L’any 1462 els remences catalans es van alçar en armes contra els seus senyors i varen iniciar un conflicte que s’allargaria fins a l’any 1486, moment en què Ferran II, fent ús de la potestat reial i basant-se en l’acatament del seu arbitratge, va estipular un conjunt de disposicions que posaren formalment punt i final al conflicte del camp català del segle XV.
Segons la definició tradicional, un remença era un pagès adscrit i lligat a la terra i també al propietari d’aquesta. Aquest lligam suposava la no llibertat i que segons la norma no es pogués abandonar la terra sense permís del senyor. Aquesta situació de servitud i de conseqüent control senyorial, s’associava a un conjunt d’exaccions anomenades “mals usos” que donaven poder als senyors per treure profit econòmic de la pagesia en les circumstàncies més diverses. Altrament, també hi hagueren les anomenades “costums intolerables”, com ho eren el dret de dida, de primae noctis o bé el dret de maltractar i que juntament amb els mals usos, van acabar identificant a un col·lectiu mancat de llibertat i que va arribar a constituir una quarta part de la població del Principat.
Bona part dels estudiosos, exposen que l’empitjorament de la situació dels remences i l’expansió de l’asserviment en els anys anteriors a l’alçament, va tenir com a conseqüència la contestació camperola que donaria lloc a dos enfrontaments armats dirigits per dos líders de diferent tarannà, Francesc de Verntallat (1462 – 1472) i Pere Joan Sala, antic lloctinent de Verntallat (1484 – 1485) i líder de la facció radical que en aquest cas, lluitaria al marge del poder reial.
Jaume Vicens Vives, autor essencial per a l’estudi del conflicte, va considerar que la lluita per suprimir els mals usos i aconseguir la llibertat individual tot conservant la propietat, fou la raó de les guerres remences. Segons aquest, el moment s’explicaria pels efectes propiciats per la Pesta Negra de 1348, que varen comportar que els senyors protagonitzessin una violenta reacció que es va traduir en una major presència i encariment dels mals usos. Malgrat això, noves recerques mostren que no es pot atribuir una única conducta homogènia envers la pagesia, ja que trobem exemples que no s’adeqüen del tot a la pauta acceptada de brutalitat i irracionalitat de la classe senyorial catalana.
La vigència dels mals usos
Com és sabut, els remences van focalitzar les seves demandes legals en la seva injusta submissió a la servitud i en la voluntat d’obtenir la llibertat personal. L’any 1455 els remences es van organitzar i van aconseguir que el rei Alfons el Magnànim publiqués una Sentència Interlocutòria que suspenia provisionalment els mals usos. El desitjat compromís va durar poc, ja que l’any 1481, el nou rei Ferran el Catòlic, va aprovar la constitució Com per lo Senyor que invalidava la Sentència Interlocutòria i en conseqüència tornava a atribuir als senyors directes l’ús de les servituds i dels drets sobre els remences.
Tot i aquestes demandes legals, recerques sobre la població remença gironina ( indret on es documenta la major densitat de focs remences) evidencien que pocs anys abans del primer alçament armat els mals usos s’havien deixat d’aplicar i que la servitud va anar disminuint en el transcurs de la primera meitat del segle XV. En aquests anys, la documentació mostra que la sentència de 1455 es va respectar i que la posterior invalidació no va suposar que els mals usos es tornessin a aplicar de nou.
En aquest punt, i constatant que la matèria legislativa no sempre es concorda amb la realitat social de totes les senyories, és lògic que ens qüestionem sobre les motivacions que realment varen portar als remences a alçar-se en armes. Si els mals usos ja no tenien la vigència anterior i la pretesa reacció senyorial posterior a la pesta no va reeixir a tots els indrets, és possible que hi haguessin altres motivacions darrere de les reivindicacions?
Sentència Arbitral de Guadalupe, fi del conflicte?
L’abril de 1486, Ferran II va estipular un conjunt de disposicions per tal de reglamentar les relacions jurídiques i socials al camp, restaurar l’autoritat i castigar els culpables de la revolta. Amb Guadalupe, els odiats mals usos quedaven abolits, a canvi, però, els pagesos van haver de pagar 10 sous per cada un dels mals usos a suprimir o bé 3 sous anuals en concepte de cens fins que fossin totalment redimits. Els pagesos van conservar el domini útil del mas, però van haver de seguir prestant homenatge al senyor i pagant els drets emfitèutics i feudals.
Gran part dels historiadors, seguint les tesis de Vicens Vives, consideren que la sentència va suposar un triomf ja que va pacificar el camp i va solucionar el conflicte remença. Lluny d’aquesta visió optimista, altres autors defensen que en els segles moderns va continuar la presència d’una resistència col·lectiva pagesa amb motiu que la sentència no va cobrir l’abast de totes les demandes. Exposen que aquesta resistència ja no es produiria a gran escala per la via armada, sinó que prendria altres formes com ara el frau o aixecaments puntuals de rebuig als pagaments i capbrevacions. D’altra banda, la continuació del rebuig a la dialèctica pagès/senyor també es constataria en el fet que l’aparell legislatiu català dels anys posteriors, es va encaminar a exercir mesures preventives i de vigilància dirigides a defensar i, si calia, endurir el sistema feudal.
Només mals usos?
Noves recerques evidencien que els remences es van alçar promoguts per altres aspiracions que anaren més enllà de la seva submissió als mals usos. Les altres motivacions, es verificarien, per la presència de pagesos no remences en el transcurs de l’enfrontament i també per la continuïtat del malestar pagès tot i la supressió de 1486. Com més avança la recerca, més confuses semblen les causes que varen portar als remences a plantar-se i a dir prou. Entre altres, s’ha apuntat que ho feren per tal d’aconseguir l’abrogació de totes les càrregues senyorials, també per aconseguir més poder polític o bé per consolidar la seva propietat amb els masos rònecs (masos abandonats arran de la crisi demogràfica).
En aquest punt, és important tenir present que, en la mesura que no ens trobem davant d’un col·lectiu homogeni, difícilment podem delimitar l’enfrontament a la presència d’una única motivació. La diferenciació econòmica en el si de la pagesia i la diversitat de situacions, fou un factor clau que va poder propiciar que és posés més o menys èmfasi en les diferents demandes. Tot i això, s’ha de precisar que, tot i no estar davant d’un grup homogeni pel que fa a la seva condició econòmica, sí que ho eren en referència a la seva situació jurídica i simbòlica, que els definia com a persones no lliures i que, malgrat els canvis de conjuntura, s’havia anat mantenint amb el pas dels anys. És possiblement aquest un dels factors que va propiciar que la supressió dels mals usos constituís una demanda comuna per a la pagesia sotmesa, la qual, considerà que els temps de la servitud havien quedat obsolets.
Com defensa Rosa Lluch, els mals usos poden ser considerats com l’excusa o la bandera que va permetre canalitzar tot el malestar o sentiment d’injustícia que, amb el pas dels anys, s’havia anat covant al camp català. Aquestes exigències abusives sabem que s’exigien sobre la pagesia remença, però també envers els altres pagesos, que van poder aprofitar el moment per reivindicar altres demandes, com ara l’adquisició de major protagonisme polític o bé l’alliberament del conjunt de rendes i censos de la terra. Lògicament, i sense ser excloents, per aquells remences rics que al seu torn podien posseir altres remences possiblement no els hi va interessar un canvi tant radical, sinó més aviat reinstal·lar-se en millors condicions. En canvi, per aquella pagesia més miserable, el fet d’acabar amb el conjunt d’obligacions feudals i qüestionar el sistema, sí que va poder ser una opció a temptejar.
Actualment, no hi ha unanimitat entre els historiadors en avaluar quines van ser les motivacions que varen dur als remences a alçar-se en armes. Com s’ha constatat, des de les tesis de Vicens Vives, s’han generat noves explicacions i s’han obert nous interrogants. El tema continua obert i caldrien nous estudis que ens ajudessin a apropar-nos amb major rigor a la situació de la pagesia de remença i conseqüentment a les aspiracions de la revolta.
