Imatge de portada: L’ENIAC a l’edifici BRL a Filadèlfia. A l’esquerra en Glen Beck i a la dreta la Frances Elizabeth Snyder Holberton, entre 1947 i 1955. Autor: U.S. Army Photo.
Durant la segona meitat del segle XX ens trobem amb una relació molt estreta entre els treballs de científics i el desenvolupament militar; mentre per una banda hi havia una investigació científica, per l’altra hi havia un clar interès o ús militar. De fet, tot el que van ser les ciències de l’espai i de la informació van ser possibles degut al finançament dels departaments de seguretat i militars, en plena Guerra Freda.
Una de les peces claus d’aquella època fou l’ordinador, el qual és presentat com l’eina central i la metàfora de la Guerra Freda. Als Estats Units, el desenvolupament computacional fou possible per la innovació industrial, l’impuls d’un mercat privat i el finançament estatal per a la satisfacció de les demandes militars. Va ser central perquè, així com mencionàvem, el vincle entre ciència i guerra va implicar una reorientació de les investigacions dels centres de recerca en tecnologies, com el MIT, cap al desenvolupament militar i, alhora, també va significar una transformació en l’organització i els valors de les forces armades, que van ser modificades degut a l’automatització, la centralització de la presa de decisions i el control computacional. Per tant, l’ordinador va començar com una eina de comunicació i control —representant la materialització de l’organització del treball humà—, però també acabà tenint gran rellevància en la percepció de la natura i la ment —esdevenint una metàfora organitzadora i representativa de la naturalesa, per exemple, en el desenvolupament de la intel·ligència artificial, la psicologia cognitiva o la re-descripció de la vida en termes d’informació (l’ADN), donant lloc, inclús, a analogies entre màquines i humans.
A la Unió Soviètica, mentrestant, totes aquestes visions nord-americanes dels ordinadors van generar un discurs dividit. Per una banda hi va haver una atracció en el desenvolupament computacional per part de científics del servei de defensa i de militar soviètics. Per una altra banda, els ideòlegs soviètics van trobar en l’armament electrònic i automatitzat una expressió de l’imperialisme occidental. En la premsa de principis dels anys 50, per exemple, hi va haver una campanya contra la cibernètica. D’aquesta manera podem entendre com s’arribà a implementar una barrera imaginària entre la tecnologia i la ideologia per part dels especialistes en computació soviètics; en el sentit que es va acabar apostant per des-ideologitzar l’ordinador, evitant veure’l com qualsevol mena de metàfora antropomòrfica i conceptualitzant-lo com una calculadora gegant. Així, esdevingué una eina central en el control i el desenvolupament d’armament, però allunyant-lo de la recerca en biologia i ciències socials, per tal d’evitar la similitud amb la mentalitat capitalista occidental. Al final, no obstant, l’ús inicial de l’ordinador en el desenvolupament científic i tecnològic soviètic va estar dominat pel mateix tipus de programes que en els països capitalistes: càlculs en armament nuclear, balística de míssils i defensa anti-míssils, estimulat per la Guerra Freda.
En paraules de Kranzberg, “la tecnologia no és bona, ni dolenta, ni neutral“. En aquest sentit, és interessant veure les similituds i diferències en el coneixement generat des d’un mateix objecte —l’ordinador— segons la ideologia, en què es va anar construint la separació entre dos blocs polítics tant des de la mirada del polític com la del científic, i en què l’acció de despolititzar la ciència no deixa de ser una mostra de la seva politització i marca ideològica. A més, la tecnologia desenvolupada al llarg d’aquest període no hagués sigut possible sense la competència entre els dos blocs, la qual és la que acabava justificant i legitimant tals inversions; aspecte que ens permet entendre el desenvolupament científic-tecnològic durant la Guerra Freda com un factor polític, cultural i militar de cada bloc, en tota la seva complexitat, i no com una resposta merament determinista a unes demandes socials o econòmiques. És a dir, com els factors no tècnics són fonamentals en el desenvolupament tecnològic i com la tecnologia, alhora, acaba donant lloc a noves percepcions, polítiques i tecnologies.
.jpg){kind=link}