La sèrie, dirigida per Matteo Rovere, no és la primera producció audiovisual ni en llatí ni sobre la història de Roma, d’aquest director. En efecte, ja el 2019 va dirigir Il primo re, una altra història, més relacionada amb el mite de fundació original de Ròmul i Rem. La sèrie compta amb deu capítols, intitulats com uns famosos versos de Virgili (Aeneis VI 851-853) que diuen així: tu regere imperio populos, Romane, memento / hae tibi erunt artes: pacisque imponere morem,/ parcere subiectis et debellare superbos (Tu, romà, recorda’t de dominar els pobles amb el teu poder. Aquestes seran les teves arts: imposar el costum de la pau, perdonar els derrotats i anorrear els superbiosos). Aquests versos ens remeten a un període mític de la fundació d’un futur estat poderós. Per desgràcia, cal comentar que la tipografia del títol fa referència a les runes vikingues i no pas a l’alfabet llatí arcaic, semblant a l’etrusc, i sembla, doncs, desencaixar força amb la temàtica històrica de la sèrie.
L’argument
Si algú espera trobar una representació del mite tradicional sobre la fundació de Roma, aquesta no és, definitivament, la sèrie que busca. Qui més qui menys coneix la tradicional història de la fundació de Roma, una ciutat destinada a ser la capital del món mediterrani durant gairebé mig mil·lenni: dos bessons, néts d’un rei destronat, són abandonats al riu Tíber i van a parar a un indret on, des d’una cova propera, surt una lloba que, commoguda pels plors dels infants, els alleta. Posteriorment, per explicar-ho de forma molt breu, creixen a càrrec d’un camperol, reconeixen qui són en realitat, maten l’usurpador Amuli -l’oncle avi dels bessons-, retornen el regne al seu avi i marxen amb un grup de seguidors a fundar Roma. Com que una diarquia no era el sistema polític contemplat per a la futura ciutat, finalment Rem és mort a mans de Ròmul i és aquest últim qui dóna el nom a la ciutat (cal destacar que més aviat sembla que sigui Roma qui dóna el nom a Ròmul, que en llatí significa “petit romà”).
Els bessons, a la sèrie, s’anomenen Iemos i Enitos, fills de Sílvia, que no és verge vestal ni ho és del déu Mart com al mite, i no tenen pare conegut. L’acció succeeix principalment a Alba Longa, ciutat situada al voltant del llac Albà, al Laci, d’on Numitor, avi d’Enitos i Iemos, n’és rei. Ha de marxar exiliat perquè els déus no han beneït la terra amb pluges i aquest fet es pren com a mal auguri pel seu regnat. És per aquest motiu que Amuli, germà de Numitor, arriba al poder i comencen les pluges, fet considerat com l’aprovació per part dels déus del canvi de govern. Malgrat la promesa de no fer mal als néts del seu germà, Amuli els veu com una amenaça a la seva legitimitat i planeja matar-los. Només aconsegueix matar Enitos, de qui està enamorat la filla d’Amuli, Ília, que és una verge vestal. En fugir d’Alba Longa, Iemos va a parar a un campament on hi ha uns joves que semblen ser lupercals, qui juguen els papers de Ròmul i Rem del mite tradicional romà: sembla que és Iemos l’escollit per ser Ròmul, ja que pareix tenir un paper preponderant a l’hora de prendre decisions i de liderar. Tanmateix, la identificació amb Ròmul de Iemos no és del tot segura i podria canviar si hi hagués una segona temporada de la sèrie.
La fundació de Roma, entre la civilització i la barbàrie
Els mateixos romans no es creien que la bessonada fos alimentada per una lloba i és per aquest motiu que van intentar racionalitzar el mite: lupa en llatí vol dir lloba, però també prostituta. Així doncs, autors com Titus Livi indiquen que Acca Larèntia, la muller de Fàustul, el camperol que segons la tradició recull els bessons, tenia uns costums força libidinosos per a l’època. D’aquí, doncs, vindria el mite de la lloba capitolina.
La sèrie de Romulus s’aproxima a aquesta racionalització del mite d’una altra manera: existeix una tribu de marginats, de gent sense pàtria, que honren una dea lloba anomenada Rumia. És aquesta dea qui salva el protagonista, Iemos, segurament el futur Ròmul, i així és com es racionalitza el mite de la lloba a la sèrie.
El paisatge i l’atmosfera a la qual ens traslladem en visualitzar els capítols de Romulus estan a mig camí entre la màgia, la llegenda i el passat històric, un món entre la civilització naixent i la barbàrie. En efecte, la convivència en aquell període de dos models de civilització, l’urbà, encara a les beceroles, i el rural, a mig camí entre l’Edat Antiga i el Neolític, va ocasionar no pocs conflictes entre diversos grups poblacionals i culturals, que culminaren amb el mapa etnogràfic de la península Itàlica que coneixem a època romana. L’ambientació d’Alba Longa i Gàbios, dues de les ciutats que més apareixen a la sèrie, sembla més que correcta: cabanes de fusta amb sostre de palla, de mida desigual depenent del grau social de l’habitant, i muralles de fusta i de poca alçada. Un ambient, en definitiva, encara dominat per la naturalesa i la por al desconegut, on l’ésser humà encara està subordinat a la naturalesa i a les divinitats, on les nocions d’estat, nació i imperi encara són pràcticament desconegudes i l’estabilitat política s’aconsegueix mitjançant pactes entre reis iguals.
La religió a Romulus
El primer fet destacable és el tractament dels lupercals que es fa a la sèrie. Els lupercals tenien, en època històrica, una certa importància dins la societat romana. Els lupercals participaven en la festivitat de Lupercalia, de marcat caràcter arcaic. Actuar com a lupercal a finals de la República romana encara era considerat com quelcom de prestigi, tal com ho mostra el famós cas de Marc Antoni, lloctinent de Juli Cèsar i segon triumvir juntament amb Octavià (83-30 aC; sembla que va participar com a lupercal l’any 44 aC), participant-hi. En un principi, la festivitat romana històrica consistia en una processó dels lupercals, que corrien semidespullats pels carrers de Roma, assotant amb unes pells tothom a qui es trobessin al seu pas. Especialment les dones es mostraven disposades per a ser assotades, ja que el fet de rebre’l significava augmentar la fertilitat.
A Romulus els lupercals són uns joves abandonats al bosc, bandejats de la ciutat. Han de demostrar a la societat d’Alba Longa que són capaços de valer-se per si mateixos durant un any. Aquests lupercals estan sota l’autoritat d’un cap i l’han d’obeir en tot. No poden, de cap de les maneres, tornar a la ciutat. Aquest tractament dels lupercals encaixa amb els rituals iniciàtics que moltes societats prehistòriques practicaven i que algunes societats urbanes encara seguien practicant, com l’espartana. Algunes fonts indiquen que els adolescents eren abandonats al bosc, on havien de viure com a llops, i quan tornaven passaven a formar part de la població adulta. És una altra vegada en aquest espai a mig camí entre la civilització urbana i la societat prehistòrica, que ens situa aquesta sèrie sobre la fundació de Roma.
Un altre dels aspectes interessants és el de les verges vestals. En efecte, la representació d’aquest càrrec sacerdotal, el més important que podia ser exercit per una dona a l’època romana, és similar a la que ens descriuen els autors contemporanis. La tradició historiogràfica romana ja confirma l’existència de verges vestals a la ciutat d’Alba Longa, atès que la mare de Ròmul i Rem en seria una. A la sèrie, la protagonista femenina, Ilia, ho és. Els creadors de la sèrie juguen amb un fet que no ens ha de passar pas desapercebut: Ilia és l’altre nom que rep, segons la tradició grecoromana, Rea Sílvia. Han desdoblat, doncs, el mateix personatge, presentant-ne dues realitats. A Romulus Ilia és la filla d’Amuli i és condemnada a mort per haver estimat Enitos. En efecte, aquest era el càstig per a les verges vestals que no mantenien la prohibició de tenir relacions sexuals. Ilia se salva i passa a servir a una altra divinitat, la de la venjança: Mart. Aquest atribut de Mart, Mars Vltor, sembla un desenvolupament tardà, ja que sembla haver-hi un quòrum entre els investigadors en considerar a Mart, en època arcaica, com una divinitat relacionada amb la fertilitat, i no pas amb la guerra i la venjança, com passarà en època posterior, sobretot degut al contacte amb els grecs i a l’assimilació entre les divinitats Mart-Ares. Com a curiositat lingüística, Mart mai és anomenat així en llatí: s’empra la reduplicació Marmar, que apareix a diversos cants religiosos romans suposadament molt antics. Seguint amb la llengua llatina emprada a la sèrie, Júpiter (Iupitter) apareix també en la seva forma arcaïtzant: Diespater.
Ja per acabar amb la religió, hem de parlar molt breument de Rumia. Rumia és una divinitat inventada a la sèrie, una suposada divinitat-lloba que protegeix el ramat de llops cadells. Potser té relació amb la figuera Ruminal, dea de l’alletament, que es trobava en una cova des d’on precisament començava la processó dels lupercals. És aquesta divinitat, de la qual ja hem parlat abans, que racionalitza el dubtós paper d’una lloba real alletant a dos nadons humans indefensos. Cal relacionar molts aspectes de Rumia amb Luperc, patró de les festes Lupercalia abans esmentades, i que actuava com a representació divina de la lloba capitolina.
La primera sèrie en “protollatí”
En efecte, HBO va anunciar arreu que la sèrie de Romulus estaria rodada íntegrament en “protollatí” (a l’original, sense cometes). Però què vol dir protollatí? I, encara més, podem conèixer avui en dia com era el llatí que parlaren els fundadors de Roma a mitjans del segle VIII aC? La resposta a la primera pregunta és complicada i no tindria cabuda en aquest article. Resumint, el protollatí seria un estadi de la llengua llatina a mig camí entre la llengua itàlica original que se separà de l’indoeuropeu al quedar aïllada a la península Itàlica, i el llatí històric.
A la segona pregunta, la resposta és senzilla: no. Certament, no es conserven documents escrits del segle VIII aC i, per tant, no tenim eines per a conèixer el llatí que parlaven els fundadors de Roma. Els testimonis llatins més fiables daten dels segles IV i III aC, moment en què l’epigrafia ja conviu amb les primeres formes literàries romanes. Aquest estadi és anomenat llatí arcaic i és en aquest sentit que giren la gran part d’elements arcaïtzants del llatí emprat a la sèrie. Quins són aquests arcaismes que apareixen a la sèrie i que permeten promocionar-la com a “sèrie rodada en protollatí”? Sense voler ser extensiu i amb les mancances naturals després que HBO hagués decidit no permetre els subtítols de l’idioma original, dificultant-ne així la comprensió, m’agradaria assenyalar el següent: la llengua llatina emprada a la sèrie simula un llatí arcaic, datable als segles IV i III aC, lluny de mitjan segle VIII aC, que és quan se situa cronològicament l’acció. Alguns d’aquests trets destacables serien la desinència dels genitius singulars en -as, en comptes del clàssic -ae. Així es poden trobar expressions com rex Albas Longas (=rei d’Alba Longa) en comptes de rex Albae Longae. Un altre tret destacat són les desinències verbals de tercera persona, singular i plural, que afegeixen una -i: així doncs, els verbs no acaben com en llatí clàssic, en -t i -nt, sinó en -ti i -nti. L’últim aspecte que m’agradaria assenyalar, encara que n’hi ha molts més, seria l’abundància de diftongs que, a causa de lleis fonètiques, s’han perdut a la llengua llatina clàssica, com seria, per citar només un exemple, la forma deiconti, que en llatí clàssic seria dicunt (diuen).
En general, malgrat que es podrien omplir pàgines sobre el llatí emprat a la sèrie, cal que siguem conscients del següent: fins avui dia, no tenim cap document que ens indiqui com seria la llengua parlada o escrita al segle VIII aC i, per tant, la llengua emprada a Romulus és anacrònicament posterior. En efecte, les peculiaritats fonètiques i morfològiques a què hem fet referència anteriorment, ens situen als segles IV-III aC. Si hom té present les evolucions importants que féu la llengua llatina en només dos segles, s’ha de suposar que el llatí emprat pels fundadors de Roma també seria prou diferent del dels segles IV-III aC, que, torno a repetir, són els segles a partir dels quals comencem a comptar amb més informació epigràfica i literària sobre la llengua llatina.
Recapitulació
En definitiva, no es tracta d’una sèrie que respecti la tradició sobre la fundació de Roma. Amb tot, cal recordar que al món antic en general, ni els mites, ni la religió, ni la història presenten mai una versió canònica ni inapel·lable, com passa als llibres sagrats de les grans religions monoteistes. Els mateixos grecs i romans van contemplar altres possibles fundadors per a la ciutat, com un tal Rome, fill d’Odisseu, heroi mític grec, i Circe, bruixa filla d’Hèlios (el Sol). És per aquest motiu que no hauria de sorprendre’ns una nova versió de la fundació de Roma que manté uns certs elements narratius essencials del mite (dos germans, en aquest cas “adoptius”), un rei destronat pel seu germà, una revolta contra Amuli perquè és un tirà, verges vestals i, en definitiva, un ambient que la sèrie situa entre la civilització ordenada i la societat prehistòrica caòtica, el conflicte entre déus olímpics i déus prehistòrics (titans, gegants, etc.).
