En un temps on les plataformes audiovisuals i les xarxes socials monopolitzen l’entreteniment i l’oci dels més joves, no és senzill crear contingut divulgatiu en format paper i que aquest arribi als lectors. En aquest cas, però, parlem d’una novel·la en format còmic: ‘El Partit dels Panteres Negres’, amb la qual el lector es troba entre les mans un relat amb un recorregut cronològicament tant exhaustiu com il·lustratiu de la història del Partit Pantera Negra. No obstant això, aquest no és un llibre qualsevol, ja que estem parlant d’una novel·la que aquest any 2022 ha estat guardonada amb el premi Eisner a la millor obra basada en fets reals.
‘El Partit dels Panteres Negres’ és una novel·la gràfica escrita per David F. Walker i il·lustrada per Marcus K. Anderson. Ja d’entrada el nom defuig de qualsevol dubte; aquest és un relat acurat que pretén contextualitzar totes les facetes i la trajectòria del Partit des dels seus inicis ideològics, passant per la revolució armada i els programes solidaris destinats a servir la comunitat, fins a la seva desintegració.
Quan es construeix un relat històric, és vital conèixer les causes que el van precedir i contextualitzar-lo. La història del Partit Pantera Negra no s’explica sense dècades de violència epistèmica als Estats Units, segregació, xenofòbia, i opressió contra persones negres que van impulsar el naixement de moviments i organitzacions cercant la igualtat i l’alliberament, a tots els nivells, de l’estatunidenc negre. Walker, doncs, des d’un bon inici construeix un fil cronològic centrat en la història i els precedents del Partit abans de 1966. L’autor, sobretot emfatitza en múltiples personalitats que van influir en el desenvolupament de les noves corrents ideològiques per a l’alliberament de les persones negres, i que anem coneixent més a fons gràcies a les fitxes tècniques il·lustrades per Anderson que ens expliquen, sintetitzadament, la biografia de cada un dels personatges que van apareixent al llarg de la història.
David F. Walker ha dividit el llibre en vuit capítols, dels quals dedica els dos primers a situar aquest context històric del qual hem parlat: figures com Claudette Colvin, Rosa Parks, Martin Luther King o Malcom X, es van erigir com a referents de la lluita contra l’opressió a mitjans de la dècada dels cinquanta. Una lluita, que es va veure greument damnificada sobretot entre els anys 1955 i 1968 durant l’escalada de violència propugnada per l’oposició als drets civils per part de grups com el Ku Klu Klan, que deixaria més de cent deu màrtirs vinculats al moviment de defensa de llurs drets que fins aleshores s’havia caracteritzat per la consigna de la no-violència.
Fou l’any 1965 al comtat de Lowndes, Alabama, on l’agressivitat del KKK era omnipresent, quan el replantejament contra la no-violència va transcendir en la fundació de l’Organització per la Llibertat del Comtat de Lowndes amb Stokely Carmichael, un jove membre destacat del Comitè Coordinador Estudiantil No-Violent, com a figura destacada. L’LCFO va adoptar una pantera negra com a símbol de força i poder, motiu pel qual s’acabaria coneixent com el Partit Pantera Negra. No obstant això, i encara que pugui crear confusió, aquest no va ser l’embrió del Partit Pantera Negra que posteriorment agafaria les regnes de la lluita i que tothom acabaria coneixent, ja que en uns inicis van coexistir diversos grups amb aquest nom. Si bé cronològicament el primer a usar aquest nom fou el partit polític de l’LCFO, van començar a aparèixer altres grups amb aquest nom a San Francisco, Los Angeles o Chicago. Tanmateix, aquestes altres organitzacions s’acabarien dissolent i tan sols va sobreviure a Oakland, que el 1968 es va acabar consagrant com el Partit Pantera Negra fundat pels activistes Bobby Seale i Huey P. Newton. No és casualitat que tingués lloc a Oakland, ja que el flux de població negra havia augmentat exponencialment en l’última dècada i a més, la ciutat era coneguda per la brutalitat policial, la corrupció i la pobresa que assotaven la comunitat negra.
Entendre i conèixer els perfils de Seale i Newton i les seves circumstàncies personals, són claus per interpretar en quin context es crea el Partit Pantera Negra i quins són els motius pels quals van acabar confluint dues persones que duien vides ben diferents. En aquest sentit, Walker i Anderson intenten plasmar aquests fets en el segon capítol del llibre, on no només s’explica el naixement del Partit, sinó que s’immisceix en la vida i trajectòria d’aquestes dues personalitats.
A mesura que avança la novel·la, ens endinsem plenament en el creixement i la progressiva evolució dels Panteres com a organització política fundada el 1966, i coneguda inicialment amb el nom de Partit Pantera Negra d’Autodefensa. Una de les consignes ideològiques que havien fet distar a Seale i Newton de les organitzacions en les que anteriorment havien format part, era la resposta violenta, l’acció directa. L’octubre de 1967, el Partit Pantera Negra va tenir el primer enfrontament amb la policia d’Oakland, aquest cop només verbal, però la primera confrontació ja es va fer efectiva. En els dos anys següents, el moviment va créixer sense aturador i ja operava amb una estructura organitzada amb un comitè central i un òrgan de govern des d’Oakland. L’any 1969 ja disposava de més de seixanta delegacions en tot el país. Per a molts dels membres recentment incorporats, el Partit anava més enllà d’una organització on poder militar, era la seva vida, una raó de ser on abocar els seus ideals, frustracions, inquietuds i lluites compartides. Molts d’ells van deixar feina i estudis per dedicar tots els seus esforços a l’organització.
Un dels altres camps a tractar per part de l’autoria de la novel·la, és el rol de les dones en una estructura tan “hipermasculinitzada” com els Panteres. David F. Walker destaca en rellevància la figura de Tarika Lewis com a primera dona en unir-se al Partit. Políticament activa i pionera, va aconseguir integrar a l’organització una llarga llista de dones que van seguir els seus passos. Figures com Kathleen Cleaver, Ericka Huggins i Jonina Abron van començar a ocupar càrrecs importants en el si del Partit. En aquest punt del relat, l’aparició de personalitats rellevants per al desenvolupament de la història és constant. És per això que els autors recorren al, ja esmentat, recurs de les fitxes tècniques il·lustrades, que permeten seguir el fil de la història amb tota propietat.
A finals de la dècada dels seixanta el Partit anava creixent any a any, i a mesura que això passava el ressò nacional i internacional també augmentava. No obstant això, aquesta enorme repercussió també seria contraproduent; per primera vegada l’any 1968, l’FBI incloïa el Partit Pantera Negra en el programa de contraintel·ligència (COINTELPRO). Amb l’ascensió de Nixon al poder, l’FBI va iniciar dues-centes setanta-nou accions directament dirigides contra l’organització. Les accions COINTELPRO anaven encarades a desastabilitzar subjacentment el Partit, ja fos orquestrant actes que provoquessin la desorganització dels membres del moviment o confrontant els Panteres amb altres organitzacions rivals, entre aquestes: “Us”. L’enorme persecució dels serveis d’intel·ligència i les accions empreses contra els membres del Partit, van suposar una llosa molt difícil de sostenir; aquell 1969 les xifres pujaven a dotzenes de membres detinguts i onze Panteres morts.
Si bé és cert, la història dels Panteres Negres és una història de resistència i lluita encarnades contra els cossos policials i el govern dels Estats Units, per aquest precís motiu els autors volen copsar totes les facetes del Partit a la novel·la. Unes de les mesures que més van contribuir a la construcció de vincles entre els Panteres i la comunitat, foren el programa d’esmorzar gratuït per a nens juntament amb les accions anomenades programes de supervivència que proporcionaven roba, assistència mèdica i programes educatius de franc. Malgrat tot, i paral·lelament a tota aquesta sèrie d’accions comunitàries, els anys setanta van comportar el desmembrament de l’organització. Els temps havien canviat i els seus dirigents també. De mica en mica la nova deriva va anar creant esquerdes en el si dels Panteres Negres on, els conflictes interns i les tensions cada cop més fefaents, no acompanyaven gens a les nombroses detencions i morts que s’havien anat produint. Els darrers capítols del llibre estan dedicats a descriure minuciosament aquest declivi. El Partit havia tancat totes les seves delegacions menys la d’Oakland, però seguia en caiguda lliure fins que va arribar a la deriva de la delinqüència i la criminalitat, perdent així, la seva idiosincràsia i condició inicials. La majoria dels seus membres ja havien abandonat la causa progressivament. Tot i que Elaine Brown, una imatge moderada i de consens, acabaria dirigint la totalitat del Partit entre 1974 i 1977, la reputació dels Panteres i els nombrosos casos en els quals el seu carismàtic símbol Huey P. Newton estava involucrat, feien dinamitar la seva credibilitat i imatge a gran velocitat. El finançament va caure en picat i els seus actius i programes ja no es podien sostenir i es van acabar esfumant. Finalment, l’any 1982 el Partit Pantera Negra va desaparèixer després d’uns darrers anys d’agonia.
‘El Partit dels Panteres Negres’ no només acompleix amb la missió divulgativa, sinó també és utilitzat com a acte de denúncia i de protesta d’un passat i d’un present tortuosos. Res és casualitat en la història dels Panteres Negres, tot és fruit d’un conglomerat de causes i contextos particulars confluïts en un moviment que es va acabar organitzant i articulant, sota el pretext de la llibertat i en contra de l’opressió i la discriminació. La novel·la ens permet visualitzar amb perspectiva els motius del naixement, vida i mort del Partit i fins a quin punt aquest és encara un referent de lluita política i discursiva contra un problema social i cultural encara, avui dia, latent.
