El naufragi de Catalunya. La guerra civil catalana del segle XV

La Guerra Civil catalana (1462-1472) és un esdeveniment capital que va significar el final definitiu de l’esplendor medieval de Catalunya. Lamentablement, però, és un fet pràcticament desconegut pels catalans i que ha estat explicat deficientment per la historiografia, tal com revela el fet que, a dia d’avui, només hi ha una obra que l’hagi tractat monogràficament, l’autor de la qual ni tan sols és català. Es tracta d’El naufragi de Catalunya. La guerra civil catalana del segle XV, d’Alan Ryder, publicada el 2007 i traduïda per fi el 2021 per Eva Garcia Pinos a Edicions Sidillà, que ens la presenten amb un orientatiu pròleg del medievalista Flocel Sabaté. 

Aquesta situació anòmala no va passar desapercebuda per Ryder, que assenyala que “una de les curiositats de la historiografia catalana és que s’hagi prestat tan poca atenció a aquests esdeveniments catastròfics.” Amb tot, podem parlar de dos corrents interpretatius respecte de tal episodi històric. El primer inclou la historiografia de la Renaixença i autors posteriors, com Soldevila, que van posar l’èmfasi en la qüestió política, llegint el conflicte com un xoc entre un monarca autoritari i unes institucions representatives de caràcter modern, gairebé democràtic. La introducció, a través del Compromís de Casp, d’una monarquia aliena a la cultura política del Principat i als interessos de les classes dirigents del país era una de les causes principals del futur aixecament contra Joan II. 

Aquesta línia interpretativa va ser substituïda per Vicens i els seus deixebles, mitjançant un parell d’idees clau. Per una banda, el rei és considerat autoritari, ja que aquesta era la tendència pròpia de l’època, que tendia cap a l’Estat modern, mentre que les institucions, contràriament, són vistes com a corporacions arcaiques, formades per una classe dirigent mancada de visió de país, i moguda únicament pels seus interessos. Aquesta tesi es complementa amb la segona, que subsumeix el conflicte polític dins de la qüestió remença i la greu disfunció del camp català del segle XV, sent aquesta perspectiva socioeconòmica la que ha predominat fins avui dia. Probablement d’aquí ve que el que abans es coneixia com la revolució catalana, la revolta o l’aixecament contra Joan II, passés a denominar-se Guerra Civil catalana. Una expressió que va ser popularitzada per un dels màxims experts en el segle XV català, Santiago Sobrequés, que juntament amb Jaume Sobrequés van publicar el 1973 un aplec d’articles sobre el conflicte en dos volums. Una peça capital pel seu estudi, tot i que no és el llibre de conjunt que inicialment s’havien proposat fer. 

Aquesta és la funció que compleix a la perfecció El naufragi de CatalunyaUna obra que cal situar dins del renovat interès historiogràfic pel tema en els darrers anys i que, sense oblidar les altres problemàtiques, ha significat el retorn d’una mirada més atenta als aspectes polítics, recuperant alguns dels plantejaments clau de la historiografia nacionalista, com per exemple la diferent cultura política del rei i de les elits catalanes. Aquesta renovada lectura beu, al seu torn, d’una interpretació de la crisi econòmica diferent de la que plantejaven Vicens, Vilar i els seus continuadors. Si per aquests la Guerra Civil era la conseqüència d’una greu crisi que arrossegava el Principat des del segle XIV, les conclusions més acceptades avui plantegen, contràriament, que en les dècades anteriors a la Guerra, Catalunya viu un moment d’expansió econòmica. Així, segons Ryder, la Guerra del 1462-1472 no era l’enèsima i gairebé definitiva recaiguda d’un cos malalt, sinó que va ser el traumàtic accident que el va allitar durant dècades. No podem acabar aquesta relació historiogràfica sense mencionar la tesi doctoral d’Imma Muxella, del 2013, que tot i centrar-se en aspectes financers i organitzatius de les institucions catalanes durant una part de la guerra, és al mateix temps l’obra de major profunditat sobre els aspectes polítics i constitucionals d’aquell conflicte. 

No és cap misteri que l’historiador que ha afrontat aquest buit historiogràfic fos Alan Ryder, mort el 2008, tan sols un any després de la publicació original del llibre. El britànic era un bon coneixedor de la corona d’Aragó, havent-se especialitzat en el regne de Nàpols, i essent un dels màxims experts en la figura d’Alfons V, tal com mostra la clàssica biografia que va publicar el 1990. Un regnat, el del Magnànim, capital per entendre el conjunt de factors que acaben portant a la guerra —que esclatà tan sols quatre anys després que el seu germà Joan el succeís— tal com reflecteix l’estructura del llibre, construït a partir de tres blocs. El primer està dedicat a explicar els fets que prepararen el camí de la conflagració; el segon segueix el desenvolupament de la guerra i els darrers anys del regnat de Joan II. El tercer, finalment, esbossa els primers anys de Ferran II al tron. Si bé el nucli del llibre es troba en els deu anys de guerra, que van del 1462 al 1472, és destacable que l’arc cronològic presentat s’estengui fins als dos extrems del segle. Mentre el capítol dedicat a Ferran II és breu i passa de pressa per importants fets que marcaran el segle XVI, és remarcable la profunditat i la riquesa d’anàlisi del primer bloc, dedicat majoritàriament als anys del Magnànim, que ocupa més d’un terç de l’extensió total i recull, amb diferència, la quantitat més gran de fonts arxivístiques, fruit de la familiaritat de l’autor amb aquell regnat.

Proclamació del príncep de Viana (o Entrada del príncep de Viana a Barcelona) de Ramon Tusquets i Maignon (1885). Font: Wikimedia Commons.

Una de les grans virtuts del llibre és l’equilibri que manté entre un anàlisi més o menys profund dels esdeveniments amb una escriptura fluïda, que permet obrir-se a un públic ampli. Així, l’obra comença presentant la realitat geogràfica, social, econòmica i política de Catalunya de principis del segle XV, quan encara era, segons l’autor, “senyora del Mediterrani occidental i el poder dominant a la Corona d’Aragó”, que ens descriu com una “escenografia catalana”. Després de passar revista al breu regnat de Ferran I, destacant la importància del canvi dinàstic segellat a Casp, Ryder ens mostra les diferents trames que durant el regnat d’Alfons preparen el terreny al conflicte, i la seva interrelació: la política mediterrània del rei —que el manté fora del país durant anys— i els seus interessos dinàstics a Castella i Navarra, motius de tensió amb la classe dirigent catalana, acostumada a marcar la pauta amb l’anterior dinastia; l’amenaça constant de França; la lluita dels pagesos contra les càrregues senyorials; i les dinàmiques de fraccionament a les ciutats, amb el cas paradigmàtic de la Biga i la Busca a Barcelona. Un mosaic de factors que confluiran a les Corts de 1454-1458.  

Ara bé, Ryder no planteja aquests fets com si conduïssin, inevitablement, al desastre, sinó que té ben present la contingència històrica. De fet, difícilment hauria explotat la Guerra Civil si no fos per un altre factor que gradualment es va enredant amb les trames esmentades, fins a esdevenir —amb l’ajut de la fortuna— un còctel letal. Es tracta del conflicte entre Joan II i el seu fill Carles, príncep de Viana, fruit de la negativa de Joan de donar-li el títol d’hereu a la corona aragonesa, que reservà per al futur Ferran II, nascut d’un segon matrimoni amb Joana Enríquez. La detenció del príncep, una figura afí a les elits catalanes, que l’instrumentalitzaven per combatre al rei, és el detonant del viratge revolucionari del 1460-1462. La reacció de protesta, capitanejada pels sectors de la Biga, ràpidament es va estendre a una gran majoria de la població i va difuminar les divisions entre faccions tot fent emergir una problemàtica de naturalesa constitucional, fins llavors latent, que bastirà l’argumentari de l’aixecament i guerra definitius, any i mig després.

Catalunya entrava així en una dinàmica vertiginosa que ningú podia controlar, amb una successió de fets cabdals que Ryder afronta amb gran claredat expositiva. Tanmateix, és de lamentar que no aprofundís més en la Capitulació de Vilafranca, document redactat després de l’èxit de les institucions en alliberar el príncep i arraconar el rei, que establia un nou marc legal amb importants innovacions constitucionals, possiblement úniques a l’Europa del moment, que atorgaven al Consell del Principat —una nova institució formada per diputats i consellers— totes les atribucionsdel rei, excepte la convocatòria de Corts, tot prohibint a aquest que entrés a Catalunya sense el seu permís. Això és el que donà peu a alguns autors, com Muxella, a parlar en termes de revolució, de manera similar a la reivindicació que feu Eva Serra pels fets de 1640. De fetl’aixecament contra Joan II és la primera gran experiència de defensa de l’ordenament jurídic català contra la seva pròpia monarquia, prefigurant la tònica que marcarà la història moderna de Catalunya.

Cos central del retaule del Conestable a la capella de Santa Àgata, encarregat pel rei Pere de Portugal (1464-1466) a Jaume Huguet. Font: Wikimedia Commons.

A tot això s’hi afegirà la invasió estrangera quan França entri en escena, en una operació acordada amb Joan II que li costaria l’odi d’encara més catalans, els quals el començarien a anomenar el Sense Fe. La Guerra, doncs, s’ha d’interpretar com un conflicte polític entre una part considerable dels estaments i el rei —secundat, entre d’altres, pels pagesos de les muntanyes gironines—, però al mateix temps no s’ha d’oblidar que, com mostra Ryder, els factors socioeconòmics —com l’aixecament camperol— i les disputes privades eren clau a l’hora de definir uns bàndols porosos.

Els capítols dedicats a l’evolució de la guerra són d’una menor profunditat, en basar-se principalment en documentació secundària, però destaquen igualment per la capacitat narrativa de l’autor, que ens continua presentant personatges, batalles i moviments diplomàtics, sempre amb una doble mirada que connecta el que passava a Catalunya amb el panorama europeu. La seva descripció ens revela aspectes d’una guerra a cavall entre el món medieval i el modern, amb una diversitat d’actors: nobles, cabdills mercenaris, exèrcits populars de pagesos i exèrcits “ciutadans” convocats per la Diputació. Aquí és on hem de lamentar un error de la traducció, que de l’original “lances” en fa “llancers” en comptes de “llances”, cosa que desdibuixa el nombre d’homes que prenien part en les campanyes. La llança era la unitat tàctica predominant dels segles XIV-XV, formada per un llancer, un escuder i homes d’armes, i oscil·lava entre els tres i els vuit membres, de manera que quan llegim, per exemple, 400 “llancers [sic]” ens hem d’imaginar un contingent d’uns 1600-2400 homes, aproximadament.

La fi de la Guerra va arribar amb la Capitulació de Pedralbes de 1472, que enderrocà el marc legal de Vilafranca i que establia que no hi havia ni vencedors ni vençuts, i que no hi havia hagut cap rebel·lió. Una il·lusió que tots van estar interessats a creure’s per tal de començar amb bon peu el proper regnat, en el que veurem Ferran II assistit per antics detractors de son pare. 

Per sobre de tots els personatges de la tragèdia que l’autor ens retrata, destaquen l’elit barcelonina, presa en conjunt, i molt especialment, Joan II. Personatge d’una gran resiliència, la seva capacitat de mantenir-se viu i l’habilitat amb què va compensar els seus múltiples errors expliquen, en bona mesura, el fracàs de la revolució de les institucions. La seva aurèola de figura tràgica que s’entrega enèrgicament al seu destí ens despertarà una certa admiració pel personatge, tot i que no hem d’oblidar que ell i l’elit barcelonina, van ser els principals responsables d’aquella catàstrofe.

Retrat imaginari de Joan II, de Manuel Aguirre y Monsalbe (ca. 1854). Font: Wikimedia Commons

Per la seva banda, l’elit que dominava les institucions ens apareix com una força decidida, però descoordinada i mancada de la suficient habilitat i ressorts per a guanyar una guerra que se li va acabar fent gran. Com passarà el 1641, van haver de recórrer a reis estrangers, obligades per les circumstàncies bèl·liques i diplomàtiques, tot mantenint les esferes superiors del poder que s’havien atorgat a Vilafranca. L’opinió que en té l’autor és basculant, però finalment negativa, acostant-se a la de Vicens, que veia aquí l’inici de la incapacitat dels catalans a l’hora de relacionar-se amb el poder. En aquest sentit, la sentència final de Ryder no pot ser més contundent: “Si no hagués desafiat el seu governant i no l’hagués obligat a entrar en infinites embrolles relacionades amb l’estranger, Joan mai no hauria trobat el camí cap a l’aliança castellana. L’arrogància cega unida a la temeritat política i la ineptitud militar havien fet caure Catalunya del seu pedestal d’orgullosa eminència i l’havia condemnat a segles d’obscuritat provincial.”

El naufragi de Catalunya no és, ni pretén ser, l’obra definitiva sobre la Guerra Civil del segle XV, però sí que n’és la millor introducció i una estimulant plataforma per a futures investigacions, que tenen per davant un gran camp per córrer. Ryder ens ofereix una idea de conjunt d’aquell drama, que ens convida a incorporar al nostre imaginari com un capítol essencial de la nostra història. Sabaté ens parla, al pròleg, de la història de Catalunya com una concatenació de naufragis. Es podria dir que la Guerra Civil seria el primer, en el qual veiem dinàmiques que d’alguna manera o altra tornem a trobar en els naufragis posteriors. En aquest sentit, resulta interessant que la traducció d’aquesta obra hagi arribat amb del darrer naufragi del país. Potser en algun moment el lector sentirà una estranya familiaritat amb els fets que narra Ryder. Que no s’espanti; és la continuïtat de certs elements en l’esdevenir històric. Haurà de rumiar, això sí, quins són propicis per a la navegació, i quins, en canvi, caldrà transformar per no acabar convertits definitivament en un derelicte que, no ho negarem, continuaria despertant l’interès d’estudiosos i turistes.

  • (Guissona, 1994). Graduat en Història (UB) i Màster en Història Moderna (UB). Estudio els vincles entre política i religió, sobretot a l'Europa baixmedieval i moderna.

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Fitxa Técnica

Autor/a: Alan
Ryder
Editorial: Edicions Sidillà
Any de publicació: 2021

Per citar aquesta publicació

Sangés Caum, Martí (2022) "El naufragi de Catalunya", Ab Origine Magazine, Ressenyes (2 Setembre) [en línia].

Relacionat