“No tots els capitalistes confien tant com jo en el capitalisme” Margaret Thatcher, 1993
Margaret Tatcher, com a Primera Ministra del govern britànic, va desenvolupar una política econòmica que va marcar profundament el Regne Unit durant el seu mandat, entre 1979 i 1990. L’article que ara comença ens permetrà veure com el que ella representava era la visió més bel·ligerant d’una lluita de classe destinada a materialitzar un liberalisme econòmic que beneficiés els sectors rics de la societat en detriment de les classes treballadores. Per tal comesa, l’anomenada ‘dama de ferro’ va haver de liquidar la capacitat organitzativa d’una esquerra sindicalista que hagués suposat un fre en les seves ambicions polítiques.
La fi de la Segona Guerra Mundial (1939-1945) suposà la victòria de l’aliança antifeixista contra els règims de Hitler i Mussolini, però l’aliança es trencaria ràpidament, originant un nou conflicte fred. En aquest context, en què a Occident l’amenaça feixista havia estat derrotada i el comunisme es visibilitzava com el nou enemic, s’inicià el creixement econòmic més gran del sistema capitalista. Sembli paradoxal o no, aquesta gran conquesta del capital –que arribà arreu del planeta– es va fer de la mà de la socialdemocràcia, amb polítiques de control, planificació i suport estatal que diferien del liberalisme teòric del XIX.
Així, l’experiència de la Gran Depressió –que encara ressonava en els records d’aquells que havien viscut a l’Europa d’entreguerres– i la por a la revolució comunista, va donar lloc a un matrimoni de conveniència entre capitalisme i socialdemocràcia que permeté portar l’economia a la cúspide del creixement: començaven els anys daurats. Les tres dècades que seguiren a la segona Gran Guerra, el creixement capitalista avançà a un ritme accelerat, quadruplicant la producció mundial i portant la industrialització arreu.
Això transformà les vides dels ciutadans dels països desenvolupats. La nova societat de consum els posava a disposició béns fins llavors només reservats a les elits, i la construcció d’un estat del benestar els oferia uns serveis que abans se’ls havia negat. L’entusiasme que visqueren els britànics de classe treballadora en aquells anys queda plasmat en el documental Espítiru del 45, on melancòlics ciutadans recorden com van passar de compartir un llit amb quatre germans i una munió d’insectes diversos, a tenir accés a un sistema sanitari gratuït. La comparació amb els anys de depressió econòmica o amb el dur període de guerra no feia més que magnificar el valor d’aquella situació.
Aquesta situació econòmica s’assentava sobre un consens polític, en què sindicats i patronal acordaren implícitament una política comuna, que permetia, com senyala Hobsbawm, «mantener las demandas de los trabajadores dentro de unos límites que no mermaran los beneficios». En aquesta conjuntura, els sindicats jugaven un paper important, i la classe treballadora gaudia d’un poder de negociació que li permetia reivindicar i cobrir les seves necessitats. Alhora, la política anava destinada a un repartiment més equitatiu de la riquesa, afavorint així la igualtat social.
Tot i l’aparent tranquil·litat, el 1968 s’inicià el maig francès, una revolta que, a més, diferia força de la tradicional conflictivitat social. La seva derrota tranquil·litzà la classe política, però s’albiraven temps de canvis, que, de fet, no trigarien a arribar. La guerra del Yon Kippur (1973) amb la consegüent pujada del preu del cru només accelerà una crisi que era inevitable i que pocs havien predit. S’encunyaren nous conceptes –el fenomen de l’estagflació fou descrit llavors per Milton Friedman– per definir la inesperada situació; els beneficis empresarials reduïen i al cap de poc se n’albiraren les greus conseqüències socials: principalment, la fi de la plena ocupació.
Es posava fi així a l’eufòria del –que es creia– creixement il·limitat, i també del consens anterior. Els sindicats endurien la seva actitud per defensar uns llocs de treball que estaven perdent en massa, i s’iniciava una contrarevolució conservadora que pretenia iniciar la batalla contra tot allò que fes olor de socialisme. Començava la ‘Gran Divergència’, en què s’acabaria l’època d’igualtat i «los ingresos de los más ricos crecerían a expenses de los trabajadores y de las clases medias», tal com afirma Fontana.
Enmig d’aquesta incertesa econòmica, que posava en dubte els fonaments del sistema, aparegueren pensadors decidits a impugnar la socialdemocràcia. Tot i que alguns ja havien defensat les seves tesis liberals des de la postguerra, ara s’alçarien amb més veu i guanyarien nous adeptes. Així, la classe política conservadora, disposada a una defensa a ultrança del sistema capitalista, faria un viratge cap a la dreta i abraçaria els postulats neoliberals de Milton Friedman als Estats Units o Friedrich Hayek a Europa. Aquests economistes, que feien del neoliberalisme la seva religió, defensaven el lliure mercat, denunciant així el paper que havia tingut l’estat en les dècades postbèl·liques. És simptomàtic de com s’estaven estenent les seves teories el fet que tots dos economistes fossin guardonats amb el Premi Nobel d’Economia: l’austríac el 1974, i dos anys més tard el nord-americà.
En el cas que ens ocupa, Margaret Thatcher, així com part dels seus col·legues més propers com Keith Joseph, estava enormement influenciada per l’economista austríac. Hayek, en el seu Camino de servidumbre declarava la guerra a la intervenció estatal en l’economia, que –deia– acabaria portant inevitablement al totalitarisme. Així, «la planificación económica exigiría la dirección de casi todo en nuestra vida», mentre que «la libertad económica (…) es el requisito previo de cualquier otra liberad».
Amb aquesta oda als diners –«el dinero es uno de los mayores instrumentos de libertad que jamás haya inventado el hombre», afirmava Hayek– Thatcher es presentà al públic com a líder del Partit Conservador el 1975, i guanyà les eleccions generals britàniques de 1979, convertint-se en la primera Primera Ministra dona d’aquest país. Un cop Thatcher arribà al número 10 de Downing Street es proposà reformar el sistema econòmic britànic. En la seva biografia apunta que presentava un «denso programa pensado para terminar con el socialismo, extender la libertad de elección y ensanchar el ámbito de la propiedad privada». Així, es posava fi al consens entre dreta i esquerra previ a la dècada dels 80 i amb una acèrrima defensa del laissez faire s’iniciava un bel·ligerant atac contra tot allò que tingués reminiscències socialistes.
Els seus principals objectius eren la reducció del sector públic, la supressió del control dels preus i una reforma dels sindicats –tot i que Fontana adverteix que «en privado manifestaba que lo que quería hacer era aplastarlos». En definitiva, s’aspirava liberalitzar dràsticament l’economia, i les primeres mesures mostraven el camí que pretenia seguir. En els pressupostos de 1979 s’establí una retallada de 3.500 milions de lliures en l’administració, tot i que Thatcher ho denominava un “estalvi del malbaratament”. L’any següent, la despesa es reduí en 900 milions de lliures, el que per la Primera Ministra era un «logro formidable, pero fragil».
Alhora, amb l’argument de reduir la greu inflació que aflorava al país, s’apujaven els impostos regressius –com l’IVA que s’unificà al 15%– mentre rebaixava els progressius. Així, les taxes sobre la renda es reduïen d’un 33 a un 30% en els trams més baixos, i d’un 83 a un 60% en els més elevats. Sota criteris d’eficiència econòmica, el que s’estava materialitzant era la clara voluntat d’acabar amb el repartiment (més) equitatiu de la riquesa, potenciant les grans fortunes en detriment de les classes treballadores. En la biografia d’Hugo Young, aquest assegura que «no se puede poner en duda de que ella [Thatcher] era una derechista de corazón».
Més enllà d’aquestes reformes fiscals, els pilars de la política econòmica de Thatcher van ser les privatitzacions. Durant el seu mandat, es van anar privatitzant les diferents indústries nacionalitzades anteriorment pels governs laboristes. Pels conservadors, la titularitat estatal d’aquestes empreses no permetia dotar-les de l’esperit de competitivitat que havia de potenciar la innovació i el creixement econòmic. Així ho destacava la Primera Ministra quan afirmava que «la privatización premia la eficiencia de la empresa privada, aboliendo así la preferencia por la ineptitud estatal».
La llista és prou llarga: el 1983 s’externalitzaren els serveis de neteja, bugaderia i càtering del Servei Nacional de Salut, el 1984 es privatitzà la British Telecom, el 1985 el govern es va vendre les accions de la British Aerospace i la Associated British Ports i el 1986 es privatitzà la British Gas, alhora que es començaven a vendre les empreses d’autobusos. Entre 1987 i 1989 es privatitzà la Rolls Royce, la British Airways, l’acer, l’aigua i l’electricitat, entre d’altres. En definitiva, quan la senyora Thatcher abandonà el govern el 1990, s’havia desmantellat la xarxa d’empreses públiques, i el capital era qui dirigia sobre uns sectors que ja no estaven sota control estatal.
El govern es queixava de la quantitat de diners que calia subministrar a aquestes empreses perquè fossin solvents, però el que les feia desitjables pel sector privat eren precisament els enormes guanys que se’n podien obtenir. Al final, els sectors estratègics més importants s’estaven venent al millor postor, i els beneficis en un termini de temps podien ser milionaris per qui les adquirís. El que s’estava produint era que allò que havia esdevingut un bé comú ara es convertia en una mercaderia generadora de beneficis per uns quants. Així, si com afirmava la mateixa Thatcher «mediante la privatización (…) se reduce el poder del Estado y se fortalece el del pueblo», gran part de la població britànica havia deixat de ser ‘poble’.
També l’habitatge va ser un focus d’interès pels conservadors. El Partit Laborista havia promulgat un pla d’habitatge amb el qual es pretenia donar una llar digna a les famílies obreres i equipar correctament els barris dels afores, fortament castigats per la depressió i la guerra. D’aquesta manera, el govern britànic era propietari d’una gran part del parc d’habitatges, i els llogava a un preu raonable a les famílies necessitades. Thatcher, convençuda que també havia de ser el mercat qui regulés un equipament tan bàsic com la llar, emprengué un pla que atorgava el ‘dret a compra’ d’aquests pisos. Així, el percentatge de propietat privada del parc d’habitatge, que era del 57%, augmentà al 68% l’any 1988, moment en què es van vendre unes 80.000 cases. Mentre la Primera Ministra es mostrava feliç de la «democracia de propietarios que estábamos propiciando», l’altra cara de la moneda era un augment del 38% de la gent sense llar entre 1984 i 1989. Coneixedora d’aquesta realitat, la ‘dama de ferro’ argumentava que «tampoco puede afirmarse que los problemas de conducta se resuelvan por medio de ladrillos y cemento», fent gala així un discurs força demagògic. Mentrestant, reduïa un 60% la despesa en habitatge, fet que va acabar quadruplicant els preus del lloguer al fi del seu mandat.
I si augmentava el número de ‘sense sostre’, també ho feia el d’aturats. Pel govern conservador, la reducció dels llocs de treball era necessària en tant que permetria a les empreses créixer per generar-ne de nous. Així, la Primera Ministra acabà amb el compromís de la plena ocupació que havien mantingut els seus predecessors, i en un context de crisi mundial molts treballadors es veieren empesos a un atur que colpejà amb força la societat britànica.
En un moment d’augment de l’acció obrera per defensar els llocs de treball, Thatcher acusava els sindicats de la desocupació, ja que «habían dejado a muchos de sus afiliados sin trabajo al exigir sueldos excesivos». Amb aquest discurs el govern conservador inicià una política antisindical sense precedents. Darrere un discurs extremadament individualista que apel·lava a la meritocràcia i l’esforç, i que assegurava la possibilitat d’ascens social, s’estava duent un lluita de classe que pretenia eliminar tota identitat obrera. Com ella deia, «no existe una cosa llamada sociedad. Hay hombres y mujeres individuales, y hay familias».
No obstant això, el debilitament dels sindicats no produí un augment de llocs de treball, i l’atur seguí creixent fins al 1984, quan superà els tres milions d’habitants. Començà a davallar a partir de 1986. Llavors, la batalla contra les organitzacions obreres ja n’havia reduït la capacitat de negociació. Històricament, a més, l’atur ha estat un gran aliat de la desmobilització, ja que genera por a la pèrdua del lloc de feina.
Així i tot, les vagues contra les mesures polítiques del govern i les conseqüències adverses de la crisi es convocaren des de l’inici del mandat de Thatcher. La mà de ferro de la Primera Ministra, però, s’imposava, i no retrocedia cap pas davant dels obrers. El 1980 ja havia promulgat una Llei d’Ocupació que il·legalitzava els piquets de solidaritat, un dels instruments de més pressió sindical. El govern també va permetre acomiadar vaguistes, va reduir els costos de l’acomiadament i va establir enormes multes als sindicats.
Enmig d’una onada patriòtica per la victòria britànica a les Malvines, el govern emprengué l’últim assalt contra els sindicats: contra la Unió Nacional de Miners, el més combatiu. Aquests iniciaren una vaga el 1984 davant del tancament de les mines, però la Primera Ministra es mostrà inflexible, plantejant-se fins i tot enviar l’Exèrcit per reprimir els miners mobilitzats. Ja no era possible un retrocés en el tancament de les mines, i prova d’això és el fet que a la Gran Bretanya de 1994 només quedaven en funcionament 15 de les 184 mines de 1983. La privatització havia suposat la destrucció de gran part de la indústria manufacturera, i amb aquesta l’acomiadament d’una infinitat de treballadors i la desestructuració de comunitats industrials senceres.
En definitiva, Thatcher impulsà una política econòmica neoliberal, destinada a posar fi a totes les conquestes prèvies de la classe treballadora, i per fer-ho va haver d’eliminar el seu principal opositor: la classe obrera organitzada en sindicats. És interessant veure el notable èxit de les polítiques de Thatcher en els indicadors econòmics estàndards que s’utilitzen comunament en l’anàlisi econòmica. Fent-ne cas, la Primera Ministra aconseguí estabilitzar l’economia, reduir el deute públic i rebaixar la inflació.
Aquests indicadors, però, ens són insuficients per avaluar les conseqüències socials d’aquestes polítiques, ja que no ens permeten veure, per exemple, la quantitat de salari destinat per les famílies a diferents àmbits (alimentació, llar, oci…), la relació entre salaris i lloguers, l’oferta dels serveis públics o l’estabilitat dels llocs de treball, entre d’altres. En aquests estudis econòmics, s’obvia també la reducció dels serveis públics i la precarització de les condicions de vida de les classes populars, conseqüència també del desmantellament de l’estat del benestar. A més, la retallada dels serveis públics ha comportat històricament una assumpció d’aquests per part de les dones, que els desenvolupen de forma no remunerada ni valorada socialment, tot i ser, també, treball.
Cal destacar que la lluita del Partit Conservador britànic no només fou política i econòmica, sinó també cultural. Aconseguí bastir un nou discurs que trencava amb el relat de la societat de classes i imposava un individualisme desfermat. Els nous valors nacionals eren l’esforç i el mèrit, i així de clar ho deixava:
“Crec que aquell que està preparat per treballar més fort, hauria de rebre les recompenses més grans i conservar-les després dels impostos; que hauríem de donar suport als treballadors, i no als ganduls; que no és només acceptable, sinó lloable beneficiar la teva pròpia família mitjançant el teu propi esforç” (Traduït de l’anglès)
En aquest sentit, la victòria també fou força clara, ajudada però per la consolidació de la societat postmoderna. També la conjuntura internacional, amb el seu company Ronald Reagan al capdavant dels Estats Units, contribuí i reforçà la seva empresa econòmica. Com es pot suposar, la decadència i la posterior ensulsiada de l’URSS donà l’espai necessari per aplicar les tesis de la mà invisible del capitalisme sense el temor a una expansió comunista. Alhora, la continuïtat de les polítiques de Thatcher més enllà del seu mandat han aprofundit en la consolidació de les seves reformes.
Les conseqüències socials d’aquest projecte no són menors. Gran Bretanya és, avui en dia, un país més ric que aquell 1979, però en detriment d’una equitativa repartició de la riquesa i amb una desigualtat social puixant. Actualment, el país compta amb més de cinc milions d’aturats, i els que no, estan, denuncia Fontana, «atrapados en trabajos mal pagados e inseguros».
Per concloure, podem dir que la contribució del que a vegades s’ha denominat thatcherisme tingué algunes conseqüències definitives. El neoliberalisme –en les seves diferents formulacions– vingué per quedar-se. L’inici de la ‘Gran Divergència’ no només tingué causes econòmiques, sinó que hi havia darrere una voluntat política de capgirar l’estructura econòmica i d’impulsar un capitalisme sever, que preservés el poder d’uns quants i minvés les capacitats d’incidència política dels altres.
En definitiva, el projecte classista de Margaret Tatcher es va consolidar i, en certa manera, va triomfar. La dècada dels 80 va marcar profundament el món occidental capitalista, i va assentar les bases pel desenvolupament econòmic posterior. Les mesures econòmiques empreses per Thatcher al Regne Unit i per Reagan als Estats Units van imitar-se a les democràcies liberals, i l’actual sistema econòmic beu, en gran mesura, d’aquests dos projectes. Així, el neoliberalisme que encapçalà la ‘dama de ferro’ traspassà fronteres i impregnà les polítiques també d’aquells països en vies de desenvolupament sota l’òrbita capitalista.
