Barco de esclavos

Tràfic, esclavitud, comerç negrer són paraules relativament presents en les nostres vides i en la nostra memòria col·lectiva. Massa sovint, la violència policial o directament els assassinats racistes que pateix la població afroamericana als Estats Units d’Amèrica reactiven un debat que té el seu origen indiscutible en l’esclavitud. Discussions que se sumen a les construccions d’una memòria col·lectiva en totes les societats europees -o d’origen europeu– sobre el propi passat, sobre la vinculació que van tenir els diferents estats europeus en el segrest sistemàtic de persones a l’Àfrica i el seu posterior trasllat forçat a Amèrica.

En aquest context és clau el treball de les persones que estudien el passat colonial. Obres com “Barco de esclavos. La trata a través del Atlántico” de Marcus Rediker són fonamentals per entendre un vessant importantíssim del paper d’Europa a Àfrica i Amèrica durant pràcticament quatre-cents anys, des de finals del segle XV fins ben entrat el segle XIX.

Entrant en l’obra en qüestió, Marcus Rediker fa una anàlisi molt detallada de totes les realitats que existien al voltant dels vaixells negrers. L’autor se centra en el segle XVIII, quan es donà un increment exponencial en el tràfic d’esclaus a causa de la creixent demanda en les economies de plantació antillanes i nord-americanes. En una obra farcida de dades i d’exemples, escrita en un llenguatge força divulgatiu, Rediker ens acosta a les vides d’esclaus, mariners, capitans i comerciants de l’àmbit anglosaxó.

L’autor fa un relat interessant que enllaça testimonis directes de l’època, pertanyents als diferents col·lectius que entraven dins de la dinàmica del tràfic d’esclaus, amb anàlisis històrics més típics. Rediker ens acosta al punt de vista dels diferents protagonistes del comerç d’esclaus, i ho fa també en diferents àmbits geogràfics, des dels ports europeus, passant per l’Àfrica, per l’Atlàntic i pels ports americans on es venien els esclaus.

Història Atlàntica

El tràfic d’esclaus durant tota l’època moderna i les primeres dècades de la contemporània tingué com a escenari principal l’oceà Atlàntic. Diversos estudiosos, principalment britànics i nord-americans, han estudiat l’oceà que uneix Amèrica, Àfrica i Europa com un espai històric determinat, amb dinàmiques pròpies i complexes que relacionaven en l’àmbit humà les costes de tots tres continents. L’obra de Rediker s’ha d’ubicar en aquesta línia d’estudi, la Història Atlàntica, i en els seus corrents més vinculats a l’estudi dels grups subalterns, mariners, obrers, pirates i, evidentment, esclaus.

El mateix Marcus Rediker, juntament amb Peter Linebaugh, publicava l’any 2005 “La hidra de la revolución: Marineros, esclavos y campesinos en la historia oculta del Atlántico” una obra clau per comprendre la història dels grups subalterns que visqueren a les ribes de l’Atlàntic durant l’època moderna. Si a la Hidra de la revolución Rediker i Linebaugh analitzaven les diferents vies que les classes més pobres de les societats d’antic règim trobaren per sobreviure i per intentar millorar la seva situació, a Barco de esclavos Rediker planteja les mateixes qüestions per als protagonistes del tràfic d’esclaus.

En la seva obra Rediker connecta les realitats dels principals ports comercials anglesos, amb les factories de la costa occidental africana, i amb els ports d’arribada a les Antilles angleses i a les colònies nord-americanes. Una de les principals crítiques que es pot fer a Barco de esclavos és que, en centrar-se en l’àmbit anglosaxó, Rediker omet múltiples realitats, també atlàntiques, vinculades a altres potències colonials, com França, Espanya, Portugal o Holanda, que tingueren un paper clau, ja fos com a receptores d’esclaus a les seves colònies, o com a participants actives en el comerç de persones. És inqüestionable que Anglaterra tingué un paper clau com a executora del tràfic, i que els propietaris de plantacions de les colònies angleses foren grans demandants d’esclaus. Ara bé, el relat seria més complet, si s’inclogués altres realitats, com el fet que Anglaterra tingué durant gran part del segle XVIII el monopoli del comerç d’esclaus amb l’Amèrica Hispànica, o com que la principal productora de sucre –i en conseqüència la principal demandant d’esclaus– del període que estudia Rediker, fou la colònia francesa de Saint Domingue, l’actual Haití. 

Evidentment, incloure diverses realitats “nacionals” en un estudi sobre el tràfic d’esclaus el faria extremadament complicat, i possiblement s’escapa de les possibilitats de qualsevol historiador de poder tractar amb el detall necessari una realitat tan complexa com el comerç d’esclaus. Així i tot, cal prevenir al lector que les dinàmiques socials i polítiques que descriu Rediker es donaren principalment en l’àmbit anglosaxó, i no es poden “universalitzar” de forma acrítica, perquè cauríem en el risc de no comprendre la complexitat social i polítiques d’altres realitats europees i colonials.

El segrest a l’Àfrica

Un dels punts forts de Barco de Esclavos és com afronta la primera part del procés d’esclavització. El paper dels comerciants d’esclaus europeus és relativament conegut, i encara avui dia existeix un debat sobre la memòria d’individus que donen nom a carrers i places del nostre país. Però els amos dels vaixells negrers, i els seus capitans, no solien anar més enllà de la costa africana. Els esclaus havien d’arribar d’alguna manera a les embarcacions europees, i aquí entrem en un dels processos més desconeguts del tràfic d’esclaus.

Marcus Rediker exposa com el gruix de defensors del tràfic, quan aquesta comença a qüestionar-se àmpliament a finals del segle XVIII, argumentaven que els esclaus que arribaven als vaixells anglesos ho feien després d’haver sigut capturats en alguna guerra africana. El que Rediker planteja ens enllaça amb un concepte d’origen medieval, que havia arribat fins a finals de l’època moderna: els esclaus provinents de “guerra justa” (en el cas català, aquest concepte ha estat estudiat en profunditat per Ivan Armenteros). Pel que respecta al tràfic d’esclaus al segle XVIII, es combinava la justificació que els esclaus eren presoners de guerra, amb una sèrie de tòpics racistes pels quals es considerava que, malgrat que fos a través de la servitud, els africans que eren esclavitzats gaudirien del “privilegi” de la cultura i la religió cristianes.

Però Rediker, a més d’exposar els arguments dels defensors del tràfic, presenta la falsedat dels seus plantejaments. L’autor analitza amb detall com al llarg de l’època moderna, i sobretot a partir de l’auge de l’economia de plantació a Amèrica, diferents societats africanes s’especialitzaren en la captura d’esclaus per al comerç transatlàntic. Si els esclavistes defensaven que l’interior de l’Àfrica estava farcit de societats “bàrbares” en guerra constant entre elles, Rediker planteja com la demanda d’esclaus europea va transformar lentament i durant segles la realitat de l’Àfrica occidental. Tot i l’existència de conflictes bèl·lics aliens al tràfic, l’autor exposa com al llarg de l’època moderna es van anar consolidant estats esclavistes, que capturaven esclaus a l’interior i els traslladaven fins a la costa de l’Àfrica occidental, per vendre’ls als capitans dels vaixells negrers. L’intercanvi d’esclaus per armes i béns europeus fou un incentiu clau perquè nombrosos grups es llancessin a segrestar sistemàticament als seus veïns, que acabarien creuant l’Atlàntic per ser venuts als ports esclavistes americans.

Les “guerres” no es donaven per generació espontània, sinó per la demanda europea. Però cal tenir clar que els beneficiaris no foren únicament els comerciants europeus. Diferents sectors de les societats africanes especialitzades en l’esclavitud es van beneficiar del tràfic, i és important tenir present que tot aquest procés es donà abans que diferents estats europeus penetressin en el continent africà per colonitzar-lo. Al llarg de tota l’època moderna la incidència dels regnes europeus al continent no passà de controlar diferents factories a la costa, on els comerciants d’esclaus africans podien dur a vendre la seva mercaderia humana.

La participació africana en el tràfic negrer és clau per entendre la gran complexitat del fenomen de l’esclavitud, i les seves conseqüències són molt visibles a Amèrica, però força desconegudes pel que fa a la transformació de la realitat africana fins i tot abans de la colonització efectiva del continent. 

Els esclaus en el viatge atlàntic

Un altre punt fort de l’obra de Rediker és el relat detallat de les vivències dels esclaus que, un cop segrestats als seus pobles d’origen, arribaven a una factoria de la costa i eren embarcats en un vaixell esclavista. A través de testimonis com el d’Olaudah Equiano, qui feu un relat autobiogràfic sobre el procés d’esclavatge, i de les dades i testimonis donats per diferents individus que participaren del tràfic de forma activa, Rediker descriu el dia a dia dels esclaus que creuaven l’oceà per viatjar d’Àfrica a Amèrica.

Setmanes i fins i tot mesos d’espera als ports africans, on els esclaus eren tractats com a bestiar mentre els capitans dels vaixells anaven comprant lentament la seva càrrega humana. Durant l’estada a la costa, els esclaus podien mantenir l’esperança de fugir del vaixell i tornar als seus llocs d’origen. Rediker descriu els vaixells negrers com a presons flotants, de les quals només es podia fugir a partir d’una insurrecció, que solia fracassar perquè les embarcacions estaven dissenyades per evitar-les, o intentant fugir de forma individual o col·lectiva saltant per la borda, tot i el risc de ser capturats un altre cop al mar, o havent arribat a la costa, si s’aconseguia no ser devorat pels taurons que seguien els vaixells negrers. 

Rediker descriu amb cruesa la brutalitat del tràfic, que continuava un cop els capitans havien aconseguit carregar d’esclaus els seus vaixells, i iniciaven un viatge que podia durar mesos a través de l’Atlàntic. L’autor enumera i analitza les múltiples violències a les quals eren sotmesos els esclaus: una violència física i psicològica transversals per a homes, dones i nens i, a més, una violència de caràcter sexual també sistemàtica dirigida a les dones que eren esclavitzades, i que se sumava al conjunt de conductes repressives que rebien homes i infants. Un dels únics límits a la crueltat de l’esclavitud era la mateixa institució. L’autor relata com el fet que els esclaus fossin alhora les mercaderies, portava al fet que hi hagués un esforç per part de la tripulació en mantenir-los en vida, i relativament sans. Un exemple que es repeteix a l’obra i que mostra la duresa del tràfic negrer, és el suïcidi com a via de resistència a l’esclavatge. Deixar de menjar, encara que la tripulació intentés forçar la ingesta d’aliments, autolesionar-se o saltar per la borda assumint una mort segura al mig de l’oceà, era una de les poques sortides per als esclaus que no volien acceptar la condició a la qual havien estat sotmesos. 

Mariners, oficials, capitans

Al costat dels esclaus, l’altre element central que s’estudia a Barco de esclavos, és la tripulació dels vaixells. Rediker analitza com la societat de classes que existia a terra ferma es traslladava al mar un cop les embarcacions començaven el seu viatge atlàntic. 

L’autor analitza la realitat del gruix de la tripulació, mariners “rasos” que vivien una contradicció important en tant que eren els principals carcellers dels esclaus, però en paral·lel vivien sotmesos a una violència brutal per part dels capitans de les embarcacions i dels seus oficials, que els obligaven a treballar al mar per sous miserables, i en cas de qüestionar la rígida jerarquia de les embarcacions, els podien torturar fins a la mort. Rediker planteja que la majoria d’individus que embarcaven a un vaixell negrer no ho feien de manera voluntària, sinó com a manera d’eludir una pena de presó, o perseguits per deutes que havien contret als ports on es noliejaven els vaixells negrers. Un cop arribats a les zones tropicals de l’Àfrica occidental la tripulació patia l’entrada de múltiples malalties a les embarcacions, que feien que la mortalitat dels viatges fos altíssima. En cas de superar el viatge fins a Amèrica, i no morir per la violència dels capitans, o en un intent d’insurrecció esclava, molts mariners eren abandonats als ports antillans i nord-americans, ja que per al viatge de tornada no calia una tripulació tan abundant, perquè no hi havia mercaderies humanes per controlar.

Els capitans de les embarcacions i els seus oficials apareixen a l’obra de Rediker com als principals executors i alhora beneficiaris de la violència contra esclaus i mariners. Els col·laboradors necessaris perquè els propietaris dels vaixells negrers aconseguissin els beneficis desitjats. Capitans i oficials rebien incentius dels propietaris, esdevenien en certa manera socis dels comerciants, obtenint d’aquesta manera que defensessin al màxim els interessos dels propietaris, en tant que com més èxit tingués el viatge més beneficis tindrien ells. Aquest condicionant seria un dels desencadenants dels grans nivells de violència que patien els esclaus, i també els mariners.

Un passat brutal

A tall de conclusió, l’obra de Marcus Rediker és cabdal per entendre els nivells de violència que es donaren al voltant del tràfic d’esclaus durant el segle XVIII i les primeres dècades del XIX. Comprendre la brutalitat d’una pràctica que no ens queda tan lluny cronològicament, i que ja fou qüestionada mentre estava en vigor, també en els paràmetres ideològics de l’època.

Però conèixer en detall la realitat del tràfic d’esclaus ens enllaça amb una realitat més àmplia. El comerç d’esclaus –que per si sol ja reportava grans beneficis als propietaris de vaixells–  va fonamentar el creixement d’economies de plantació a Amèrica que permeteren que es desenvolupés una economia capitalista a Europa i a Nord-amèrica. L’esclavitud fou fonamental en l’enriquiment sistemàtic dels actuals estats occidentals, i sense els fets brutals que es descriuen a Barco de esclavos, aquest no hagués sigut possible. Cal entendre el passat per comprendre el present, sobretot en un moment en què des de certs sectors polítics es pretén glorificar una història marcada per uns nivells de violència que ja eren qüestionables a ulls dels qui la visqueren, i que encara ho són més si els mirem des de l’actualitat.