L’origen de la diàspora
Quan l’any 1492 l’últim sobirà musulmà de la península Ibèrica, Boabdil el jove, va rendir la ciutat de Granada als Reis Catòlics i va marxar a l’exili nord-africà, no ho va fer pas amb tots els seus súbdits andalusins (que d’ara endavant serien coneguts com a moriscs). El que en un principi era un acord acceptable per a la població local, al cap de no gaires anys es va anar convertint en un malson: en primer lloc foren obligats a triar entre convertir-se al cristianisme o marxar, com Boabdil, a ciutats magrebines com Fes i Tlmecén; la majoria optà per romandre a les seves terres i renunciar a l’Islam de cara a les noves autoritats. No seria tan fàcil, doncs les autoritats eclesiàstiques eren prou conscients que bona part de les conversions no eren sinceres, i donada la pressió dels colons Cristians Vells (és a dir, no moriscos), els successius reis castellans pressionaren, fos amb la Inquisició o amb les autoritats laiques, cada vegada més la població granadina.
El 1568 els moriscos de l’Alpujarra, una regió muntanyosa a prop de la ciutat de Granada, es van revoltar contra el rei castellà i proclamaren a Abén Humeya, descendent de l’antiga reialesa andalusina, com a dirigent. Tot i que la rebel·lió comptà amb el suport de l’imperi otomà i dels pirates algerins, no pogué estendre’s més enllà de la serralada i el 1571 fou definitivament suprimida per l’exèrcit reial. Una bona part dels represaliats foren reubicats per les autoritats en altres terres del regne de Castella, mentre uns altres escolliren l’exili.
El soldà de Fes i els moriscos
Els exiliats andalusins, en arribar a les costes del Nord d’Àfrica, es trobaren en una situació molt més favorable que aquells que marxaren abans, i sobretot que els que ho farien dècades més tard. L’any 1578 el rei de Portugal, desitjant guanyar-se una reputació de croat i amb la intenció d’imposar al Magreb un sobirà titella, desembarcà a l’Àfrica i s’abraonà contra el soldà Abd-al-Malik, de la casa reial saadita. El xoc armat, que tingué un efecte crucial en la història de les dues bandes de l’estret de Gibraltar, fou conegut com la batalla d’Alcazarquivir. Tres reis caigueren aquell dia al camp de batalla: Abd-al-Malik, el rei de Portugal i el seu titella magrebí. Molts moriscos exiliats, allistats a l’exèrcit del soldà tingueren l’oportunitat de venjar-se dels cristians, doncs la batalla sortí molt més cara al bàndol portuguès.
Ahmad (1549-1603) succeí al seu germà Abd-al-Malik al tron magrebí de Fes; no era pas un relleu fàcil, doncs la intervenció portuguesa s’havia produït en el context d’una guerra civil a la casa reial saadita i hi havia molts cabdills tribals que preferien un altre soldà més del seu gust. Aleshores, el soldà Ahmad, a qui la historiografia coneixerà com «el victoriós» i el «daurat» (per raons que veurem a més endavant), apostà per una aliança amb els moriscos. ¿Per quina raó voldria un soldà, amb tanta oposició interna, unir la seva sort a la d’uns nouvinguts? Bàsicament perquè, a diferència dels caps tribals locals, els moriscos no tenien cap motiu per trair al soldà, doncs aquest era l’únic que els podia proporcionar un futur. No era pas un cas excepcional, a l’època el soldà otomà utilitzava joves balcànics o etíops per a governar l’imperi i, més recentment, el general Franco se serviria d’una guàrdia de magrebins, i no pas de cristians peninsulars, per a cobrir les seves espatlles.
Així, els moriscos es convertiren en la milícia del soldà Ahmad, menys nombrosos que les forces magrebines locals, però particularment hàbils en l’ús de les armes de foc (com ben aviat haurien de descobrir els veïns del regne saadita). Un dels líders més reconeguts d’aquesta tropa era Yuder Paixà, que a diferència de la majoria dels seus soldats havia nascut cristià, sent aleshores titllat de «renegat» per les cròniques cristianes. Nascut al poble de Cuevas de Almanzora, a Almeria, de nen havia estat capturat per pirates i venut a un palau; abans però, fou castrat, doncs en aquell món, res garantia més l’absència d’escàndols i la legitimitat dels fills del senyor de la casa que un criat eunuc. La Casa Reial de Fes comprà l’infant que sabé tirar endavant i guanyar-se la confiança del futur soldà Ahmad, el qual li concedí la llibertat i el comandament d’un exèrcit.
La dècada dels 80 fou molt complicada per aquells sultanats del Nord d’Àfrica que volien conservar la seva independència doncs, tant el rei de Castella com el soldà otomà, maldaven per estendre la seva influencia sobre les ciutats del Magreb, aprofitant els seus grans recursos financers. El soldà Ahmad no tenia gaires opcions per a no caure dins l’òrbita d’un d’aquests sobirans doncs el seu regne havia quedat devastat per la guerra, així que tractà de fomentar aliances amb regnes menors com Anglaterra i fins i tot es plantejà enviar colons magrebins a les Amèriques, la solució als seus problemes però, vindria dels veïns al sud del desert del Sàhara.
L’imperi de l’or
El 1375 l’«Atles Català» es feia ressò d’un regne, al sud del desert del Sàhara, on hi havia or en abundància. Un Dorado africà. No eren pas il·lusions: quan a principis del segle XIV el sobirà de Mali, Musa I, feu el pelegrinatge a La Meca (una obligació per als musulmans), portà tant d’or que devaluà durant anys el seu preu als mercats de l’Orient Pròxim (amb raó han dit d’ell que és l’home més ric de la història). Dos segles després no eren els reis de Mali els que governaven la regió sinó els Songhai, una dinastia sorgida de la unió dels berbers del desert sahrauí, mandingues de la sabana i pescadors del curs mitjà del riu Níger. L’or, però, seguia al seu lloc.
Al capdavant d’una coalició de tribus, el 1468 els Songhai havien desplaçat els altres poders regionals i havien pres el control de Timbuctu i Gao, les ciutats més importants al sud del Sàhara, i les que donaven accés a les mines d’or i sal (també importantíssima, atès que amb ella els aliments podien ser conservats molt de temps). Els Songhai, senyors d’un imperi que s’estenia sobre els territoris dels actuals estats de Mali, Burkina Faso i Níger, eren de confessió musulmana i estaven molt involucrats en el finançament de les prestigioses escoles religioses de Timbuctu (quasi una ciutat santa), però també eren molt tolerants amb els cultes animistes locals, els quals sovint influïen en la seva manera d’entendre l’Islam.
L’extracció de l’or i la sal era un negoci que donava molts diners a l’emperador titular, així com el control de les rutes caravaneres amb els Estats del Nord d’Àfrica, per la qual cosa, en absència d’un sobirà fort, esclatà un conflicte entre els prínceps Songhai (i els seus respectius seguidors). El soldà Ahmad s’aprofità del buit de poder a l’imperi del sud per a prendre-li el 1582 la ciutat de Tuat, clau en les rutes transsaharianes i en l’accés a les mines de sal. El 1588 un príncep, Askia Isaac II, prengué les regnes de l’imperi: més polític que militar, el nou emperador confià que mitjançant la diplomàcia podria recuperar Tuat. Ignorava que el que aviat estaria en joc era la totalitat del seu imperi.
La batalla de Tondibi
El soldà Ahmad volia sorprendre Askia Isaac II abans no tingués temps a redreçar l’imperi i formà un exèrcit de 5,000 homes dels quals, 1,500 eren renegats de diferents territoris cristians (la majoria ibèrics) i uns altres 1,500 moriscos. Sabent que a l’Àfrica Negra hi havia una absència d’armes de foc, importà canons de primera qualitat d’Hamburg i els posà sota la responsabilitat de mercenaris anglesos. Finalment, posà a Yuder Paixà (un lleial al soldà) al capdavant de l’exèrcit el qual, malfiant-se dels oficials magrebins, només tenia a estrangers en el seu consell de guerra… en realitat, però, només confiava en dues persones: Hasan Ferrer, un grec renegat, i Nana la turca, de qui es deia era la seva amant.
Yuder i els seus homes eren conscients que el seu exèrcit expedicionari era massa petit per a imposar-se a les nombroses tropes de Songhai, a les quals haurien d’enfrontar a Timbuctu i Gao després d’haver passat les ardents sorres del desert saharià. Assumint que, agafant una de les rutes comercials, Askia Isaac II sabria de la seva vinguda i els esperaria en alguna posició favorable, Yuder s’arriscà a flanquejar les muntanyes de l’Atles pel pas de Glawi, un dels més inhòspits del desert. Haurien de racionar els subministres i prendre’n més a les tribus que trobessin, tot carregant els pesats canons d’Hamburg. La maniobra tingué prou d’èxit i l’expedició del soldà Ahmad travessa el desert amb poques baixes i aconseguí apropar-se a les grans ciutats del riu Níger, l’objectiu final. Tanmateix, l’emperador havia sentit d’aquest exèrcit i havia reunit una força de 40,000 homes entre cavallers i soldats a peu.
Aquell 13 de març de 1591 es produí la batalla de Tondibi, una de les més determinants en la història de la regió. Amb l’objectiu de no ser envoltat per les forces superiors de l’emperador, Yuder avançà sobre l’enemic, els renegats al flanc dret i els moriscos a l’esquerre. Amb l’objectiu de destorbar la seva formació, els Songhai respongueren deixant anar el bestiar sobre els expedicionaris, sense èxit. Els mosquets moriscos tingueren un efecte devastador sobre l’avantguarda arquera del Songhai, provocant una càrrega frontal de les tropes de l’emperador que feu retrocedir l’exèrcit expedicionari a les posicions inicials. Allà els Songhai s’estavellaren contra la línia defensiva de Yuder Paixà, arribant a prendre la insígnia del flanc dominat pels renegats; tot i això, les canonades i l’ametrallament morisc acabaren provocant tants estralls que Askia Isaac II, n’ordenà la retirada total. Com Hernán Cortés a Mèxic, o Babur a l’Índia, Yuder Paixà exemplificà en aquell segle de transició militar, els avantatges de les armes de foc sobre els exèrcits tradicionals.
L’ocupació de Timbuctu
A correcuita arribà l’emperador derrotat a la ciutat de Gao on ordenà l’evacuació de la població; uns dies més tard apareixerien els homes de Yuder Paixà que ocuparen la ciutat, però no hi trobaren res de valor. Una decepció que degué ser majúscula per unes persones que havien creuat el desert del Sàhara i havien lluitat aferrissadament a Tondibi. El següent pas era Timbuctu, seu de 180 escoles religioses, on les perspectives de saqueig tampoc eren gaire prometedores. Askia Isaac II oferí a Yuder Paixà un acord que havia de satisfer ambdues parts: a canvi de la retirada de l’expedició saadita, l’imperi Songhai oferiria al soldà 100,000 monedes d’or i 1,000 esclaus. Reticent a una nova batalla per Timbuctu, Yuder aturà el seu avanç i escriví al soldà Ahmad per a saber el seu parer.
Els dubtes de Yuder Paixà (fossin per respecte als savis de Timbuctu, la desídia o a un suborn) enutjaren el soldà Ahmad que decretà la seva destitució i nomenà a Mahmud Zarqun, un renegat de la vila granadina de Guadix, perquè prengués el seu lloc. Sabent que res de bo l’esperava al costat de Zarqun, que havia sigut el seu rival durant anys, Yuder es retirà al nou barri morisc de Gao. Així, el nou general féu seu el control de l’exercit arma (nom amb el qual serien coneguts els moriscos a la zona, en honor als seus famosos canons i mosquets) i conquerí Timbuctu. Una de les seves primeres mesures fou la deportació dels notables locals cap al Nord d’Àfrica, entre aquests l’ancià Ahmad Baba, autor de 40 llibres i que fou molt reconegut pel seu valent enfrontament amb el soldà.
Veient que la seva proposta de diàleg no havia funcionat, Askia Isaac II reuní un nou exèrcit el 1592 i s’abraonà una vegada més sobre els arma, els quals a la batalla de Zenzen rebutjaren l’atac gràcies a la seva artilleria i provocaren la fugida de l’emperador a l’interior dels seus dominis. Desacreditat, l’emperador hagué d’entregar les insígnies del poder al seu germà i marxar cap a l’exili, sent assassinat pel camí pels seus enemics polítics. De mica en mica, l’imperi Songhai s’ensorrava.
Askia Mohammad Gao, el nou emperador, promogué revoltes contra l’ocupació, sent la més sonada la de Timbuctu; però fou traït pel príncep Askia Alfa, que el 1594 l’assassinà a canvi d’una generosa recompensa de Zarqun, i les ciutats rebels foren brutalment saquejades en uns episodis que recordaren als protagonitzats per les tropes de Francisco Pizarro al Perú. Mitjançant el terror, Zarqun volia que la població local acceptés l’escollit del soldà com a emperador, Askia Suleiman, però amb prou feines era capaç de governar més enllà de les ciutats del Níger. Askia Nuh, germà de l’emperador traït, comprengué els avantatges militars dels ocupants i trobà una solució adient: abandonà les planúries on l’artilleria morisca podia actuar amb facilitat i es traslladà a la sabana arborada, on la guerra de guerrilles desgastaria l’exèrcit nord-africà. L’estratègia funcionaria doncs, tant Timbuctu com Gao eren lluny de les principals mines d’or i de sal, obligant els arma a combatre on eren més vulnerables.
Disputes entre els ocupants
L’estratègia d’Askia Nuh havia convertit l’ocupació de l’imperi Songhai en un negoci poc profitós així que, des de Fes, el soldà Ahmad ordenà a Mansur Abderrahman Diago, morisc de Còrdova, que assumís el comandament. Assabentat de la notícia, Zarqun prengué l’arriscada decisió de marxar sobre el territori d’Askia Nuh, confiant que una victòria definitiva sobre el Songhai podria capgirar la seva sort; no fou així doncs a la batalla d’Honbori caigué en combat (1595). El cordovès Diago, arribà poc temps després amb un reforç de 3,000 soldats i la difícil missió d’assegurar el govern titella d’Askia Suleiman i venjar la mort de Zarqun. No comptava Diago que, deslliurat del seu major enemic, Yuder Paixà es disposava a deixar Gao i recuperar el control sobre la comunitat arma.
Diago tingué un inici molt prometedor al capdavant del règim de Timbuctu: perseguí a Askia Nuh fins la vora del riu Níger i obtingué una gran victòria. Malauradament, no passà gaire temps que, ben lluny del camp de batalla, fou enverinat per Nana la Turca, una de les persones de confiança de Yuder. El soldà Ahmad no estava disposat que el renegat desobeís el seu mandat i envià durant els anys següents dos nous governadors: el renegat genovès Mahmud Taba i el turc Mustafa. Tots dos van morir a mans de Yuder, el líder no oficial de la colònia.
Veient que mantenir l’enfrontament amb Yuder només perjudicaria la cohesió de la colònia arma i, més important, posaria en risc l’arribada d’or al Nord d’Àfrica, el 1599 el soldà Ahmad féu un pacte amb el renegat: li permetria retornar a Fes amb la seva fortuna personal intacte i per al govern de Timbuctu escolliria un home del seu grat, Ammar al-Fata, també nascut cristià a Cuevas de Almanzora i veterà de la batalla de Tondibi. Yuder acceptà l’oferta i la pau retornà a Timbuctu, si bé no per molt de temps.
Tot i que vençut per les forces saadites, Askia Nuh sabé consolidar-se a Dendi, al sud de l’antic imperi Songhai; conscient de les dificultats de sotmetre’l, Ammar al-Fata es limità reforçar la seva posició a Timbuctu amb un matrimoni d’alta volada: Nana Hamma, de la influent família Kati, emparentada amb la reialesa Songhai, l’ajudaria a apropar-se a la població local. La distancia respecte a Fes i l’elevada edat del soldà permeté a la comunitat magrebina, més nombrosa que la morisca, competir pel control de Timbuctu. El cordovès Suleiman intentà contenir l’avenç de la facció magrebina però fou derrocat i el seu successor (i últim morisc), Mahmud Longo de Sevilla, amb prou feines arribà el 1604 a Timbuctu que, sabent de la mort del soldà Ahmad i l’alçament armat dels colons nord-africans, optà per rendir la ciutat. Durant els 90 anys d’ocupació del Dorado africà, no menys de 128 persones ocuparien la posició de governador. Avui dia, d’aquella aventura morisca, en queden els seus descendents (encara coneguts a Mali com a arma) i els arxius de la gran biblioteca de Timbuctu.
-
(1990). Graduat en Historia per la Universitat de Barcelona (2013) i màster en Història del món per la Universitat Pompeu Fabra (2015). Investigador especialitzat en la història moderna d’Orient Mitjà i Àsia Central, em vaig formar a la Universitat de Teheran i recentment he completat un màster en diplomàcia pel CEI i una tesi doctoral d’història per la UPF (2021).