Maquiavel, l’historiador rere el polític

Vista de Florència (1561-1562), de Giorgio Vasari. Font: Wikimedia Commons. Llicència: Domini Públic.

Si pensem en Niccolò Machiavelli (1469-1527) segurament ens vindrà al cap el sagaç pensador que va inaugurar una nova manera de concebre la política, deslligant-la de la teologia, l’ètica i el dret. Sens dubte, Maquiavel mereix un lloc especial en la història occidental, en tant que actor polític —com a diplomàtic i secretari de la República de Florència— i, sobretot, com a autor d’obres tan cabdals com El Príncep o els Discursos sobre la primera dècada de Titus Livi, escrites durant el seu exili provocat pel retorn dels Mèdici a Florència el 1512. Menys coneguda pel gran públic és la seva faceta com a historiador quan, de fet, va ser un dels historiadors més destacats del seu temps, sent les Històries florentines —finida el 1525 i publicada pòstumament el 1532— la seva principal contribució historiogràfica.

Per esbossar aquest altre Maquiavel, el posarem en context amb la tradició historiogràfica humanista, a la qual pertany tot i distanciar-se’n notablement, i el compararem puntualment amb Francesco Guicciardini (1483-1540), un altre florentí il·lustre i sens dubte el millor historiador dels inicis dels temps moderns. Per tal d’ordenar aquesta exposició, l’estructurarem en quatre aspectes: les temàtiques i els subjectes que explorà; l’espai temporal i físic que abraçà; el tractament de les fonts; i la seva concepció de la història.

Temàtiques i subjectes

La historiografia humanista era un gènere literari encara no emancipat de la retòrica ni de l’ètica. Des d’una perspectiva antropocèntrica i secularitzada, i ocupant-se bàsicament d’aspectes polítics, cercava l’explicació causal de l’auge i la decadència dels diferents estats amb una clara intencionalitat didàctica i moralitzant. Tots aquests elements els retrobem a les Històries florentines de Maquiavel. Així, segueix ocupant-se dels conflictes bèl·lics, en tant que grans fites de la política exterior —de la qual va ser partícip— però amb un canvi notable respecte la tradició humanista: ja no apareixen com a exemples de glòria militar, tan apreciada a l’humanisme italià en tant que virtut suprema, sinó que lluny de tota ornamentació ens els mostra de manera gairebé satírica, com escenes ridícules mancades de tot valor i transcendència.

Dit això, cal ressaltar que la seva explicació històrica girava al voltant de la política interior. Tots els seus esforços anaven dirigits a mostrar un quadre realista i complet de les lluites internes de Florència —és a dir, les pugnes entre faccions tan típiques del món municipal baixmedieval— lluny de la visió monolítica i celebrativa dels autors humanistes del Quatre-cents. El seu èmfasi en aquest aspecte no es deu només a què, com Guicciardini, considerava la lluita entre els nobili i el popolo —i les seves divisions internes— com una de les causes principals de la decadència d’Itàlia, i de Florència en particular, sinó perquè, a diferència del seu contemporani, i anticipant-se, segons com, a Marx, veia en la lluita entre grups antagònics socioeconòmicament la dinàmica clau de l’esdevenir històric. Es tracta d’una dinàmica present a les antigues Atenes i Roma, però que trobaria el seu màxim exponent en la història de Florència. Tot i el pessimisme de la seva interpretació, sembla que la lluita de faccions no és vista simplement com un fet negatiu causant de decadència, sinó que també pot implicar actes virtuosos, com la defensa de la llibertat. És a dir, que pot ser vista com una dinàmica civilitzadora, la mateixa que va permetre a Roma erigir-se en el gran far històric, també pel pensament maquiavel·lià ^[1]Emprem aquest terme no normatiu per referir-nos a tot allò propi de Maquiavel, evitant l’ús de “maquiavèl·lic”, que ja des de la mateixa època de l’autor es va connotar amb el significat … Continue reading.

Un altre punt en el qual Maquiavel es desmarca de la tradició humanista és en el tractament dels subjectes històrics. Al mateix temps que continua donant peu a les grans figures individuals de prínceps, cabdills i caps del patriciat urbà, ens apareixen els col·lectius humans —com el popolo— com a agents històrics. Ara bé, el punt més trencador i que el diferencia de Guicciardini —que, pertanyent a l’alt patriciat florentí, era antagonista de Maquiavel, de condició nobiliària inferior i proper políticament al popolo—, és que els grups subalterns no només apareixen en la història sinó que hi tenen autonomia. En el context de la historiografia humanista això volia dir aplicar el recurs dels discursos ficticis no només a prínceps i líders aristocràtics, sinó també als plebeus, com fa Maquiavel al parlar dels tumults dels ciompi de 1378^[2]Revolta popular protagonitzada pels treballadors de la llana, especialment els paraires, pertanyents a la més baixa condició social. Amb aquest gest radical, Maquiavel fa que la plebs florentina deixi de ser una massa amorfa i passiva en mans dels estaments poderosos per presentar-la com un subjecte polític, i per tant històric, amb un plantejament polític propi.

Espai temporal i físic

A les Històries florentines Maquiavel tenia pensat partir de l’ascens al poder dels Mèdici el 1434, però la lectura decebedora de Leonardo Bruni i Poggio Bracciolini, que no s’havien ocupat gairebé dels afers interns de Florència, el va motivar a estudiar els anys tractats per aquests, retrocedint fins als orígens romans de Florència. Les Històries arriben fins a la mort de Lorenzo el Magnífic el 1492, no incloent, per tant, els fets capitals del 1494, que van significar l’expulsió dels Mèdici i l’inici del règim republicà al qual va servir Maquiavel. L’explicació d’aquesta absència es deu principalment al fet que Maquiavel escriu aquesta obra com a encàrrec dels mateixos Mèdici, concretament del cardenal Giulio Mèdici, futur papa Climent VII. Així, els enemics polítics de Maquiavel i culpables, als seus ulls, de bona part de les desgràcies de Florència, es van convertir en els mecenes de la que serà la seva gran obra històrica. Ara bé, tot indica que l’obra quedà inacabada i que, per tant, Maquiavel tenia previst cobrir un arc cronològic major.

Quant al marc geogràfic que abraça l’obra historiogràfica de Maquiavel, trobem una gran coincidència amb la de Guicciardini. Tots dos arriben a la conclusió que cal superar la vella història municipal i incloure un marc geogràfic més ampli, que posi en relleu la interdependència dels estats italians, i la d’aquests respecte de la resta de potències europees, per tal de comprendre els dràstics canvis polítics de finals del segle XV i principis del XVI que van dur a la decadència el món italià. El que diferencia l’obra dels dos florentins en aquest punt és que la mirada geogràfica de Guicciardini es mostra molt més atenta i minuciosa, així com precisa en situar els escenaris, mentre que la de Maquiavel sovint resulta vaga i inexacta.

Tractament de les fonts

Una de les primeres característiques que trobem a la historiografia clàssica i a la seva imitadora, l’humanista, és l’ús d’una única font o autor per cada esdeveniment o qüestió tractada. Un dels criteris a l’hora de seleccionar aquest autor-guia era la seva contemporaneïtat als fets narrats, garantint teòricament una major veracitat en el relat. Tot i la preferència per seguir obres historiogràfiques, Maquiavel també va utilitzar documentació politicoadministrativa, encara que en una quantitat i profunditat molt limitades, sobretot si el comparem amb Guicciardini.

Tornant als cànons humanistes, les fonts rebien un tractament diferent segons la seva naturalesa. Així, hi havia una aproximació més confiada o crèdula amb les fonts clàssiques i humanistes, que són les predominants, i una altra de crítica i desconfiada respecte de les medievals. Aquí, però, la mirada de Maquiavel i Guicciardini es bifurca clarament: mentre que el segon té una aproximació molt crítica amb tota font, anticipant-se d’alguna manera a la moderna historiografia, Maquiavel es mostra acrític amb bona part de la informació que recull. Es pot dir que el nostre autor és destacadament arbitrari en el procés de selecció i priorització de la informació de les fonts per tal de beneficiar la tesi que vol exposar en cada moment. Aquesta notable diferència en relació a Guicciardini s’explica, com la del paràgraf precedent, per la divergent mirada històrica dels dos autors, com explicarem al darrer apartat.

Un recurs comunament emprat des dels inicis de la historiografia és el de deixar parlar “directament” els testimonis que ens han precedit. Aquí és on hem de destacar la importància dels discursos en la historiografia de tall clàssic. En la mesura en què la història era una disciplina pertanyent a la retòrica i sotmesa a l’ètica, els discursos dels grans personatges històrics constituïen el punt d’unió entre ambdós ideals: tant per marcar els punts d’inflexió del relat com per exalçar els models de virtut que volien transmetre. La cosa, però, és que es tractava, des de Tucídides fins a Maquiavel, de discursos ficticis: creació retòrica del mateix historiador.

Ja hem vist com l’ús dels discursos ficticis serveix a Maquiavel per ampliar les veus de la història, incloent-hi sectors fins llavors invisibilitzats. Un altre punt de trencament respecte de la tradició es dona quan el discurs ja no és únicament edificant i exemplar. Evidentment, això ho hem de connectar amb el pessimisme de Maquiavel. 

La seva obra històrica és un relat de la decadència de la seva ciutat i del conjunt d’Itàlia que rebutja la visió moralitzant i glorificadora de la tradició humanista. També ho hem de veure, però, com un recurs que utilitza Maquiavel per expressar-se ricament i amb més llibertat, sobretot si pensem que escriu les Històries sota tutela dels Mèdici. Es mostra prudent, però al mateix temps aconsegueix fer evident la poca simpatia que sentia pels seus actuals mecenes. Tal com reconeixia en una lletra, “allò que no voldré dir jo [sobre els Mèdici], com a tal, ho faré dir als seus adversaris”. Aquest ús dels discursos ficticis exemplifica prou bé fins a quin punt Maquiavel se cenyia formalment a la historiografia humanista tot allunyant-se’n radicalment en alguns aspectes essencials del contingut. Un element formal, però, en què també es desmarca notablement dels cèlebres autors del segle XV és en la llengua: si aquells empraven un llatí amb un estil que deformava la realitat italiana del moment, Maquiavel, com Guicciardini, escriu en toscà, ja que la realitat sobre la qual projectava el seu pensament i la seva pràctica política ja no responia, i n’era ben conscient, a aquell passat idealitzat del món clàssic que sempre tingué com a marc del seu pensament.

Concepció de la història

Amb tot el que s’ha dit fins aquí ja podem formar-nos una idea de conjunt de Maquiavel com a historiador. A diferència de Guicciardini, analista insaciable de dades, que penetra en les ànimes dels subjectes històrics per extreure’n una multiplicitat d’arguments i causes, dels quals no ens n’ofereix cap de definitiu, Maquiavel dona preferència a la síntesi per sobre del detall. La seva clarivident mirada detecta les tendències generals de la història i sacrifica sovint la veracitat històrica, tot manipulant o obviant les fonts quan contradiuen la seva tesi, cosa que era plenament acceptada a la historiografia del seu temps.

Es tracta d’un autor que es deixava dur per un fort instint, que si bé el podem considerar com la font de la seva manca de rigor i veracitat factual, és també allò que el feia ser un agudíssim observador de la realitat. És per això que podem dir que Maquiavel tenia una mirada històrica reduccionista, en considerar com a primera causa històrica la lluita entre faccions, d’arrel socioeconòmica, amb la qual fonamenta les grans explicacions, que molt sovint es deuen a l’extrapolació al passat dels temps contemporanis. 

D’entre les diferents idees que fonamenten el seu pensament històric hem de mencionar, primerament, la idea de la immutabilitat de la naturalesa humana, compartida avui per pràcticament totes les escoles historiogràfiques. En relació amb aquesta n’hi ha una altra, actualment molt menys popular, però que era plenament acceptada pels humanistes, que és la noció de la història com una successió cíclica d’esdeveniments que condueixen de l’auge a la decadència, i viceversa. D’acord amb el pessimisme de Maquiavel pels temps presents, i dins d’aquesta infinita roda que és la història, les Històries formen el relat de la decadència gradual —és a dir, de la pèrdua de virtut, en vocabulari humanista i maquiavel·lià— de Florència i del conjunt d’Itàlia que segueix a la destrucció de Roma. Maquiavel, profundament afectat per la crisi política que va viure en primera persona, exagera la seva posició polèmica —l’esplendor de la Florència baixmedieval queda així subsumida dins dels temps decadents— a partir d’una visió teleològica i apriorística des de la qual reconstrueix tot el relat històric. 

Poques coses exemplifiquen millor la tensió entre Maquiavel i el seu context cultural que el rol que atorgava a dues de les nocions més cèlebres de l’humanisme: la fortuna i la virtut. Per una banda, seguint la línia de l’humanisme, la fortuna apareix com una deïtat que opera dins la història per ressaltar la contingència dels fets històrics, mentre que els homes apareixen com els protagonistes de la història que, amb llibertat, poden incidir-hi positivament mitjançant la pràctica de la virtut. Al capdavall, però, si ens centrem en el relat de les Històries, la destrucció d’Itàlia es presenta irrefrenable, fruit de la necessitat, i en el seu desenvolupament ni la fortuna ni la virtut semblen tenir cap rol destacat —a diferència del que veiem al Príncep i als Discursos. Aquesta darrera afirmació és fonamental, en la mesura en què el paper dels homes queda reduït a accelerar o endarrerir l’avenç el procés històric, però no a modificar-lo substancialment.

Aquesta idea és el que explica que Maquiavel marqués distàncies amb un dels principis fonamentals de la història, tal com s’entenia des de Ciceró. Ens referim a la màxima que feia de la història una mestra de la vida. Segons l’autor, de la funesta història de Florència, marcada per la inestabilitat i la corrupció, no hi ha res digne de ser emulat, ans al contrari. Si la seva obra té un objectiu moral, aquest és en negatiu, és a dir, advertir al lector d’allò que cal evitar, en contraposició als cànons humanistes. Ara bé, això no vol dir que la noció de historia, magistra vitae no sigui important en la seva concepció de la història. Donada la immutabilitat de la naturalesa humana, les similituds entre diferents èpoques i esdeveniments històrics seran prou considerables per extreure’n les lleis per les quals es regeix el leitmotiv de la història, és a dir, la política. La ignorància d’aquest coneixement històric per part dels governants va ser, a parer seu, una de les causes principals de la ruïna d’Itàlia. Així, conèixer les lleis de la història permet a l’home, tot i tenir un marge d’acció molt limitat, intervenir-hi positivament. Perquè si la teoria cíclica de la història és tràgica, al mateix temps és font d’esperança, atès que després de la caiguda sempre vindrà el redreç i l’inici d’una nova esplendor. Per això Maquiavel, que exiliat de la seva ciutat va aprofundir en un pensament cru, escèptic i pessimista, no va renunciar mai a l’activitat política, tot mantenint l’esperança de tornar a servir Florència en un nou gir de la història.

A tall de conclusió

Maquiavel és un pensador històricament mal interpretat. Sens dubte, hi ha contribuït el seu caràcter polifacètic que, sumat a la necessitat de l’anàlisi històrica de compartimentar la unitat, ens porta a veure diferents Maquiavels allà on només n’hi ha un. És el que passa amb el Maquiavel republicà i el que suposadament advoca per quelcom proper a l’absolutisme, o amb l’historiador i el pensador polític. Tan sols superposant les diferents cares del personatge podrem començar a comprendre’l, perquè aquest historiador que emulava els cànons clàssics i que construïa un relat tendenciós es devia a l’actor polític que, amb un pensament altament fecund i original, dibuixava les línies d’una nova concepció de la història i de la política. Només així podrem fer-nos nostre a Maquiavel, tot respectant, al mateix temps, la distància insalvable que ens separa del seu món.

Per saber-ne més:

BURKE, Peter. (2016) El sentido del pasado en el Renacimiento. Madrid: Akal (edició original anglesa, 1969).

GILBERT, Felix. (1965) Machiavelli and Guicciardini: Politics and History in Sixteenth-Century Florence. Princeton: Princeton University Press.

GILBERT, Felix. (2009) “La redacción de las Istorie fiorentine de Nicolás Maquiavelo en su circunstancia histórica”, a Maquiavelo, Nicolás. Historia de Florencia: Istorie Fiorentine. Madrid: Tecnos.

MARCHAND, Jean-Jacques i ZANCARINI, Jean-Claude (a cura di). (2003) Storiografia repubblicana fiorentina (1494-1570). Florència: Franco Cesati Editore.

ROMERO, José Luis. (1970) Maquiavelo historiador. Buenos Aires: Ediciones Signos (edició original, 1943).

SASSO, Gennaro. (1993) Niccolò Machiavelli. Vol. II La storiografia. Bolonya: Il Mulino.

SKINNER, Quentin. (2008) Maquiavelo. Madrid: Alianza, 2008 (edició original anglesa, 1981).