Foto portada: El castell de Batavia, vist des de Kali Besar cap a l’oest al voltant de 1656 per A. Beeckman. Font: Rijksmuseum Amsterdam, SK-A-19.
La Companyia de les Índies Orientals Neerlandeses o VOC
Entre el 9 i l’11 d’octubre del 1740 es produí a Batàvia, la capital i centre logístic de l’imperi colonial neerlandès a Àsia, una de les majors massacres de la història de la Companyia de les Índies Orientals Neerlandeses (d’aquí endavant la companyia o VOC). En una franja de dos dies, entre cinc i deu mil xinesos varen ser assassinades a la ciutat en un acte de represàlia. La causa, rumors d’un suposat pogrom de la classe obrera xinesa fruit de l’alt grau de desocupació. S’estima que a les vespres de la massacre, gairebé la meitat dels trenta mil habitants de Batàvia era d’origen xinès. Una composició demogràfica que compartia amb altres ciutats colonials Europees a Àsia, com per exemple Manila i Macau. Aquí, al transcurs dels segles disset i divuit, el nombre d’habitants xinesos hi fluctua notablement, però mai cau per sota dels dos o tres mil. Aquest article pretén donar una visió resumida de Batàvia com entrêpot de l’imperi neerlandès de les Índies Orientals i del paper socioeconòmic que els comerciants privats xinesos van exercir sobre ella. Per a aquest fi, es descriurà què va impulsar a la VOC, també coneguda com la primera companyia capitalista, a dirigir-se al Sud-est Asiàtic i com es va fer efectiva la posterior cooperació entre la companyia colonial i els mercaders privats xinesos a Batàvia.
Per poder parlar de les relacions socioeconòmiques entre la companyia i la comunitat xinesa a Batàvia, considero necessari introduir breument la VOC. Fou una companyia mercantil privada, creada l’any 1602 amb el doble objectiu de frustrar l’avenç ibèric a Àsia – ens trobem en plena Guerra dels Vuitanta Anys – i optimitzar el benefici econòmic propi. Els Estats Generals de les Províncies Unides, aleshores el màxim òrgan governamental a les Províncies Unides (aproximadament els actuals Països Baixos), lliurà a la companyia el monopoli comercial per a les índies orientals: una regió composta pels territoris a l’est del cap de Bona Esperança i a l’oest de l’actual Papua Nova Guinea. El termini del monopoli s’establí en vint-i-un anys, amb possibilitat de renovació un cop passat aquest període. Tot i estar subjecte a modificacions periòdiques, el monopoli perdura fins a la bancarrota de la companyia i la subseqüent nacionalització de l’imperi colonial neerlandès l’any 1799.
La VOC, però, no va involucrar-se als mercats asiàtics a cegues. Tot i l’habitual protecció de la informació referent a la Carrera de les Índies per part dels castellans i portuguesos, durant la segona meitat del segle setze, nombrosos estrangers viatjaren al servei de les monarquies ibèriques a Àsia. Un cop retornats a Europa, alguns publicaren els seus coneixements pràctics sobre la Carrera de les Índies, l’exemple més famós essent sense dubte l’Itinerari de Jan Huygen van Linschoten. La principal destinació de la VOC foren les illes de les espècies. Constituïda pels arxipèlags de les Moluques i Banda, la zona geogràfica entre Cèlebes (Sulawesi) i Nova Guinea albergava les tres tipologies d’espècies més lucratives al mercat Europeu: el macís, la nou moscada i la clavella. Irrompre en aquest mercat, però, no fou fàcil.
Durant segles, mariners i comerciants xinesos procedents principalment de les províncies de Guangdong i Fujian, al sud-est de la Xina, havien escampat els seus llaços comercials per l’Àsia de l’est i sud-est. A aquest context econòmic-polític, també li hem de sumar la presència portuguesa des del principi del segle setze. Els xinesos dominaven el sector del transport marítim a escala regional entre la Xina i l’Àsia del sud-est i la van dividir en dues grans rutes de comerç: l’oriental i occidental. Mentre que la primera transcorria per Luzon (Filipines), les illes Sulu i les Moluques, l’altre seguia les costes de l’actual Vietnam, el Golf de Tailàndia, la península Malaia i fins a l’oest d’Indonèsia.
Més enllà del comerç d’espècies, la zona geogràfica també jugà un altre paper crucial. Fruit dels sistemes de corrents eòlics i oceànics, el sud-est d’Àsia, i en concret els estrets de Malacca i Sonda, fou l’eix comercial que controlava el pas de mercaderies entre l’oceà Índic i el Mar de la Xina Meridional. Des de 1511, Portugal controlava la ciutat portuària de Malacca i a través d’ella l’estret homònim. En un intent de circumnavegar el control portuguès, un grup d’agents mercantils, incloent-hi la VOC, varen emprar l’estret de Sonda com a ruta alternativa i usaren la ciutat portuària de Bantam, capital del sultanat homònim, com a centre logístic en el comerç entre l’oceà Índic i el Mar de la Xina Meridional. Tensions i hostilitats creixents amb el Sultà de Bantam al llarg de la segona dècada del segle disset, però, van empènyer la companyia a mirar cap a l’est, en direcció de Jayakarta. Aleshores subordinada a Bantam, l’empori és conquistat per la VOC l’any 1619 i el llavors governador general de la VOC Jan Pietersz Coen hi funda Batàvia.
Els primers anys de Batàvia
La presència xinesa a Batàvia es remunta als anys de la fundació de la colònia. De bon començament la companyia fou incapaç de forçar l’entrada als mercats asiàtics i Jan Pietersz Coen reconegué la importància de la cooperació socioeconòmica amb els comerciants xinesos per a accedir al comerç local i regional i, per tant, per a la prosperitat econòmica. Aprofitant les relacions forjades al Sultanat de Bantam les dècades prèvies, el governador general anomena Souw Benk Kong, un comerciant xinès benestant del sultanat, capità xinès de Batàvia, un títol que, entre d’altres competències, donava a la comunitat xinesa la llibertat de regular els seus assumptes interns.
Aquí escau fer un parèntesi per clarificar l’estructuració del comerç xinès. A grans trets podem distingir-hi dos actors: les diàspores xineses i els comerciants transitoris. Mentre que els comerciants transitoris recorrien les rutes de transport que unien les múltiples diàsporas dispersades pel sud-est asiàtic entre elles i amb la Xina continental, les diàspores de costum actuaven com a intermediaris entre els dits comerciants transitoris i els productors locals de les societats d’acollida on s’establien, configurant així les xarxes de transport comercials. Per via de Souw Benk Kong, Coen va voler fomentar l’assentament de diàspores xineses i d’aquesta manera reorientar les xarxes xineses de Bantam a Batàvia.
El comerç xinès amb Batàvia era bilateral. Les naus xineses – també anomenades joncs o “juncos” en castellà – transportaven porcellana crua, tèxtils, sucre, manufactures de ferro i fruites mentre que exportaven pebre, sàndal, diversos productes animals, encens i grans quantitats de plata provinents del comerç intraasiàtic. A diferència del mencionat comerç intraasiàtic, on abundaven els productes destinats als mercats europeus, els productes exportats de la Xina estaven destinats principalment a ser consumides al mercat javanès. Tanmateix, la relació entre la VOC i la comunitat xinesa fou ambigua.
La política capitalista conduïa la companyia a buscar maximitzar els beneficis obtinguts a Europa al mateix temps que minimitzar els preus de compra en els mercats locals. Sovint però, la VOC es veia sobrepassat pels comerciants xinesos qui, a més de poder oferir preus majors, invertien grans quantitats de crèdit monetari a llarg termini en la producció local a canvi d’accés privilegiat al mercat. El control xinès sobre les xarxes de transport regional i l’accés als mercats locals significà que els europeus en gran mesura depenguessin de la cooperació xinesa.
Durant les primeres dècades de la interacció comercial batava-xinesa, el nombre de naus comercials xineses que arribaven anualment a Batàvia oscil·lava notablement. El nombre de joncs que hi amarren anualment incrementa gradualment de cinc a vuit entre les dècades del 1620 i 1640, per a disminuir de la nit al dia amb motiu de la inestabilitat política a la Xina, fruit de la transició dinàstica Ming-Qing. Batàvia no únicament depenia dels comerciants xinesos per a accedir als mercats intraasiàtics i de la Xina continental. Per una banda, Els joncs que feien escala en el port de Batàvia eren una important font de mà d’obra barata.
Els immigrants laborals xinesos que hi desembarcaven estava directament relacionat amb el nombre de joncs, però es calcula que en els anys immediatament anteriors a l’agitació dinàstica, el nombre rondava el miler. La majoria hi treballava per un període de dos a tres anys abans de retornar a la Xina. Altrament, la VOC recaptava impostos dels vaixells que arribaven a Batàvia. Un capità de llicència, acompanyat de dos recaptadors de rendes generals, pujaven a bord de cada vaixell xinès per a inspeccionar la seva carga, determinar-ne el valor i calcular els impostos d’importació corresponents. Aquest mètode, davant les queixes persistents dels comerciants xinesos, va veure’s substituït l’any 1644 per un impost únic de 550 reals, gravats a tots els joncs de manera idèntica i independent de la seva càrrega. Una dècada més tard, l’any 1654, aquest va ser elevat a 1.500 i 1.000 reals per als joncs grans i petits respectivament.
La colònia consolidada
Entre 1640 i 1680 la Xina es va veure embolicada en una profunda crisi interna desencadenada per una guerra civil que va concloure amb la transició dinàstica Ming-Qing. Com s’ha vist en el paràgraf anterior, la inestabilitat interna també va tenir els seus efectes en el comerç amb Batàvia. Coincidint amb la desestabilització política-econòmica domèstica, el clan Zheng de Fujian es va convertir en la principal família mercant al mar de la Xina Meridional i al Sud-est d’Àsia, fins al punt que equipaven o directament posseïen la gran majoria dels joncs xinesos que van arribar a Batàvia entre 1640 i 1660.
Tanmateix, en el seu conflicte amb el pretendent Qing de Manxúria, els Zheng, partidaris de l’antiga dinastia Ming, foren expulsats de Fujian, refugiant-se a Taiwan – millor coneguda com a Formosa entre els europeus – l’any 1661. Tenint en compte la influència comercial dels Zheng i la desestabilització a la Xina, no és cap sorpresa que la comunitat xinesa a Batàvia redissenyés els seus llaços comercials per a adaptar-los a l’escenari geopolític actual. Allà on la Xina havia estat el principal centre comercial de les diàspores xineses d’ultramar fins a la dècada de 1640, Taiwan ocupa un paper progressivament més important al llarg del tercer quart del segle disset.
A Taiwan, la VOC posseïa una pròspera colònia d’extracció de sucre des del 1624, laborada tant per xinesos com per indígenes de la mateixa illa. La creixent presència de xinesos a l’illa i la prolongada crisi domèstica a la Xina va portar la VOC a témer que aquests soscavessin el seu monopoli. Malgrat els esforços de la companyia de regular el comerç amb Taiwan i els repetits estira-i-arronses del governador de la VOC a la mateixa illa de prohibir-ho totalment l’any 1654, la VOC fou incapaç de frenar el comerç, que continuà de forma semiil·legal fins al 1659. La companyia seria expulsada de l’illa pel patriarca del clan Zheng, Zheng Chenggong – millor conegut com a Koxinga – tres anys després.
En trencar-se la cordial relació amb el clan Zheng i centrar-se aquest en el seu conflicte amb els Qing, la VOC va començar a considerar rutes alternatives per a accedir als mercats xinesos. Amb l’exili dels Zheng a Taiwan, la prohibició marítima imposada pels Qing el 1647 es va fer encara més estricta, afectant greument el comerç amb el sud-est asiàtic. La VOC, però, també hi va veure una oportunitat. La companyia al·legava que podia omplir el buit deixat pels joncs mitjançant la navegació directa entre les Províncies Unides i la Xina a la vegada que preveia possible modelar el comerç de la Xina amb la VOC, centrat fins ara principalment en el mercat javanès, a les necessitats dels mercats europeus.
Els intents de connectar la Xina continental i les Províncies Unides es van desenvolupar amb èxit variable fins a la dècada de 1690. Amb la resolució de la transició dinàstica en favor dels Qing i el subseqüent aixecament de la prohibició marítima l’any 1684, el comerç de joncs amb Batàvia va experimentar una notable recuperació i des de Batàvia es va dissuadir a la companyia de dissoldre el comerç directe amb la Xina. Segons van Oudhoorn, aleshores governador general a Batàvia, emprar els joncs xinesos era més econòmic per a la VOC.
Juntament amb el raonament econòmic ofert pel governador general, Batàvia necessitava urgentment mà d’obra barata. Després de gairebé vuit dècades, la colònia va iniciar un canvi de rumb pel que fa a la seva administració colonial. Mentre que la funció principal havia estat la de colònia magatzem, un punt de transbord on els vaixells que navegaven a les Províncies Unides podien recollir fàcilment les mercaderies provinents del comerç intraasiàtic. A mitjans de la dècada de 1680, la colònia havia pres el control de gran part de l’interior i de les zones costaneres pròximes, així com de Bantam, i planejava construir-hi plantacions, especialment de sucre, a gran escala, per a les quals necessita mà d’obra barata.
La prosperitat econòmica que Batàvia va obtenir dels comerciants xinesos a la volta del segle divuit era evident. La quantitat de joncs xinesos que arribaven a Batàvia era major que mai, mentre que els impostos d’importació recaptats omplien les arques de la colònia. No obstant això, el florent comerç de joncs també tenia el seu costat negatiu. Cada any afluïen a Batàvia centenars d’immigrants a la recerca de treball, fins al punt que la colònia ja no podia controlar-lo. Els capitans xinesos eludien els edictes per a controlar l’afluència desembarcant als immigrants als afores de Batàvia, qui després continuaven a peu fins a la ciutat. La lluita contra la immigració i el consegüent malestar laboral entre xinesos i europeus a Batàvia van continuar fins al 1740 i fou un dels principals motius de fricció entre els xinesos i l’administració colonial que va acabar en la massacre del 9 d’octubre de 1740.
Per saber-ne més:
BLUSSÉ, Leonard. “The Kaiba Lidai Shiji, an autonomous history of the Chinese community of Batavia/Jakarta in the VOC period” a Wacana. Jurnal Ilmu Pengethuan Budaya, 2017, 18(2), pàg. 385-401.
GULEIJ, Ron & Gerrit Knaap. The Dutch East India Company Book. Zwolle: WBooks, 2017.
OLLÉ, Manel. Islas de plata, imperios de Seda. Juncos y galeones en los Mares de Sur. Barcelona: Acantilado, 2022.
TAGLIACOZZO, Eric and Wen-Chin Chang, eds. Chinese Circulations: Capital, Commodities, and Networks in Southeast Asia. Cambridge: Cambridge University Press, 2011.
SUTHERLAND, Heather. Seaways and Gatekeepers: Trade and State in the Eastern Archipelagos of Southeast Asia, c. 1600-c.1906. Singapore: NUS Press, 2021.
