La joia del Prado: “Las meninas” de Velázquez

Imatge de portada: detall de l’obra “Las meninas” de Diego Velázquez, oli sobre tela. Font: Wikimedia Commons. Domini públic.

Un lloc per les obres dels reis

Goya, el Bosch, Tiziano o Velázquez. Són només alguns dels grans noms que signen les obres del Museo Nacional del Prado. Un museu que obria per primera vegada les seves portes el 19 de novembre de 1819, aplegant al seu interior una gran varietat d’obres d’art provinents de les col·leccions reials dels segles anteriors.

El projecte inicial neix sota el paraigua del pensament il·lustrat de Carles III, que pretenia crear el “Paseo del Prado”, on encabir institucions de caràcter científic com el reial jardí botànic, un observatori astronòmic i el gabinet d’història natural.

Juan de Villanueva, reconegut arquitecte del segle XVIII, projectava l’any 1789 un magnífic edifici d’estil neoclàssic amb una gran galeria on presentar les peces més curioses col·leccionades pels reis. És el que avui coneixem com l’edifici Villanueva del Museo del Prado. La construcció no finalitzaria fins a principis del segle XIX sota el regnat de Carles IV. Això no obstant, el període convuls que es vivia a Espanya afectà greument el projecte. Les conegudes com a guerres del francès canviarien el destí del futur museu que, aleshores, es conformava com a una gran cavalleria d’on s’aprofitaven materials constructius per a la guerra.

El museu hauria d’esperar fins a l’arribada al tron de Ferran VII i Isabel de Bragança que reprenen el control de l’edifici l’any 1818 amb un nou projecte en mans d’Antonio López Aguado. En aquest cas, l’edifici esdevindria una gran pinacoteca on acollir las “Reales Pinturas”.

El Museo Real de Pinturas donava pas als primers visitants l’any 1819, convertint-se en un espai que acollia les grans obres mestres col·leccionades pels reis i les reines als seus “Reales Sitios”.^[1]Es coneixen com a “Reales Sitios” els palaus o edificis eclesiàstics impulsats per la corona espanyola. D’aquesta manera s’agrupaven aproximadament unes tres-centes obres … Continue reading L’espai del Prado s’aniria omplint d’obres en incorporar l’any 1872 la col·lecció del Museo de la Trinidad, amb peces requisades a favor de la Llei de Desamortització de Mendizábal. El creixement de la col·lecció va ser constant durant els primers anys de funcionament, afegint-se donacions, compres i llegats. Pel valor artístic i patrimonial del contingut del museu, la institució va rebre la distinció de Museo Nacional de Pintura y Escultura l’any 1868 després de la destitució d’Isabel II.

Una obra mestra al museu

Una de les primeres obres, i possiblement de les més emblemàtiques, que s’exposava als murs del museu va ser “Las meninas” de Velázquez. El reconegut quadre de Diego Rodríguez de Silva Velázquez, pintat amb la tècnica de l’oli sobre llenç, l’any 1656, sota l’encàrrec del rei Felip IV, ara podia ser admirat pels ciutadans. L’obra neix del desig d’un retrat de la família reial on predominés la figura de la infanta Margarida. Velázquez, que des de 1623 regia el càrrec de pintor del rei, desenvolupà en aquesta peça una nova concepció de la pintura. Introduint personatges externs a la família reial, com el servei, i retratant-se a ell mateix amb el pinzell en un marcat intent d’autoafirmació.

És el quadre de majors dimensions de Velázquez (3,18 m x 2,76 m). En ell mostra a un conjunt de figures a la meitat inferior mentre que l’altra meitat la destina a un joc de clarobscurs que defineixen l’estança, aconseguint, d’aquesta manera, un gran camp visual.

L’artista projecta per primera vegada en el barroc pictòric una nova manera d’entendre el retrat col·lectiu. “Las meninas” s’entendran com el punt de màxima esplendor de la pintura naturalista espanyola. L’obra de Velázquez destacarà, també, per reafirmar la figura dels pintors des del punt de vista de l’artista. El mateix creador decideix introduir-se en el retrat reial, compartint espai i sala amb la futura hereva de la corona espanyola, és a dir, es declararà com una figura rellevant dins la cort.

La mateixa institució que avui dia acull el quadre el defineix com una de les peces més representatives del museu i una de les obres més complexes de la història de la pintura espanyola. La destresa tècnica de Velázquez i el nou plantejament conceptual de la pintura que posa sobre la taula farà que de ben aviat personalitats i historiadors en parlin. Possiblement, un dels primers estudis destacats de la pintura és el realitzat l’any 1724 per Antonio Palomino, qui obrirà les portes als estudis moderns del quadre i l’obra de Velázquez.

De fet, és a partir del text d’aquest pintor andalús que l’obra es començarà a popularitzar sota el pseudònim de “Las meninas”, ja que el nom amb el qual ingressarà a la col·lecció del museu nacional era “La família de Felipe IV”, i no serà fins al 1843 que, amb la direcció de Pedro de Madrazo al museu, es canviarà oficialment el títol del llenç a “Las meninas”.

Les obres del Prado surten del museu

“Las meninas” esdevé una de les peces més reconegudes del museu i de la pintura espanyola del segle d’or.^[2]Es coneix com a segle d’or l’època de major esplendor de la literatura espanyola que abraçà els segles XVI i XVII. El concepte es trasllada a la disciplina pictòrica per a definir la … Continue reading Per aquest motiu, entre d’altres, el quadre no ha abandonat mai el recinte del Museo del Prado per a exposicions en altres institucions. Tot i això, l’obra va ser testimoni d’un dels períodes més complexos envers la salvaguarda del patrimoni artístic d’Espanya.

El 17 de juliol de 1936 esclatava la Guerra Civil espanyola. Poc després, a finals d’agost del mateix any, el Museo del Prado tancava les portes als visitants i iniciava una de les etapes més complexes de la institució. L’espai es reconvertiria durant els primers anys de guerra en un continent on acollir i protegir aquelles obres saquejades en convents i monestirs, principalment de la ciutat de Madrid. Les peces d’art mòbils que es custodiaven al museu es traslladarien als soterranis per a protegir-les dels danys que poguessin provocar els bombardejos i, les escultures i obres d’art més pesants es recobririen de sacs de sorra que mitiguessin els impactes.

El govern de la Segona República creava l’1 d’agost del 1936 la Junta de Incautación y Protección del Patrimonio Astístico, destinada a requisar i conservar béns de valor històric, artístic o bibliogràfic que corrien perill de pèrdua o ruïna durant el conflicte. Aquesta mateixa junta, conformada principalment per voluntaris i dirigida per Roberto Fenández Balbuena, pren la decisió d’evacuar del museu milers d’obres d’art entre els mesos de novembre i desembre del primer any de guerra.

Al novembre queien les primeres bombes al Prado a l’hora que en sortien capses plenes de peces artístiques cap a la ciutat de València, encara sota el control republicà. L’exhaustiva tasca d’inventariar i documentar que va dur a terme la Junta ens permet conèixer que el 9 de desembre de 1936 dues de les grans obres mestres del museu abandonaven Madrid: “Carlos V” de Tiziano i “Las meninas” de Velázquez.

El viatge de Madrid a València esdevé la primera sortida del museu de l’obra de Velázquez des de la seva entrada a la col·lecció, més de cent anys enrere. L’avanç de les tropes franquistes cap a la costa valenciana provocaria un nou trasllat de les obres custodiades, ara, cap a Catalunya on, a través de Figueres, Peralada i pobles del Pirineu, es decidiria travessar la frontera entorn del 1939.

Els trasllats, precipitats i a contrarellotge, no eren senzills i deixarien cicatrius en algunes de les peces. Un dels exemples més paradigmàtics es viu durant el trajecte cap a la ciutat de Girona l’any 1938. El camió que traslladava embalades conjuntament les obres “Dos de Mayo” i “Tres de Mayo” de Goya patia un accident al poble de Benicarló produint esquinçaments horitzontals en ambdues obres. La urgent restauració es realitzaria al castell de Peralada, el maig d’aquell any, pels restauradors Tomás Pérez i Manuel Arpe.

“Las meninas” també van viure situacions complexes, amb resultats molt més favorables que les peces de Goya. Els trasllats es feien principalment amb vehicles de motor on es carregaven les obres en capses o, les de gran format, simplement embalades. En arribar al pont d’Arganda, que travessa el riu Jarama, els operaris s’adonaren que les dimensions d’alguns quadres, el cas de “Las meninas”, superaven l’alçada dels arcs del pont de ferro. Per aquesta raó, alguns quadres van haver de ser traslladats a peu i sobre rodatges rudimentaris al llarg del pont, amb el risc d’esquinçament que comportava.

El camí de salvaguarda de les obres finalitzaria després d’un complex recorregut a través de França fins a arribar al Palau de les Nacions de Ginebra, mesos abans del final de la Guerra Civil espanyola. Aquesta seria la primera i última vegada que “Las meninas” es trobarien fora del territori espanyol.

El retorn a Madrid

Amb l’establiment del govern de la dictadura de Franco a partir del 1939 s’iniciaria un procés de retorn de totes les obres custodiades a Ginebra. Sota la direcció de la Comisaría General del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Español^[3]Coneguda com a SDPAN. creada el 22 d’abril de 1938 pel bàndol nacionalista, es realitzaren acords amb la ciutat suïssa per a la repatriació de les obres traslladades per la Junta. L’acord de retorn i recuperació de les peces per part del nou govern espanyol es dugué a terme a canvi del permís per a produir una exposició de caràcter universal al Musée d’art et d’histoire de Ginebra sota el títol de “Les chefs-d’ouvre du Musée du Prado” del mes de juny a l’agost del 39. Serà l’única vegada que de manera temporal i forçosa el quadre de “Las meninas”, entre d’altres, serà mostrat fora dels murs del Museo del Prado.

Al catàleg publicat en relació amb l’exposició es remarca de manera efusiva l’agraïment del govern de Ginebra cap a l’estat espanyol per haver permès dur a terme dita exposició. A més a més, es remarca la tasca de recuperació de les obres que momentàniament havien sortit del Prado i que ara estaven llestes per a tornar-hi. El 9 de setembre de 1939 tant les obres mestres de Velázquez com milers de pintures i objectes d’incalculable valor artístic tornaven a Madrid. El retorn de les peces a Madrid va ser aclamat tant des del punt de vista polític, com des de l’àmbit artístic i social.

Un lloc digne per a “Las meninas”

La popularitat de la peça creixerà exponencialment al llarg del segle següent, quan el museu du a terme una important restauració de la pintura en col·laboració de l’especialista John Brealey del Metropolitan Museum of Art de Nova York l’any 1984. El quadre se sotmetrà a una crucial neteja del llenç, un procés de repintat i envernissat.

La restauració es va realitzar conjuntament amb un seguit de recerques i estudis al voltant del pintor, la seva trajectòria i obra. Aquest treball aniria acompanyat d’una presentació oficial en format d’exposició l’any 1990 sota el títol de “Velázquez” i finalitzà amb la redistribució museística per a encabir la “Sala Velázquez” a l’exposició permanent del museu. La nova museografia reafirmava la figura de Velázquez com un dels grans pintors de la pintura barroca espanyola.

La rellevància que pren el quadre dins del museu es va fent palesa al llarg dels anys. Un nou projecte de remodelació museogràfica arriba el 1999 quan es decideix dotar d’un espai digne a l’obra. “Las meninas” es mouran. Es reformarà un dels principals espais de l’edifici, la Sala d’Isabel II, un espai a doble alçada que permetia veure la col·lecció d’escultures des d’una balustrada i que es trobava just al centre de la gran galeria. La reforma se centraria a tancar aquesta obertura horitzontal i construir una gran sala central on exposar l’obra.

El 22 de juliol d’aquest any “Las meninas” s’exposava a la nova Sala XII del museu, data en què es commemorava el quart centenari del naixement del pintor. L’objectiu de la remodelació i la distribució dels quadres a la nova estança dotava a l’obra d’un lloc d’honor dins del Museo del Prado, permetent que milions de visitants a l’any poguessin apreciar el quadre. 

La gran fama adquirida pel quadre amb el temps provocarà que sigui una de les peces inamovibles. No s’ha prestat mai a altres institucions i s’ha procurat que només es mogui en ocasions excepcionals, com ara l’any 2013 per a l’exposició “Velázquez y la família de Felipe IV” o el 2016 per a “Metapintura. Un viaje a la idea del arte”.

Conclusions

A partir del segle XIX l’interès dels monarques envers les institucions científiques i culturals creix considerablement. La mateixa fundació del Prado n’és un exemple de l’interès per a la difusió dels coneixements i l’exaltació intrínseca dels mèrits de la corona. Aquelles obres que eren del gust de monarques i nobles es tornen gaudi de tothom.

“Las meninas” de Velázquez esdevé un bon exemple de peça vinculada a la família reial que, a poc a poc, ha esdevingut una de les obres emblemàtiques del museu. La pintura, que esdevé una peça complexa d’analitzar tant en l’àmbit tècnic com temàtic, ha anat prenent importància a mesura que creixen els estudis i la popularitat envers el quadre i el creador.

Un valor que provoca que el quadre no s’hagi prestat a altres institucions i, únicament, hagi sortit del Museo del Prado en temps de guerra. Un període on sorgeix un interès polític i civil envers la salvaguarda del patrimoni. Prenent decisions i duent a terme accions de possible risc envers les peces per tal de poder-les conservar i fer-les perennes.

La història més recent del quadre de Velázquez ens mostra com una obra va prenent importància dins del museu. La institució, amb un marcat interès, du a terme accions museogràfiques per tal de ressaltar els valors tècnics, artístics i històrics de “Las meninas” a les seves sales.

Per saber-ne més:

Anes, G. (1996) Las colecciones reales y la fundación del Museo del Prado. Madrid: Amigos del Museo del Prado.

Colorado, A. (2008) Éxodo y exilio del arte. La odisea del Museo del Prado durante la Guerra Civil. Madrid: Cátedra.

Pérez Sánchez, A. (1977) Pasado, presente y futuro del Museo del Prado. Madrid: Fundación Juan March.

Portús, J. (2013) Velázquez y la familia de Felipe IV (1650 – 1680). Madrid: Museo Nacional del Prado.