«Mrs. America»: els drets de la dona a la “Primera Democràcia” del món

La Segona Onada del Feminisme als 70

El 1923, a terres estatunidenques, les activistes Alice Paul i Crystal Eastman van escriure el primer esborrany de l’Esmena per la Igualtat de Drets (Equal Rights Amendment en anglès), un text que buscava garantir la igualtat de drets de tots els ciutadans americans davant la llei, sense tenir en compte el seu sexe. Aquesta esmena, presentada al Congrés dels Estats Units tres anys després de la ratificació i aplicació del sufragi femení a escala nacional, va ser denegada i apartada. No és fins al 1972 (quaranta-nou anys més tard) que el Senat dels Estats Units la recupera i aprova i, tot i això, la seva completa ratificació (per part dels 38 estats) no es va dur a terme fins al 2020. Malgrat aquesta victòria, temes com l’avortament, la violència de gènere o la diferència salarial ens confirmen que la lluita encara ha de continuar i que la discriminació sexual encara existeix i de manera força contundent.

“Mrs. America” parteix dels anys 70, dècada convulsa en què va tenir lloc l’anomenada “Segona Onada del Feminisme”. Sota el govern del president republicà Richard Nixon, EUA segueix enviant ciutadans al front per lluitar a la Guerra de Vietnam, incrementant així el nombre de víctimes mortals i el de veterans de guerra traumatitzats que retornen al país ferits, impressionats i, sovint, enganxats a la droga. La Guerra Freda ocupa també l’agenda política i el suprematisme blanc continua amenaçant als ciutadans afroamericans, tot i la notable millora (respecte a els anys 50) en els drets de la població negra establerta en territori americà. L’any 1972, per exemple, Shirley Chisolm (interpretada per Uzo Aduba a la sèrie) es converteix en la primera dona afroamericana en formar part del Congrés dels Estats Units, així com en la primera persona de color en postular-se com a candidata a la presidència del país. En un moment en què el paper de la dona estava relegat a les tasques domèstiques, veure’n a una fer carrera política no era agradable per al sector ultraconservador. Mentre la segona onada del feminisme avançava a pas ferm, el bloc conservador i antifeminista, amb l’ajuda del Republicanisme, es feia notar.  La lluita pels drets de les dones acaba transformant-se en un conflicte molt més complex i eclèctic on hi ha matisos dins del propi feminisme, com el Black Feminism.

La minisèrie “Mrs. Amèrica” explora els límits, les diferències dins del propi bloc feminista i els debats interns. La tasca documental de la sèrie – tot i presentar algun personatge fictici – ens permet remuntar-nos a la dècada dels 70 i ficar-nos al bell mig del debat, a l’epicentre dels canvis socials que els Estats Units estaven vivint en aquell moment. El bloc conservador (liderat per Phyllis Schlafly i interpretat per una implacable, freda i calculadora Cate Blanchett), amb la por de perdre els seus privilegis com a dones blanques i de classe alta, defensa la seguretat de la família i la llar. Una llar que acaba sent presó. Aquestes dones consideren que la seva màxima responsabilitat és la d’ocupar-se de les tasques domèstiques, acció que repercutirà en el bé del país. Si la dona té fills, Amèrica té més ciutadans, més gent jove que pugui treballar o anar a la guerra. Si la dona cuida de la casa, està també cuidant del marit, d’aquell que treballa i aporta creixement a la pàtria. 

Si per a les feministes el matrimoni és un “còmode camp de concentració” (segons cita Betty Friedan, un dels personatges reals que apareixen a la sèrie), per als personatges conservadors de “Mrs. Amèrica” significa tradició, constitució, Amèrica. Però si un veu la sèrie i acompanya de Schlafly en el seu dia a dia, podrà veure que és una criada negra la que s’encarrega de les tasques més dures de la casa i que la dona que interpreta Cate Blanchett no és tan profundament diferent d’aquelles que defensen l’Esmena per la Igualtat de Drets o, si més no, es nodreix dels drets de les dones que promulguen les feministes. Schlafly vol estudiar, vol treballar, se sent silenciada pel seu marit. Tot i això, no es planteja aturar la seva lluita contra l’onada feminista. Les mateixes contradiccions pateixen les protagonistes que lluiten per la ratificació de l’ERA. 

La creadora de la sèrie (Dahvi Waller) elimina les etiquetes, dissemina els límits. Phyllis Schlafly, igual que Betty Friedan (considerada una de les mares del moviment feminista i autora del llibre “The Feminine Mystique”), va estudiar a una de les universitats americanes amb més reputació en una època en què l’accés a la universitat per part del gènere femení era gairebé impossible. Tot i això, acaben agafant camins molt diferents. L’únic personatge principal fictici de la sèrie és el que interpreta l’actriu Sarah Paulson. Es tracta d’Alice Macray, una activista del bàndol anti feminista que, arribat un punt, es troba al bell mig del debat feminista qüestionant-se allò que creia just. Aquest personatge, d’alguna manera, acaba sent l’espectador, el qual estableix una connexió honesta amb ell.

Quan la realitat supera la ficció

La major part de personatges que apareixen a la sèrie de Dahvi Waller són reals. Entre episodi i episodi podem veure a George McGovern (candidat a la presidència dels Estats Units l’any 1972), a Barry Goldwater (candidat a la presidència el 1964), al presentador de televisió Phil Donahue… però sobretot a les protagonistes de la sèrie. Es tracta de dones activistes ficades en el debat feminista de la dècada dels 70 i que donen noms als diferents capítols de la minisèrie.

Phyllis Schlafly: Advocada de formació, Phyllis va ser una activista antifeminista i conservadora que va protagonitzar la lluita contra la ratificació de l’ERA. Va néixer a St. Louis el 1924, en el si d’una família catòlica de classe mitjana. Es va formar en ciències polítiques, però, en casar-se, va dedicar-se únicament a cuidar dels seus 6 fills. Ficada en campanyes anticomunistes des de la dècada dels 50, els seus interessos viren cap a terrenys anti feministes quan a la dècada dels 70 es reprèn l’ERA. Llavors Schlafly fundaria l’organització “STOP ERA”,  i el seu rostre apareixeria a múltiples mitjans de comunicació amb l’únic objectiu d’aturar la ratificació de l’ERA.

Gloria Steinem: Editora, periodista, advocada i activista política i feminista. A la dècada dels 70, Gloria Steinem va fundar juntament amb Betty Friedan, Bella Abzug i Shirley Chisolm el National Women’s Political Caucus, una organització política no partidista que volia donar veu a les dones. A banda de la seva tasca política, Steinem va fundar una revista (Ms. Magazine) on parlava de temes d’actualitat des de la perspectiva feminista. Aquesta activista és considerada una icona del feminisme als Estats Units.

Shirley Chisholm: Primera dona afroamericana al Congrés dels EUA (1968) i primera dona afroamericana en presentar-se a la nominació com a presidenta dels EUA al bàndol demòcrata. De pares immigrants, va néixer a Brooklyn el 1924 i va acabar estudiant a la Universitat de Columbia. Durant la seva carrera política va patir nombroses amenaces i discriminacions. Va retirar-se del Congrés el 1983 per ensenyar a un institut i cofundar la National Political Congress of Black Women.

Betty Friedan: Filla d’immigrants jueus, Betty Friedan va graduar-se en psicologia i aconseguir una beca per a la Universitat de Berkeley a Califòrnia. Més endavant va refusar una segona beca per continuar estudiant i va dedicar-se a la vida matrimonial a casa, fet que li va servir més tard per escriure la seva famosa obra “The Feminine Mystique”, llibre clau per al feminisme. El 1966 va cofundar la National Organization of Women, organització encara vigent que va reunir a una gran diversitat de col·lectius feministes. Friedan és coneguda com una de les grans teòriques darrere del moviment feminista i com a una de les seves líders.

Brenda Feigen: Activista feminista i advocada. Es va graduar a Harvard i va formar part del National Women’s Political Caucus, de la revista Ms. Magazine i de la National Organization of Women. El 1974, Feigen forma amb el seu marit (Marc Fasteau) el bufet d’advocats Fasteau and Feigen, on tractaven casos vinculats amb qüestions de gènere. Des de 1982, Brenda Feigen està ficada en el món cinematogràfic com a productora. Com bé mostra la sèrie, Brenda i el seu marit van protagonitzar un debat a la televisió juntament amb Phyllis Schlafly i el seu marit on es va parlar de l’ERA.

Jill Ruckelshaus: Nascuda a Indiana el 1937, Jill va graduar-se en Dret i va entrar com assistenta de la Casa Blanca l’any 1969. Més tard, es va ficar en temes de gènere i va formar part de diferents col·lectius feministes. El 1980, sota el mandat de Ronald Reagan, Jill va liderar una protesta a Detroit contra el partit de Reagan per no haver aprovat l’ERA. Tot i ser de tendència republicana, Ruckelshaus va defensar l’avortament en la seva carrera política.

Bella Abzug: Advocada i activista feminista d’origen jueu. Juntament amb Friedan, Steinem i Chisholm va fundar el National Women’s Political Caucus. La seva postura política a favor de l’ERA i en contra de la Guerra de Vietnam la van situar com a una de les grans opositores del govern de Nixon. La seva lluita va seguir també  un camí no gaire explorat fins al moment: el dels drets les persones homosexuals.

Mrs. America en l’actualitat

La revisió de totes aquestes dones que van tenir un paper fonamental en la lluita pels drets humans i la igualtat de gènere arriba en un moment en què diferents països del món estan apostant per la ultradreta. La sèrie, de fet, va veure la llum durant el mandat de Donald Trump. Moviments com el Me Too demostren que, tot i els avenços aconseguits per aquestes activistes, la igualtat de gènere és encara una utopia. Molts dels temes que apareixen a “Mrs. Amèrica”, com l’avortament, continuen batallant-se avui dia en molts països del món. Una sèrie com aquesta és necessària per portar-nos a les arrels i recordar d’on venim per poder seguir avançant. El xovinisme continua tenint un paper protagonista als EUA, on el país està per sobre de qualsevol altra cosa. Aquesta actitud, però, no fa més que deixar a la vista que, per molt que es venguin com a la primera democràcia mundial, cal una revisió profunda dels drets dels seus ciutadans i una actuació ràpida per defensar-los.