El conflicte de l’Orient Mitjà, actualment molt present i conegut com la llarga contesa entre els pobles de Palestina i Israel per la terra i la sobirania a la regió històrica de Palestina a l’Orient Mitjà, és el tema central que Rashid Khalidi ens ofereix en la seva obra “Palestina. Cien años de colonialismo y resistencia”. Sorgit arran del moviment sionista i l’augment del nacionalisme àrab al segle XIX, la disputa israelià-palestina va escalar amb la creació de l’Estat d’Israel el 1948 i l’expulsió massiva de palestins, coneguda com la Nakba. Des de llavors, enfrontaments armats, negociacions i esforços de pau han caracteritzat el conflicte. Temes crucials inclouen els assentaments israelians, l’estatus de Jerusalem i el dret de retorn dels refugiats palestins. Aquest conflicte complex ha deixat un impacte durador a la regió i a les relacions internacionals fins avui dia.
Rashid Khalidi, destacat historiador, escriptor i referent acadèmic en la història moderna de l’Orient Mitjà i en concret del conflicte palestí-israelià, teixeix en aquesta obra una narrativa magistral que explora profundament la història i la política d’una de les regions més conflictives i captivadores del món. A través d’una combinació de meticulosa i exhaustiva investigació i un estil narratiu captivador, l’autor ens guia a través dels entramats fils que configuren el teixit de la complexa història moderna de Palestina, revelant tant els esdeveniments transcendentals com les històries humanes que han donat forma a aquesta terra disputada al llarg de tant temps.
En la versió espanyola de l’obra, Khalidi ens presenta un petit pròleg dirigit a tots els lectors a tall d’introducció i clarificació de la seva recerca sobre els esdeveniments de Palestina al llarg de la història. Tal com afirma, no sols es tracta d’una recopilació merament informativa de la llarga i desigual batalla del poble palestí, sinó que incorpora documents de famílies i experiències personals de les últimes dècades sobre el conflicte. Tot això, amb l’objectiu de dotar l’obra de la complexitat necessària perquè el lector s’endinsi en aquesta història i es captivi amb ella per tal de comprendre els entramats que caracteritzen el conflicte i la seva durada al llarg de tants anys.
L’autor divideix la seva obra en tres parts diferenciades. Inicia el seu relat amb una introducció amb l’objectiu de contextualitzar al lector sobre el conflicte en qüestió. Seguidament, ens presenta la seva investigació dividida de forma cronològica a partir de sis punts d’inflexió per a la història del poble Palestí. Sis esdeveniments, els quals cataloga com a declaracions de guerra, que van des de la promulgació de la Declaració Balfour el 1917 al setge d’Israel a la frontera de Gaza que té lloc a començament dels anys 2000. En últim lloc, finalitza la seva narració amb una conclusió a tall de reflexió sobre aquests últims cent anys de guerra entre palestins i israelians.
L’autor comença per situar els lectors en el context històric i geogràfic de la regió palestina. Descriu la rica història cultural i ètnica que ha donat forma a la identitat palestina al llarg dels segles, així com la diversitat de comunitats religioses i ètniques que han coexistit a la zona. Seguidament, Khalidi analitza el sorgiment del sionisme i com això va impactar a la població palestina nativa, creant un rerefons essencial per comprendre els esdeveniments posteriors.
En el següent capítol, la primera declaració de guerra 1917-1939, Khalidi analitza el període del domini otomà i la posterior entrada de l’administració britànica a la regió. Examina com les dinàmiques colonials van influir en la política i la societat palestines, i com aquestes circumstàncies van establir les bases per a futurs conflictes. Després de vèncer l’exèrcit otomà el 1917, els britànics van ocupar Palestina. El Mandat britànic de Palestina va néixer en part per un acord entre els primers ministres francès i britànic el 1918, l’Acord Sykes-Picot, que va establir esferes d’influència i control franceses i britàniques després d’una partició potencial de l’Imperi otomà. Palestina hauria d’haver quedat sota administració internacional, però, amb el nou pacte, el territori va ser cedit als britànics. Com que el Regne Unit es va quedar amb l’administració de Palestina, la Societat de Nacions li va encomanar a la Conferència de Sant Rem de 1920 assegurar una llar per als jueus i salvaguardar “els drets polítics i civils de les comunitats no jueves de Palestina”. Però la resolució no detallava com la nova llar jueva podria coexistir amb els que ja vivien a la regió, que no van ser consultats i van rebutjar la Declaració Balfour. La promesa d’una llar jueva va portar milers a emigrar al mandat palestí, cosa que va generar enfrontaments amb els àrabs. El Govern britànic va començar restringint la immigració jueva mitjançant quotes. Per la seva banda, l’independentisme del poble àrab, que se sentia discriminat al seu propi territori, va desencadenar una revolta entre el 1936 i el 1939, després de la qual àrabs i jueus van recórrer a la violència.
El segon capítol, el qual l’autor titula com la segona declaració de guerra (1947-1948), explora el sorgiment del moviment sionista i l’objectiu d’establir una llar jueva a Palestina. Khalidi detalla com aquesta aspiració va xocar amb els interessos i els drets de la població palestina autòctona, i com la Nakba (la catàstrofe) del 1948 va resultar tenir unes conseqüències devastadores pels palestins. Molts van perdre casa seva, terres i béns, i es van convertir en refugiats en camps precaris. Això va generar una diàspora palestina que perdura fins avui. La Nakba també va deixar una ferida profunda a la identitat palestina i va contribuir a un conflicte de dècades amb Israel.
En aquest capítol, Khalidi examina l’ocupació de Cisjordània i la Franja de Gaza per part d’Israel després de la Guerra dels Sis Dies el 1967. Després de nombrosos enfrontaments fronterers entre Israel i els seus veïns àrabs, en particular Síria, el president egipci Nasser va expulsar la Força d’Emergència de les Nacions Unides (UNEF) de la península del Sinaí el maig de 1967. Israel, tement un atac imminent, va llançar un atac preventiu contra la força aèria egípcia. Jordània, les forces de la qual s’havien posat sota el comandament d’un general egipci, va atacar les ciutats israelianes de Jerusalem i Netanya. En acabar la guerra, Israel havia conquerit la península del Sinaí, la Franja de Gaza, Cisjordània, Jerusalem Est (incloent-hi la Ciutat Vella) i els Alts del Golan. Tal com afirma l’autor, la guerra dels Sis Dies s’inscriu dins del conjunt de guerres lliurades entre Israel i els seus veïns àrabs després de la creació de l’Estat d’Israel (1948) en part del Mandat britànic de Palestina. Aquests sis dies del 1967 van concitar l’atenció mundial i van resultar claus en la geopolítica de la regió: les conseqüències han estat profundes, extenses i s’han mantingut fins ara; han tingut també una influència decisiva en nombrosos esdeveniments posteriors.
En el penúltim capítol l’autor ens presenta els acords d’Oslo de la dècada del 1990 i el seu impacte en la situació palestina. Els Acords d’Oslo, signats el 1993 entre Israel i l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OLP), van representar una fita significativa en la recerca d’una solució al conflicte palestí-israelià. Aquests acords van establir les bases per a la creació de l’Autoritat Palestina i la retirada parcial de les forces israelianes d’algunes àrees de Cisjordània i la Franja de Gaza. Com a resultat, els palestins van obtenir certa autonomia i el reconeixement internacional de la lluita per l’autodeterminació. Tot i això, les conseqüències d’Oslo per a Palestina van ser mixtes. D’una banda, es va aconseguir una millora en l’economia i la infraestructura a les àrees sota control de l’Autoritat Palestina, i es va produir un reconeixement mutu entre les parts, cosa que va augmentar la legitimitat de la causa palestina a la comunitat internacional. D’altra banda, però, l’ocupació israeliana va continuar en gran part de Cisjordània i la Franja de Gaza, cosa que va limitar la llibertat de moviment dels palestins i va resultar en tensions constants. A més, el procés de pau es va estancar diverses vegades, i la manca de resolució de qüestions fonamentals, com l’estatus de Jerusalem i els refugiats palestins, va portar a la frustració i a desacords interns a la societat palestina. La història dels Acords d’Oslo és un recordatori de la complexitat i la delicadesa del conflicte palestí-israelià, i com els esforços per la pau poden tenir resultats variats al llarg del temps.
A l’últim capítol, Khalidi reflexiona sobre la història i el futur de Palestina. Examina les narratives en conflicte, tant israelianes com palestines durant els últims cent anys i suggereix que una comprensió més profunda de la història compartida podria ser essencial per trobar una solució duradora. Tal com l’autor afirma al llarg d’aquest últim segle les grans potències han intentat repetidament actuar contra els palestins, però malgrat tenir tan en contra, els palestins han demostrat una obstinada capacitat per resistir aquests intents d’eliminar-los políticament. La resistència dels palestins, la perseverança i el desafiament constant a les ambicions d’Israel s’expliquen entre els fenòmens més sorprenents de l’època actual. És per aquest motiu que erradicar la desigualtat sistemàtica al sionisme resulta una qüestió essencial per tal de crear un futur millor per als dos pobles, palestins i israelians. Qualsevol fórmula fracassarà si no es basa plenament en el principi d’igualtat. La igualtat absoluta en matèria de drets humans, personals, civils s’ha de consagrar a qualsevol projecte per tal que totes dues societats acabin acceptant i poder obtenir un futur on la base de les relacions es regeixi per a pau.
En conjunt, Palestina de Rashid Khalidi és una obra magistral que desglossa meticulosament la història de la regió al llarg dels segles, des de la rica herència cultural fins als conflictes contemporanis. Khalidi no només presenta els esdeveniments i les polítiques, sinó que també ressalta les veus i les experiències de les persones afectades pel conflicte, cosa que resulta en una obra que és tan informativa com profundament commovedora. A mesura que avança en la línia temporal, Khalidi aborda la creació d’Israel, la diàspora palestina i les successives guerres i negociacions que han marcat la regió des de llavors. El seu enfocament equilibrat i la capacitat per presentar múltiples perspectives fan que el llibre sigui una lectura essencial per a qualsevol que busqui una comprensió profunda de la complexitat de la situació a Palestina. A través de testimonis personals, l’autor humanitza la història i ens permet connectar-nos emocionalment amb les persones que han viscut les conseqüències de les decisions polítiques i esdeveniments històrics. En resum, Palestina de Rashid Khalidi és una obra que brilla per la seva erudició i la seva capacitat per explicar una història complexa de manera accessible i apassionant. Khalidi aconsegueix donar llum sobre els aspectes polítics, socials i humans del conflicte, proporcionant als lectors una visió completa i equilibrada de la història de Palestina i entendre una mica més la situació que estem vivint en l’actualitat.
