“-¿De dónde venís? -De Gernika. -¿Qué pasa en Gernika? -Gernika no existe”
Testimoni de Garbiñe Arzanegi.
Després de 40 anys de silenci imposat per la dictadura i com a resultat de la transcendència de l’arxiconeguda obra pictòrica de l’artista malagueny, el bombardeig de Gernika ha estat tradicionalment un dels temes icònics de la memòria històrica. La tragèdia del cor del nacionalisme basc ha sigut el punt de partida de la cerca de la veritat, la justícia i la reparació dels crims que van tenir lloc tant a la Guerra Civil com durant el franquisme al País Basc.
La campanya del nord al País Basc: Durango – Gernika – Bilbao
La incorporació definitiva del PNB al bàndol republicà, després de l’aprovació de l’Estatut basc l’octubre de 1936 i de la investidura del lehendakari José Antonio Aguirre a Gernika, poc després de la caiguda de Guipúscoa, va implicar que Biscaia esdevingués l’única zona demòcrata en la qual un partit catòlic dirigia la guerra. No és d’estranyar, per tant, que la principal conseqüència fossin les constants contradiccions entre el Govern Basc i la República, especialment en el terreny militar.
Després del fracàs de les batalles de Jarama i Guadalajara (febrer i març de 1937), Franco va abandonar la idea de conquerir la capital, i va decidir dirigir les seves forces al nord, un sector aïllat de la resta de la zona republicana. Els territoris del nord eren una presa temptadora: no només estaven dividits políticament i més mal equipats que les unitats del centre, sinó que a més contenien el ferro del País Basc i el carbó d’Astúries, així com l’acer i les indústries químiques de Biscaia. El tema del particularisme i la profunda desunió entre les tropes republicanes del nord és de vital importància a l’hora d’intentar estudiar i entendre el transcurs de la guerra.
Durant la denominada Campanya del Nord, l’artilleria i l’aviació tingueren un gran protagonisme. La superioritat aèria de les forces franquistes era inqüestionable: la Luftwaffe i la Aviazione Legionaria van fer ús dels avions, bombes i pilots més moderns de l’època. De la mateixa manera, per primera vegada durant la guerra, l’aviació alemanya (el cap visible de la qual era el coronel Richthofen) va estar al capdavant de les operacions, també de la Aviazione Legionaria després del revés de Guadalajara. Si a això li afegim la creença del general Mola que la destrucció de la indústria de Bilbao i Catalunya era necessària per, d’aquesta manera, sanejar la dependència malaltissa que creaven a la resta de l’estat, tenim com a resultat que durant els dos mesos de primavera de 1937 el terror aeri sobre Biscaia era diari. L’inici d’aquesta ofensiva va tenir lloc el 31 de març, fou una combinació d’atacs terra-aire sobre posicions de l’exèrcit basc en el tram Bilbao-Vitòria i el bombardeig de Durango. Tal com Richthofen relata en el seu diari de guerra, la campanya s’executaria en tres fases d’una setmana aproximada de duració per cadascuna. El plantejament del general Mola estava ideat per poder “alliberar” la capital biscaïna el 20 d’abril, dia de l’aniversari de Hitler. Tot i així, malgrat la seva superioritat desbordant, les tropes franquistes no van tardar tres setmanes, sinó més de dos mesos i mig en prendre Bilbao. De fet, durant les tres setmanes inicials les tropes nacionals només van aconseguir els objectius apuntats per la primera setmana segons el pla d’operacions. Com més lent era l’avenç de les forces d’infanteria, més agressives i destructives van esdevenir les incursions de la força aèria rebel, un fet que va estimular la proliferació d’operacions de terror.
Tot i que el de Gernika no fou el primer dels bombardejos, van ser els efectes tan físics com morals d’aquell 26 d’abril el que va provocar una resposta per part de l’executiu del PNV. D’aquesta manera, Aguirre va decidir despenjar-se del comandament de l’Exèrcit del Nord i, per acord unànime del seu govern, va passar a encapçalar les tropes basques en un context de crisi per a la República, que havia quedat sotmesa a la guerra interna que van suposar els fets de maig de 1937.
Tot i la reorganització de l’exèrcit promulgada per Aguirre i l’enviament de noves bateries d’artilleria, les tropes republicanes no aconseguien més que victòries parcials en un clima d’absoluta superioritat per part dels nacionals gràcies al control de l’aire. En paral·lel, la República va optar per obrir un front a Navacerrada (Madrid) amb la intenció de desviar el focus d’atenció franquista del front basc, però sense èxit. Així doncs, la caiguda de la línia de defensa de Bermeo i Sollube va deixar via lliure a l’enemic i des d’aquest moment els dies de la capital biscaïna estaven contats.
Perquè Gernika?
Es pot dir que, sense cap tipus de dubte, en l’atac a Gernika varen confluir dos aspectes: un bombardeig de terror i un experiment de guerra. Les causes d’aquesta acció de guerra van ser les següents:
1. Era un objectiu militar?
Alguns generals franquistes, així com autors posteriors com Salas, han afirmat que la localitat era un blanc de guerra legítim, fent referència a les fabriques, els encreuaments de carreteres, les casernes o les fabriques d’armes que posseïa Gernika. També, segons Salas, Gernika era el nucli on confluïen les tropes en retirada i els reforços. Es per això que el bombardeig es plantejava com una acció estratègica per tallar aquesta via de comunicació, apuntant de fet al pont de Renteria com la missió de l’aviació rebel.
Al contrari que els autors anteriors, Irujo defensa que Gernika no constituïa en cap cas un objectiu militar, ja que era una ciutat oberta, és a dir, que no comptava amb un sistema de defensa armat ni amb estructures de fortificació. A aquest aspecte s’hi ha de sumar l’elecció de Gernika com a centre d’arribada de refugiats procedents de la zona de Guipúscoa, ja que segons el Govern Basc Gernika estava “allunyada del front”. Irujo també denuncia que tant el pont de Renteria com la fàbrica d’armes varen quedar intactes, un fet que contradiu la versió de Salas, mentre que aquest últim al·lega que la tècnica dels bombardejos s’estava perfeccionant i que era “normal” que els pilots no encertessin al blanc.
2. Motius polítics: atac al nucli del nacionalisme basc
Hi ha autors, com seria el cas d’Irujo, que defensen que el bombardeig té unes connotacions polítiques clares ja que aquestes accions buscaven minar la moral de l’enemic i l’impacte psicològic de l’acció sobre objectius indefensos generava insatisfacció i derrotisme entre les autoritats civils i militars.
Per defensar el seu posicionament, l’autor fa referència al fet de que Gernika i el seu arbre son la icona de les institucions i costums de Biscaia des de l’època medieval, l’epicentre de les Juntes Generals del Senyoriu de Biscaia. Més tard, la “universalització ideològica” de Gernika del símbol foral es va ampliar a la resta de territoris bascos durant els segles XIX i XX. Si a l’històric simbolisme de Gernika per al poble basc se li afegeix que Bilbao ja havia patit diversos atacs aeris, no ens ha d’estranyar que la presa de possessió del que fou el primer lehendakari de la història es donés en el municipi: Aguirre va jurar davant del roure vell el seu càrrec el 7 d’octubre de 1936. Amb aquest acte Gernika tornava a ser la capital no només moral, sinó també política dels bascos.
En una línia diferent, altres historiadors, com Muñoz Bolaños, parlen de que l’atac tenia una consideració política, que no tindria relació amb l’emblema que representaven la Casa de Juntas, ni l’Arbre ja que cap dels dos van ser destruïts durant el bombardeig. Aquests autors, afegeixen que si l’objectiu hagués estat acabar amb aquest simbolisme o aura que rodejava Gernika, fer-ho no hagués sigut un problema ni tècnic, ni ètic per a l’aviació franquista.
Els responsables de la massacre
La postura inicial del bàndol franquista fou la negació absoluta de la seva responsabilitat en el bombardeig, però avui dia, ben entrat el segle XXI, ningú discuteix l’autoria d’aquest crim. La comunitat acadèmica és unànime a l’hora de culpar a la Legió Còndor i a la Aviazione Legionaria com les mans executores del bombardeig tot i que la qüestió de fons continua sent més o menys la mateixa: Franco o Mola van ordenar aquesta operació? O va ser una acció unilateral de Richthofen?
Segons Jesús Salas únicament tres persones tenien l’autoritat suficient per ratificar una ordre d’aquestes característiques: els generals Mola y Sperrle (per la seva condició de caps de l’Exèrcit del Nord i de les forces actuants al País Basc respectivament) o el tinent coronel Von Richthofen per delegació d’Sperrle. Davant d’aquestes tres opcions, Salas es decanta per l’última, adduint, a més, que l’objectiu prioritari de Mola era Durango i no Gernika.
No obstant això, segons Irujo, en consonància amb les instruccions generals per a l’enllaç amb l’aviació del 17 de novembre de 1936, únicament el Cuartel General del Generalísimo –és a dir, Franco– podia donar llum verda al bombardeig de poblacions, tot i que és cert que Mola i Sperrle podien sol·licitar-lo. De la mateixa manera, els Supuestos de acción de la Legión Cóndor para el frente vasco, acordats entre Richthofen i Juan Vigón –cap de l’Estat Major i de les brigades navarreses– contemplaven que les unitats alemanyes sempre actuarien en coordinació i sota el comandament o beneplàcit d’oficials espanyols. D’aquesta manera, tant Franco com Mola estarien sempre en coneixement de les accions militars. A aquest darrer fet, Niegel i Egaña sumen les paraules de les octavetes que Mola va llançar a la població bilbaïna durant la primavera de 1937: “si la sumisión no es inmediata, arrasaré toda Vizcaya”
Més enllà d’això, Irujo manifesta que és molt poc versemblant que ni Franco, ni Mola ni Kindelán tinguessin coneixement de que s’estaven utilitzant un 20% dels avions rebels durant una acció bèl·lica de tres hores i mitja. A aquest últim fet, s’hi hauria d’afegit la presencia de Franco a Vitòria durant la primavera de 1937, un fet que suposaria que el Generalísimo hauria assumit de facto el control de les operacions sobre Biscaia, sense la intermediació del general Mola. Per part seva, l’autor italià Angelo d’Orsi afegeix que l’elecció d’un blanc tan simbòlic ha de respondre a una persona que conegués de primera mà el país.
Danys humans
A causa de la falta d’evidències arqueològiques i de registres civils, el cost humà del bombardeig de Gernika és, encara avui dia, tot un enigma. Actualment es té constància de que la retirada dels cossos sense vida es va iniciar tot just després de l’atac i que la tasca es va allargar fins la presa de la vila per les tropes rebels el matí del dia 29 d’abril. Tot i així, en aquests tres dies tan sols es va poder recuperar, registrar i donar un enterrament digne a un percentatge mínim dels morts durant el bombardeig.
El gruix dels cadàvers continuaven sota les ruïnes de Gernika i, de fet, les tasques per treure la runa no van començar fins el febrer de 1939 i a finals de desembre de 1941 encara quedaven restes del bombardeig el centre urbà de Gernika. Per a més inri, després de la caiguda de la vila a mans del bàndol rebel, aquest va fer desaparèixer qualsevol rastre dels morts durant el bombardeig, tant físicament (a través de fosses comunes) com documentalment (eliminant les actes de defunció). Un clar exemple d’això seria que el règim no va registrar la troballa de cap cadàver durant les citades tasques de desenrunament. En conseqüència, no hi ha indicis fiables sobre el nombre de víctimes. A causa d’això existeix una gran varietat d’opinions i les xifres varien notablement entre les que donen diferents investigadors. Tal i com es pot observar a la taula 1, les xifres oscil·len entre els 200 o els 2000 morts.
Fos com fos, es tracta d’una incògnita de difícil solució. Una de les moltes raons es que les tasques de desenrunament no van tenir lloc en tot el municipi. És per això que el terra original de la vila es trobaria entre 1,50 i 1,80 metres per sota de l’actual Gernika-Lumo.
Danys materials
Pel que respecta als danys materials existeix també un ball de xifres i percentatges: es tracta d’una altra incògnita no tancada avui dia. Hi ha autors, com Salas o Muñoz Bolaños que corroboren i comparteixen les dades de l’”Informe Herrán”, que parteix de la base de que Gernika (a la qual sumen petits municipis del seu extraradi com Ajangiz o Lumo) estava conformada per prop de 300 habitatges. D’aquest número, els edificis destruïts a causa de “l’incendi” es xifren en un 71% (uns 213), to i que únicament un 7% (és a dir, 21) haurien patit danys greus.
Contràriament als autors anteriors, Irujo defensa que el total de les edificacions totalment destruïdes durant l’atac a la vila foral (ell exclou les poblacions dels voltants) pujava fins a 271, això seria, el 85,22%. Encara més, el basc apunta que els 271 habitatges de Gernika que van quedar en ruïnes representen casi tres quartes parts de les destruïdes durant la guerra en el conjunt del terreny de Biscaia (el total oficial seria de 401), sempre excloent el cas de Bilbao. I per si això fos poc, el bombardeig també hauria afectat la resta de cases de Gernika, en major o menor mesura, arribant al punt de que el 99% d’edificis va patir algun tipus de danys.
Pel que respecta al cost econòmic, l’informe de la direcció general de regions devastades reflectia un cost total d’11.940.791 pessetes. D’aquesta manera, dels 35 milions de cost que va tenir la guerra en el conjunt de Biscaia, el bombardeig de Gernika va suposar un 34,1% si no contem els danys dels atacs a la capital.
Conclusions
L’atrocitat que va tenir lloc a Gernika i la seva plasmació en la pintura a l’oli de Picasso ha convertit el bressol del nacionalisme basc en un símbol universal que recorda la indefensió de la població civil en la guerra moderna al mateix temps que clama per la pau. Així doncs, tal i com va afirmar el ministre basc Telesforo Monzón, Gernika era la nostra ciutat, però després del bombardeig va esdevenir un símbol universal de la pau i la llibertat que ara hereta tota la humanitat.
