El passat any 2016 es va publicar Imperiofobia y leyenda negra. Roma, Rusia, Estados Unidos y el Imperio Español, obra de gran ressò dins el món de la historiografia espanyola, tot i que com es veurà en aquesta ressenya l’esmentat llibre amb prou feines es pot classificar dins aquesta disciplina científica.
Hi ha gairebé infinites formes d’investigar i escriure Història i resulta clar que les diferents ideologies dels autors marquen l’enfocament historiogràfic que utilitzen i la seva funció, sovint de reforç del status quo d’un determinat estat o model polític, econòmic o social. Vist això, tots aquests enfocaments, fins i tot els que justifiquen polítiques imperialistes, són respectables sempre que compleixin amb un mínim d’investigació en base a dades objectives i aportin informació valuosa al respecte sense caure en manipulacions o simplificacions. D’aquesta manera hom pot no estar d’acord en absolut amb la interpretació que es fa de la Història per part d’un determinat autor però reconèixer el valor intrínsec del seu treball fet sobre fonaments rigorosos.
L’obra que ens ocupa doncs no es pot considerar rigorosa ja que no basa les seves agosarades afirmacions polítiques en evidències històriques clares i suficients. La dissortada tasca de justificar els imperis des d’una determinada lectura de la Història té una llarga tradició des de per exemple Xenofont a l’antiguitat clàssica fins a historiadors actuals com Niall Ferguson. Ara bé, aquests autors tal i com s’ha dit per a reforçar les seves opinions aporten dades objectivament valuoses, de manera que el seu treball malgrat es pugui qüestionar a nivell polític té un innegable valor historiogràfic.
En el cas d’Imperiofobia, la seva autora María Elvira Roca Barea, qui s’ha manifestat públicament en contra de la Llei de la Memòria Històrica i del feminisme actual entre d’altres qüestions, no aporta gairebé dades que suportin les seves opinions polítiques que en ocasions es troben molt pròximes a la propaganda o fins i tot a les converses de bar.
El llibre pretén ser un repàs historiogràfic de totes les llegendes negres d’una sèrie d’imperis al llarg de la Història, essencialment l’espanyol, el nord-americà i el rus. Es pretén denunciar i desmuntar aquestes llegendes acusant especialment a les elits culturals “enemigues” d’aquests imperis de crear la mala fama per atacar-los tot obviant o passant de puntetes pels aspectes negatius que suposaren aquests imperis. En general es tracta d’arguments força limitats i confusos que denoten la clara parcialitat política de l’autora.
Així per exemple, no dubta en afirmar a la introducció que ella no es de dretes o esquerres, tot just abans de dir que les economies planificades han demostrat ser un fracàs i que la llibertat econòmica ha de ser fonament de la llibertat política, una tesi clàssica de la dreta.
Més endavant parlant de l’antiamericanisme no li tremola la ploma afirmant que Noam Chomsky i Bartolomé de las Casas acomplien la mateixa funció històrica: esser uns intel·lectuals mentiders i crítics amb els imperis (americà i espanyol) tot vivint la que segons ella és la hipòcrita condició de tot intel·lectual (sortadament ella no s’inclou dins el col·lectiu): viure de la difamació d’imperis i sistemes polítics alhora que s’aprofiten dels avantatges d’aquests, una opinió més pròpia d’un “cunyat” de taberna que no pas d’una historiadora de rigor.
Les simplicitats tanmateix continuen al llarg del llibre afirmant que la imperiofòbia no és diferent de l’antisemitisme o que els imperis com l’espanyol porten grans avantatges a les poblacions que sotmeten com per exemple la possibilitat que tingueren molts italians de treballar com a mercenaris a les tropes de Carles V o Felip II.
Aquests raonaments no només insulten l’ofici d’historiador sinó també la memòria de moltíssimes víctimes dels imperis al llarg de la història, des dels indígenes americans fins a la població d’Iraq el 2003. Tot plegat es fa amb un nombre mínim de cites bibliogràfiques que maquillin el llibre, ja que ens trobem davant una obra d’assaig, no de vertadera historiografia.
A més, l’objectiu de tot el llibre és clar: donar a entendre que Espanya com a tot país amb un “gloriós” passat imperial ha rebut les enveges i atacs cruels de tota mena d’enemics, donar la volta a la situació de l’opressor i l’oprimit. Aquest victimisme propi de bona part dels discursos nacionalistes arreu del món en aquest cas serveix per a exaltar el nacionalisme espanyol en un moment (2016) en que aquest es trobava molt escàs de recursos. No es casualitat doncs que aquesta obra sorgís en ple final de crisi econòmica i durant el Procés d’Independència de Catalunya, ni que se li hagi fet tanta publicitat, especialment per mitjans de comunicació dretans com El Mundo. Tampoc ho és que el pròleg estigui escrit per Arcadi Espada, fundador de Ciutadans, figura mediàtica de la dreta espanyola i catalana i actualment un dels promotors de Lliures i Iguals, plataforma anti independentista.
Amb tot plegat veiem el que és escriure un llibre en favor del sistema polític hegemònic sota l’etiqueta de la historiografia, una noble disciplina que mereix molt més de respecte.
