Catalunya fou un «miracle» en el conjunt de la història econòmica europea. La història de l’origen del capitalisme ha tingut, en el conjunt de la historiografia, dues protagonistes destacades: Anglaterra i Holanda. Si hi sumem l’àrea d’influència d’aquestes dues potències modernes, trobem que el bon gruix d’estudis i interpretacions per abordar el clàssic debat del «pas del feudalisme al capitalisme» s’han situat a l’àrea nord-atlàntica. En contrast, tindríem l’Europa mediterrània com un àmbit geopolític endarrerit, on la presència de les estructures econòmiques i socials pròpies de l’Antic Règim s’hauria allargat fins ben entrat el segle XIX. Aquesta divergència entre l’Europa del nord i del sud que ha arribat fins als nostres dies, ha de reconèixer una excepció notable: Catalunya.
Catalunya representa tot un desafiament a aquesta simplificació geogràfica. El Principat va assolir un procés de creixement molt particular que podem rastrejar des de la segona meitat del segle XVII i que va poder propiciar un dels processos industrialitzadors més reeixits del Mediterrani occidental. Com s’esdevingué tal excepcionalitat? No hi ha cap factor econòmic especialment significatiu al qual atribuir l’arrencada econòmica catalana cap a una societat mercantil moderna. El territori català no disposa de matèries primeres clau per la indústria, com fou el carbó de coc que alguns han situat com a determinant per explicar el cas anglès. Inclús la potència de les seves conques hidrogràfiques és molt minsa en comparació amb altres àrees d’Europa. D’altra banda, Catalunya no va formar part del «centre polític» de la formació estatal a la qual va pertànyer, la Monarquia Hispànica, en el moment en què es detecten els inicis d’aquest arrencada, coincidents amb la primera modernitat.
Així doncs, cal cercar les causes del «miracle» en una altra banda. La primera pista ja la va donar el seminal treball de Pierre Vilar: En el model vilarià, s’esdevé una especial cura pels canvis en els factors econòmics i les interaccions que van establir els diversos grups socials en l’entramat de relacions productives. Aquests canvis van generar, en la interpretació de l’historiador occità, un canvi en el mode de producció entre c. 1670-1800 que va encarrilar Catalunya en la senda del capitalisme industrial. Els models alternatius, com els de Jordi Maluquer de Motes el 1984, van plantejar però la necessitat de situar l’accent de les causes de l’arrencada econòmica catalana en la dinàmica interna del país, el seu teixit productiu i el seu entramat institucional. Això vol dir vincular els canvis en els «factors econòmics» amb aquells «institucionals». Tal és la tasca que guiarà el llibre intitulat precisament Els orígens del miracle econòmic català, escrit per l’historiador modernista Antoni Simon i publicat per Rafael Dalmau la tardor del 2021.
Aquesta divisòria entre factors econòmics i factors institucionals o «no econòmics» serà també el que estructurarà el llibre. La primera part està, doncs, dedicada als primers i estableix una molt bona síntesi de les recerques actuals en demografia, producció agrària, participació mercantil, activitats manufactureres i industrials i desenvolupament tecnològic i aplicabilitat tècnica. En la segona, cobraran importància l’acumulació de capital social i humà, la distribució de la riquesa, la cultura civicopolítica i les relacions amb l’Estat.
Institucions, capital humà i social, i el seu rol en el creixement econòmic català
L’enfocament «institucionalista» de Simon és evident. Fent-se ressò de Douglass North, situa les institucions com a peces clau per a reduir els costos de transacció i oferir seguretat a l’activitat econòmica. En paraules del propi autor: «Algunes idees de caràcter general (…) ajuden en la nostra anàlisi (…). En destaquem dues: (…) com el factor historicocultural modela la qualitat i el tipus d’institucions i (…) la segona, derivació de l’anterior, és com (…) ha revifat el debat sobre si les formes institucionals “participatives” i “horitzontals” signifiquen, o no, un avantatge per al creixement econòmic respecte de les formes institucionals “autoritàries” o “verticals”». Com ho aplica en el cas català?
Per una banda, tenim l’existència d’uns drets de propietat favorables als detentors del domini útil, és a dir, els pagesos que posseïen terra a canvi d’una renda senyorial, i que frenaven l’arbitrarietat feudal, així com la figura de l’hereu que permetia la continuïtat del patrimoni familiar i que aquest no es disgregués. Ambdós, elements heretats del convuls període baixmedieval. La seguretat en la terra fou clau per la voluntat de millora i les iniciatives econòmiques sorgides dels grups familiars.
Per l’altra, tenim el que Simon anomena una cultura civicopolítica tendent a la negociació i el pacte. La cultura política dels catalans s’expressava en els termes d’allò que s’ha anomenat «constitucionalisme antic» i que tenia en la unió de rei i Corts la base de la sobirania de la qual emanaven les lleis. Aquest constitucionalisme s’anà sedimentant des del regnat dels Trastàmara fins a inicis del XVIII i posava certes limitacions al poder absolut del monarca a partir de diverses institucions i pràctiques d’observança, en clar contrast amb altres formacions polítiques de l’època, com el Regne de França i de Castella.
A part de la cultura política, Simon fa referència a una pràctica contractualista, que vindria de la introducció del dret romà i que tindria en el notari la seva figura històrica més clara. A partir de mediatitzar les transaccions i pactes entre privats amb la garantia dels documents (que a més a més han deixat un enormíssim corpus documental a l’abast dels historiadors), es reduïa la incertesa entre empreses i s’establia una certa cultura creditícia que facilitaria les transaccions i els negocis. Així doncs, «[l]a pervivència del dret privat i dels valors d’una cultura civicopolítica forjada durant segles va fer que hi haguessin uns elements de continuïtat en les formes de cooperació social i d’organització econòmica de la societat catalana posterior al 1714» (p.205).
D’aquesta manera, s’establia una tendència a la negociació i a la cooperació horitzontal derivada d’aquests trets civicopolítics, que es van desenvolupar gràcies a una densa xarxa d’institucions i «organitzacions intermèdies» com podien ser les corporacions d’oficis o gremis en el medi urbà i les parròquies en el rural i que, en conjunt, ajudaven a la conformació d’un capital social rellevant per a l’adopció de noves pràctiques, el trasllat d’informació, així com l’activació i cooperació dels agents econòmics. Aquest capital social, especialment amb relació a les corporacions gremials, serà clau durant l’arrencada industrial, atès que tant les associacions patronals com els primers sindicats de treballadors sorgiran d’aquestes estructures antigues.
En aquest esquema interpretatiu, però, hi ha una absència destacable: el paper de les unitats familiars. Atès que l’accent es situa en aquelles institucions intermèdies que van jugar un paper en l’acumulació de capital social i capital humà, no s’aborda un examen de les relacions que es van donar a nivell de la unitat familiar, un àmbit d’estudi predilecte per part de bona part de la historiografia que ha tractat els canvis econòmics del moment.
L’enfocament «micro» revela moltes pautes en aquesta transició atès que van ser les unitats domèstiques les grans protagonistes dels canvis en el camp i la manufactura, com s’exposa indubtablement en el cos del text i especialment la primera part. De fet, la integració mercantil vers els mercats atlàntics, va suposar noves oportunitats per moltes famílies, alhora que també n’imposà contrapartides: les peces de terra de poca extensió requerien del complement que oferien les activitats manufactureres que, amb l’expansió del filat, van recaure especialment sobre les dones. Caldria precisar si la industriositat tan propugnada per alguns agrònoms que van visitar el país durant el segle XVIII, com Arthur Young, no fou el revers de la submissió a les lògiques del mercat que van donar peu a una dinàmica d’expropiació, la base per a la conformació del proletariat industrial.
Una interpretació vivesiana de l’arrencada econòmica catalana?
La interpretació de Simon és que l’entramat institucional català, format especialment per una cultura civicopolítica tendent al pacte i la negociació, la presència d’organitzacions intermèdies com els gremis i l’existència d’uns drets de propietat que permetien repartir les rendes agràries prescindint «d’elits extractives», sumat als factors econòmics com ara la particular estructura agrària i la connexió comercial atlàntica, és la clau de volta per entendre la transició al capitalisme català. A més, aquests factors no es van donar de cop, fou la seva sedimentació al llarg dels segles de vicissitud històrica que va permetre que, en determinats moments, es premés l’accelerador dels canvis. Les primeres fases de la modernitat, considerades una època de decadència historiogràficament, es van desvetllar com un moment clau que va permetre l’explosió econòmica del segle XVIII.
Aquesta anàlisi integral dels múltiples factors és interessant, atès que s’allunya d’aquelles interpretacions clàssiques que situaven els processos de transició en una «causa primària» o primer movens que actuaria com a força motriu (demografia, recursos energètics, estructura agrària o lluita de classes). En una anàlisi complexa, «determinats factors poden actuar com una mena d’activador o accelerador d’altres variables» (p.241), fent que les vies per les quals diverses regions es van encaminar cap al «creixement econòmic modern» siguin diferents i calgui contextualitzar-les en la seva particular evolució històrica i tenint en compte la interrelació dels diferents factors i variables.
En aquesta fusió, cal destacar que Simon doni un pes clau als aspectes «culturals» de la formació històrica catalana. Aquests, que l’autor interpreta amb aquells trets característics de societats més horitzontals o protoparlamentàries, com l’anglesa i l’holandesa, van ser els que van generar la combinatòria virtuosa que va dur als catalans al «shift» del canvi econòmic modern. Aquests trets tenen un cert aire de família amb els que Vicens Vives identificà amb la psicologia col·lectiva dels catalans fa més de mig segle: la industriositat, el seny i la cultura política pactista. A més, també hi apareixen elements que ja apuntava el famós historiador, com l’absència de grans desigualtats (absència ponderada i sempre en relació als països de l’entorn) i de «grans cabals» en el si de la societat catalana.
Com deia Vicens a Notícia de Catalunya: «no podem ignorar que els menestrals han evitat durant molt de temps la diversificació social del país. (…) Fins a la constitució del proletariat obrer, ha reeixit en la comesa de bloquejar l’aparició d’un règim de castes a Catalunya» i també «els catalans hem estat un poble que mai no ha manejat grans capitals». Simon fa reflexions similars tot partint de J. Maluquer de Motes qui «interpretà que el factor clau (…) va ser l’existència d’una societat “força igualitària”» i, tot citant a Feliu de la Penya, reblava: «a finals del segle XVII no hi havia ningú a Catalunya que disposés de grans cabals.» (p. 135). En certa manera, doncs, trobem una interpretació vivesiana des de la història econòmica.
La importància de Catalunya en el debat de la transició al capitalisme
Si bé la història econòmica en va plena d’hipòtesis per explicar el per què en un moment donat determinades formacions socials van generar indubtables canvis en la seva forma de produir i consumir, encara estem lluny d’acords en les causes que els expliquin. El que està clar, és que l’obra de Simon dona claus per emprendre el repte pel que fa a la història econòmica catalana. Més enllà de la síntesi, l’autor presenta una interpretació explicativa que uneix les recerques en l’economia i la història política i institucional de la Catalunya moderna. Un cop més, doncs, es demostra que per molt tronat que soni, el debat sobre la transició al capitalisme, ço és, sobre els canvis socials i econòmics més rellevants que ha patit la nostra espècie en els darrers mil·lennis, encara és ben viu i, a més a més, Catalunya n’és un laboratori històric excepcional per escometre’l.
