La desaparició de l’estat soviètic i el desmantellament del camp socialista entre el final dels anys 80 i els inicis de la dècada següent ha fet que conceptes com “Perestroika” (reestructuració) i “Glasnost“ (obertura o transparència) siguin entesos i vistos, majoritàriament, com quelcom no acabat de materialitzar; com conceptes que no varen arribar a superar una definició purament teòrica per donar pas a una realització fàctica i plasmada en fets. La formulació teòrica d’aquestes idees no va ser acompanyada per un full de ruta pràctic i aplicable a les realitats politicosocials i econòmiques del moment i del país. Per aquestes raons podem trobar tantes definicions del concepte “Perestroika” com persones han escrit sobre ella. Tot i això, existeixen trets característics d’aquesta “segona revolució leninista” (tal com va ser definida per Gorbatxov) que va tenir lloc en la Unió Soviètica i que permeten crear una idea general de la concepció. La Perestroika pot ésser definida com l’esperit de canvi i renovació de l’economia soviètica en un primer terme, i del sistema polític en un segon. Més concretament, alguns dels objectius fixats d’inici van ser:
– Superar el retard estructural de l’economia de l’URSS i l’estancament en el qual estava immersa. L’augment de l’autonomia de les empreses estatals i l’ampliació del camp d’actuació de la iniciativa privada varen ser els dos eixos principals sobre els quals va girar aquest aspecte.
– “Desbrezhniavitzar” l’economia, és a dir, canvi rotund amb la manera en què es feia funcionar i es dirigia l’economia respecte a l’etapa anterior i tot allò que la caracteritzava (corrupció, ineficàcia i indisciplina laboral, burocratització).
– Iniciar un procés cap a una economia post industrial, i crear, com a conseqüència, un sector econòmic basat en la tecnologia, pràcticament nul fins el moment.
– Democratitzar les relacions socials i de producció, així com les institucions.
– Apaivagar les tenses relacions geopolítiques de la Guerra Freda, fet que pressuposa la reducció de despesa armamentística.
Considero oportú citar literalment:
“La política de Gorbachov se nos presenta diferente de cualquier otro intento reformista anterior, ya que, más que una reforma, el de Gorbachov se asemeja más a un proceso revolucionario, que ha ido invadiendo todos los aspectos de la vida soviética. Aunque sin embargo, la intención primordial de Gorbachov no era realizar ningún cambio drástico en la URSS, si no hacer funcionar a corto plazo el sistema económico soviético” (Aracil, Oliver, Segura; 1998).
Aquest ideari es va confeccionar sense cap intenció de trencar amb el socialisme ni amb el materialisme històric (pràcticament considerada com una religió laica). Els seus impulsors van promocionar i vendre la Perestroika com una autèntica revolució, que permetria al socialisme real seguir funcionant i superar la ja evident crisi en la qual es trobava. Però la realitat fou que sis anys després de l’inici de l’aplicació de la reestructuració, el món veia com el gegant soviètic s’enfonsava, com els paradigmes geopolítics canviaven cap a un nou món unipolar, i com el principal estat sorgit de la desintegració de l’URSS, la Federació Russa, era víctima de la teràpia de xoc neoliberal aplicada des d’occident. La Perestroika va acabar per conduir a la destrucció de la planificació econòmica estatal però sense oferir un model politicoeconòmic alternatiu, cosa que portava les 15 repúbliques a un salt al buit. Fins a quin punt era necessària l’aplicació de reformes? Era tan nefasta la situació de l’URSS com per emprendre aquella travessia a cegues que va ser la Perestroika? Era sostenible l’immobilisme? A continuació, i posades ja mínimament les bases del que va ser i suposar la Perestroika, quedarà exposat el periple de la societat, l’economia i la política soviètiques des de l’inici del període Brezhniev fins al del període Gorbatxov, moment en què es van gestar totes aquelles necessitats, vicis i mancances del sistema soviètic que varen requerir la Perestroika.
En termes econòmics, el símptoma mes llunyà d’afebliment el trobem en el 1959, any en el qual el rendiment de la producció industrial, per primera vegada des de temps de la Gran Guerra Pàtria, seria menor que l’any anterior. Tot i que aquest fet difícilment feia preveure en aquell moment la crisi en què es veuria immersa l’economia soviètica, ja es començava a projectar un desgast a llarg termini. Tot i així, el gran gruix dels greuges econòmics i socials en l’URSS varen venir com a conseqüència de la resposta que la nomenklatura[1]Grup humà format per les altes capes del PCUS i d’altres institucions estatals. va dur a terme per a reaccionar davant de les polítiques desestalinitzadores que varen tenir lloc en el mandat de Nikita Kruitxev (1953-1964). Durant aquesta etapa hi va haver un intent d’obertura del règim, la condemna de l’estalinisme i l’adopció per part d’alguns dirigents del PCUS (entre ells Kruitxev) d’una política exterior més diplomàtica amb l’altra superpotència, tot i que aquesta actitud envers els EEUU i el bloc occidental no va servir per evitar un dels moments més tensos de la Guerra Freda, la crisi dels míssils de Cuba l’any 1962. L’actuació del cap d’estat soviètic en aquell esdeveniment, és a dir, la retirada dels caps nuclears de Cuba a canvi de la retirada també d’armament nuclear, en aquest cas de Turquia per part dels EEUU, va crear una imatge de venut i traïdor dins les esferes del poder soviètic. Aquest fet, sumat a la poca aprovació que les seves mesures tant polítiques com econòmiques van tenir per part dels sectors més conservadors del PCUS, va crear el perfecte caldo de cultiu per retirar del poder a Kruitxev l’any 1964.
El nou govern, bàsicament dirigit en un inici per Brezhniev, Kosygin i Podgorni, (tot i que en aquest triumvirat Brezhniev no trigaria gaire a fer-se amb el control), ja va tenir en compte la situació econòmica, que anava preocupant cada cop més a mida que passaven els anys. En aquell punt, l’agricultura se sumà a la indústria en el grup d’activitats econòmiques amb rendiments decreixents. Davant l’evidència que un retorn a l’estalinisme era completament inviable, es plantejaren dues possibilitats: la d’una reforma que continués la tasca de Kruitxev però que arrisqués les posicions de les castes i amb uns resultats imprevisibles, o bé la de fer com si no passés res i mantenir l’statu quo de l’URSS. La resposta de Brezhniev va ser l’immobilisme, fet que agreujaria els problemes existents i en crearia de nous, fins al punt que 20 anys després els dirigents es trobaren amb el mateix dilema, tot i que la resposta escollida va ser la contrària. Per tant l’etapa Brezhniev (1964-1982) por ser definida com un salt en el temps per l’economia, societat i política soviètiques, que no varen avançar gens en els 18 anys en què va durar.
L’immobilisme no va fer res més que agreujar la crisi i fer més evidents els seus símptomes en la segona meitat dels anys seixanta. La particularitat més característica del sistema econòmic soviètic i socialista en general, la planificació de l’economia, va ser una de les principals causants dels decreixements en el rendiment industrial. No deixa de ser paradoxal que el mateix principi econòmic que va portar Rússia i la seva perifèria de ser un estat agrari a un de plenament industrialitzat, i que va permetre afrontar la invasió nazi, es convertís ara en el botxí. La planificació econòmica, que atribuïa uns objectius de producció, senzillament va deixar de ser complida per part de les empreses estatals, tant industrials com agrícoles. Aquest fet, sumat a la passivitat dels responsables del compliment dels objectius establerts, creava una situació on era suficient la falsificació de les estadístiques de la producció real i la indulgència dels controladors per provocar un panorama de baixada notable del rendiment productiu.
Les empreses estatals eren subjecte d’un doble flux de comunicació, a través dels quals rebien dels ministeris i del Gosplan instruccions sobre el que s’esperava que produïssin, el volum d’aquesta producció, la remuneració, els recursos que havien d’invertir per a la producció dels objectius… i retornaven les dades de les produccions als organismes dirigents. El flux de l’empresa cap a l’organisme planificador era retocat i hipertrofiat, fet que provocava que les dades estadístiques plasmades sobre paper no fossin reals, i dificultava com a conseqüència l’acció de qualsevol mínima reforma per part d’economistes, que sumada a la inacció governamental, no deixava cap altra opció que l’estancament.
L’any 1988 Gorbatxov va reconèixer que l’administració de Brezhniev havia inflat artificialment els índex de productivitat; la falsificació d’estadístiques, doncs, no va ser quelcom exclusiu de les empreses. Citant textualment a l’historiador i politòleg soviètic Kiva Maidanik obtenim una clara pinzellada del funcionament del sistema:
“la planificació es basa, en primer lloc, en un procediment de comandament autoritari i administratiu. Tot està concentrat en un aparell central, de l’estat. Tot es veu planificat des del centre, reglamentant-ho des de dalt fins a baix […]. Cada empresa ho rep tot de l’estat, que determina què, quant i com s’ha de produir, els salaris, el preu, el destinatari de la mercaderia… El pla adopta forma de llei”.
La baixa productivitat fou quelcom comú en la dècada dels 70. El creixement industrial tenia lloc en termes extensius, és a dir, en xifres absolutes. Quan el rendiment industrial creixia, era perquè hi havia més gent treballant a les fàbriques. L’èxode rural de finals dels 60 i inicis del 70 va aportar capital humà a l’activitat fabril i per tant va esmorteir les conseqüències de la crisi de productivitat industrial. En acabar-se el flux migratori cap a les ciutats, aquest creixement extensiu va arribar a la seva fi. Atès que el creixement intensiu (consistent en la millora relativa de la productivitat), a causa de les limitacions del sistema brezhnevià i al retard tecnològic fou un quimera, l’URSS entrà a la dècada dels 80 amb una crisi totalment accentuada i fruit dels vicis del funcionament econòmic. Paral·lelament, un problema endèmic en l’URSS d’aquest període impossibilitava qualsevol aspiració d’un creixement intensiu: les dificultats de traslladar els avenços tecnològics dedicats a l’àmbit militar cap a l’àmbit industrial o civil. Ens trobem, doncs, un país amb capacitat per fabricar transbordadors espacials avantguardistes tecnològicament, mentre que algunes fàbriques tenien contractades més persones per a dur a terme tasques burocràtiques (a causa de la poca informatització) que no pas obrers per a les feines mecàniques.
Estadísticament, des de 1970, el creixement anual disminuí entre un 1 i un 1,5% per any, de manera que, entrats ja els anys 80, arribà a ser negatiu. L’estat tampoc va fer gaire esforços per aturar alguns dels principals obstacles, com eren l’absentisme laboral i l’alcoholisme. A l’URSS dels inicis dels anys 80, la producció dels dilluns era un 4% menor que en la resta de dies ja que el nombre d’obrers que decidien allargar el cap de setmana era substancialment considerable. D’altra banda, l’alcohol, que també influïa notablement en l’absentisme laboral, causava unes enormes despeses sanitàries a l’estat. L’any 1985, per comprar alcohol clínic a les farmàcies de l’URSS es va començar a precisar de recepta mèdica, ja que la gent se’l bevia, arran de les limitacions que des de l’administració es varen posar per a l’adquisició de begudes alcohòliques.
La productivitat agrícola no va tenir un destí millor que la indústria durant el mandat de Brezhniev. La productivitat, que ja de per si no era excessivament alta a causa dels condicionants climàtics, va patir un enorme descens que obligà a l’URSS a importar una part dels productes agrícoles que consumia (les importacions de cereals van augmentar dràsticament de 7,3 tones el 1964 a 55,5 20 anys després, mentre la producció, tot i que amb daltabaixos, es mantenia constant). El 1981, un agricultor soviètic alimentava 8 persones; un homòleg nord-americà ho feia a 65. Aquesta estadística no és l’única que delata la baixa productivitat: les parcel·les privades, que tan sols ocupaven un 3% de la terra laborable, produïen un 26% de la producció agrícola, fet que denota la ineficàcia dels Koljoz (granges col·lectives) i Sovjos (granes estatals), així com la necessitat urgent d’una reforma agrària. Aquesta, però, difícilment tindria lloc amb un immobilisme com el que imperava aleshores.
Els números de l’estat soviètic també es veien malmesos a causa de la manera de procedir pel que fa als recursos naturals. L’URSS patia una excessiva dependència de recursos energètics no renovables, sobretot petroli i gas natural, que van ser explotats sense la més mínima consciència que es tractava de recursos finits i limitats. Aquest fet no només causà desastres en l’ecologia, com el del Mar d’Aral, sinó que també va ser catastròfic per a la economia. Els anys 80, l’extracció d’una tona de petroli era nou vegades mes costosa que 20 anys abans. L’immobilisme també va deixar constància de la seva empremta en aquests aspecte, ja que es va deixar el problema latent enlloc de recórrer a fonts d’energia renovables, menys agressives amb el medi ambient i que haguessin permetés a l’URSS no dependre tant del petroli.
En l’etapa Brezhniev, la mesura que s’adopta enfront les empreses deficitàries fou senzillament la d’aportar més inversió estatal per pal·liar aquest dèficit, cosa que, malgrat tot, no deixava de ser una mesura superficial que no atacava l’arrel directa del problema. La idiosincràsia brezhneviana optava més aviat per la sobreinversió en una empresa deficitària en comptes de millorar la tecnificació del treball o recórrer a la consulta dels consells de fàbrica i sindicats per a la elaboració de la planificació, fets que sens dubte haguessin exigit sortir de l’immobilisme en què estava immersa l’URSS. Aquest fet, juntament amb la necessitat d’importar gra i altres productes bàsics -és a dir, una balança comercial negativa-, el manteniment de la influència soviètica a l’Europa de l’est, la cursa d’armament i la Guerra d’Afganistan a partir de 1979 (entre altres aspectes), van fer de l’URSS un estat fortament endeutat exteriorment, i amb una pesada llosa de la qual Gorbatxov era ben conscient.
L’any 1967, Yuri Andropov es fa amb la prefectura del KGB. Des d’aquell any els departaments analítics del KGB van adquirir consciència de la situació: s’afirmà des del comitè que, si el país pensava mantenir la política de blocs sorgida de la Segona Guerra Mundial, era necessària una profunda reforma econòmica, ja que en cas contrari difícilment es podria mantenir la influència soviètica en els països del Pacte de Varsòvia. El KGB elaborava una mitjana d’entre 300 i 400 pàgines d’informes només en política exterior, que ni tan sols era llegida pels membres del politburó, cosa que feia palès que l’immobilisme era la manera de fer de la gerontocràcia soviètica. L’any 1970, un grup de dissidents publicà el que s’anomenà “la carta oberta de dissidents”. Aquests demanaven respostes a les exigències del desenvolupament econòmic sense trencar amb el socialisme ni discutir el paper dominant del PCUS. També es va fer cas omís d’aquestes peticions.
Però l’immobilisme brezhnevià no va ser quelcom que només es manifestà en termes econòmics. La consolidació d’una forta nomenklatura amb interessos propis i l’actuació política calmada, conservadora i estabilitzadora que fes apaivagar les pors dels apparatxiks del PCUS són dos dels afers mes característics de la política soviètica en aquesta etapa. Durant els anys de l’immobilisme, l’URSS va passar de ser aquell estat que motivava i movia esperances d’obrers arreu del món a convertir-se en el regne de l’estabilitat i la burocratització. Segons Helene Carrère, una de les kremlinòlogues més influents, Brezhniev es va comprometre amb els alts aparells i amb el funcionariat del partit. Aquest fet fou la causa de la seva actitud excessivament conservadora, que el va portar a tenir una autèntica al·lèrgia a les reformes. L’immobilisme polític va fer que l’ideal revolucionari que s’identificava amb l’URSS perdés molta força, cosa que, entre d’altres efectes, provocà l’aparició de l’Eurocomunisme a l’Europa occidental o, que es el mateix, la pèrdua de la capacitat del PCUS d’influir en els partits comunistes del bloc capitalista.
El factor nacional també va ser quelcom subjecte a canvis en el període 64-82. L’URSS com a federació de diverses nacions sempre havia respectat (tot i que amb daltabaixos) els caràcters nacionals dels pobles que la conformaven. En l’etapa Kruitxev els habitants de les repúbliques federades (excepte la russa i els russòfons) tenien com a primera llengua la pròpia de la república i com a segona llengua el rus, que servia de llengua auxiliar. Aquest fet s’invertiria durant el mandat de Brezhniev, sota el qual el rus passaria a ser primera llengua i la llengua de cada república, la segona. La russificació de l’URSS va ser quelcom constant en els anys 70, quan un creixement vegetatiu pobre dels russos i altres eslaus feia perillar l’hegemonia demogràfica d’aquest grup respecte als pobles musulmans de l’Àsia central i el Caucas, els quals es multiplicaven considerablement més que els eslaus. La constitució soviètica del 1977 centralitzava en Moscou, en detriment de la capacitat de prendre decisions dels soviets locals de de les repúbliques federades. Aquesta actitud causà un augment del nacionalisme, que fou especialment notable a les repúbliques bàltiques, que a l’hora de la independència van ser més pragmàtiques que les caucàsiques, que acabarien per combatre’s les unes a les altres, i les de l’Àsia central, les quals es recolzarien en l’islam, impulsades per la Guerra d’Afganistan. La Perestroika va haver d’encarar aquesta situació causada per Brezhniev i el seu govern, a la qual tampoc es va trobar solució.
Yuri Andropov seria l’encarregat de succeir Brezhniev després de la mort d’aquest el novembre de 1982. Andropov, que durant 15 anys havia estat advertint del perill que suposa l’immobilisme, tenia ara l’oportunitat de fer quelcom per revertir la situació. Alguns autors arriben a definir el govern d’Andropov (1982-1984) com una pre-Perestroika caracteritzada per una reducció d’armament en un 25%, mesures contra la corrupció que van ser força populars i una renovació del politburó [2]Màxim òrgan dirigent i de presa de decisions del PCUS., que va permetre l’arribada de nous i joves dirigents com Gorbatxov. La solució al problema del retard tecnològic també va ser objecte d’anàlisi per part d’Andropov. Però tot i les bones idees inicials, la realitat va ser substancialment diferent: l’any 1983, els EEUU anunciaven la creació del SDI (sistema estratègic de defensa), fet que no va possibilitar en la mesura del previst i del necessari aquella reducció anunciada en el pressupost. L’altre fet és que Andropov, malalt, va haver de ser connectat a la maquina de diàlisi tres mesos després d’ocupar el càrrec i es va veure obligat a passar gran part del seu any i mig de mandat a l’hospital, cosa que dificultà la posada en pràctica de la seva idea de renovació.
Després d’un any i mig, el març de 1984, Andropov moria i fou substituït per Konstantin Txernienko, el qual va seguir amb la política brezhneviana d’immobilisme, d’aturar el reformisme del seu predecessor en el càrrec i tornar als temps de la passivitat de Brezhniev. El seu curt mandat (1984-1985) serviria de preludi a l’etapa Gorbatxov. L’elecció d’aquest darrer no fou casual, sinó que va respondre les necessitats urgents de l’adopció de mesures que posaren fi als desastrosos resultats econòmics de dècades d’immobilisme i dels vicis operatius tant de l’economia com de la política i la societat soviètiques.
El març de 1985 la televisió soviètica anuncià la mort de Txernienko, i Gorbatxov seria el seu successor. L’esperava la dificultosa tasca de tirar endavant la maquinària econòmica de la superpotència oriental, especialment costosa per culpa dels vicis, en tots els aspectes, que havia adquirit l’URSS durant l’immobilisme. La Perestroika s’iniciava amb una urgent imperiositat; la seva aplicació, 2000 dies després, va constatar que l’immobilisme ja havia condemnat l’URSS a mort.
