Imatge de portada: proclamació de la II República Espanyola, Plaça Sant Jaume, Josep Maria Sagarra.
Fa no gaire, llegíem a Alexandre Solano comentant el seu treball sobre l’Ajuntament de Barcelona republicà, “La Barcelona que mai va ser”. A la conversa amb el periodista sortien algunes afirmacions sobre els límits del reformisme republicà que hem trobat ben suggerents i han motivat, en part, aquest article. La visió que evocava Solano a l’entrevista del naixement de la Segona República —mateixos jutges, mateixes empreses, mateix Exèrcit que a la Monarquia— xoca amb la imatge que hom pot tenir de la primavera d’aquell any, farcida de mobilitzacions massives al carrer, arengues revolucionàries i anhels de canvi i llibertat. El fet és que hi ha un debat historiogràfic obert sobre el naixement de la Segona República; sobre si va néixer d’una revolució o, per contra, d’una transició. En aquest article intentarem defensar la segona postura.
Abans, però, caldria fixar categories i definir què és una transició i què és una revolució, ja que són termes molt utilitzats i sense una definició gaire concreta. En primer lloc, prendrem la definició de revolució més intuïtiva, l’enciclopèdica: una revolució és un capgirament de l’ordre polític establert per tal de canviar radicalment el seu rumb. En segon lloc, pel que fa al terme transició, les coses se’ns compliquen un xic més. A Espanya el terme té una càrrega política molt alta, i sovint s’entén com un “pacte entre elits fet perquè res canviï”. Santos Juliá va dedicar tota una obra sobre aquest concepte i creiem que la seva és la definició més acurada que hi ha: una transició és aquell procés polític d’interregnum on totes les parts implicades —les que exerceixen el poder i les que el volen enderrocar— desitgen un canvi polític a causa d’un context de crisi i inestabilitat. Les mateixes característiques de crisi contextual fan que aquest procés sigui inevitablement contingent i imprevisible, donant com a resultat una síntesi allunyada dels respectius projectes inicials. Ni una victòria d’uns sobre els altres ni un pacte entre elits. Es tracta d’un procés amb diversos participants que passen per diverses etapes, amb una línia de sortida, obstacles, relleus i una meta.
Un cop fets els disclaimers analítics entrem en matèria. Segons la tesi revolucionària a Espanya va haver-hi un capgirament de l’ordre establert en qüestió de mesos. Des de la formació del Pacte de San Sebastián (agost de 1930) a l’aprovació de la constitució republicana (desembre de 1931) la societat espanyola va prémer l’accelerador de la Història i el rei va ser expulsat per mitjà d’un moviment ciutadà massiu, pacífic i democràtic. El que va dur el canvi de règim va ser la construcció d’un nou llenguatge polític. Termes com ara llibertat, democràcia, justícia i revolució van passar a ser compartits per capes de la població fins al moment excloses del joc polític. La mobilització dels intel·lectuals en clau democràtica, el creixement del medi urbà com a lloc d’interconnexió de les protestes, l’organització del moviment obrer en partits i organitzacions de masses serien les condicions socials que haurien permès la constitució d’una nova manera d’entendre la política. Segons aquesta tesi el suport massiu de la població al carrer va provocar que les diverses instàncies estatals preferissin mantenir la unitat corporativa que el seu suport al rei.
Des d’aquí creiem que si bé és cert que entre 1930 i 1931 es va crear un “llenguatge de la revolució”, aquest no va sorgir del no-res. De fet, creiem que és el fruit d’un procés iniciat temps enrere. També ens sembla que un discurs amb una retòrica inflamada i revolucionària no sempre té un trasllat a la realitat.
El punt de no retorn
El sistema polític de la Restauració Borbònica va començar a donar senyals d’esgotament a la segona meitat dels anys deu. La deriva autonomista de la Lliga, la mobilització del moviment obrer entorn l’anarquisme i els desastres colonials al Marroc així ho demostren. Tanmateix, la monarquia i el sistema bipartidista encara eren valors inapel·lables. De fet, el Capità General Miguel Primo de Rivera va executar un cop d’estat el 1923 per tal de garantir l’ordre i la continuïtat de l’statu quo. Ràpidament, però, Primo va desmantellar el bipartidisme monàrquic per dur a terme el seu propi projecte polític autoritari, organicista, de masses i modern semblant al que Mussolini havia implantat a Itàlia. Va cessar els presidents de Corts i el Senat, va clausurar les cambres parlamentàries i va eliminar les xarxes clientelars tradicionals per promocionar-ne de pròpies. Tot això amb el suport més o menys explícit del rei Alfons XIII. El Directori Civil (desembre de 1925) va ser l’etapa de la dictadura on es va segellar la voluntat de Primo de desfer el liberalisme burgès i elitista dissenyat per Cánovas del Castillo.
Aquest procés va ser paral·lel al desenvolupament de la cultura i la societat de masses a Espanya. La recuperació de la crisi econòmica de postguerra començava a florir; les ciutats estaven cada vegada més poblades i el país s’havia inserit definitivament a un mercat cultural, social i econòmic d’escala europea. La dictadura va ser conscient i responsable d’aquest procés de modernització social i cultural; Primo va utilitzar el cinema, els esports-espectacle, la premsa, la ràdio i els mítings massius com a eines de propaganda.
La modernització per la via reaccionària, però, no va ser l’única ni la més reeixida. Van començar a arribar ecos d’Europa d’un nou liberalisme, democràtic i constitucionalista que, a poc a poc, va anar arrelant en el combat contra la dictadura. En el mateix sentit, la Revolució de 1917 també oferia altres vies cap a la modernitat per a una massa treballadora en vies de proletarització. El 1925 va començar a haver-hi —tímides— protestes organitzades contra la dictadura, i des de llavors no pararien d’augmentar: el mateix 1925 una primera onada de protestes estudiantils contra la coerció de la llibertat de càtedra; per Sant Joan de 1926 el primer complot insurreccional, la Sanjuanada; entre el 1927-1928 més mobilitzacions antidictatorials a les universitats; el febrer de 1929 un altre cop d’Estat fallit des de València…
Una part del liberalisme restauracionista, el nucli del poder a Espanya dels darrers cinquanta anys, es va posicionar contra el rei Alfons i el dictador; va passar a liderar l’oposició semiclandestina de la mà de republicans, anarquistes, nacionalistes catalans i altres outsiders. El seu full de ruta consistia a passar per un període constituent on s’elaborés una nova constitució liberal, més democràtica, però fortament decantada pel conservadorisme. Si bé en un principi defensaven la monarquia, la forma que hauria de prendre el cap d’Estat va passar a ser una preocupació secundària. La influència del republicanisme i el factor generacional —gent jove, que només havia conegut la monarquia com una institució decadent— van fer decantar progressivament el liberalisme cap a un republicanisme accidental.
Podem situar aquí la primera etapa d’un procés de transició política. L’acció de Primo de Rivera a partir de 1926 va significar el traspàs d’una línia vermella irreversible segons la qual la monarquia parlamentària i bipartidista ja no era un sistema polític vàlid per Espanya. L’establishment liberal restauracionista, disgregat entre els expulsats pel dictador i els que van poder mantenir els seus càrrecs discretament, va emprendre un camí de no retorn. Va llançar els primers atacs contra la monarquia i va esperonar un clima de protesta permanent juntament amb republicans, anarquistes o nacionalistes catalans a través dels intents insurreccionals.
El desgast va ser tal que al llarg de tot el 1929 Primo ja va estar preparant la seva sortida del poder. Finalment, el gener de 1930 va dimitir per haver-se quedat sense cap suport. En aquell moment el pla del rei Alfons va ser tornar a la situació pre1923, però per llavors ja era massa tard. Els dos governs liberals de concentració monàrquica del període 1930-1931 van prometre una nova constitució i àmplies reformes en un sentit democratitzador. L’hora insurreccional del liberalisme més clàssic havia acabat i es disposava a emprendre les reformes des de dins de l’Estat.
La República d’ordre
El tren de la insurrecció, després que el liberalisme l’hagués activat i posteriorment abandonat, va continuar liderat pels republicans. Començaria així una segona etapa del procés de transició política. Des de principis de 1930 les manifestacions i les vagues en nom de la llibertat, la democràcia, la justícia i, ara també, de la República van ser constants. Intel·lectuals provinents del liberalisme dinàstic i desencisats amb la monarquia van saltar a engrossir les files d’un republicanisme conservador, partidari d’una república legalista i d’ordre a imatge i semblança de la III República francesa.
Davant les mobilitzacions massives de la societat espanyola, l’agost de 1930 es va reprendre la conspiració contra el rei amb el conegut com a Pacte de San Sebastián. Liderada pel conservador Alcalá-Zamora, la Junta revolucionària va anar prenent un matís d’autoritat, serenitat i confiança davant el desgavell dels governs monàrquics. El cop insurreccional preparat el desembre de 1930 a Jaca va fracassar i els seus líders van ser empresonats. Tanmateix, aquest fet va acabar d’erigir la Junta revolucionària una aurèola de màrtir, passant a ser conegut com a Govern provisional de la República.
La situació a principis de 1931 era ja insostenible per la monarquia i era qüestió de temps que l’edifici s’ensorrés. El moment va arribar amb les eleccions municipals del 12 d’abril, quan, espontàniament, la població va sortir al carrer per proclamar la República davant la victòria de partits republicans als ajuntaments d’arreu de l’Estat. Les manifestacions van ser festives, pacífiques i van durar dies. L’últim intent del rei Alfons per mantenir-se al poder va consistir en una proposta desesperada de procés constituent on la població votés a través d’un referèndum pactat si monarquia o república. El nou govern presidit per Alcalá-Zamora ho va rebutjar frontalment i va donar dotze hores al rei per abandonar el país.
Des del primer moment el govern provisional de la República va començar a espolsar la catifa. La derogació del concordat amb l’Església i de la constitució de 1876, l’ampliació del sufragi a les dones i la fixació d’unes eleccions per a escollir unes Corts Constituents al juny demostraven l’ímpetu reformista del nou govern. Tanmateix, en molts altres aspectes va haver-hi una línia de continuïtat evident amb l’estat monàrquic. La legislació referent a ordre públic va quedar intacta i, en general, el govern provisional va atorgar-se plens poders per concedir i coartar llibertats per tal d’assentar-se. En la mateixa direcció, l’alt funcionariat va continuar sent el mateix, en molts casos fins a força després de l’aprovació de la constitució. El clima insurreccional seguia ben viu arreu del país, ara liderat pel moviment obrer. La crema de convents durant l’abril i el maig de 1931 va provocar que les reformes del govern provisional fossin limitades; la República encara era jove i necessitava un leviatan eficaç per consolidar-se.
La República dels Treballadors
La campanya electoral per l’elecció de diputats de les Corts Constituents va delimitar la tercera i darrera fase d’aquest procés transicionari. A partir del juny de 1931 l’aliança republicano-socialista seria la força encarregada de donar la forma definitiva a la República. El juny de 1931 es va desenvolupar per primera vegada a la Història d’Espanya una campanya electoral democràtica de partits de masses. L’adaptació al nou paradigma polític va ser desigual, i la força que fins al moment havia liderat el procés constituent va quedar en minoria parlamentària. La Derecha Liberal Republicana de Maura i Alcalá-Zamora tan sols va guanyar 25 escons. Per contra, els socialistes gaudien d’una estructura de partit moderna i ben articulada, fet que els va fer guanyat fins a 115 diputats a la cambra constituent. El republicanisme d’esquerres representat per Manuel Azaña, malgrat que fos minoritari, es va erigir com la força mediadora entre la majoria socialista i la resta de la cambra de tendències centristes i conservadores.
Font: historiaelectoral.com
La nova majoria d’esquerres va anar eclipsant i fent entrar en contradicció al lideratge conservador d’Alcalá-Zamora. Un primer projecte de Constitució impulsat per la presidència va ser rebutjat pels membres socialistes del govern per ser massa moderat. El text constitucional que finalment es va discutir a Corts el va elaborar una comissió presidida pel jurista socialista Luis Jiménez de Asúa. Els debats sobre l’encaix nacional de Catalunya i Euskadi, la separació de l’Església i l’Estat o la capacitat d’expropiació de l’Estat van provocar el col·lapse de la presidència conservadora. Alcalá-Zamora va dimitir del seu càrrec com a president i Miguel Maura del de ministre de governació. La presidència va recaure finalment en Manuel Azaña. És en aquest punt (juny – desembre de 1931) on es va configurar la imatge progressista, esquerrana i il·lustrada que hom té avui dia de la República. No abans.
Conclusions
Com hem vist, el 1926 es va iniciar un procés de desintegració definitiva del sistema polític de la Restauració. El rumb que prendria a partir de llavors l’Estat espanyol va ser incert i canviant: d’una dictadura militar propera al feixisme a un liberalisme monàrquic reformat, d’aquest a una República burgesa d’ordre i d’aquí a la República popular i dels treballadors del desembre de 1931. El republicanisme d’esquerres i els socialistes van ser les forces que van coronar el procés, però aquest fet no s’entendria sense els estadis previs. Cadascuna de les forces polítiques va intentar per tots els mitjans consolidar-se, però només la darrera va aconseguir-ho. La via insurreccional iniciada el 1926 pel liberalisme monàrquic —i antialfonsí— va desfermar un clima insurreccional que, afegit a l’auge de la societat i cultura de masses, va provocar un estat de caos i mobilització política generalitzada i permanent. Per anar tancant l’article, cal que deixar anar un parell de reflexions. Sovint seccionem el passat en cronologies tancades per tal de poder explicar més fàcilment allò que ens preocupa, i allò que ens preocupa parla més del nostre present que d’un passat neutre. Encara que vagi perdent pes, el contra mite de la Guerra Civil és un dels pilars de la nostra cultura. Així, la Segona República se sol llegir sempre en funció de la Guerra Civil, com un preludi necessari per entendre l’episodi que va marcar la cultura espanyola de tot el segle XX. Aquesta imatge, malgrat que sigui útil per entendre la contemporaneïtat a Espanya, és incompleta i parcial. Cal entendre els anys trenta com l’etapa final d’un període d’entreguerres; una cruïlla de camins on el món d’ahir va anar deixant pas de forma complexa i contradictòria a la modernitat. La Segona República Espanyola n’és un bon exemple. El seu personal, majoritàriament, provenia d’un liberalisme monàrquic en crisi. La Revolució, malgrat que s’invoqués sovint, mai no va ser literal.
Per saber-ne més
JULIÁ, Santos. Transición. Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2018.
CRUZ, Rafael. Una revolución elegante. España, 1931. Madrid: Alianza editorial, 2014.
GONZÁLEZ CALLEJA, Eduardo; COBO ROMERO, Francisco; et. Al. La Segunda República Española. Barcelona: Pasado&Presente, 2015.
UCELAY DA CAL, Enric; TAVERA GARCÍA, Susanna. “Una revolución dentro de otra. La lógica insurreccional en la política española”, Ayer, Núm. 13, 1994, pp. 115-146.
