Octavi August, l’home que va passar a la posteritat essent el primer emperador de Roma, transformant l’organització política, social i administrativa de l’imperi en un nou ordre, qui aconseguí implantar una monarquia hereditària dins d’un imperi que durant llargs segles estigué sota una República corrupta pel senat romà i els seus magistrats. La figura d’August, sempre ha suscitat grans enigmes i interès, tant el magnànim personatge polític tants cops aclamat en el Fòrum pel poble romà i objecte de culte i festivitats, com la cara més íntima en l’esfera més personal i familiar. Però, quina és la imatge que avui dia tenim d’ell? Quin personatge retraten les pel·lícules i les sèries de televisió? Si fem un repàs a la història del cinema centrada en l’Antiga Roma, la figura d’August és tractada sempre com un personatge secundari. Veiem per exemple les produccions de Cleopatra (1963) per Joseph L. Mankiewicz, on apareix la sempre eterna Elisabeth Taylor, i una readaptació de la primera, Cleopatra (1999) de Franc Roddam. A totes dues es representa a un Octavi vil i cruel, ambiciós i sense escrúpols a l’hora de destruir als seus enemics, els amants Marc Antoni i la reina d’Egipte, Cleopatra VII.
De fet, el panorama on es presenta la figura d’August és sempre el mateix: després que les forces de Marc Antoni i Octavi venceren als cesaricides -els que van fer la conjura per la mort de Cèsar- a la batalla de Filipos l’any 42 a.C, August comença una autèntica campanya publicitària en contra de Marc Antoni a Roma, ja que el considerava una amenaça per l’estabilitat del seu poder, doncs estava aconseguint el control de tot l’Orient hel·lenístic, organitzant el territori i assentant les bases per als seus hereus: els bessons Alexandre Helios i Cleopatra Selene, fruit de la seva relació amb la reina d’Egipte.
L’any 33 aC, el triumvirat entre Octavi, Marc Antoni i Lèpid arriba a la seva caducitat. És en aquest moment quan, essent Octavi August tribú de la plebs, declara la guerra contra Antoni i la seva reina. L’habilitat d’August fou no presentar un enfrontament com a causa privada, sinó que ho va convertir en motiu d’estat, ja que acusava Antoni de traïdor de Roma per cedir terres de l’Imperi a Cleòpatra i vendre’s a un país estranger. August aconsegueix el suport del senat i del poble romà, tot seguit es dirigirà cap a la batalla d’Accio a l’any 30, on tant Antoni com la reina Cleòpatra se suïciden veient que tot està perdut davant la força de Roma. Precisament és aquest fet històric el que, tant en novel·les com en el cine, s’enalteix donant-li un aire romàntic amb el suïcidi dels amants en front del vil i fred Octavi. Veiem per exemple com Terenci Moix en la seva obra No digas que fue un sueño (1986), on relata els últims dies dels amants Antoni i Cleòpatra, dedica aquestes paraules a un Octavi que ja havia arribat al cor de la mateixa Alexandria: “Más que un político, parecía un tejedor”. No cal dir que quan es refereix al romà com a teixidor, no ho fa per exaltar les seves habilitats en aquest ofici, sinó a la seva capacitat de filar prim en les seves manipulacions i conspiracions.
Tornant al cinema, trobem que l’any 2005 es llança la sèrie Rome creada per John Milius i William J. MacDonald. La superproducció de la BBC segueix la versió anterior sobre la figura d’August, en una primera aparició se’ns mostra un Octavi jove i dèbil de caràcter, un noi capritxós, hereu del seu oncle avi Juli Cèsar. En la segona temporada, ja torna a representar-se la imatge típica d’un August fred i calculador, que farà tot el possible per aconseguir el poder absolut, encara que pel camí hagi de sacrificar la felicitat dels seus familiars, com per exemple casar a la seva germana Octàvia amb Marc Antoni, mentre és sabut que aquest segueix sent amant de la reina d’Egipte.
Desmantellant l’August cinematogràfic
Aquesta imatge que ens arriba d’August s’aproxima més a la imatge que Suetoni ens descriu de Calígula, un monstre sense sentiments. Una imatge que preval al gran subconscient cinematogràfic sobre el primer emperador de Roma, fent que la seva importància radiqui en ser el vil personatge que posa fi a la història d’amor entre Marc Antoni i Cleòpatra, els quals sempre han despertat grans simpaties. Però no hi ha cap rastre de tot el que va aconseguir i crear August, que va ser tota una revolució social, canviant les bases de l’ordre establert que, fins aleshores, existia a Roma.
Tal com ens trasllada Suetoni a la seva obra De Vita Caesarum, Cèsar va nomenar el seu heureu a Octavi no perquè no tingués descendència directa —tenia un fill il·legítim amb Cleòpatra, Cesarió— sinó perquè sentia per ell una gran predilecció. Res a veure amb l’Octavi capritxós al qual estem acostumats, amb 14 anys va ser jutge urbà de Roma, nomenclatura atorgada durant la celebració de les Fires Llatines, on va sorprendre a tots els presents pel seu bon seny i la seva maduresa en la presa de decisions. A partir d’aquest moment, Cèsar sempre intentava fer un lloc a Octavi entre els patricis i la plebs: durant el triomf per la victòria a Àfrica va fer-lo desfilar al seu cantó, més tard se’l va emportar a la campanya d’Hispània —durant el conflicte contra els fills de Pompeu—. En les campanyes militars, Octavi demostrava la seva solvència en els temes administratius i jurídics de l’imperi, en canvi, mai fou una gran estratega, sinó que totes les seves victòries militars van ser dutes a terme pel seu inseparable amic Agripa.
A l’acceptar el testament de Cèsar, Octavi August hereta 4 mil milions de sestercis, una guerra civil i una societat anímicament esgotada. August volia un nou estat, amb noves bases que perduressin en el temps tal com ell mateix va redactar en la seva Res gestae, un estat creat privato consilio et privata impensa (per pròpia iniciativa i compta pròpia). En primera instància, August havia de reorientar la política i el funcionament de l’imperi per tal de no caure en els mateixos errors que van portar l’aniquilació de la República en mans de l’oligarquia senatorial.
Al contrari que el seu pare adoptiu, es va centrar en una política d’interior i va basar el seu poder en dos pilars fonamentals: en el control de l’exèrcit i de la plebs de Roma: fixa la duració dels serveis militars, la seva distribució geogràfica, els salaris i crea l’Aerarium militare, on es gestionaven els ingressos de diferents impostos destinats a garantir el cobrament dels veterans a l’hora de llicenciar-se. A més a més s’encarrega del repartiment de les terres promeses als veterans de les guerres de Filipos i Accio. En quant a la plebs de Roma, hem de tenir en compte que l’imperi havia patit una carència d’injecció de capitals per la guerra civil, però ara començava a reviure gràcies a l’or egipci portat per August. Es va fer càrrec personalment de la gestió de l’annona, que era el repartiment d’aliment (principalment gra important d’Orient) a la plebs, sent gratuït en els moments de carestia. De fet, va governar Egipte amb una magistratura de doble cara, va nomenar personalment al Paefectus Aegyptus, que presentaria a Roma una faç republicana i a Egipte monàrquica, ja que seria ell mateix qui controlés aquesta prefectura.
Fonts antigues com Dió Cassi, Tàcit o Suetoni expliquen com August va agafant prerrogatives pròpies del senat. Mai va acceptar les magistratures extraordinàries, tan sols es va preocupar d’exercir el consolat any rere any. Pel que fa a l’administració de l’imperi, August la portava com si fos l’administració de la seva pròpia domus, aquest fet ens consta ja que a August sempre va ser una persona malaltissa, i l’any 23 a.C les seves dolències es van agreujar fins al punt que va cridar a Agripa, als magistrats i als senadors a la seva domus per entregar el seu segell i totes les disposicions de l’organització de l’imperi i els comptes de les gestions, les quals eren portades pels seus lliberts. És en aquest any quan li atorguen la tribunicia potestas de forma vitalícia i fins i tot intentaran batejar-lo amb nom de Ròmul (en honor del fundador i primer rei de Roma), però declinarà aquest nom, ja que va lligat de manera inevitable a la idea de monarquia. L’any 27 aC també és un any crucial en els esdeveniments que perpetuaran el poder del fill adoptiu de Cèsar, ja que transfereix la República a l’àrbitre del senat i del poble de Roma. Aquest fet i la seva dimissió del consolat perquè altres magistrats poguessin accedir al càrrec, farà que Roma decretes batejar-lo com Augustus. Tal com narra la seva Res gestae: a partir d’aquell moment va ser superior a tots en auctoritas. Poc a poc s’anirà vinculant a la deessa Vesta (deessa de la llar comú) i a les tradicions antigues de Roma, coses que faran divinitzar la seva figura en vida.
Després de les guerres civils Roma és una ciutat desordenada i caòtica, una de les iniciatives més aplaudida d’August, va ser la creació d’un cos de bombers— servei públic dut a terme pels lliberts —, fixa límit a l’alçada de les edificacions monumentals per evitar els esfondraments. També crea les curateles, institucions jurídiques com: la cura annonae (encarregada de l’administració dels aliments a la ciutat), la cura aquarum (aprovisionament hídric de la ciutat i la gestió dels aqüeductes), la cura operum locorumque publicorum (responsable de l’edificació pública i dels edificis sacres) i la cura riparum et clocarum (encarregada del manteniment de la claveguera de Roma). Aquestes curateles eren supervisades pels edils que el mateix August nombrava, i tots ells pertanyien a l’ordre eqüestre, ja que no es fiava de l’antiga oligarquia senatorial. La creació dels nous càrrecs públics va ser una de les característiques del govern d’August.
Una altra de les seves grans obres va ser la reorganització del teixit urbà: divideix la ciutat en 14 zones, d’aquesta forma trenca amb la tradicional divisió d’època arcaica, segons les quatre tribus instituïdes per Servi Tul·li [sisè rei de Roma, 578 a.C- 534 a.C] . També reorganitza els vici (els barris romans) i nomena els magistri (els governadors locals), els quals seran els encarregats de la veneració de les Llars d’August, això implica una lleialtat religiosa per part de la plebs.
Després de l’organització interna de Roma, es disposa a reestructurar administrativament tot l’imperi: divideix Itàlia en 11 regions i fa una diferenciació entre les colònies i els municipis, això té una finalitat administrativa a l’hora d’efectuar els censos i les recaptacions dels impostos. L’emperador paga del seu propi capital les reconstruccions de les grans vies, com per exemple la Via Apia o la Via Emilia. A més, permet als magistrats provincials votar per les eleccions dels magistrats de Roma. Això va ser una simple estratègia perquè les províncies es sentissin unides i acceptades per Roma, d’aquesta manera es crearan vincles de fidelitat entre les províncies cap a la figura d’August, com veiem amb la colònia de Pisa, la qual adopta el dol amb la mort de Cai i Luci Cèsar (néts d’August) i els dies de les seves morts aniran assenyalats al calendari com dies infausts. August serà deïficat en vida. Divideix l’imperi en dos, per a ell les zones problemàtiques i pel poble de Roma les pacifiques. Una altra de les seves grans estratègies, ja que les zones frontereres i problemàtiques necessitaven força militar per contenir-les, per tant tenia control dels exèrcits. Com no eren ciutadans romans, pagaven els impostos que anaven directament a les arques personals de l’emperador.
Les obres d’August no acaben aquí, sinó que arriba a construir un teixit organitzatiu per tots els racons de l’imperi, però amb aquesta mostra ens podem fer una petita idea de la figura que va representar i representa en la història de Roma, totalment allunyada de les representacions dèbils i distorsionades de Hollywood. Amb l’inici del govern d’Octavi August, Roma tornava a veure un cel clar lliure d’obscurs núvols, veien el fi d’una guerra civil interminable, la fi dels triumvirs, de la revolució, de l’anarquia militar, dels impostos i la inflació econòmica. Després de tanta discòrdia i odi, el senat i la plebs es posaven al fi d’acord, almenys en un aspecte: l’admiració per un home, el primer emperador de Roma. A partir de les seves reformes polítiques i militars, va aconseguir un poder suprem, en una conjuntura de debilitament del Senat que li va permetre erigir-se com un dels personatges més poderosos de la història.
