Guanyar les sèries mundials americanes de beisbol de la MLB no ha estat mai tasca fàcil, com no ho és, tampoc, guanyar els títols respectius de l’NBA (bàsquet), la NHL (hoquei gel), o la NFL (futbol americà). Totes elles són competicions en les quals l’equip més constant durant tot l’any no acaba vencedor de la competició, sinó que, un cop acabada la temporada regular, ha de començar un doctorat en forma de play-offs finals. És aquí on es demostra la pasta de la qual estan fets els equips i on entren en joc les malediccions; tenim un ingredient perfecte per poder etiquetar algun equip d’aquests com un etern perdedor o maleït.
Als Chicago Cubs, equip de beisbol de la MLB, els ha perseguit la mala sort fins fa escassos mesos; durant més de setanta anys, una maledicció i diversos episodis desastrosos els han acompanyat. De fet, els Cubs van ser un equip exitós a finals del segle XIX i principis del XX, d’aquells que donen una certa pàtina de tradició a les lligues americanes, com poden ser els Boston Celtics o Los Angeles Lakers en el bàsquet, els Montreal Canadiens en hoquei gel, els Green Bay Packers en futbol americà o els New York Yankees en la mateixa lliga de beisbol de la qual estem parlant.
Doncs bé, per situar-nos, els Cubs van guanyar les últimes Series Mundials de beisbol (el màxim títol al qual es pot aspirar en la lliga Americana de beisbol) el 1908. A partir de llavors, fins el 1945, no van guanyar-ne cap més, tot i que van estar a punt d’aconseguir-ho. Per què ens parem aquí? En el play-off de 1945, i amb la sèrie final a favor per guanyar de nou les sèries mundials, un aficionat dels Cubs, Billy Sinaris, que passaria als annals de la història de l’equip, es va presentar amb una cabra a l’estadi. La presència de Sinaris i Murphy, la seva cabra, no va agradar massa a la resta d’afeccionats de l’estadi Wrigley Field -la pudor que provocava la bèstia no hi va ajudar- i amo i cabra van ser expulsats immediatament. La indignació de Billy Sianis es va fer palesa amb unes paraules que fins el novembre passat s’han recordat, i molt, a Chicago: la seva cabra portaria la sort als Cubs i, sense Murphy a l’estadi, no guanyarien pas aquelles series.
Dit i fet, la maledicció va quedar instaurada a Wrigley Field fins el 2016, que és quan els Cubs per fi van tornar a guanyar de nou les preuades Series Mundials. Però el camí ha estat llarg i tediós fins avui dia, i la mala sort dels Cubs els ha fet guanyar-se mal noms i patir episodis estranys que han fregat la paranoia col·lectiva dels afeccionats i la ciutat sencera. Aquesta victòria, que ha estat vista com la fi de la maledicció de Billy Sianis, ha suposat, pels Cubs, treure’s un pes de sobre que la història estava fent massa feixuc.
Però, què ha passat, durant tots aquests anys, que ha alimentat el mite de la maledicció de la cabra? Li ho podríem preguntar a Steve Bartman, un afeccionat dels Cubs que es va fer famós per raons no gaire agradables. Els fets succeïts l’any 2003 el van convertir en persona non grata per a molts dels afeccionats del seu equip, i des d’aleshores -i esperem que ja no a partir d’avui dia- ha hagut de viure en l’anonimat. Però com pot ser que algú, fan acèrrim als Cubs, hagi de viure en l’anonimat per culpa d’un partit de beisbol? Anem a veure què va passar.
Com dèiem, la maledicció de la cabra havia fet molt de mal a tota l’afició dels Cubs. Ja no entraven ni tant sols en les fases finals i, quan ho feien, no passaven les primeres rondes o es quedaven a les portes de tornar a guanyar el preuat títol. Van portar cabres a l’estadi de nou, van comprar-ne per fer-ne formatge a l’estadi, van fer banquets a base de cabres, i fins i tot, van portar i convidar el nebot d’en Billy, en Sam. Sam Sianis va gaudir nombroses vegades d’assistir a l’estadi amb una cabra quan s’acostaven grans cites, amb l’esperança de poder revertir la maledicció. Però això no va tenir resultats i la maledicció va anar agafant forma i la paranoia dantesca es va anar fent un lloc en l’imaginari col·lectiu de l’afició.
El 2003, en un acte sense precedents, els Cubs es presentaven a unes finals nacionals (prèvies a les mundials), amb serioses opcions per arribar a la gran final. Les sèries semblaven sentenciades, ja que es van col·locar 3-2 contra els Florida Marlins, a tan sols una victòria de passar a la finalíssima (en el sistema de play-offs es disputen partits al millor de 7). Doncs, amb 3 curses a 0, amb el partit gairebé sentenciat a favor dels Cubs, es va produir un dels incidents més fatídics de la història de l’equip: un aficionat va desviar una pilota alta en trajectòria d’un dels receptors dels Cubs. Si el receptor l’hagués agafada, hauria anul·lat les carreres de l’equip contrari i hauria sentenciat el partit. El desviament de la pilota va comportar l’assoliment d’aquestes curses, i el partit que anava 3-0 a favor dels Cubs va acabar amb un 3-8 final. I el que és pitjor, els Cubs van perdre finalment la sèrie sencera 3 a 4 i quedaren apartats d’una final més: https://www.youtube.com/watch?v=vq8G81oOHhY
Steve Bartman, doncs, que era l’aficionat dels Cubs que va interceptar la pilota, va posar el seu granet de sorra a l’eterna maledicció de la cabra, i ja no va tornar a trepitjar l’estadi ni assistir a cap més partit dels Cubs. És més, tal com hem comentat abans, la seva vida passaria a l’anonimat més absolut i mai més s’ha sabut on vivia o a on havia anat a parar.
Afortunadament, aquest passat novembre, i 71 anys després d’aquella final fatídica de 1945, la maledicció, una de les més conegudes del món de l’esport, va arribar al seu final amb la victòria dels Cubs, de nou, a les series mundials del 2016. I no va ser sense falta d’èpica, quan tot semblava perdut, ja que la sèrie, en la qual s’enfrontaven als Cleveland Indians, va arribar a 1-3 en contra (és a dir, un partit perdut més suposaria la derrota). Però els Cubs van refer-se i van remuntar les sèries amb un 3 a 4 en el global i van acabar guanyant amb una èpica que a l’afició dels Cubs ja li tocava gaudir. Veurem si d’entre aquests aficionats Steve Bartman treu el cap, per fi tranquil, 13 anys després de viure desaparegut i podent celebrar com tants d’altres el triomf.
D’aquesta manera una maledicció plena d’episodis curiosos queda ja enterrada en els annals de la història de l’esport… però encara n’hi ha moltes per trencar i les anirem explicant per aquí.
