Yuval Noah Harari, nascut el 1976, és professor d’història a la Universitat Hebrea de Jerusalem. Es va especialitzar en història medieval i militar, però, després de doctorar-se a Oxford va passar a un camp més ampli: la història del món i els processos macrohistòrics. Els seus llibres inclouen Special Operations in the Age of Chivalry, 1100-1550, The Ultimate Experience: Battlefield Revelations and the Making of Modern War Culture, 1450-2000, The COncept of “Decisive Battles” in World History i Armchairs, Coffee and Authority: Eye-witnesses and Flesh-witnesses Speak about War, 1100 – 2000.
El professor Noah Harari va doctorar-se amb una brillant tesi sobre les memòries dels soldats medievals, però en futurs projectes va decidir treballar la història del món i l’evolució de la humanitat des dels seus orígens fins a l’actualitat. Aquesta evolució en els seus estudis històrics ofereix al lector un enfocament global sobre les fites i desfetes que han acompanyat al conjunt de la humanitat en totes les seves accions crucials, fent un enfocament veritablement mundial i englobant cultures notablement dispars en termes geogràfics i temporals.
En la present obra, doncs, podem trobar un estudi divulgatiu però prolífic en referències històriques, culturals i científiques de tota mena, que tenen l’objectiu d’oferir una visió profundament crítica sobre l’evolució de l’Homo sapiens i de la seva cultura i activitats al llarg de tota la nostra existència.
La mateixa estructura d’aquesta singular obra ja presenta al lector una estructura i composició summament reveladores respecte a allò que es proposa explicar. Des d’un primer moment, queda palès que aquesta és una obra que pretén analitzar el conjunt de la Humanitat sense caure en particularismes o regionalismes i a la vegada donar un pes fonamental a l’evolució de l’ésser humà. Cal tenir present que la línia temporal d’aquesta obra està estructurada entorn de les principals revolucions genètiques i de pensament que van donar els estris necessaris als Homo sapiens per tal d’arribar al moment en què ens trobem ara, en ple segle XXI.
L’apassionant relat que ens ofereix Noah Harari també contempla dos elements d’extraordinari interès. En primer lloc, una anàlisi sobre el que pot ser el futur immediat de l’ésser humà i la possibilitat –més que raonable- que en només unes dècades les classes apoderades d’arreu del món puguin sotmetre als seus organismes a certs processos d’enginyeria genètica per tal de mantenir-se vius i saludables en detriment de les classes baixes d’arreu del globus, les quals no podran permetre’s uns tractaments d’avantguarda d’un cost tan elevat. En segon lloc, el professor israelià introdueix al lector a pensar de forma necessàriament crítica sobre els orígens de la nostra espècie i sobre la mort i desaparició d’espècies completes d’homínids -i d’altres éssers vius- com van ser els Neandertals i els Erectus, els quals van trobar probablement la seva fi no per motius climàtics o biològics, sinó per la persecució i extermini als quals els va sotmetre la nostra pròpia espècie.
En tot aquest apassionant recorregut sobre els orígens i evolució de la nostra espècie, la cultura i el desenvolupament tècnic tenen un espai privilegiat i són tractats com el zenit de la nostra evolució, ja que en els nostres orígens poques coses ens separaven de la resta del món animal: «Estos humanos arcaicos amaban, jugaban, formaban amistades íntimas y competían por el rango social y el poder… pero también lo hacían los chimpancés, los papiones y los elefantes. No había nada especial en ellos». Les claus de la supervivència de la nostra espècie depenen precisament de la capacitat de formar i fer perdurar comunitats humanes senceres amb rols socials i de treball desenvolupats i estables, ja que en termes físics i de desenvolupament corporal, els humans naixem amb un alt desavantatge en comparació amb la resta d’animals del planeta, ja que els nadons humans són dependents durant diversos anys de la seva vida i que criar als més joves comporta una veritable tasca col·lectiva. Així l’evolució va afavorir l’establiment de llaços socials forts i la creació d’un imaginari col·lectiu capaç de mantenir ben cohesionades a comunitats humanes senceres.
Malgrat aquestes connexions tant fortes entre els individus, la present obra argumenta que en el moment en què diferents comunitats humanes es van trobar, la convivència va ser impossible. El professor Harari és molt crític amb la teoria de l’entrecreuament, la qual afirma que Sapiens i Neandertals vàrem barrejar-nos durant segles i conviure en una relativa harmonia. La tesi oposada, la qual ell explica en profunditat, és l’anomenada teoria de la substitució, per la qual la lluita pels recursos hauria acabat comportant una gran violència i fins i tot el genocidi de comunitats humanes senceres. Aquestes teories ens conviden a fer una reflexió difícil, ja que durant els darrers 10.000 anys l’Homo sapiens ha estat la única espècie humana sobre la Terra i pot resultar difícil acceptar el fet incriminatori d’haver exterminat els nostres germans –per utilitzar la terminologia de Yuval Noah Harari– d’altres especies d’Homo. En cas que els Neandertals seguissin vius avui en dia, seguiríem els Sapiens pensant que som una criatura diferent a tota la resta del món animal? Probablement aquesta és la raó per la qual els nostres avantpassats van eliminar als Neandertals. Eren massa familiars per ignorar-los, però massa diferents per tolerar-los.
Independentment de la desaparició –o extermini?– dels nostres germans Homo, què va fer veritablement poderós a l’ésser humà? La Revolució Cognitiva. Fa entre 70.000 i 30.000 anys, es va produir aquesta primera gran revolució de la Humanitat, però no sabem què la va provocar. Fos com fos, l’ús d’un llenguatge complex i ric va afavorir la supervivència i l’èxit com a espècie dels Homo Sapiens. La clau del nostre llenguatge es basa en la capacitat de transmetre informació sobre coses que no existeixen en absolut, ja que només els sapiens poden parlar o utilitzar conceptes sobre entitats que mai han vist ni tocat, això demostra una elevada capacitat d’abstracció que afavoreix l’auge de la subjectivitat i per tant, la capacitat de crear comunitats estables entorn a un mite o elements comuns que permeten la perpetuació d’una societat. Cal tenir present que no es pot fer funcionar una divisió amb milers de soldats de la mateixa manera que s’articula una petita comunitat humana i que les societats grans necessiten un conjunt d’elements ideològics que els permetin cooperar i subsistir. Un gran nombre de desconeguts poden cooperar amb èxit si creuen en mites comuns, d’aquí que la capacitat de generar un relat dins les societats sigui un element decisiu en l’evolució de la nostra espècie.
Així, des de la Revolució Cognitiva, els Sapiens han viscut en una realitat dual. Per una banda, la realitat objectiva dels rius, arbres i animals. Per l’altra banda, la realitat imaginada dels déus, les nacions i les corporacions. A mesura que va passant el temps, la realitat imaginada es va fent cada cop més poderosa i acaba generant un món com l’actual, on la supervivència de la realitat objectiva que ens envolta depèn del compromís de les entitats imaginades. En altres paraules: les altres espècies van tenir uns patrons de comportament quasi inalterats durant tota la seva existència i pràcticament no van viure cap transformació social de gran abast. En canvi, els Sapiens poden transformar les seves estructures socials i els seus elements econòmics en cosa de dècades. Considerem, per exemple, el cas d’un resident de Berlín que hagués nascut el 1900 i mort cent anys després. Hauria passat la seva infància a l’imperi de Guillem II, la seva edat adulta durant la República de Weimar, el Tercer Reich i l’Alemanya Oriental comunista, per acabar morint en una República democràtica, capitalista i reunificada.
S’equivocaria el lector si pensés que aquesta obra és una exposició cronològica sobre un camí plaent a partir de l’origen dels homínids fins a l’actualitat, ja que la felicitat i els models productius guarden un lloc privilegiat dins aquest relat. De fet, el professor Harari té molt clar, i així ho exposa, que abans de la Revolució Agrícola i dels processos de sedentarització de la Humanitat, els Sapiens tenien una vida molt més saludable –i probablement més feliç- que en l’actualitat. Cal tenir en compte que durant l’etapa més gran de la nostra existència com a espècie, hem estat caçadors-recol·lectors, cosa que oferia una dieta variada i a causa de la gran mobilitat vinculada amb aquest sistema de subsistència, l’ésser humà estava menys afectat per calamitats naturals o per plagues que poguessin delmar camps de cultiu. També és important tenir en compte que els caçadors-recol·lectors vivien en comunitats humanes petites, cosa que afavoria que moltes malalties derivades de les aglomeracions humanes fossin inexistents per a ells, cosa que els feia també poc vulnerables a les epidèmies.
És ben cert que els fets exposats a l’anterior paràgraf pot fer-nos pensar en una societat i uns temps totalment idíl·lics, però immediatament l’autor ens recorda que la felicitat no ha estat pas una constant en el desenvolupament de la humanitat i que cal tenir en compte que no sabem quasi res de l’imaginari dels pobles anteriors a la Revolució Agrícola. El professor Harari, fent una extensa crítica a la historiografia clàssica i als estudis sobre poblacions prèvies a la Revolució Agrícola, ens recorda que els estudiosos de l’art rupestre i d’altres formes de representacions artístiques d’aquests grups humans tan antics, parteixen de supòsits i d’idees preconcebudes que no necessàriament expliquen la realitat que aquells individus vivien.
La ja esmentada Revolució Agrícola i les seves conseqüències esdevenen un veritable pilar al voltant del qual es reflexiona sobre la natura de la nostra societat actual i sobre com aquells canvis que van afavorir el nostre sedentarisme van fer-nos abandonar, per sempre, les nostres antigues formes de vida per convertir-nos en unes màquines de treball amb una mentalitat summament productivista. Aquest gran canvi, que va suposar el nostre èxit com a espècie en fer-nos construir extenses civilitzacions, imperis i un sense fi de riqueses, és catalogat per l’autor com «el major frau de la història». Probablement té tota la raó, ja que si bé és cert que la quantitat de producció d’aliments va augmentar de manera més que significativa, la nostra dieta es va veure reduïda a ben pocs aliments i els excedents dels productes més comuns van generar una explosió demogràfica que va fer variar en molt poques generacions el nostre model de vida, a la vegada que es generaven unes elits socials que lluitarien pel poder dins de societats cada cop més amplies i això ens conduiria a un seguit de guerres i conflictes sense fi.
La Revolució Agrícola va transformar per sempre la mentalitat humana i va potenciar en gran manera la percepció del temps futur. L’economia agrícola es basava en un cicle estacional de producció que implicava una feina constant per tal d’assegurar els recursos i el manteniment de la parcel·la agrícola, model que es va perpetuar amb la Revolució Industrial i que ha arribat fins a nosaltres en l’actualitat. Aquest nou ordre va permetre desenvolupar imperis i nacions arreu del món, però també va canviar per sempre la relació dels Homo sapiens amb el medi natural i a la vegada va convertir als humans en un poderosíssim instrument de producció en mans de les elits i l’establishment de cada època. La cultura i el sistema de valors esdevingueren fonamentals per tal de perpetuar aquest nou model de producció, juntament amb unes societats cohesionades entorn d’uns líders que controlaven els relats sobre l’imaginari col·lectiu, i és que, com diria Voltaire, «Déu no existeix, però no li digueu al meu criat, no sigui que m’assassini durant la nit».
Probablement, una de les afirmacions més contundents –i d’elevada controvèrsia– que realitza l’autor és la següent: «Las culturas humanas se hallan en un flujo constante. Dicho flujo, ¿es completamente aleatorio, o sigue una pauta general? En otras palabras, ¿la historia tiene dirección? La respuesta es sí. A lo largo de milenios, las culturas pequeñas y sencillas se conglutinan gradualmente en civilizaciones mayores». Noah Harari afirma que la Humanitat està a punt d’assumir el més elevat punt d’unió entre totes les civilitzacions, les quals han convergit cada cop en major mesura gràcies a un poderós trident: Diners, Imperi i Déu. Com és possible aquesta convergència de la Humanitat en uns mateixos valors i en un sistema de domini que té molt a veure amb estructures imperials? Per l’apropiació del record dels vençuts sobre els vencedors.
Un exemple evident, el trobem amb un dels mites romàntics del segle XIX sobre els orígens de la identitat espanyola: Numància. Què queda avui dia de Numància i del passat iber en l’actual societat espanyola? Noah Harari ens ofereix una reflexió sobre la continuïtat de les estructures imperials i culturals: «Los patriotas españoles ensalzan a los numantinos en español, una lengua romance que desciende del latín de Escipión. Los patriotas españoles que admiran el heroísmo numantino suelen ser asimismo fieles seguidores de la Iglesia Católica romana […] una Iglesia cuyo dirigente tiene todavía sede en Roma y cuyo Dios prefiere que se le dirijan en latín. De forma similar, la ley española deriva de la ley romana; la política española se basa en fundamentos romanos, y la cocina y la arquitectura españolas tienen una deuda mucho mayor con los legados romanos que con los celtas de Iberia». En certa manera, doncs, totes les cultures actuals deriven d’un passat imperial i a causa de la mateixa dinàmica de la Història i del model sociopolític vigent, el nacionalisme està periclitant en favor de l’homogeneïtzació a escala mundial.
Malgrat aquesta tendència a la uniformitat, l’autor ens demana fer un exercici de crítica i d’observació sobre tot allò que ens envolta. És cert que el nostre món modern sent un gran orgull al reconèixer la igualtat bàsica de tots els humans i la capacitat de tendir de forma progressiva cap a una major igualtat d’oportunitats, però potser això no és més que un miratge a mig camí d’un futur extraordinàriament desigual on la ciència i la tècnica acabin convertides en un instrument de les elits per perpetuar-se en el poder. En certa manera, aquest marc teòric sobre les societats modernes podria encabir-se dins l’obra d’Aldous Huxley Un món feliç.
A tall de conclusió, és fonamental fer esment al veritable treball que ha fet el professor Harari sobre l’evolució de les mentalitats humanes al llarg de tot el recorregut vital de la nostra espècie i sobre els canvis que han provocat trencaments insalvables entre diferents generacions d’Homo sapiens. La Revolució Cognitiva ens va separar dels nostres parents del mateix gènere Homo i per extensió, de la resta d’animals del planeta; però la Revolució Agrícola ens va allunyar per sempre més de la nostra realitat biològica des dels nostres orígens com a caçadors-recol·lectors. L’autor insisteix –fent una certa crítica a la historiografia i al paper dels historiadors– en preguntar-nos si el desenvolupament que ha viscut l’Homo sapiens durant segles ens ha generat una societat feliç i pròspera o si pel contrari només hem trobat soledat i la vacuïtat d’una existència sense respostes. Només ens queda preguntar-nos –potser amb una certa preocupació- si els canvis demolidors que projecta l’autor seran realitzats en un futur proper i la humanitat viurà un nou canvi que la canviarà per sempre més.
