Mineria del carbó al Berguedà: un exemple de deslocalització econòmica (II)

Reprenem el fil des de 1893, moment en el que el grup d’empresaris D.G.E. d’Olano va adquirir la propietat de «Ferrocarril y minas de Berga» que recordem sorgí de la fusió de la junta d’accionistes que gestionava la inversió en la construcció del ferrocarril que havia de connectar Manresa i Berga, amb la que gestionava gran part de les explotacions mineres del Berguedà. José Enrique de Olano i Loizaga, president d’aquesta junta, reunia poca experiència en el camp empresarial, pel contrari, la família de la que n’era hereu és un cas paradigmàtic de la història econòmica de l’Estat espanyol de darreries del segle XIX. José Antonio de Olano, pare de José Enrique, era propietari d’una important naviliera basca que duia a terme el viatge Liverpool – Cadis – Filipines i per tant era un gran actiu en el comerç colonial. Sospitem que el canvi radical del transport a la mineria es degué a l’auge d’aquest mineral al mercat per la creixent industrialització del país, però sobretot a causa de la crisi del mercat colonial que culminà en la derrota de la Guerra Hispano-americana per la que perdia les seves colònies a Amèrica i Àsia. Segons les dades que hem contrastat, fou la concentració de les explotacions mineres en les mans d’un poderosíssim empresari, la que posa fi als continus conflictes d’interessos individuals que impossibilitaven l’arrencada –o take off, com l’anomenen els economistes- de l’extracció eficient de carbó i la distribució d’aquest a través de la xarxa de ferrocarril. Mostrem això a la llum d’algunes dades. A l’arribada d’Olano, s’estava extraient del conjunt de mines un total de 250 mil quilograms mensuals. Pocs anys després, la xifra estimada és d’uns 40 mil quilograms diaris. Referent a la connexió ferroviària que provocà tantíssims mals de cap polítics, s’inicià de forma definitiva el setembre de 1902.

Per si soles, les dades ja ens parlen d’una bona gestió econòmica en l’explotació d’aquest recurs, però és necessari parlar també d’un context econòmic pròsper. Ja hem fet esment de la crisi colonial en la que l’Estat espanyol es trobava immers des de finals del segle XIX, fet que propicià una política econòmica proteccionista, que enfortí la competitivitat respecte als mercats francès i anglès, alhora que s’iniciava la promoció de molts sectors, entre els que es trobà la mineria del carbó. Ens referim concretament a l’Exposició Nacional de la mineria que la Diputació de Barcelona organitzà l’any 1901 en la que es dugué a terme una desorbitada campanya publicitària dels carbons de la companyia d’Olano acreditant-los com els millors lignits de l’Estat. De l’Exposició se’n conservà una «Memòria» en la que es recull tot el contingut de la mateixa, de la que ens interessa destacar un discurs que explica perfectament la voluntat política del moment. Aquest discurs, posa en relació els conceptes d’autosuficiència energètica amb la sobirania nacional, fet que es demostra amb la dependència cap a França o Anglaterra i que, extrapolant-ho als nostres dies podríem comparar amb la subordinació política cap a Estats Units, Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs o Rússia, els qui maneguen indiscutiblement el domini dels hidrocarburs i el control de la política internacional. Reduint altre vegada el nostre marc a l’entorn de les mines, volem il·lustrar un exemple de submissió política potser encara més evident que l’anterior. L’any 1897 l’alcalde de Berga, el senyor Sagalés, prohibí que es treballés els diumenges, reduint així el flux de carbó que es distribuïa a diari. El resultat immediat fou la denúncia que la oposició a Sagalés interposà per malversació de bens públics, que fou gestionada en temps record entregant la legislatura al cap de l’oposició Pere Pujol. Fos quin fos el cost polític, el pes innegable dels fets és que l’empresa d’Olano figura a partir d’aquests anys de forma permanent entre les 15 companyies més eficients de l’Estat espanyol.

El 1908, el creixement de la demanda de carbó semblava ja imparable i el context internacional ajudava a situar aquest producte com a essencial per assegurar la modernitat i prosperitat de les nacions europees. Recordem que ens trobem en plena cursa d’armament posterior a la Primera Guerra Mundial i el carbó era essencial tant per mobilitzar les tropes pel territori mitjançant el ferrocarril o fabricar armes, entre altres.  En aquest context, imitant el procediment dels industrials anglesos i francesos, Olano optà per aplicar el sistema de colònies industrials. D’aquesta manera, la mà d’obra passava a ser part del complex industrial i no una realitat social separada d’ell. Hem de recordar també, que en els primers anys del segle XX a Catalunya prengueren molta força organitzacions obreres com la CNT degut a la creixent proletarització en tots els estrats socials, pel que les formes de resistència obrera, com la vaga, suposaven una pèrdua immensa de capitals pels propietaris d’indústries. En aquest sentit, la creació de colònies blindava en certa manera una estructura social dotada de millors condicions de vida que als pobles i ciutats, i assegurant en elles una forta estructura jeràrquica reforçada per l’educació que en aquestes comunitats s’impartia per part d’escola i Església. Alhora, el context al camp Berguedà, era proper a la crisi de subsistència, fet que segons Terrades serveix per explicar les condicions que els obrers patien dins les mines realitzant jornades extenuants de 12 hores. L’esclat de la Primera Guerra Mundial però, significà un parèntesi en aquest increment de tensió social, ja que la davallada en la producció de tots els països en conflicte, afavorí immensament al mercat espanyol tant a nivell exterior com interior. Si hem dit parèntesi, és precisament perquè en acabar el conflicte, es revifà amb més força el conflicte social, degut per una banda a la insostenible estructura econòmica creada durant els anys anteriors a l’esclat de la guerra i durant la mateixa; i per altre pel triomf de la Revolució Bolxevic en el que s’emmirallaven la majoria de moviments obrers europeus. Ja hem parlat del posicionament polític d’una bona part de la classe obrera de les mines, anem a veure ara quines eren les inclinacions polítiques de José Enrique d’Olano. No sorprendrem a ningú dient que aquestes eren obertament monàrquiques i properes al Partit Liberal-Conservador de Maura. De fet, Olano fou visitat l’any 1908 pel rei Alfons XIII, el qual li atorgà el títol de comte de Fígols. En el context local, el comte de Fígols estava en l’orbita de confiança de la Lliga Regionalista, dirigents amb els quals Olano es cartejava per indicar qui havia de ser nombrat interventor en la gestió que la Diputació feia de les mines. Sobrevinguda la dictadura de Primo de Rivera l’any 1923, s’accelerà un procés del que ja hem fet esment. Es tracta de l’entesa entre la classe política i la burgesa, que en paraules de Jordi Casassas: “[…] relació que tradicionalment dirigia la gran propietat territorial a través de la persona del rei, la utilització del sistema caciquista i la col·laboració de les institucions militar i eclesiàstica.” Fou en aquest context en el que Olano fou nomenat president de la Diputació de Barcelona i per tant, passem de parlar d’entesa per parlar de fusió.

Com sabem, aquest predomini de la industria sobre la política no es perllonga per masses anys, ja que la vinculació de la classe política i fins i tot del rei Alfons XIII amb la classe propietària, feu inevitable la caiguda del rei i l’adveniment de la Segona República Espanyola l’any 1931, precipitada per la crisi econòmica iniciada a Estats Units l’any 1929. Aquest context favorable a la presència en política de la classe obrera ens ha deixat casos tant sonats com els “Fets de Casas Viejas”, en els que s’insurreccionaren obrers de la CNT,  la “Revolució d’Astúries” protagonitzada per miners de la CNT, UGT i PSOE; o –tornant al context berguedà, els “Fets de Fígols”, episodi poc conegut per la seva curta durada, en els que miners pròxims a la CNT prengueren el control de la conca minera establint la auto-denominada Comuna Comunista Llibertaria establerta a la colònia Minera de Sant Corneli. Malgrat la ràpida repressió de l’exèrcit, els conflictes socials s’anaren succeint fins a l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, durant la qual els “suspectes de sedició” foren aniquilats en ser pres el Berguedà el 2 de febrer de 1939. Acabada la guerra, s’inicià la dura postguerra, en la que, en declaracions de Luis d’Olano –gerent de l’empresa en aquell moment- hagueren de reduir dràsticament la plantilla i pogueren subsistir gràcies a inversions de petits industrials que acceptaren lletres de canvi pagades amb carbó. L’entrada als anys 40, fou també l’entrada de la nova política franquista: l’autarquia. Aquesta plantejava el proteccionisme econòmic incentivat per ajuda de l’Estat, així, sectors com la mineria, pogueren desenvolupar-se sense la competència exterior i assoliren de nou grans quotes de producció. A més, gràcies a les ajudes rebudes, les mines pogueren mecanitzar-se introduint noves tecnologies – sobretot alemanyes i soviètiques- que incrementaven la seguretat i la competitivitat del sector.

Si la història que en aquests dos breus articles hem encabit, arribés als nostres dies d’una forma tant positiva, de ben segur que la motivació amb que l’hem escrit seria ben diferent. És ben palpable que, a dia d’avui, l’autonomia energètica ens queda ben lluny i les possibilitats de tornar a explotar aquells jaciments són impensables. Les condicions polítiques han canviat fins i tot més que les econòmiques. Ens referim per exemple a polítiques de sostenibilitat ambiental per una banda i a la preferència per fonts d’energia més competitives econòmicament com ho són el petroli, gas o carbons d’importació per l’altre. Aquest canvi de tendència que posà fi a l’autarquia franquista es produí l’any 1958, quan davant la impossibilitat de fer competitius els preus del carbó, s’optà per vendre al sector públic la majoria de complexos industrials miners. En el cas de les mines del Berguedà, foren venudes el 1969 a la companyia catalana FECSA (recordem que en aquell moment encara era pública). Aquesta caiguda, com assenyalàvem abans, es donà per dos factors basics: l’elecció del petroli com a font principal d’energia i la demanda per part de tots els sectors econòmics –que ja havien superat amb escreix el sotrac de la guerra i la postguerra- de la liberalització dels mercats, per tal d’aprofitar els beneficis de l’economia global que la tendència general marcava. Entre l’any 1958 i el 1991 anaren tancant la gran majoria de les mines del Berguedà, restant obertes fins al 2006 les darreres d’una única empresa, Carbones Pedraforca S.A. Potser algú podria pensar que estem ometent part de la història que aquí hem vingut a narrar, ja que ens manquen més de 40 anys per arribar a la realitat minera del segle XXI, però la realitat és que la cada vegada menor quantitat de carbó extret, era cremat a la Central Tèrmica de Cercs, creada el 1929 i ampliada el 1971 per a aquesta necessitat. És a dir, de l’explotació que alimentava la gran industria catalana i encara més enllà del Principat, en restava tant sols una petita central tèrmica que amb prou feines aconseguia abastir-se. Per acabar-ho d’adobar el febrer de 1988 l’Audiència de Barcelona estimà culpable la Central Tèrmica de Cercs per un delicte ambiental i ecològic, degut a la emissió de sofre característic dels carbons berguedans. Per aquesta raó hagué de reduir la crema de carbó berguedà, substituït per carbons d’importació fins a la clausura definitiva l’any 2011. Per concloure aquest estudi, exposarem algunes dades procedents de l’Institut d’Estadística de Catalunya, que mostren l’inevitable despoblament de la comarca del Berguedà un cop tancades les mines:

Aquesta taula, ens mostra dades com per exemple el retrocés demogràfic entre el 1860 i el 1887 per causa de la potent incidència de les Guerres Carlines, molt sonades al Berguedà. Centrant-nos però en les dades que més ens interessen es fa molt palpable el creixement que hi hagué entre 1900 i 1960, mentre que la majoria de comarques rurals s’anaven despoblant o com a màxim presentaven un creixement estanc. El contrast més evident resulta de comparar el decreixement que patí aquesta comarca entre 1960 i 1993, mentre la resta de Catalunya segueix mostrant creixement. Cal dir que el 2003 s’inicià un nou període de repoblament, que s’estroncà el 2007 amb l’esclat de la “bombolla immobiliària”. Deixem enrere doncs un gran passat industrial que, si ve portà grans mals a la societat catalana, aportà una gran riquesa que donà feina a milers de persones i sobretot evità que es produís un gran despoblament rural a les comarques de l’interior català. No ens pertoca a nosaltres jutjar què pesà més –si els bens o els mals- i si fóra pertinent aprofitar d’una o altra manera els recursos que encara ens són propis; però ens sembla necessari fer justícia amb tots aquells qui visqueren i moriren per crear el país del que som hereus. Per últim, esmentar tant sols que no hem tractat de narrar la història d’una comarca en un moment concret de la seva història, sinó de posar com a exemple el que a aquesta comarca succeí durant aquests escassos quatre segles, durant els que fou un bon prototip del que a la resta del país passava.