Fotografia de portada: manifestació pel Dia Internacional de la Dona a Teheran, 1979 . Font: Wikimedia Commons. Domini públic.
El 16 de setembre de 2022, una jove d’origen kurd anomenada Mahsa Amini era executada a sang freda a una comissaria de Teheran per, suposadament, portar mal posat el vel. La seva execució va detonar en tot un seguit de manifestacions que, a través del desvelament, l’acció de treure’s el vel en públic, reivindicaven millores en la qualitat de vida. L’Iran ha estat objecte d’estudi i, recentment, notícia en els mitjans de comunicació amb el moviment social desencadenat per l’assassinat de la jove. Les particularitats del model femení que el règim dels aiatol·làs promou i les polítiques que es van emprendre a partir de l’adveniment del procés revolucionari el 1979, ens porten a analitzar quelcom que esdevé rellevant per entendre la construcció d’arquetips entorn el gènere. L’objectiu d’aquest article, en definitiva, és evidenciar com els estats, en aquest cas l’Iran, influeixen i determinen els arquetips de gènere i com aquesta modificació és un element més de l’anàlisi de l’auge i la decadència de les nacions.
De la dinastia Qayar a la dinastia Pahlavi (1795-1926)
La dinastia Pahlavi destronava a la dinastia Qayar que governava en el territori des de finals del segle XVIII. Les tensions polítiques d’inicis del segle XX foren provocades per les demandes ciutadanes que insistien en la proclamació d’una constitució i venien atiades pel malestar social provocat per la inestabilitat al govern. Tot plegat, va detonar en el cop d’estat del 1926 sota la premissa de modernitzar l’Iran. Així, Reza Shah Pahlavi obtenia el suport de Gran Bretanya i mantenia la bona entesa amb Turquia seguint el model modernitzador del país veí. Emperò, les modificacions sota l’ombra de l’occidentalització iniciava un període que determinaria les relacions de gènere i accelerava un procés modernitzador que culminaria amb el col·lapse de la societat iraniana en la revolució de 1979.
El 1930 es van emprendre una sèrie de reformes amb l’objectiu de crear un estat nació modern partint d’una centralització del poder. Tanmateix, s’apartava a l’Islam del poder central, però, per contra, se li concedia atribucions en la confecció de l’article 79 del Codi Penal (Qavanin-e Jaza’ie) que s’adreçava a l’adulteri femení i els seus càstigs. L’estructura de producció principal era la industrialització sota la premissa de “contra més, millor”, es va importar la ciència i la tecnologia europees per occidentalitzar el país i es va fomentar el treball femení per suplir al treball infantil. Emperò, el creixement del treball femení no veuria la seva màxima esplendor fins al 1950 arran de les conseqüències de la Segona Guerra Mundial.
La relació gènere-nació en el període de Reza Shah (1926-1941)
Una de les primeres reformes de la dinastia Pahlavi va ser la de canviar la significació de la nació. Si durant la revolució constitucional de 1906 la nació era entesa com la mare pàtria (motherland), el 1926 es resignificava com la nació pare (fatherland). El canvi de significat de la nació definia les noves estructures de gènere, l’home passava a ser l’encarregat de defensar-la i transmetre els valors nacionals. Així, se situava al soldat com el ciutadà ideal. El xa era concebut com el pare de la nació i se li atorgava la figura del guardià. Aquesta militarització de la nació va soscavar les contribucions de les dones a la pàtria. Els soldats eren entesos com a fills de la nació i tenien la missió de defensar-la, és a dir, aquests marcaven la pauta del patriotisme i el model de masculinitat predominant. Tanmateix, dins de les accions polítiques orientades cap a la modernització i occidentalització de l’Iran, eren incloses el dictamen dels nous codis de vestimenta i els nous arquetips de gènere.
El kash-e hijab
Una de les polítiques més transcendentals del període de Reza Shah va ser l’anomenada política del desvelament (unveiling). L’anomenat kashf-e hijab, dictava, així, la prohibició de dur el vel en els espais públics. Aquesta pràctica arribava al seu punt més àlgid el 1936 on es promulgava un decret que declarava culpable de delicte a una dona que portes el vel. El fet de no portar vel en públic era molt incòmode en una societat molt conservadora com era la iraniana de la dècada de 1930. Tot i que se celebrava com un pas més cap a la modernització i l’alliberació femenina, aquelles que vivien en entorns conservadors varen patir les conseqüències de dur-lo en públic, ja que, es va ordenar a les autoritats a utilitzar la força per arrancar, arrabassar i treure els hijabs o els chadors de les dones que el duien en públic. Així, la nova política modernitzadora del xa dictava el nou prototip de feminitat iraniana i els nous codis de vestimenta seguint les tendències europees rebutjant tot allò que simbolitzés l’orientalisme, sent tasca dels homes la de garantir que aquesta premissa es complís.
De Reza Shah a Mohammed Reza Pahlavi (1926-1941)
A l’esclat de la Segona Guerra Mundial, l’Iran, davant l’avinentesa diplomàtica que mantenia amb l’Alemanya nazi i la Gran Bretanya, romania neutral. Després de la invasió alemanya contra l’URSS, Gran Bretanya i la Unió Soviètica demanaven l’expulsió dels tècnics alemanys que Reza Shah havia portat el 1939 amb l’objectiu de modernitzar el país. Davant la negació del monarca, ambdues potències aliades van envair simultàniament el país el 1941, i després d’una breu resistència, Reza Shah es va veure obligat a abdicar en favor del seu fill Mohammed Reza Pahlavi. La voluntat del nou xa era la de mantenir l’objectiu modernitzador del seu predecessor animat per les potències occidentals.
La relació gènere-nació en el període de Mohammed Reza Pahlavi (1941-1979): la Revolució Blanca.
El període de Mohammed Reza Pahlavi més intens pel que fa a les reformes entorn les qüestions de gènere foren les promogudes el 1963, conegudes com a la “Revolució Blanca”. Aquestes pretenien trencar amb la tradició religiosa del país, arran de l’expulsió de l’aiatol·là Ruhollah Jomeini, i pretenien occidentalitzar l’Iran a través d’un gran creixement econòmic i industrial, reformant polítiques públiques que es redirigien com a qüestions de gènere.
La llei de protecció de la família
Pel que fa a les reformes en clau de gènere, les lleis de protecció de la família (Family Protection Laws) del 1967 i revisades el 1975 van tenir una influència particular. Aquestes dictaven les restriccions quant al matrimoni, el divorci, la custòdia dels fills i la poligàmia. El model de família iraniana requeia en l’autoritat de l’home i el que pretenia aquesta reforma era la d’intentar restringir el poder masculí amb relació a les relacions maritals, sovint assegurant la vulnerabilitat de les dones.
L’edat mínima permesa per casar-se s’elevava dels quinze anys als divuit anys en el cas de les dones; i dels divuit anys als vint en el cas dels homes. Aquesta restricció, que pretenia evitar els matrimonis en edats primerenques, no van impedir els matrimonis precoços en les dones on els seus pares les percebien com objectes sexuals i costosos de mantenir. Les normes socioculturals degradaven la sexualitat femenina i només es tenia en compte quan aquesta s’utilitzava per satisfer les passions sexuals masculines. El treball femení, per a moltes famílies, es plantejava com una sortida factible per a les filles, sempre i quan aquest quedés reclòs en l’àmbit domèstic. Treballar fora de casa, doncs, quedava vetat. Així, les casaven joves amb el fi de minimitzar les despeses familiars. Un estudi conduït el 1971 pel Departament General del Registre Civil apuntava que el 41% de les dones casades eren menors.
La llei de protecció de la família també adreçava gran part de les seves reformes al divorci. Aquesta nova política al voltant de l’escissió marital establia que les sentències havien de ser dictades des dels tribunals de família i no des dels tribunals islàmics. Emperò, el deure del tribunal de família era el d’afavorir la reconciliació de la parella i només si les diferències eren irreconciliables es concediria el divorci. Tanmateix, una de les qüestions que va ser designada als tribunals de família va ser la custòdia dels fills en cas de divorci. La llei religiosa permetia a les dones tenir la custòdia dels nens fins als dos anys i de les nenes fins als set; després la custòdia passava a mans del pare. Els nous tribunals de família atorgarien, principalment, la custòdia dels infants cap a la mare, establint el pagament d’una pensió alimentària.
La llei de protecció de la família va ser revisada per últim cop el 1975 i continuava sent criticada per les seves contradiccions. Per exemple, havia ampliat els drets de la dona en matèries del divorci o el reconeixement de la custòdia dels seus fills, però només restringia la poligàmia i no la prohibia, sent exclusivament, la seva pràctica, per l’home.
Participació femenina en els espais públics
Mohammed Reza Pahlavi continuava amb la missió de modernitzar i occidentalitzar l’Iran, sobretot, a través de polítiques públiques entorn del gènere. La introducció de noves modes i noves formes de vida occidental van produir un canvi en la societat iraniana que, malgrat tot, no va ser complet. No tenia la legitimitat tradicional perquè s’havia enfrontat als religiosos xiïtes expulsant el seu líder el 1963 ni la nacional, ja que des de la Segona Guerra Mundial tenia un vincle de dependència amb les potències occidentals. Així, l’estat va manipular i utilitzar el gènere per emascular el poder religiós i negar el seu control sobre la política i la societat. El govern de xa també va fer sorgir, indirectament, la participació de les dones en els espais públics.
Entre 1960 i 1970 s’incrementaren els estudis sobre l’Islam i moltes joves van començar a interessar-se sobre el xiisme iranià. Els texts que estudiaven aprofundien sobre qüestions com la sexualitat, les relacions de gènere i la posició de la dona respecte de la família, el treball i la política. Podem traçar el sorgiment del moviment feminista iranià dins l’islam com una conseqüència directa de la revolució islàmica. Aquesta va afavorir l’organització i la mobilització de les dones que participaren activament en els successos revolucionaris i facilitaren el sorgiment d’una consciència específicament femenina en reconèixer, de forma involuntària, el paper central de la dona.
La revolució de 1979: participació femenina i el sorgiment d’un nou règim.
Les dones iranianes van prendre un rol important a la revolució de 1979. Les modificacions en les polítiques públiques en el règim de Mohammed Reza Pahlavi no satisfeien les demandes de les dones, els canvis introduïts no eren efectius i els seus drets bàsics no estaven garantits. Hem de tenir en compte que les ideologies religioses, per se, no modifiquen la vida de les dones i les relacions de gènere en els estats islàmics. L’experiència femenina ve determinada per la classe, l’ètnia i la nació. La promoció i la integració de les dones iranianes en la vida pública, així com la prohibició del vel i la glorificació de la maternitat juntament amb el caràcter autoritari d’ambdós governs de la dinastia Pahlavi, va marcar la constant presència de les dones en els espais públics.
El vel es va convertir amb un dels principals símbols de la revolució sota el lema d’islamisme, antiimperialisme i antioccidentalisme. El moviment va determinar-se en un de caràcter unitari just abans i després de la revolució entre dones amb vel i sense vel que participaren activament del procés revolucionari. Emperò, a mesura que la revolució anava derrocant la dinastia Pahlavi i s’implementava una República Islàmica amb la figura de Khomeini com a cap d’estat, els drets de les dones es van anar derogant a mesura que es preparava l’escenari per la imposició del vel (reveiling). La pressió sobre les dones sense vel va anar en augment i es va donar la directriu als homes de vexar i atacar públicament aquelles que no portessin vel en públic. Així, el 6 de març de 1979 es publicava una llei que obligava les dones a dur el vel. Altrament, igual que passava amb la dinastia Pahlavi, el nou règim islàmic fomentaria la seva política en la imatge de les dones com a font de legitimitat.
La relació gènere-nació dins de la República Islàmica (1979 – Actualitat) : el reveiling i la nova dona musulmana
Les dones amb vel es convertirien amb els estrats amb major representació de l’Islam i durant la revolució s’elaboraren grafitis, pòsters i estampetes del que s’imaginava que seria la nova dona islàmica. Així, s’inicia una reconstrucció dels arquetips de gènere acompanyada amb la consolidació del poder estatal, la construcció de l’estat i la creació de noves institucions. Es proclamaren lleis i polítiques que limitaven els drets de les dones, s’introduïren edictes (fatavin) i sermons que anaven adreçats específicament a matèries com el cos i la sexualitat femenina; en afegitó, s’obligava a dur el hijab o el chador en escenaris públics.
La nova dona musulmana, segons el nou règim, adquiria noves responsabilitats: era la nova guardiana de la religió, l’estat i la societat; havia de portar el hijab i havia de tenir fortes conviccions nacionalistes i antioccidentalistes. Es redefinia a la dona a partir dels textos xiïtes que dictaminaven les relacions de gènere i el comportament social, així com la sexualitat femenina i la seva funcionalitat per a la reproducció, les relacions familiars i els desitjos masculins. Les dones sense vel eren expulsades de la societat i les que el duien adquirien el reconeixement revolucionari. La pràctica del reveiling afirmava la premissa de la modèstia i la virtuositat del comportament esperat de la dona musulmana.
El 1980 la nova república islàmica s’alçava en una mobilització femenina com a símbol de devoció, sacrifici personal i amor cap a Déu i l’Islam. Hem de tenir en compte que s’establirà un important vincle entre el gènere, l’estat i la figura de la dona serà entesa com l’encarregada de transmetre els nous valors nacionals a través de, per exemple, noves polítiques públiques sobre el gènere que dictaven la modèstia i un nou codi de vestimenta femenina. Les dones que eren mobilitzades es van convertir en una imatge de símbol revolucionari mentre que aquelles que desafiaven les doctrines del nou règim eren vistes com un símbol de l’antiga monarquia i l’occidentalisme. Mentre que la dinastia Pahlavi centrava les seves influències en les dones de classe mitjana i urbanes, la república islàmica centraria els seus interessos en les classes urbanes més pobres i de classe baixa, per més tard centrar-se en aquelles de classe mitjana i pertanyents a l’elit islàmica. La relació entre el gènere i la nació s’havia resignificat.
El sorgiment del feminisme islàmic iranià
En definitiva, tant la dinastia Pahlavi com la nova República Islàmica manipularen els arquetips de gènere, a través de la imposició o la prohibició de dur el vel, promocionant els seus propis interessos nacionals, construint una legitimitat i regles especifiques pròpies per a la construcció dels nous estats. La nació dictà els arquetips de gènere vàlids, transformant i canviant el que considerem com a feminitats i masculinitats hegemòniques.
Ambdós règims polítics fomentaren la legitimació dels seus projectes en la figura de la dona i, indirectament, incentivaren la seva participació en els espais públics. El nou sorgiment d’una classe femenina d’estudioses de l’Islam va començar a articular tot un cos argumental entorn dels textos sagrats, relacionant qüestions de gènere com la sexualitat, el matrimoni o la família. Sota la premissa d’intentar decidir en les qüestions de gènere i com a alternativa a un govern tirà com el del xa, aquestes dones i aquelles que desitjaven una millora de les seves condicions de vida, participaren en la revolució. A finals de la dècada de 1980 és on s’alçaran les veus crítiques. Les dones es van començar a qüestionar si de veritat existia una relació entre els ideals islàmics i el patriarcat. Alhora, anaven prenent consciència que no hi havia cap contradicció entre la seva fe i l’aspiració en la igualtat de gèneres. Així, la dècada del 1980 evidenciava l’expansió del moviment en favor dels drets de la dona i augurava l’auspici de l’anomenat “feminisme islàmic”.
Per saber-ne més
Alikarami, L. (2018), “Iranian Women. The Quest for their Legal Equality since the Constitutional” Revolution. Tiempo Devorado. Revista de Historia Actual, 138-155.
Fraile, M. (2009), ¿Cómo se “perdio” Irán? Una visión global del contexto histórico a 30 años de la caida del shah. Isagogé, 48-53.
Kia, M., Najmabadi, A., & Shakhsari, S. (2009), “Women, Gender, and Sexuality in Historiography of Modern Iran” A T. Atabaki, Iran in the 20th Century. Historiography and Political Culture (p. 177-199), Londres: I.B. Tauris & Co Ltd.
Lamrabet, A. (2014), El velo (hijab) de las mujeres musulmanas: entre la ideologóa colonialista y el discurso islámico: una vision decolonial. Tabula Rasa, 31-46.
Ortega, C. (2018). “La agencia de género en Arabia Saudí e Irán: factores para una socialización internacional”, Relaciones Internacionales, 119-140.
Ribas, A. (2017), La evolución de la mujer en Irán. El islam y el feminismo, Barcelona, Publicacions Universitat Pompeu Fabra, 4-42.
Sedghi, H. (2007), Women and politics in Iran. Veiling, unveiling and reveiling, New York, Cambridge University Press.
Shahriari, K. (2017), “Modernization Process in Iran: Historical Overview” Journal of Social Science Studies, 269-282.
Shirazi, F. (2019), “The veiling Issue in 20th Century Iran in Fashion and Society, Religion, and Government”, Religions, 1-31.
Suárez, M. (2013), “Feminismo y Revolución en Irán”, VII Jornadas de Jóvenes Investigadores, (p. 1-22), Buenos Aires: Instituto de Investigaciones Gino Germani. Facultad de Ciencias Sociales.
.jpg){kind=link}
