Les ordres del general Mola són clares: “eliminar sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros”. El 18 de juliol de 1936, José Rodríguez-Medel Briones era el comandant de la guàrdia civil a Pamplona, capital d’una Navarra on el cop militar havia sigut un èxit rotund. Després de negar-se per telèfon a posar-se a les ordres de Mola, arreplega els seus homes i els arenga. El seu final “Viva la República!” no és contestat pels seus, els quals, després de moments de tensió, l’acaben disparant i el maten.
El mateix dia, lluny de la urbanitat que s’havia alçat en armes per a defensar la República i que havia encès la flama revolucionària en llocs com Barcelona, Gonzalo de Aguilera y Munro, oficial retirat de l’exèrcit s’assabenta del cop d’estat organitzat pel general Mola. Aguilera és propietari d’una finca coneguda com a Dehesa del Carrascal de Sanchiricones, a uns 35 quilòmetres al sud-oest de Salamanca. Aquell mateix dia fa col·locar en línia els bracers que cultiven els seus camps i n’escull sis a l’atzar; acte seguit els fa afusellar per a escarmentar la resta. Aquesta va ser una gesta que, segons apunta l’historiador Paul Preston, el terratinent va explicar al menys dues vegades durant el transcurs de la guerra que començava aquell dia.
El cop d’estat havia estat majoritàriament planejat pel general Emilio Mola, el qual, destinat a Navarra per ordre del govern republicà, va començar a donar ordres molt específiques per a un aixecament militar contra la II República, la qual, des de febrer d’aquell any disposava d’un nou govern de coalició d’esquerres [vegeu: “El Front Popular espanyol: gènesi i mites” (I i II) i ], el Front Popular.
Les dretes, enfrontades amb el règim republicà des de la seva proclamació (14 d’abril de 1931), havien decidit de donar-li un respir amb la pujada d’un govern de dretes (el “bienni negre” de 1933-36), que havia reprimit durament tot el moviment obrer i d’esquerres i que havia fet marxa enrere en totes les modestes fites de caire “humanista” (citant a Preston) que la primera administració republicana-socialista havia posat en marxa.
El retorn de l’esquerra al poder a les eleccions de febrer de 1936, que incloïa a actors molt diversos de l’esquerra sota el paraigües comú d’un programa reformista ambiciós, però moderat, va fer cercar una solució definitiva i contundent contra l’“antiespaña”. No és gens agosarat de dir que la dreta política només va jugar a les regles democràtiques quan senyorejava les institucions.
La vinguda de la República havia sigut percebuda per molts actors de l’oligarquia i la dreta espanyola com una amenaça als seus interessos i privilegis. Des de 1898, l’estructura institucional espanyola feia aigües per tot arreu. L’arquitectura de la Restauració necessitava d’una democratització i modernització per a una societat urbana ja moderna (si bé molt localitzada) que mai va arribar. Els conflictes socials “in crescendo” van poder ser tapats momentàniament per la dictadura de Primo de Rivera, la qual va salvar la Monarquia, una institució creixentment desprestigiada, entre 1923 i 1929.
La República era, com hem dit, un règim humanitari amb objectius reformistes que no volia canviar el mètode de producció del país: és a dir, pretenia fer compatibles els principis liberals i els econòmics capitalistes amb el màxim grau de democràcia possible, modernitzar Espanya i acabar amb les enormes desigualtats socials que es patien. Un dels exemples més greus i visibles era la situació dels jornalers andalusos, molts dels quals vivien, literalment, en coves. Al mateix temps, pretenia posar fi de manera progressista als mals polítics que perseguien al país des del segle XIX, incloent les reivindicacions (més o menys) nacionals de diferents regions de l’estat (essent Catalunya el cas més complex i avançat).
El problema és que aquests objectius topaven amb una oligarquia fortament consolidada fonamentada en els terratinents, la gran burgesia, l’exèrcit i l’Església; tots aquests sectors mai veieren la República com a un nou marc de convivència que s’havia de respectar, sinó l’avantsala d’una revolució inevitable; és més, estaven convençuts que la creació d’aquesta República era obra del llarg braç de Moscou i d’una conxorxa judeomassònica que atemptava contra els valors més elementals i fonamentals d’Espanya: republicans i esquerres esdevenien així l’“Antiespaña”.
En la inestable Europa d’entreguerres, el fantasma de la revolució bolxevic havia exacerbat els ànims de les classes mitjanes i benestants, que veien amb preocupació la creixent militància de la classe obrera i recorrien a solucions polítiques que voluntàriament no respectaven la democràcia liberal a canvi de preservar la seva posició social. A més, en un món capitalista que estava patint la seva pitjor crisi de la història, la redistribució de riquesa que implicava un projecte com el republicà, en una economia en contracció, semblava ja en sí mateixa una economia planificada a l’estil soviètic.
Certament, les tensions i esclats de violència van ser constants en tot el període republicà (1931-36), però cal contextualitzar-ho en unes classes menestrals que havien vist l’arribada de la República amb unes expectatives massa altes i uns estaments oligàrquics que no estaven disposats a cedir res de poder, i que veien els atacs als seus privilegis no només com un atac corporatiu, sinó com una traïció als valors mateixos de la nació.
L’acarnissament de la repressió duta a terme per un jove general Franco en la revolta d’Astúries l’octubre de 1934, quan les tropes espanyoles practicaren el mateix tractament que aplicaven a les cabiles rifenyes rebels (matances, afusellaments, mutilacions…) seria amb el temps un presagi d’on fins a on estava disposada la dreta (en aquell moment, en el poder) i els poders oligàrquics per a frenar les forces organitzades de l’esquerra i les reivindicacions socials.
El triomf del Front Popular el febrer de 1936 va fer que molts elements de la dreta donessin definitivament l’esquena a la República. El sentiment el va expressar amb gran certitud el general Mola, quan clamava (ja al gener de 1936): “nada de turnos ni transacciones; un corte definitivo , un ataque contrarrevolucionario es lo que se impone (…) la destrucción del régimen político actualment imperante en España”. És a dir, matar la República, i sense anestèsia. Molta gent ha volgut veure en aquests fets (també contemporanis, com el periodista català Eugeni Xammar, el qual, des de Madrid, advertia d’un possible conflicte a causa de les tensions socials) la inevitabilitat d’una guerra, però cal dir que aquesta només és possible per una part de l’exèrcit que decideix trair la legalitat republicana i d’una dreta que decideix saltar-se les regles del joc.
Els mecanismes per a posar en marxa la insurrecció armada van començar ja al gener del 36, quan es començà a passar de les paraules als fets. La República ja s’havia enfrontat el 1932 a un intent de cop d’estat encapçalat pel general Sanjurjo (la “Sanjurjada”), que havia fracassat davant dels pocs suports obtinguts; però aquesta vegada seria diferent. Davant del possible triomf de les esquerres en les eleccions de febrer del 36, es decidí que s’havia de respondre amb un ‘Putsch’ el 19 de febrer (les eleccions eren el 16); però es va suspendre per la seva poca planificació… La idea, però, no s’abandonà.
A principis de març, començà a organitzar-se la planificació final del cop. Havien de donar-se pressa davant els plans del govern de reestructurar els comandaments militars i les profundes reformes socials que venien. En una reunió mantinguda entre els generals Mola, Orgaz, Villegas, Franco, González Carrasco, Kindelán i representants de la Unión Militar Española (UME), es planejà un nou cop que es planejà per a abril però, com l’anterior, se suspengué; aquesta vegada, pels coneixements que tenia la República.
Davant els errors del general Rodríguez Barrios, Mola passà a ser el nou organitzador de la conspiració. La seva nova ubicació a Navarra (traslladat pel govern davant la constància de les seves inclinacions colpistes) li va facilitar els contactes amb la Comunión Tradicionalista (carlins), als quals aconseguí d’involucrar. La seva eficiència i força de convicció van fer que sumés, a més, personatges que després tindrien un paper destacat en l’aixecament i en la guerra, com ara Queipo de Llano.
Cap a finals de maig, Mola ja tenia un pla avançat d’insurrecció que, curiosament a com sortiren les coses finalment, deixava en últim terme al Marroc, prioritzant l’aixecament de les guarnicions de Saragossa, Burgos i Valladolid; a aquestes les hauria de seguir València i Catalunya, deixant Sevilla (l’única gran ciutat que a partir del 18 de juliol cauria en mans faccioses) i Madrid per a la conquesta. Sent conscient de la reacció social que podia provocar, Mola va deixar molt clar com s’havia d’actuar. El 15 de maig enviava la següent ordre:
“la acción debe ser en extremo violenta para reducir lo antes posible al enemigo, que es fuerte y bien organizado. Desde luego, serán encarcelados todos los directivos de los partidos políticos, sociedades o sindicatos no afectos al movimiento, aplicándoles castigos ejemplares a dichos individuos para estrangular los movimientos de rebeldías o huelgas”
El pla va mantenir-se més o menys intacte fins al juny, quan es va decidir comptar al final amb l’exèrcit del Marroc, el més nombrós i tecnificat, davant la possibilitat que el govern es fes fort a Madrid, ja que se sabia que la capital era quasi segur que no cauria. Va ser també aquest fet el que va situar a Franco en el centre del taulell, ja que hauria de ser ell qui dirigís les tropes del Marroc fins a la capital per la via més ràpida: Despeñaperros.
La inestabilitat política era notòria, però no pas major que en altres èpoques de la República; tot i així el febrer de 1936 havien mort ja 67 persones a Madrid. Això s’explica en molt bona part per l’estratègia de tensionar els carrers duta a terme pels falangistes (la famosa “dialéctica de los puños y de las pistolas” de José Antonio Primo de Rivera) i les 270.000 llicències privades que el govern del Bienni Negre havia donat. I el 13 de juliol, tingué lloc l’assassinat del polític ultramonàrquic Calvo Sotelo per part de les Guàrdies d’Assalt republicanes en represàlia per la mort del tinent Castillo. Això, contràriament al que es diu sovint, no va ser el detonant del cop, però sí que va fer “accelerar la determinació” de personalitats com Franco i va integrar al “Movimiento” els requetès navarresos.
Malgrat que el 18 de juliol és la data que ha passat a la història, el dia escollit per Mola era el 19 de juliol: era diumenge i significava que els obrers i polítics descansarien. A més, al ser estiu, es comptava que molts oficials fidels a la República estarien de vacances i els conjurats estaven en posicions clau.
Tot i així, un registre que havia de dur-se a terme per la Guàrdia d’Assalt el 17 de juliol a un quarter de Melilla va ser impedit per un grup de legionaris. Tot i que no es va arribar a la confrontació, les autoritats civils sabrien en qüestió d’hores que alguna cosa es coïa a les guarnicions africanes. En conseqüència, els sublevats decidiren moure fitxa, i, entre el 17 i el 18 de juliol, després de suprimir alguns petits focus de resistència, Marroc ja estava en mans dels facciosos; i amb ell, 40.000 soldats (un terç de l’exèrcit espanyol). La dreta va saber fer front a la seva forta heterogeneïtat davant l’enemic comú: la República, cosa que els portà a unificar-se sota la Falange Española Tradicionalista de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS) a l’abril de 1937, ja iniciada la guerra civil.
Però el cop d’estat no es desenvolupà tal com Mola imaginà. Les zones urbanes i les grans ciutats (amb l’excepció de Sevilla, que ben aviat coneixeria la sagnant repressió de Queipo de Llano), amb una major presència del moviment obrer i allà on les forces de la Guàrdia Civil es van posar del costat de la República, el cop no triomfà. I no només això, sinó que la revolució per la qual tant havien temut els rebels es produí llavors.
Per contra, les zones rurals, amb un major pes del conservadorisme i on la força dels sindicats era menor, en part per haver patit una repressió molt dura des del 31, van ser un camp de fàcil triomf per als rebels. Aquests darrers van dur a terme una veritable carnisseria contra tots aquells que s’havien significat en la lluita pels seus drets i que sovint amagaven el passar comptes amb vells enemics.
En els tres anys que duraria la guerra civil es calcula que van morir unes 300.000 persones al front i unes 200.000 persones a les rereguardes republicana i franquista; si bé historiadors com Paul Preston han fet una necessària distinció: si bé és innegable la repressió rere les línies republicanes, aquesta es va dur a terme pel descontrol encetat per les forces revolucionàries al començament de la guerra i es va reconduir quan el poder republicà es tornà a assentar; a més, moltes personalitats de la dreta foren salvades per les mateixes institucions republicanes, com l’arquebisbe de Barcelona, Manuel Irurita. Per la seva banda, la repressió del franquisme va formar part del sistema mateix i es calcula que va triplicar les morts republicanes. A tot això caldria sumar-hi els 20.000 republicans ajusticiats pel franquisme un cop acabat el conflicte.
Molts dels participants en el bàndol franquista esperaven veure una reedició de la dictadura de Primo de Rivera; si bé és cert que amb un guerra civil pel mig i amb expectatives d’una major repressió, personatges com Francesc Cambó (1876-1947), que havia finançat copiosament el bàndol franquista es mostraren sorpresos quan no es trobaren amb un nou “cirurgià de ferro” (epítet atorgat a Primo de Rivera), sinó l’establiment d’un nou tipus de règim que no tenia precedent a la història d’Espanya.
Es tractava d’una dictadura que no només renegava del comunisme internacional i dels seus infiltrats que tenia a Espanya, responsables de la creació de l’Antiespanya republicana, sinó que també ho feia del seu passat liberal, argüint que havia traït les essències espanyoles a l’introduir idees foranies a la pàtria i havia trencat l’harmonia social.
El que vindria a continuació és una altra història de la qual ja no tenim temps per parlar-ne, però que va posar el rellotge moltes dècades enrere. Venia la llarga nit del franquisme, que enterrà Espanya en una llarga postguerra de vint anys (els mateixos que es tardaren en recuperar el poder adquisitiu dels temps de la República) i la privà de l’europeïtzació intel·lectual que havia anat aconseguint lentament durant tot el segle XX. La repressió contra la seva pròpia classe obrera tampoc té comparació amb cap altra dictadura europea, arribant al punt que els experts afirmen que ni Hitler exercí tal repressió contra els obrers.
La pervivència del Règim del 39 es degué a la Realpolitik de la Guerra Freda, que veié en Franco (després d’un període de fort aïllament internacional. Vegeu: “La política exterior del primer franquisme durant els anys de la Segona Guerra Mundial”: ) un aliat segur davant el retorn d’una democràcia espanyola que podia sortir massa esquerranosa. Amb la consolidació i institucionalització del franquisme com a sistema polític venia també un període on els mites del “Glorioso Alzamiento” del 36 substituïren les explicacions científiques i les causes socials de l’esclat de la guerra civil. Al mateix temps, però, naixien als cinquanta nous moviments de resistència al franquisme que mica en mica acabarien esquerdant-lo des de dins durant els seixanta i setanta.
