Creer y destruir. Los intelectuales en la máquina de guerra de las SS

Contextualització de l’autor i el text

Christian Ingrao va néixer a la localitat francesa de Clermont-Ferrand l’any 1970 i actualment és un historiador especialitzat en el nacionalsocialisme i en la violència durant el temps de guerra. Entre els anys 2008 i 2013 va ser el director de l’Institut de l’histoire du temps présent, una prestigiosa institució científica del país gal.
Ingrao és autor de quatre assajos entre els quals destaquen Les chasseurs noirs (2006), una obra d’anàlisi sobre l’organització, funcionament i ideologia de les “Schutzstaffel” (SS); i l’obra que ens ocupa, que realitza un estudi en profunditat sobre les elits intel·lectuals d’Alemanya vinculades dins l’Ordre Negra, juntament amb els fonaments de la seva formació acadèmica i pensament polític.

En la imatge es pot observar a Christian Ingrao, autor de Creer y destruir: los intelectuales en la máquina de guerra de las SS. Font: La Voz de Galicia
En la imatge es pot observar a Christian Ingrao, autor de Creer y destruir: los intelectuales en la máquina de guerra de las SS. Font: La Voz de Galicia

En conjunt, aquesta obra ens ofereix un extensíssim estudi bibliogràfic on convergeixen un important nombre d’autors per tal d’oferir al lector un conjunt heterogeni però extraordinàriament ben estructurat de fonts diverses, algunes d’elles de recent descobriment i anàlisi. El veritable estat de la qüestió que s’estableix en alguns peus de pàgina entorn de la trajectòria marcada en les obres d’alguns autors com Daniel Goldhagen o fins i tot de la prestigiosa Hannah Arendt, demostren que l’autor mostra un punt de vista en el seu estudi particularment crític amb les escoles historiogràfiques anteriorment dominants. Podem afirmar, doncs, que aquesta obra representa el zenit del conjunt dels estudis de Christian Ingrao sobre l’element més dinàmic –i probablement més decisiu- dins les forces que aglutinava el Tercer Reich: les SS.

Anàlisi de l’obra

L’estructura d’aquesta obra neix d’una tesi doctoral redactada entre 1997 i 2001 titulada Els intel·lectuals del servei d’informació de les SS, 1900 – 1945. L’objectiu d’aquest treball i de la present obra era estudiar un grup de vuitanta llicenciats, economistes, juristes, lingüistes, filòsofs, historiadors… entre d’altres; concretament el seu recorregut vital dins de diverses estructures de poder nacionalsocialistes, juntament amb la seva implicació, total o parcial en la preparació de l’Holocaust i les polítiques d’extermini a l’Est d’Europa durant la Segona Guerra Mundial.

Aquest objectiu analític es va nodrir de noves tècniques historiogràfiques que havien de permetre veure el nazisme d’una manera diferent de la que ho havien fet estudis anteriors. Veure’l com un sistema de valors que es traduïa en pràctiques concretes gràcies a la mobilització de sentiments paroxístics de fervor i temor, de crueltat i també d’utopia. Aquest conjunt d’elements, que incloïen una certa història de les mentalitats i una anàlisi parcialment psicològica de desenes de membres de l’Ordre Negra, va possibilitar la construcció d’aquesta obra a partir de tres grans eixos.

Juventuts de les SS
La mobilització de la joventut va ser un element decisiu en l’evolució del nacional-socialisme i la seva formació es va convertir en un veritable projecte d’Estat. Així i tot, nombrosos intel·lectuals nacionalsocialistes van engruixar les files de les SS per motivacions pròpies vinculades amb el record de la Gran Guerra i pel desig de venjança amb les forces revolucionàries que havien provocat la Revolució a les acaballes de la Primera Guerra Mundial a Alemanya. Font: Pinterest

En primer lloc, Ingrao realitza una història de l’experiència d’aquests homes per tal d’entendre com les seves vivències personals van condicionar el seu futur en una Alemanya devastada per la Primera Guerra Mundial i per les penúries d’uns anys vint que, al contrari d’altres racons d’Occident, no van ser gens feliços per a la població germànica. En segon lloc, es considera la militància nazi com una reacció cultural a tot allò que viu en relació amb la Gran Guerra i per tant s’estudia aquest impacte des d’una perspectiva no únicament històrica, sinó també antropològica. Finalment, trobem el punt culminant de les dues etapes anteriors: l’expansió militar cap a l’Est durant la Segona Guerra Mundial. D’aquesta manera, aquests intel·lectuals que van tenir una infantesa marcada per la decadència econòmica i l’aïllament germànic serien els pioners i defensors d’una política imperial basada en l’extermini sistemàtic de les poblacions eslaves.

Cal tenir present que la cultura de la violència va ser, en la majoria dels individus analitzats, un fet posterior a la Gran Guerra, ja que la majoria d’ells no hi va poder participar a causa de la seva escassa edat. Tot i aquest fet, aquests joves estudiants dels anys 1918 i 1924 van ser els que van expressar de manera més clara aquesta angoixa i van integrar el gruix de les tropes dels Freikorps” i de les diverses formacions paramilitars que volien “defensar” el que quedava del Segon Reich d’un seguit d’enemics que eren observats com a exterminadors d’ençà que es va iniciar el gran bloqueig naval contra Alemanya a partir del 1916. A causa de la “insularitat germànica”. Aquests “akademiker” entusiastes van dirigir la seva mirada a l’Est, ja que era considerada una terra rica i verge, plena de recursos i que guardava en la seva immensitat un conjunt de poblacions germàniques que havien de ser el bastió de la defensa de la cultura occidental contra el judaisme i el marxisme-leninisme.

El procés de colonització de l'Est per part de població ètnicament alemanya. La Wehrmacht, juntament amb els esquadrons de la mort –en nombrosos casos liderats pels akademiker que analitza Ingrao- havien d'exterminar la població local d'origen eslau per posteriorment entregar les terres a població ària. Font: Bundesarchiv
El procés de colonització de l’Est per part de població ètnicament alemanya. La Wehrmacht, juntament amb els esquadrons de la mort –en nombrosos casos liderats pels akademiker que analitza Ingrao- havien d’exterminar la població local d’origen eslau per posteriorment entregar les terres a població ària. Font: Bundesarchiv

Però la dimensió històrica i militar dels fets no ens ha de fer perdre de vista el sistema sociocultural i els valors d’una població militaritzada com era la que podíem trobar a l’Alemanya guillermina. Si bé és cert que la invasió de Prússia per part dels russos (durant les primeres setmanes de la Gran Guerra) va ser un veritable trauma per a la població germànica, el conjunt de la societat i especialment els infants estaven acostumats a estar rodejats d’estímuls agressius vinculats amb l’expansió militar i el món armamentístic. La indústria de la joguina havia d’inculcar als infants el valor del sacrifici per la pàtria i un esperit militaritzat. Aquest conjunt de factors, vinculats amb un sistema paternalista i patriarcal, feien que l’infant de cada llar hagués de comportar-se com a cap de família en un moment en què el pare era absent a causa de les necessitats bèl·liques d’Alemanya. En aquest objectiu de l’autor d’analitzar les mentalitats i les motivacions individuals dels personatges sotmesos a estudi, és habitual veure en els quaderns d’infantesa o joventut a nens alemanys –les seves pròpies representacions personals- fent guàrdia davant la frontera o vestint l’uniforme del pare ple de medalles obtingudes en combat.

La unió d’una infantesa traumàtica en un sentit personal però també social, es va unir amb una adolescència i una etapa universitària extraordinàriament compromesa amb la lluita. Tots els estudiosos de l’Ordre Negra van combinar la seva estada a la Facultat amb l’agitació política vinculada a partits d’extrema dreta i també amb el combat armat en territoris de frontera o disputats, com ara el Rhur o Silèsia. La universitat, doncs, es va convertir en un altaveu pels joves pensadors nacional-socialistes i si observem amb cura, únicament el títol de les seves tesis ens podem adonar d’un patró comú: totes són exculpadores d’algunes de les etapes bèl·liques que conformen la història d’Alemanya. Cal tenir present, que la majoria d’aquests estudis esmentats anteriorment són de tipus social i estan emmarcats en el que l’autor anomena “ciència legitimadora“, ja que en cada estudi, les lluites o conflictes esmentats fan referència a la defensa d’Alemanya contra els enemics exteriors que s’aprofiten de la insularitat ètnica del país germànic per tal d’actuar contra ells. D’aquesta manera, aquests estudis afirmen que l’Estat, la nació i la mateixa entitat biològica del poble al qual pertanyen pot estar arribant a la seva fi si no s’actua de manera “defensiva” contra els enemics externs.

Aquestes experiències i projectes universitaris van contribuir a forjar uns odis que es desfermarien durant els inicis de la Segona Guerra Mundial. Tal com ens assegura l’autor: “La campaña de Polonia no es una simple reanudación de las hostilidadeslos grupos persiguen ciertamente de manera preferente a los antiguos insurgentes de 1919 en Silesia y Posnania.” D’aquesta manera, el nou conflicte iniciat al 1939 tindria una funció “reparadora” pels agressors alemanys al veure recuperat part del territori del Segon Reich però també per les venjances de tipus personal que es van poder dur a terme al veure closa una dolorosa etapa de la joventut.

Aquest sentiment profundament frustrant de solitud i d’impotència davant d’un esdeveniment colpidor que els sobrepassa els acompanyarà tota la seva vida. Resulta particularment interessant el fet que molts intel·lectuals nazis de renom, com ara Werner Best, consideren com a més traumàtica per a ells la derrota de la Primera Guerra Mundial, que no pas la mateixa contesa que ells mateixos van viure. Aquestes emocions desbordades permeten al lector observar com el conjunt d’esdeveniments històrics i els patrons culturals dominants van causar una commoció tan significativa com per generar una joventut capaç de preparar un dels esdeveniments més foscos de la Història de la Humanitat: la invasió i lluita en terres de la Unió Soviètica.

Aquesta imatge va ser captada a Ucraïna el 1941 i és coneguda amb el revelador nom de "L'últim jueu de Vinnitsa". Les operacions de matança sistemàtica de les poblacions eslaves i especialment les jueves van ser revestides d'un discurs pretesament legitimador i defensiu per, teòricament, assegurar el futur d'Alemanya després de la guerra. Font: El Mundo
Aquesta imatge va ser captada a Ucraïna el 1941 i és coneguda amb el revelador nom de “L’últim jueu de Vinnitsa”. Les operacions de matança sistemàtica de les poblacions eslaves i especialment les jueves van ser revestides d’un discurs pretesament legitimador i defensiu per, teòricament, assegurar el futur d’Alemanya després de la guerra. Font: El Mundo

En conseqüència, la persecució de les poblacions anteriorment esmentades i la seva execució en mans de les unitats d’extermini, va ser possible gràcies al discurs legitimador que van crear, argumentar i consolidar els intel·lectuals de les SS, molt després que el Führer hagués posat els rudiments de la seva teoria política dins les pàgines del Mein Kampf. Christian Ingrao defineix aquest intent de legitimació a partir de dos eixos que van servir per motivar a les forces armades i al conjunt de societat alemanya durant la guerra a l’Est. El primer, i molt minoritari, va ser de tipus utòpic: presentava el genocidi com un esdeveniment necessari per poder dominar i assegurar la dominació de les poblacions germàniques en territoris eslaus. En segon lloc, trobem la pretensió de fer creure als exèrcits de Hitler que el genocidi de poblacions considerades enemigues de la raça ària perseguia únicament finalitats defensives i que, en conseqüència, permetria evitar les catàstrofes viscudes pel poble alemany durant la Primera Guerra Mundial.

Com resulta evident, la Gran Guerra no va ser el final dels conflictes a Europa, però podem anar més enllà i preguntar-nos sobre la mateixa naturalesa d’aquella gran contesa. L’anomenat període d’entreguerres, si observem no només la mateixa obra que ens ocupa, sinó el conjunt de la primera meitat del segle XX, se’ns mostra com un conflicte interminable en què els intel·lectuals alemanys van seguir a les seves “particulars trinxeres” gràcies a una militància associativa vinculada amb una trajectòria estudiantil dins les ciències socials molt important. El conflicte desencadenat amb la Segona Guerra Mundial i l’extermini produït a l’Est s’ha de vincular no només amb les mateixes forces militars que van participar en ella, sinó que també cal tenir en compte la vessant ideològica i fins i tot utòpica que va tenir en part dels participants germànics.

Podem concloure, doncs, que el record de la Gran Guerra en les ments dels futurs líders intel·lectuals de l’Ordre Negra va afavorir, juntament amb la crisi econòmica dels anys vint, el sorgiment d’una veritable angoixa vital que només rebia una resposta emocional en la retòrica mil·lenarista que oferia la veu d’Adolf Hitler. Així, la guerra, la violència paroxística i els horrors de l’extermini a les planures soviètiques es veien legitimades pel record d’un passat poc prometedor i per la promesa d’un futur en el qual Alemanya ja no patiria –a ulls dels nazis- el seu aïllament crònic derivat d’un conjunt d’esdeveniments històrics que entroncaven amb la Guerra dels Trenta Anys. La majoria d’intel·lectuals de les SS van sobreviure a la destrucció d’Alemanya de 1945 i van patir la seva derrota personal –la de la Gran Guerra no era “responsabilitat” seva- d’una manera veritablement íntima i lligada al que havia estat la tasca de la seva vida. Molts d’ells van ser capturats i jutjats a Nuremberg o en processos posteriors a la desnazificació d’Alemanya. La gran majoria, tal com demostra amb documents d’època Christian Ingrao, no mostraven estar penedits de la seva trajectòria a l’Est i seguien en certa manera fidels a la doctrina que ells mateixos havien ajudat a crear, però aquesta, és una altra història.

Respecte al conjunt de l’obra, considero imprescindible assenyalar la nova metodologia -anteriorment descrita- que utilitza l’autor per tal d’aportar una visió renovada i altament crítica sobre quins van ser els elements decisius a l’hora de configurar les mentalitats d’uns joves intel·lectuals que van tenir a les seves mans les planificacions de les matances més espantoses del major conflicte de la Història de la Humanitat. L’ús relativament constant de cites i comentaris crítics sobre obres altament difoses des de fa dècades, com ara els mateixos estudis de Hannah Arendt, permeten al lector instruït en aquestes qüestions realitzar una revisió sobre tot allò que s’havia donat per sabut fins a l’actualitat. Cal tenir en compte, també, les referències a esdeveniments com la “Controvèrsia Goldhagen“, que requereixen un coneixement raonablement extens sobre les principals problemàtiques historiogràfiques sorgides en les darreres dècades sobre la dimensió del suport social que va oferir la població alemanya a les polítiques d’extermini durant la Segona Guerra Mundial. En conseqüència, doncs, cal tenir present que aquesta obra parteix d’un estudi anterior entorn d’una tesi doctoral i que, per tant, té un nivell altament erudit que allunya part del contingut de l’obra dels seus potencials lectors. Malgrat això, és important fer referència al fet que el conjunt de Creer y destruir gaudeix d’una solidesa argumental que permet que aquesta obra sigui un element indispensable per a totes aquelles persones que gaudeixen habitualment amb lectures sobre l’origen dels totalitarismes i “l’acceptació social” d’aquest tipus de règims.

Aquesta caricatura realitzada a Alemanya a les acaballes de la Primera Guerra Mundial ens mostra l’ideari de part de la població germànica de l’època. Un soldat del Kàiser preparat per lluitar a la seva trinxera, mentre una dona jueva l’apunyala per l’esquena. La Llegenda de la Punyalada per l’Esquena seria un dels elements cohesionadors i vertebradors de la ideologia ultranacionalista alemanya durant els primers anys de postguerra. Font: Viquipèdia
Un soldat del Kàiser preparat per lluitar a la seva trinxera durant la Primera Guerra Mundial, mentre una dona jueva l’apunyala per l’esquena. La llegenda de la “Punyalada per l’Esquena” seria un dels elements cohesionadors i vertebradors de la ideologia ultranacionalista alemanya durant els primers anys de postguerra. Font: Viquipèdia

  • (Vilanova del Camí, 1993). Graduat en Història per la Universitat de Barcelona i Màster de Formació del Professorat de Secundària i Batxillerat (UB). Apassionat de la Història Contemporània.

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Subscriu-te a la nostra newsletter

Subscriu-te a la nostra newsletter

Fitxa Técnica

Autor/a: Christian
Ingrao
Editorial: Acantilado
Any de publicació: 2017

Per citar aquesta publicació

Fernández Martínez, Victor (2018) "Creer y destruir. Los intelectuales en la máquina de guerra de las SS", Ab Origine Magazine, Ressenyes(02 Octubre) [en línia].

Relacionat