Els conceptes nació i nacionalisme (i d’altres derivats del fenomen nacional com pàtria i patriotisme, dependència o independència nacional, sobirania política, etc.) han esdevingut centrals en la batalla política del nostre país durant els anys darrers, i s’han convertit en una de les armes llancívoles preferides del panorama polític. Alguns han cregut que calia allunyar-se del nacionalisme per fer créixer les bases populars de l’independentisme, d’altres han contraposat els bons patriotas contra els dolents nacionalistes, i encara uns altres, fins i tot, han volgut resignificar la idea de pàtria. Sense cap mena de dubte, el fenomen de les nacions i dels nacionalismes, contra la majoria dels pronòstics, sobretot marxistes, gaudeix encara, com diria Ferran Archilés, d’una gran exuberància històrica.
El recorregut dels estudis acadèmics sobre les nacions i els nacionalismes ha estat un procés llarg i complicat. El descrèdit intel·lectual que el nacionalisme ha arrossegat, i arrossega, ha comportat una relació clarament desigual entre la importància –històrica, política, cultural, social, etc.– del fenomen i els estudis que se n’han fet. Sembla, però, que aquesta dinàmica ha anat canviant en les dècades darreres. Amb aquest article volem fer una repassada general als diferents paradigmes teòrics d’estudi de les nacions i dels nacionalismes. Intentarem, doncs, posar de relleu els diversos debats teòrics que giren al voltant d’aquest fenomen i les diferents conceptualitzacions que s’han fet dels conceptes de nació i de nacionalisme.
El perennialisme i el primordialisme
El perennialisme cal situar-lo cronològicament entre el segle XIX i fins als primers anys de la Segona Guerra Mundial. Entre aquestes dates és quan es pot afirmar que el perennialisme va ser el paradigma hegemònic a l’hora d’estudiar i entendre les nacions. A grans trets, Anthony D. Smith, un dels autors que ha classificat els diferents pensadors de les nacions i dels nacionalismes per paradigmes, defineix els perennialistes com aquells estudiosos que defensaven que, encara que la ideologia nacionalista fos de creació recent, sempre havien existit nacions en cada període històric i que, a més, moltes hi eren des de temps immemorials. És a dir, que les nacions són comunitats contínues i permanents. Aquesta concepció té una derivada molt clara: les nacions no són ni exclusives ni pròpies de la modernitat. Una altra característica d’aquest paradigma és l’evolucionisme social que incorpora. Beu de les teories del progrés, i de l’acumulació social i cultural, que s’han d’emmarcar en una etapa de grans avenços dins els camps de la historiografia i de l’arqueologia que semblaven corroborar aquestes tesis. No hem d’oblidar, però, que eren camps molt influenciats pel nacionalisme i que, sovint, només buscaven (o inventaven) proves empíriques que avalessin l’existència de la nació en èpoques més remotes.
El perennialisme apareix en dues formes: el perennialisme continu (continuous-perennialism) i el perennialisme recurrent (recurrent-perennialism). Els seguidors del perennialisme continu defensen que les nacions tenen una forma contínua, de llarga durada, és a dir, que els seus orígens es remunten a l’edat mitjana o, fins i tot, en alguna ocasió, a l’antiguitat. Com el nom mateix indica, aquest corrent posa l’accent en el fet que les nacions són una continuïtat i que, malgrat no s’ignorin les ruptures o les discontinuats que hi pugui haver, aquestes no acaben alterant el ritme lent de formació prolongada de la identitat nacional. L’altra és el perennialisme recurrent, els defensors de la qual afirmen que les nacions són històriques, antigues i eternes. Apareixen en cada període de la història i a tots als indrets de la Terra encara que canviïn al llarg del temps. La idea central és que les formes concretes en què la nació s’expressa poden aparèixer, mutar o morir, però que la idea de nació és universal i, per tant, aplicable en tot moment i context històric. Amb d’altres paraules, la nació s’entén com el mètode que té la humanitat d’expressar una identitat cultural col·lectiva.
Les visions primordialistes de la nació (també anomenades primigenistes o essencialistes) fins i tot es remuntarien a abans del sorgiment de la concepció de nació cultural, de tradició germànica, desenvolupada pels pensadors romàntics alemanys, amb la idea del Volksgeist de Johann Gottfried von Herder i els Discursos a la nació alemanya de Johann Gottlieb Fichte com a màxims exponents. Rousseau i alguns dels seus partidaris ja defensaven avant la lettre aquestes tesis quan deien que les nacions han de ser concebudes com individus fora dels seus llaços socials, en estat de naturalesa. D’aquesta manera, estan defensant que les nacions existeixen des dels inicis dels temps. A grans trets, el primordialisme és el paradigma que entén les nacions com un fet primordial, que ha existit des dels inics de la història i que es troba a la base de tot el desenvolupament posterior. Beu de l’evolucionisme, la qual cosa els porta a defensar un procés evolutiu que va des de les realitats prenacionals (com l’ètnia o la comunitat lingüística) fins a la nació moderna. Pensen, per exemple, que un grup ètnic és una nació que encara no ha despertat políticament.
La diferència bàsica entre perennialistes i primordialistes és que els primers basen les seves tesis en observacions empíriques (de discutible cientificitat), o això pretenen, mentre que els segons parteixen d’una concepció naturalista de la nació, la consideren un fet natural, orgànic, primordial. Amb freqüència els perennialistes rebutgen les explicacions primordialistes per considerar-les ahistòriques.
El modernisme
L’enfocament modernista, o les teories de la modernitat, neix com una crítica a les teories primordialistes i cal situar-lo cronològicament i com a paradigma hegemònic d’estudi des de després de la recuperació de la Segona Guerra Mundial, als anys 60, fins als anys 90 del segle passat. Aquests van ser els anys en els quals el modernisme va gaudir de major influència dins l’àmbit acadèmic, però la seva ombra allargassada arriba fins als nostres dies: hi segueixen havent molts autors que defensen aquestes tesis o que, com a mínim, n’incorporen parts o nocions als seus estudis o plantejaments. Pel que fa a autors, hem de considerar Elie Kedourie l’iniciador d’aquest paradigma d’estudi en publicar l’any 1960 la seva obra Nationalism, i a Ernest Gellner i a Eric Hobsbawm els autors que li van acabar de donar cos acadèmic amb els seus treballs.
Els autors denominats modernistes han de ser considerats aquells que han estudiat, desenvolupat i exposat la tesi que la nació és fruit d’un procés històric que no té similar abans de 1789, és a dir, abans de la Revolució Francesa i de la caiguda de l’Ancien Régime. Entenen les nacions com una construcció, una «construcció nacional», planificada pels nacionalistes (d’aquesta concepció, se’n deriva la idea que és el nacionalisme qui crea les nacions i no a l’inrevés), que es regeix per uns ideals que mai abans no havien aparegut en cap altra identitat cultural col·lectiva: el poble és sobirà, el poble comparteix una història i una cultura (la qual cal defensar, quan calgui, fins a les últimes conseqüències), el poble sencer es mobilitza per participar d’allò públic, una manera determinada de viure i entendre el món segons els cànons de la pròpia nació inculcada mitjançant un ensenyament de massa –universal, obligatori i uniforme.
Les grans preguntes que planteja el modernisme serien quines són les característiques específicament modernes del fenomen nacional i quines són les principals condicions que han afavorit l’auge de les nacions i dels nacionalismes. Diferents variants del paradigma les respondran. Vegem-les:
– La socioeconòmica creu que tenen l’origen en factors socials i econòmics de caràcter clarament nous, tals com el capitalisme industrial, la desigualtat regional i els conflictes de classe.
– La sociocultural pensa que són fenòmens sociològics necessaris de l’època industrial moderna, que sorgeixen, per tant, arran de la modernització.
– La política defensa que es forgen en i mitjançant l’estat professionalitzat modern, directament o en contraposició a d’altres estats colonials o imperials.
– La ideològica centra l’atenció en els orígens europeus i en la modernitat del nacionalisme, en el poder quasi religiós del fenomen i en el seu paper com a fragmentador d’imperis i com a creador de noves nacions on abans no n’hi havia.
– La construccionista assumeix que és un fenomen totalment modern i que cal centrar-se en el caràcter de construcció social de les nacions i dels nacionalismes.
L’etnosimbolisme
El paradigma etnosimbòlic neix, com defensa el seu autor de referència Anthony D. Smith, arran del descontentament amb les pretensions dels paradigmes modernista i perennialista, així com amb el fracàs explicatiu del primordialisme. Al seu parer, com que les nacions no són sempre eternes ni recurrents (com proposa el perennialisme) ni tampoc, per altra banda, no són en la seva totalitat noves ni molt menys producte de la modernització o de la industrialització (com proposa el modernisme), cal buscar un nou paradigma d’estudi que intenti englobar els dos aspectes anteriorment esmentats.
Per als etnosimbolistes, doncs, les nacions i els nacionalismes tenen una naturalesa dual que engloba els aspectes moderns i antics d’aquest fenomen. Les tradicions que contribueixen a formar les nacions no són invents (com defensarien els modernistes), però aquestes darreres tampoc no creixen d’una manera directa de les comunitats ètniques passades. Per a ells el passat, les imatges i les tradicions del passat, limiten els elements possibles a articular per tal de construir un present nacional. En aquest sentit, pensen que els elements del passat no poden ser combinats lliurement per dissenyar les nacions (com proposarien els modernistes). Aquest plantejament els porta a defensar que és cert que les nacions necessiten un passat legitimador que sigui font de sobirania, que situï la nació en un espai i un temps concrets i, a més, que afavoreixi l’autoestima nacional dels seus membres.
Utilitzant una metàfora d’Smith, els nacionalistes són com arqueòlegs que han de redescobrir i reinterpretar el passat ètnic com la clau de volta per a la comprensió de l’època actual i de la comunitat moderna. La seva feina és la de treballar amb el passat ètnic de les nacions, l’etnohistòria, per tal de regenerar la comunitat nacional. Per fer exitosa aquesta tasca, però, cal que s’adeqüin els resultats de les investigacions històriques per tal de garantir-ne una bona acollida popular. A partir d’aquesta simbiosi, doncs, es formularia la nació contemporània. A més, aquesta etnohistòria posa límits a les generacions següents que es veuen obligades a rebre, interpretar i fer servir aquells experiències i no pas d’altres. Seguint amb les metàfores, l’etnohistòria no es pot combinar com qui tria els ingredients a l’hora de cuinar un plat. Portat a l’extrem, aquests límits també predeterminen els sentits polítics i ideològics –la manera de veure i viure el món– de la comunitat nacional.
Per estudiar l’impacte del passat ètnic, els etnosimbolistes, tot i no deixar de banda els factors polítics –geopolítics– i econòmics, se centren en els elements socioculturals i simbòlics: la memòria, el valor, el sentiment, el mite i el símbol en serien els més rellevants. D’aquesta manera, pretén tractar allò que, al seu parer, cap altre paradigma ha tractat: les qüestions simbòliques, que són fonamentals a l’hora de configurar identitats ètniques, i memòries i mites col·lectius. Així, centrant-se en el món interior dels nacionalismes, busquen explicar alguns dels temes centrals en l’estudi de les nacions i els nacionalismes: per què aquests fenòmens generen tants sentiments, afectes i, massa sovint, conflictes; quins són els elements subjectius de persistència de les ètnies i com s’han format les nacions.
Conclusions
Queda clar, com hem vist, que l’estudi de les nacions i dels nacionalismes pot ser abordat des de diferents perspectives teòriques. De paradigmes, n’hem dit al llarg de l’article, que no han estat, ni molt menys, exempts de crítiques entrecreuades. De fet, podem dir sense temor a equivocar-nos que seguiran corrent rius de tinta sobre el tema. Cada volta han anat sorgint més acadèmics (provinents de diferents disciplines: de la història, de la sociologia, de l’antropologia, de la ciències polítiques, etc.) que han fet proliferar nous treballs sobre l’estudi del fenomen. També podem assegurar que, com diu Craig Calhoun, cap definició de nació, i dels seus derivats, com nacionalisme, mai no ha aconseguit, ni segurament mai no ho aconseguirà, un consens general. Com passa amb d’altres conceptes, com, per exemple, la religió, la nació i el nacionalisme són extremadament complicats de definir. Com em va dir un bon professor, Joaquim Maria Puigvert, citant Josep Maria Fradera, “és més fàcil fer la història seriada dels preus del blat que no pas la història de les identitats nacionals… Però no et desanimis!” Així, doncs, no ens desanimem i seguim reflexionant-hi!
