Si per casualitat ens parem a pensar què signifiquen les sardanes avui en dia, ens toparem amb un munt de tòpics i prejudicis que no van més enllà de representar una “dansa nacional” ben recta i polida. Però si indaguem en els seus orígens podrem adonar-nos de que això fa ben poc que és així.
Els primers documents escrits que ens parlen de la sardana daten del 1552, provinents del Liber Consulatus de l’Arxiu Municipal d’Olot. Aquesta primera referència a la sardana és una prohibició de la mateixa, ja que se’l titlla com un ball deshonest. Tots els altres textos d’aquesta mateixa època on trobem citada la sardana mantenen el mateix to prohibitiu i demonitzador; se’l considera, a més de deshonest, ofensiu i pertorbador dels oficis divins. És evident que estem davant d’una dansa que per res del món entra dins de la moral catòlica i que per tant no forma part del món cristià. És més, si tirem una mica més endavant en el temps -segles XVII i XVIII- podrem fer palesa la clara relació entre la bruixeria i les sardanes. Són nombroses i variades les llegendes catalanes que parlen de bruixes que ballen sardanes en llurs aplecs, com també són abundants, en plena cacera de bruixes, els interrogatoris on es parla de l’adoració el dimoni per mitjà de bruixes i bruixots que ballen sardanes. No és casual doncs, que coincideixin les múltiples referències a la sardana amb els episodis de caceres de bruixes, que és precisament quan l’Església Catòlica es pren més seriosament eliminar tot allò que resti de paganisme a Europa.
Però si ens volem endinsar en l’origen més remot de la sardana hem de llegir a Josep Pella i Forgas, historiador empordanès que postula amb molt bona intuïció que la sardana té un origen religiós preromà, ben relacionat amb el culte als astres. La primera sardana que trobem escrita és la sardana curta, que no és res més que el nostre ben conegut contrapàs, una dansa igual que la sardana però amb una durada inferior. Aquest contrapàs es composa de vuit i setze compassos, que junts en formen vint-i-quatre, igual que les hores del dia. Els primers vuit compassos són lents i pesats, tot simbolitzant la nit negra i tenebrosa i els següents setze compassos són més animats i moguts, ja que volen representar la vitalitat del dia i l’alegria de la llum. Amb la sardana actual es pot fer un clar paral·lelisme amb els curts, relaxats i amb els braços a baix i els llargs que donen peu al salt i amb els braços amunt. En aquest sentit, el fet de que les sardanes sempre s’hagin de començar amb l’esquerra i que el final dels passos llargs s’hagi d’acabar cap a l’esquerra també ens demostra una vinculació amb el sentit antihorari que duen les estrelles, les quals giren al voltant de la polar.
Cal observar també la gran varietat de danses en cercle que es poden trobar a Europa amb antiguitats molt remotes i ben relacionades amb cultes arcaics a la natura. Estrabó, geògraf grec de l’antiguitat clàssica, ja ens parlen de com els ibers ballaven danses a les nits de lluna plena en honor a deïtats innombrables. Els aplecs de bruixes que ballaven sardanes ben sovint es feren en nits de lluna plena, i si seguim altres relats populars que ens parlen d’aplecs bruixístics, ens els situen en dòlmens, menhirs, jaciments d’època ibèrica i d’època prehistòrica com ara coves.
És evident que la pervivència del paganisme durant l’edat mitjana i part de l’època moderna quedà reduïda a llocs rurals i sacralitzats des de l’origen dels temps on l’empremta del catolicisme encara no hi havia arribat. Les sardanes entorn de menhirs, fogueres i arbres sagrats encara perviuen en alguns indrets de Catalunya i són la prova fefaent d’aquest vell paganisme i de la seva simbologia. L’església, per tractar d’eliminar aquestes pràctiques no cristianes, col·locà al dimoni com a artífex de les sardanes, ja que segons els relats inquisitorials és el mateix dimoni qui toca el flabiol i el tamborí al centre de les ballades.
En resum, per dir-ho ras i curt, la sardana ens ve donada des de temps immemorials on es considerava una dansa sacralitzada, passant per la demonització que va patir per part de l’església, fins avui en dia, on aquest origen és viu en petits pobles on encara és latent el record d’aquest paganisme.
