economia de mercat (amb l’URSS com un dels seus principals socis comercials) i amb un sistema polític democràtic i pluripartidista, a imatge i semblança de les democràcies occidentals, vivia totalment condicionada per la proximitat del gegant soviètic. Així doncs, si bé Finlàndia mantingué una diplomàcia independent, aquesta es veié limitada i hagué de fer equilibris sempre entre uns i altres. Quedar bé amb l’altra gran superpotència rival dels soviètics (els Estats Units d’Amèrica), i al mateix temps vigilar que no es fes res que inquietés l’URSS, era complicat. I segurament, això no es podia fer sense acabar fent la guitza a tots una mica… i és aquí on els espies i les jugades brutes comencen.
Una d’espies
És en aquest context que parlem de Shadow lines (disponible a les plataformes Filmin i Filmin.cat), una producció finesa que narra una història d’espies ambientada en la Finlàndia de la Guerra Freda, l’any 1955 (deu anys després de la fi de la Segona Guerra Mundial). El cinema negre o d’espies ambientat en la Guerra Freda ha tingut sempre un gran èxit. De fet, fou també durant aquell període que Ian Fleming creà un dels espies més icònics de tots els temps: James Bond. Fou també durant aquells mateixos anys quan un exespia nomenat John Le Carré (en realitat, David John Moore Cornwell) escriuria les seves exitoses novel·les d’espies, ambientades en la Guerra Freda, algunes de les quals han sigut també premiades adaptacions cinematogràfiques. Més recentment, èxits televisius com The Americans han demostrat que les històries d’espies ambientades a la Guerra Freda poden arribar ser garantia d’entreteniment de gran qualitat i èxit.
L’atracció pels productes audiovisuals que narren aquestes històries va més enllà de la pura segregació d’adrenalina. Sentim fascinació pels espies: personatges foscos i durs (majorment, homes) que caminen per la fina línia que separa la legalitat de la il·legalitat i actuen en nom dels interessos suprems de la seva pàtria, els quals no entenen sovint el llenguatge de les convencions internacionals. Són personatges durs i sacrificats que saben reconèixer que el seu país no pot protegir-se únicament d’acord amb la legalitat. Acceptant totes aquestes premisses, actuen conseqüentment.
Però quan parlem de tota la cosmologia generada per aquest univers d’espies i contra-espies de la Guerra Freda, aquesta acostuma a centrar-se en llocs molt concrets i arquetípics: els Estats Units, el Berlín dividit, l’Europa central… Però finalment, Shadow lines trenca amb el domini dels escenaris habituals i posa el focus en l’ambivalent (en termes de relacions internacionals) Finlàndia de la dècada dels cinquanta.
La sèrie és una producció intel·ligent, elegant i molt ben construïda. Els creadors han sabut jugar amb la realitat històrica, però sense deformar-la; al mateix temps, han aconseguit crear un ventall de personatges sòlids i creïbles, que molt sovint interactuen amb personalitats reals (fet que dóna major veracitat a la producció). El resultat final és un producte notable, amb una tensió ben dosificada que té les seves parts més brillants quan es manté fidel a una història clàssica d’espies i que pot fer-se una mica intranscendent en aquelles parts on s’exhibeix el descobriment del passat de la protagonista, l’Helena Korhonnen.
La història com a font d’inspiració de la història
La sèrie agradarà tant aquells que no tenen cap coneixement de la història finesa contemporània o de la Guerra Freda (fins i tot, d’aquells que ni la vulguin saber), com als historiadors més perepunyetes. Antti-Jussi Annila i Alli Haapasalo, els directors de la sèrie, no només han sabut crear un producte audiovisual entretingut i estèticament molt plaent, sinó que també han fet servir la història com a inspiració de l’argument de la sèrie, sense que aquest fet la limités. Aconsegueixen així crear una història fictícia, però mantenint-se fidels a uns fets històrics reals. Una proesa no sempre aconseguida en aquesta mena de produccions.
Els creadors aconsegueixen situar exitosament els esdeveniments de la sèrie en un context històric més ampli i parlar de les grans línies geoestratègiques d’aquella època sense forçar la narrativa o avorrir l’espectador en grans disquisicions. Així doncs, Shadow lines és capaç de narrar les principals contradiccions de la Finlàndia real d’aquell moment. La que maldava per tenir una política exterior independent, però que es veia forçada a agradar al seu veí soviètic perquè li tornés la península de Porkkala o ni es plantejava l’entrada a l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN). En aquest sentit, la sèrie és capaç de retratar molt bé la coneguda “línia Paasikivi-Kekkonen” (agafant el nom dels dos primers presidents de la república finesa després de la Segona Guerra Mundial): mantenir una política exterior independent, acceptant certes limitacions i intentant no comprometre’s excessivament amb cap dels dos bàndols de la Guerra Freda.
En aquest terreny d’indefinició, apareixen les esquerdes on les superpotències intenten que les coses passin d’acord amb els seus propis interessos. Així doncs, a mesura que avancen els capítols, les eleccions per escollir nou primer ministre agafen cada vegada més força. I serà en aquest procés on observem com els EUA i l’URSS intentaran que guanyi el candidat més proper als seus interessos. És llavors quan els serveis secrets d’espionatge finesos (especialment “El Puny”) entren en acció, per tal de protegir la independència del seu país… malgrat un cert biaix, especialment marcat en el seu líder, Yrjö Ylitalo, a favor del candidat Urho Kekkonen. La preferència per Kekkonen planteja, també, la sempre interessant pregunta fins a quin punt algunes institucions teòricament subordinades a l’estat tenen, en realitat, un grau massa alt d’independència.
Al final, la derrota de Karl-August Fagerholm (candidat socialdemòcrata, però irònicament, el preferit per als nordamericans) i la victòria de Kekkonen (del partit agrari-centrista, més ‘proper’ a l’URSS) marquen el final de la primera temporada. El resultat d’aquestes eleccions no fou un assumpte menor. La investigació dels arxius soviètics demostrà que l’URSS preferia a Kekkonen en el poder. Per la seva banda, els nordamericans es plantejaren (tal com surt reflectit a l’inici de la sèrie) intervenir en el país… i no era cap broma: en la cerca per mantenir fermes aquelles àrees que es considerava que es trobaven dintre del seu camp d’influència, els EUA ja havien intervingut en les primeres eleccions italianes de postguerra a favor de la victòria cristianodemòcrata i haurien estat disposats a intervenir militarment a Itàlia, anys després, si els comunistes italians haguessin guanyat les eleccions de 1976 (tal com va estar a punt de passar).
