No som al 1917. Certament, enguany commemorem el centenari de la Revolució Russa (1917-2017), la qual va posar el món “del revés”. Aquest fet va consolidar una alternativa real per primera vegada al capitalisme i va suposar, conseqüentment, un terrabastall geopolític gairebé sense precedents històrics; una afirmació poc exagerada si tenim en compte que en aquell moment el capitalisme havia globalitzat per primera vegada el món i que unes poques potències occidentals (i el Japó) controlaven el món mitjançant el control d’extensos imperis repartits per tot el globus terraqui.
L’ensulsiada que provocà la Primera Guerra Mundial a aquest ordre (“the liberal order”, com recorden profusament diversos mitjans anglosaxons parlant del món ‘pre1914’), fou total i causà una enorme crispació entre les capes dominants d’aquells imperis al mateix temps que començava a despertar esperances d’emancipació social i nacional per les colònies i dominis imperials. Cent anys després, i uns vint-i-cinc després de la suposada “fi de la història”, alguns evoquen els paral·lelismes entre els nostres dies i els de 1917… però també entre els nostres i els de 1914, 1929, la dècada dels 30… Massa comparacions de diverses etapes històriques amb la nostra. Tant ens costa d’acceptar que els nostres temps també tenen les seves pròpies característiques? Quan els mals vénen de Thatcher i ningú no ho diu Lliure comerç, globalització i creixement econòmic. La tríada màgica que va establir i escampar l’“ordre liberal” pel planeta i que la Gran Guerra va enfonsar. En els nostres dies, l’arribada de Donald Trump al poder dibuixa sobre el mapa una congelació de la globalització tal com l’hem coneguda; i la possible arribada de les forces polítiques d’extrema dreta, que defensen una tornada a certes barreres proteccionistes (ergo, de la fi del lliure comerç tal com el coneixem), sembla traçar un paral·lelisme clar entre nosaltres i ells. Altre cop, les semblances són enganyoses.
Així doncs, mentre que 1914 era un any de creixement econòmic que venia d’un cicle econòmic pròsper, 2017 és un any d’una paupèrrima pujada en els índexs macroeconòmics conseqüència del daltabaix més gran del capitalisme d’ençà de 1929. Explica Gonzalo Pontón en el seu llibre En la lucha por la desigualdad (Pasado & Presente, 2016) que el capitalisme sempre s’ha caracteritzat per la gran desigualtat social que provoca (a voltes major; a voltes menor). Així doncs, mentre que al 1914 la gent vivia millor que els seus avantpassats (per primera vegada en la història del capitalisme) gràcies a una pujada generalitzada dels sous (fruit de les fortes lluites i reivindicacions socials) des de finals del XIX, avui dia s’han accentuat les desigualtats socials i empitjorat les condicions salarials iniciades a la dècada dels vuitanta. El 2010, el 10% de la població més rica dels Estats Units ja acumulava el 50% dels ingressos nacionals; un percentatge gairebé calcat al que tenia aquest segment de la població el 1929 i que ha empitjorat en aquests últims set anys; un fet que també succeeix a d’altres països occidentals. El missatge, tan clar com terrible: després d’unes dècades de major igualtat econòmica, tornem a estar socialment als nivells de 1929. No és d’estranyar que en llocs com el Regne Unit (on Thatcher va aplicar l’experiment neoliberal per primera vegada en una democràcia occidental), un dels capdavanters en desigualtat social de la OCDE, destacades figures com Owen Jones hagin afirmat que estem tornant a repartiments de la riquesa propis de l’època victoriana. Només cal recordar que entre 2009 i 2014, els 1000 britànics més rics havien doblat la seva riquesa mentre els ingressos de la classe treballadora s’enfonsaven:
La moralització del debat obvia sistemàticament les falles estructurals del sistema perquè, en el fons, no es pretén canviar-lo: encara funciona per a les capes més benestants
Poques han sigut les crítiques al model neoliberal que sorgí entre els 70 i 80 i que varen iniciar les bombolles financeres cada vegada majors i les desigualtats socials cada vegada més grans que ens han portat on som. Molt més crítics s’han mostrat els mitjans amb algunes de les seves conseqüències que sovint s’atribueixen a la ignorància dels votants: populisme (sigui de dretes o esquerres), Brèxit, Trump o ultradreta. La moralització del debat pels principals mitjans de comunicació obvia sistemàticament les falles estructurals del sistema perquè, en el fons, no es pretén canviar-lo, ja que encara funciona per a les capes més benestants. Llavors, a quin moment ens assemblem? Som, doncs, al 1914, al 1917, al 1929 o estem tornant a 1933, quan Hitler fou nomenat canceller? Malgrat la gran crisi que estem experimentant (“Gran Recessió”, li diem), és trampós voler fer creure que estem en una situació semblant a la dècada dels trenta, quan, després de l’ensulsiada de 1929, la pervivència del bloc capitalista no era segura.
La desintegració paulatina de l’estat del benestar nascut després de la Segona Guerra Mundial ha estat prou lenta perquè encara avui dia hi hagi àmplies capes de la població que se’n puguin beneficiar (si bé cada vegada més de manera més restringida), cosa que encara permet un coixí prim per als sectors socials més desafavorits. Democràcia sobre el paper i desaparició de l’esquerra Si bé és cert que existeixen forces polítiques disposades a alimentar-se d’aquest descontentament social, ningú es planteja la fi de la democràcia liberal. Malgrat el seu descrèdit, aquesta és encara el marc normatiu i de convivència indestructible. Al contrari que en el període d’Entreguerres, no existeix a dia d’avui cap força política que defensi la seva supressió per alguna classe de règim autoritari. Les democràcies occidentals europees van erigir-se en els valors de l’antifeixisme i en un compromís: no repetir els errors que havien conduït als grans horrors de 1939-45, i, de manera més general, del període de 1914-45. Com assenyalava el difunt Tony Judt, la democràcia liberal va haver de demostrar que podia fer arribar a l’hora els trens (Itàlia), construir autopistes (Alemanya) i que podia embridar el capitalisme per a que el conjunt de la població se’n beneficiés: és llavors que naixerien els moderns sistemes de benestar. Una conquesta de la postguerra, dels moviments obrers que permetia avançar la pròpia democràcia: aquesta no només consistia a votar, sinó que significava educació pública de qualitat, assistència mèdica gratuïta i llars dignes. No només s’havia de votar, sinó que es tenia dret a una existència digna. Malgrat les limitacions de les democràcies de postguerra, això va ser un pas endavant molt important i va apaivagar els odis i violències polítics que havien caracteritzat el període d’entreguerres. Paral·lelament, el consum massiu convertia els ciutadans en clients.
Després de 1945, la democràcia va passar d’entendre’s de poder votar cada quatre anys a tenir també tenir educació i sanitat públiques i una llar digna
Deia Sebastian Haffner en la seva magnífica Història d’un alemany que la revolució alemanya de 1918-19 va tornar a demostrar que res del que fan les esquerres funciona. Aquesta perspectiva no era massa compartida per molts dels seus contemporanis. A l’Alemanya de 1918, un govern socialdemòcrata encapçalat per Friedrich Ebert feia els ulls grossos davant l’execució de Rosa Luxemburg i Karl Liebknicht per part dels Freikorps. L’execució d’aquests dos líders de l’incipient Partit Comunista Alemany (KPD) responia a les pors de les classes dominants alemanyes del triomf dels bolxevics a Rússia. Essent més generalistes: l’esquerra tenia un projecte alternatiu al capitalisme i que tenia possibilitats de triomfar. El sol fantasma d’aquesta possibilitat va ser suficient perquè el gran capital optés per liquidar els sistemes parlamentaris i facilitar la presa del poder a militars i feixistes. La complexa i diversa adaptació de l’esquerra europea en la postguerra europea és diferent en cada lloc, però sí que és cert que després de la Segona Guerra Mundial, la socialdemocràcia europea es va trobar en la còmode situació de controlar un capitalisme condicionat per l’estat en una societat que havia adoptat àmpliament el consens keynesià, ja de per si de caire socialdemòcrata, independentment del color polític del govern del moment.
Però gairebé 44 anys després del cop d’estat de Xile contra el govern de Salvador Allende i quasi 38 de la victòria electoral de Margaret Thatcher, no existeix avui dia una alternativa al nou “Consens de Washington”. Després de l’arribada del neoliberalisme, el lliure mercat i el creixement econòmic a qualsevol preu ha passat a ocupar la centralitat de l’acció política: La falta d’una alternativa sòlida d’esquerres actual és un altre dels grans factors diferenciadors amb 1917, cosa que ha permès al neoliberalisme de construir el seu consens sense oposició ideològica i guanyar la “batalla de les idees”. Avui dia, la globalització ha deixat descol·locada una esquerra que ni tant sols pot aplicar receptes una mica més amables davant un capitalisme voraç, com ha demostrat recentment el govern de Syriza a Grècia.
La falta d’una alternativa sòlida d’esquerres actual és un dels grans factors diferenciadors amb 1917
Actualment, l’única oposició al neoliberalisme són els diversos moviments socials (no sempre units, a més a més) que, per regla general, no plantegen alternatives al sistema actual, sinó que malden per salvar els avenços de l’anterior. Ben paradigmàtic el cas britànic, on un dels moviments socials de protesta més importants dels últims anys ha sigut el de la lluita contra el desmentallament del NHS (National Health Service). L’extrema dreta no és feixisme (al menys, de moment) Lògicament, sense alternatives i amb una esquerra inoperant (o inexistent), no és d’estranyar que bona part dels perjudicats per la globalització (que encara estan buscant els beneficis que suposadament portaria aquesta) hagin canalitzat el seu descontentament vers grans pebliscits antisistema (les victòries del Brèxit i de Trump, per exemple), l’extrema dreta (veurem en breu a Marine Le Pen o a Gilbert Wilders arribar a les presidències dels seus respectius països?) o els nous partits d’esquerra (Podemos a Espanya o Syriza a Grècia en el seu moment). Desdibuixades les vel·leïtats polítiques clàssiques entre esquerra i dreta (ni Le Pen ni Pablo Iglesias es volen considerar com a tals; es parla dels “de baix” contra “els de dalt”; del “poble” contra les “oligarquies” o “la casta”), bona part de la ciutadania occidental ha volcat les seves esperances en una extrema dreta que massa sovint alguns classifiquen massa ràpidament com a “feixistes” o “neofeixistes”. Altre cop, el paral·lelisme és equívoc. Aquells que critiquen (encertadament) la deriva autoritària del president Trump, el racisme i el tarannà poc dialogant de l’extrema dreta obliden sovint d’apuntar que la deriva ja va començar arreu d’Occident en el moment en què s’impulsaren mesures econòmiques que cada vegada es mostraren més incompatibles amb els drets elementals dels ciutadans que habitaven en aquestes democràcies. I no només això, sinó que la seva acceptació en l’espectre polític i l’absorció de parts del seu discurs (especialment aquella referent a la mà dura contra els immigrants) per part de les forces polítiques tradicionals, han legitimitat la presència de la ultradreta en els parlaments nacionals.
La deriva autoritària a Occident ja va començar amb el neoliberalisme i les seves pràctiques creixentment autoritàries
I, si bé poden ser acusats d’alguns dels mals que tenien els feixistes (com el racisme o l’ultranacionalisme), la ultradreta actual no es postula com a portadora d’un nou ordre polític: es proclamen com a salvadors d’uns països que han estat saquejats amb impunitat per part d’una mala definida elit (no pel sistema) i els seus acòlits al parlament i que han deixat la porta oberta a onades d’immigració que s’aprofita dels seus sistemes de benestar i roba llocs de treball. Defensa pàtria Però l’extrema dreta també fa una defensa aferrissada de les institucions nacionals en front de les suprenacionals. Prometre treure França de la Unió Europea és recuperar les fronteres, la moneda i poder tornar a legislar en matèria d’immigració: recuperar la sobirania. Per a què? Això ho saben menys. La fi de les superpotències Amb la caiguda de la Unió de Repúbliques Socialsites Soviètiques (URSS) i la pèrdua de l’hegemonia absoluta dels EUA al món, s’acaba la fi de les superpotències. El panorama que es perfila ara és molt més incert: un mosaic de diversos països, potències regionals i grans potències que vetllen pels seus interessos i esperen aconseguir una zona d’influència en una lluita cada vegada més feréstega i menys sofisticada per a l’obtenció de recursos. La solució a aquest fenomen és relativament senzilla: o aprenem a respectar això, amb els diferents valors que cada un representa, o pinten bastos.
Cap guerra pot solucionar els problemes del segle XXI
L’existència d’armes nuclears i, conseqüentment, la potencial aniquilació de la humanitat ha fet impossible des del 1945 la possibilitat d’una gran guerra entre potències (tot i no haver-ne pogut impedir d’altres). Tot i així, la possibilitat de debilitar irreversiblement l’OTAN sota la presidència Trump, una nova hegemonia que vira cap al Pacífic i les tensions creixents entre la Xina i els EUA generen preocupació. Com molt bé va ha dit Gorbatxev, un dels grans arquitectes de la distensió final entre la URSS i els EUA, fa unes setmanes a la revista Time, sembla que el món està en una carrera armamentística; cosa molt preocupant, tenint en compte la seva capacitat destructiva. Preocupant i absurda ja que, com bonament apunta l’exlíder soviètic, cap dels nostres grans problemes actuals (canvi climàtic, desigualtats socials creixents, pobresa, migracions massives, el creixment mundial de la població…) pot resoldre’s mitjançant bombes atòmiques: http://ti.me/2kqsWAB “ El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”. Això continua sent cert. La història ens serveix com a guia, esclafa certituds falsament anclades, ens ajuda a qüestionar i a plantejar alternatives… però no som al 1917.
