Després d’uns quants mesos de retard a causa de la pandèmia de la Covid-19, per fi s’estrenava la sèrie Patria, basada en la novel·la homònima de l’escriptor Fernando Aramburu. Sota una campanya publicitària força polèmica, al fer referència a les tortures dutes a terme en casernes i comissaries durant dècades, i que va activar les alarmes d’alguns dels sectors més intransigents de l’espectre polític estatal, la sèrie no va ser capaç d’acomplir amb totes les expectatives en l’àmbit artístic i cinematogràfic, tal com coincideixen molts dels crítics que han analitzat la sèrie. Pel que fa a l’àmbit historiogràfic, Patria també deixa bastant a desitjar, tal com analitzarem a continuació.
Trama de Patria
Patria mostra les vides de dues famílies d’un poble fictici de l’interior de Guipúscoa, la família Lertxundi i la Garmendia, que, tot i el complex context polític que regnava en els anys 80 a Euskal Herria, tenien força bones relacions. Tot va canviar quan un dia de 1990, “Txato” Lertxundi, un empresari de transports del poble, és assassinat davant de casa seva per un escamot d’ETA per no haver abonat l’impost revolucionari, canviant així la vida de la seva família per sempre més. Arribats a aquest punt, el ritme narratiu de la sèrie és caòtic i poc clar en intentar abastar una retrospecció temporal massa àmplia. Tot i això, se’ns mostra com Joxe Mari Garmendia, el fill gran de la seva família, es dedica a accions de sabotatge cap a mitjans dels 80 dins dels grups de la Kale Borroka, i com progressivament va radicalitzant-se fins al punt d’acabar convertint-se en un membre d’ETA. Joxe Mari acabà refugiat a França, on rebrà cursets d’armes i explosius, Finalment, tornarà a l’interior amb la intenció de formar un escamot a la comarca del riu Oria, on es troba el seu poble.
Pel que fa a la resta de protagonistes, Bittori, la dona de Txato quedà totalment destrossada després de l’assassinat, un fet que es veu agreujat en denotar la total indiferència del poble respecte a l’atemptat. Finalment, la família Lertxundi es veurà obligada a abandonar el poble i mudar-se a Donostia. Pel que fa a la família Garmendia, Joxe Mari seria detingut i torturat el 1992, després d’haver comès un atemptat mortal i d’haver col·laborat en dos més, entre ells el del Txato. Per la seva banda, la mare de Joxe, Miren, s’acabaria convertint en una simpatitzant incondicional de l’esquerra abertzale, fent que dues bones amigues com eren Bittori i Miren, ara, i arran de l’atemptat, no vulguin dirigir-se la paraula.
La sèrie, que disposa de vuit capítols, dedica bona part dels minuts de metratge a narrar l’evolució psicològica dels components de les famílies i de la superació del trauma que suposa tenir un pare assassinat per ETA, o tenir un germà a la presó acusat de crims de sang. És en aquest aspecte, probablement, en el que fa més aigües Patria, posat que tot i tenir uns personatges molt ben perfilats psicològicament, la sèrie allarga i es recrea excessivament, fent que bona part dels capítols puguin ser feixucs per a l’espectador. El final de la sèrie, és a dir la reconciliació entre Bittori i Miren, es veu venir des del primer capítol, i la manera que té la sèrie de transmetre’l (una simple abraçada) no correspon amb el clímax sentimental que una situació com aquesta hauria de transmetre a l’espectador, motiu pel qual, en acabar la sèrie, hi acaba predominant una certa indiferència.
Crítica historiográfica
Des del punt de vista historiogràfic, Patria resulta ser un interessant exercici de microhistòria. D’una banda, podem analitzar el sentiment majoritari de suport a ETA que existia en algunes zones de l’interior de Guipuzkoa, o al nord de Navarra, entre d’altres, un fet que repercutia directament en aquelles persones que s’hi oposaven, creant un ambient pràcticament irrespirable. No obstant això, en cap de les nombroses retrospeccions que tenen lloc a la sèrie es qüestiona ni s’analitza el perquè de l’existència d’aquest sentiment de suport a ETA, més enllà del d’un fanatisme desbocat.
D’altra banda, Patria també ens permet analitzar la vida de les víctimes del conflicte. Primerament, la gestió emocional de la família del Txato, la qual queda bifurcada en l’actitud positiva i l’intent de tirar endavant de la germana petita, i la resignació total del germà gran, el qual arrossegaria el trauma durant anys. Quelcom similar trobem en la gestió de la família Garmendia, amb una mare cada cop més radicalitzada i uns pares i germans que progressivament van allunyant-se del seu germà Joxe Mari, tot i sentir en el seu interior la pesada càrrega de tenir un familiar a la presó.Esukal Però l’interès historiogràfic entra en una greu limitació, posat que l’anàlisi casuística, política i històrica del conflicte és limitada, o, directament nul·la. El procés de victimització dels implicats se separa del mateix conflicte i la seva narrativa, fent que allò que succeeix a les famílies sigui quelcom traslladable a altres conflictes. Posant un exemple, no hauria sortit una sèrie gaire diferent si aquesta s’hagués desenvolupat en l’Ulster dels anys 90.
El principal problema que des de la disciplina històrica podem atorgar a la sèrie Patria, és la manca de reflexió i tractament de l’origen i les motivacions de la violència. A l’actual historiografia hi predominen dues tendències que reflexionen sobre els orígens de la violència: d’una banda, tenim una primera tendència lligada a l’àmbit de l’esquerra abertzale, la qual considera que existeix un conflicte territorial no resolt a l’estat espanyol que s’ha allargat durant dècades, i que l’existència d’ETA no és més que una nova manifestació armada d’aquest secular conflicte entre Euskal Herria i l’Estat. D’altra banda disposem d’una segona tendència, darrerament en alça, i que està representada pels membres de l’institut Valentín Foronda de la Universitat del País Basc, els quals consideren que el decantament dels membres d’ETA cap a la violència té l’origen en el lliure albir dels militants, és a dir, sols el fanatisme nacionalista és el causant de la violència, ja que no han existit mai condicions materials per al desenvolupament d’una resposta armada.
Com hem dit anteriorment, la sèrie Patria no deixa de ser un producte literari, primerament, i un espectacle televisiu, posteriorment, per tant no és la seva funció ni investigar ni divulgar sobre la violència i les seves causes. No obstant això, considero que l’oportunitat mediàtica que representa publicar avui dia una obra sobre ETA ha estat desaprofitada al ser Patria una obra que, tot i recomanable de veure, és totalment plana historiogràficament.
Per finalitzar, i posat que la sèrie Patria no és una bona alternativa per a qui vulgui endinsar-se en la història del conflicte basc, he d’esmentar l’existència d’una tercera tendència historiogràfica, malauradament molt minoritària. Es tracta dels historiadors que intentem analitzar el conflicte centrant l’atenció de l’existència del Moviment d’Alliberament Nacional Basc (MLNV). El MLNV, que conté un braç militar (ETA), un braç polític (HASI “Herri Alderdi Sozialista Iraultzailea/Partit Socialista Revolucionari Popular” i HB ”Herri Batasuna/Unitat Popular”), un braç sindical (LAB “Langile Abertzale Batzordeak/Comissions de obrers patriotes”) així com altres ramificacions, elabora, segons el context polític i social del moment i depenent de les capacitats operatives del mateix MLNV, una estratègia a seguir, a la qual sotmet l’organització interna de totes les entitats que formen part del MLNV. D’aquesta manera, hi podem enquadrar totes les accions tant d’ETA, com les de la resta d’organitzacions.
Per tant, la violència al País Basc cal analitzar-la des del punt de vista d’un Moviment d’Alliberament Nacional, que neix en un context de durissima repressió, i que decideix optar per una estratègia de caràcter politicomilitar per aconseguir uns objectius polítics de forma revolucionària i insurreccional. No m’estaré de recomanar algunes publicacions d’aquesta tercera tendència en qüestió. D’una banda: Revolucionarismo patriótico: El Movimiento de Liberación Nacional Vasco (MLNV). Origen, ideología, estrategia y organización del professor de dret constitucional Iñigo Bullaín, el qual analitza des de diversos punts de vista el concepte de MLNV. D’altra banda: Teoria Francesa y estratégia del MLNV (1967-2015) d’Imanol Lizarralde, segurament l’obra més ambiciosa sobre el concepte de MLNV, a la qual aporta una perspectiva des de la ciència històrica.
.jpg){kind=link}