La construcció de la nova dona soviètica

“Què és la dona nova? Realment existeix? No és el producte de la imaginació creadora d’escriptors moderns que busquen novetats sensacionals? Mira al teu voltant, observa, reflexiona, i et convenceràs: la nova dona està aquí, existeix”

Alexandra Kollontai, 1918

Les dones ocupen els carrers

El 8 de març de 1917 del calendari julià, coincidint amb el Dia Internacional de la Dona Treballadora, milers de dones de Petrograd van sortir als carrers declarant-se en vaga general en demanda de pa i pau com a reacció a les precàries condicions de vida derivades de la gran guerra. Aquesta va ser l’espurna que va encendre la flama de la coneguda com a revolució de febrer, ja que soldats i moltes altres treballadores i treballadors no van trigar a unir-se a la protesta, en contra d’un règim tsarista autocràtic que havia sumit la població russa en la fam, la misèria i la mort. Van ser les dones les qui van donar el primer pas ocupant els carrers perquè eren elles les qui cada dia havien de patir les dificultats de mantenir les famílies en peu, fent cues interminables sota el gèlid hivern rus per aconseguir queviures bàsics, amb preus cada cop menys inaccessibles a causa de la marcada inflació, mentre els homes eren al front.

En aquells dies de febrer poques persones s’haurien imaginat que aquesta manifestació pogués desencadenar els fets que la seguiren, sobretot perquè la majoria de líders bolxevics no creien en l’autonomia, el poder i la capacitat d’autoorganització de les dones per liderar un procés revolucionari, i fins i tot alguns reaccionaren amb ràbia davant d’aquells fets, ja que havien tirat endavant sense l’aprovació i la direcció dels seus camarades. No obstant això, la capacitat d’autoorganització de les dones a Rússia va fer-se patent una altra volta pocs dies després, el 19 de març, quan desenes de milers de dones tornaren a ocupar els carrers del centre de Petrograd en una manifestació en demanda del sufragi femení en la que constituiria la manifestació de dones més gran de la història de Rússia fins al moment, però recurrentment invisibilitzada per la historiografia.

La qüestió de la dona

La revolució d’octubre de 1917 a Rússia i la subsegüent configuració de les noves estructures d’estat van comportar l’articulació d’una nova societat basada en preceptes marxistes que perseguien l’eliminació de les classes socials i tota mena de desigualtats entre les persones, incloent la desigualtat de gènere, però l’estratègia a seguir per a la consecució d’aquest darrer punt va ser objecte de debat. Les idees bàsiques sobre la qüestió de la dona desenvolupades per Lenin i altres bolxevics tenien les seves arrels en els treballs de teòrics marxistes com Friedrich Engels en L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat (1884) o Auguste Bebel en La dona sota el socialisme (1904), i partien de la idea que l’establiment del socialisme resultaria automàticament en l’emancipació de la dona i la igualtat entre els gèneres, ja que era la propietat privada l’origen de l’opressió de la dona i l’abolició d’aquesta tindria com a objectiu últim la incorporació de la dona al mercat del treball, després de l’abolició del matrimoni i la institució familiar de tall burgès.

Per aquesta mateixa raó, la majoria dels líders bolxevics no van parar massa atenció a la situació de la dona, i fins i tot Lenin arribaria a criticar el feminisme per considerar-lo innecessari i l’acusaria d’interferir en la lluita real contra el sistema capitalista, però d’altra banda sí que reconegué la necessitat de polititzar les dones per tal de convertir la política en un afer de masses real. L’adveniment de la revolució i l’establiment del socialisme havien d’alliberar les dones de les càrregues domèstiques per poder participar en el mercat de treball en igualtat de condicions amb els homes, garantir igualtat en els drets socials, acabar amb la institució familiar a favor de la unió lliure i socialitzar la maternitat. En consonància amb aquests principis, durant els primers mesos posteriors a la revolució nous drets van ser atorgats a les dones, com el dret a vot, el divorci, l’avortament, o l’abolició del matrimoni per l’Església.

En contrast amb el punt de vista majoritari, Alexandra Kollontai, juntament amb altres intel·lectuals i revolucionàries bolxevics com Inessa Armand o Nadezhda Krupskaya, eren plenament conscients de la necessitat de dur a terme transformacions que anessin més enllà ja que temien que la Revolució acabés sense abordar de manera satisfactòria la qüestió de la dona. Aquestes revolucionàries creien que l’establiment del socialisme no era suficient per a la consecució de la igualtat real entre els sexes ja que la subordinació femenina anava més enllà del sistema econòmic, raó per la qual era imprescindible la introducció de polítiques més concretes en relació a la criança, el treball domèstic, les relacions maritals, la maternitat o la sexualitat.

Entre altres qüestions, Kollontai va posar gran èmfasi en la creació de guarderies públiques i altres organismes que permetessin a les dones alliberar-se de les càrregues domèstiques i dedicar-se a formar-se, a socialitzar i a tenir temps per a elles mateixes. Les idees de Kollontai eren especialment innovadores perquè va parar especial atenció al tema de la sexualitat i a la urgència de transformar la manera en què les persones concebien les relacions sexuals, tot plegat dins d’aquest procés de reeducació de la societat per tal d’acabar amb l’individualisme i la manera en què les dones i els homes es relacionaven entre sí. Amb l’objectiu de posar en pràctica aquestes mesures, el 1919 Armand i Kollontai van establir el Zhenotdel^[1]Departament de la dona del Partit Comunista establert per Inessa Armand i Alexandra Kollontai el 1919 amb l’objectiu d’implantar les mesures de millora de les condicions de vida de les … Continue reading, concebut com a eina temporal clau en la lluita per a l’eliminació de les desigualtats que les dones encara havien de fer front al nou Estat soviètic.

Malgrat els esforços d’aquestes i altres dones revolucionàries, el seu radical punt de vista era només una clara minoria entre els líders bolxevics. Mai va haver-hi un ampli consens entre els ideòlegs del nou Estat soviètic sobre quin havia de ser el camí a seguir en relació a la qüestió de la dona i, tot i que eren conscients de la necessitat de polititzar les dones a partir de canvis amb impacte sobre la consciència col·lectiva, les polítiques a seguir no eren molt fermes ni estables i sovint anaven subordinades a objectius politicoeconòmics més amplis o simplement pretenien evitar que altres organitzacions atraguessin les dones a les seves files. En general, els homes creien que les dones eren enrederides i analfabetes i les organitzacions de dones com el Zhenotdel eren vistes amb recel i sovint acusades de desviar-se de l’objectiu principal de consolidació del socialisme.

Entre la teoria i la realitat quotidiana

Les que hem apuntat són algunes de les idees que desenvoluparen les i els intel·lectuals bolxevics sobre la qüestió de la dona, però quin impacte real sobre la vida quotidiana tingueren les polítiques que s’aplicaren?

En primer lloc, cal destacar que el procés d’incorporació de la dona al mercat del treball remunerat va ser molt més lent del que s’hauria pogut esperar. Tot i que durant els segles anteriors a la revolució d’octubre la majoria de la població russa es concentrava al camp, amb una divisió sexual del treball molt marcada i emmarcada en una societat acusadament jeràrquica i patriarcal, a partir de finals del segle XIX aquesta situació es va veure alterada amb l’inici de la incorporació de la dona al treball productiu. Els dos conflictes bèl·lics més importants del període, la guerra sinojaponesa (1894-1985) i la primera guerra mundial (1914-1918), van deixar molts llocs de feina vacants perquè els homes havien de complir amb el servei militar al camp de batalla. Les dones ocuparen els seus llocs de manera temporal i sovint per només dues terceres parts del salari mig. Les dones també jugaren un paper actiu a la guerra civil russa (1917-1923), combatent en unitats femenines o treballant en camps com la metal·lúrgia o la mineria, però foren acomiadades quan el conflicte s’havia acabat per deixar pas de nou als homes. Encara que dins del nou Estat soviètic va establir-se la igualtat de salaris i fins i tot es varen promoure facilitats per a les dones, com assegurances en cas d’embaràs, el 1923 hi havia 300.000 dones menys ocupades a la indústria que el 1914 i continuaven cobrant menys pel mateix treball que els homes, a més de tenir una taxa més alta d’atur.

La lenta inclusió de les dones al treball remunerat podria lligar-se a la dificultat que van tenir per ser considerades membres de ple dret de la classe treballadora, a causa de la idea de dona com a element burgès i inculte, lligat massa estretament a l’esfera privada. Tot i que l’Estat havia promès la creació de tot tipus de serveis socials que permetessin l’alliberament de la dona de les càrregues burgeses i el desenvolupament de la seva consciència de classe, al cap de poc va fer-se patent la incapacitat de l’Estat soviètic de materialitzar el projecte, fet pel qual a finals dels anys vint la propaganda va començar a encoratjar les dones a autoorganitzar-se per crear espais comunals de cures.

No només es van regular aspectes com el treball remunerat, sinó que l’Estat soviètic va exercir control sobre el treball reproductiu i la vida privada, regulant de manera estricta els rols de gènere i sobretot la identitat femenina. Durant els primers anys, un dels eixos fonamentals va ser la lluita contra el matrimoni burgès mitjançant el foment de les unions lliures, fins al punt que l’amor va ser declarat un assumpte burgès i sovint vergonyós. El Codi de Família de 1918 va establir els mecanismes per facilitar el divorci o per abolir la distinció entre descendència legítima i il·legítima, però en molts dels casos aquests mecanismes acabaven deixant la dona i els infants desprotegits. Fins i tot es van establir pautes de vestimenta i de bellesa. La roba havia de ser austera i sòbria i la bellesa proletària aquella que naixia del treball, de la consciència de classe i que no s’interposava en la participació en el procés productiu.

La qüestió de la dona subordinada al procés d’industrialització

A la segona meitat dels anys vint Stalin pren el poder i inicia els seus plans de ràpida industrialització materialitzats en el llançament del primer pla quinquennal^[2]Planificació de l’economia soviètica en períodes de cinc anys per fomentar el ràpid desenvolupament econòmic i industrial del país. (1929-1934). A partir d’aquell moment, la qüestió de la dona passarà a ser un important assumpte d’estat, ja que el principal objectiu serà la seva completa proletarització per a un òptim servei a la classe i al país.

La participació de les dones en el treball productiu va dibuixar-se com el seu paper fonamental de classe. Entre 1927 i 1935 gairebé quatre milions de dones començaren a treballar a les fàbriques a canvi d’un sou, encara que la seva desigual situació romangué gairebé la mateixa, ja que com a norma no se les deixava dur a terme feines més qualificades a causa de la falta de confiança en les seves capacitats. A més, la majoria d’homes les consideraven analfabetes i retrògrades, idea que pot ser il·lustrada a través de l’establiment de l’anomenat funktsional’naya sistema el 1931, pel qual brigades de dones eren enviades a les diferents fàbriques per determinar quines tasques o feines podien ser qualificades de femenines i, per tant, eren susceptibles de ser realitzades per dones. Molts gerents de les fàbriques ignoraven aquestes ordres al·legant coses com “En què pot ser útil una baba^[3]Paraula russa feta servir en contextos informals per referir-se a una dona.? Hauria d’estar a casa cuinant sopa de col i no treballant a una fàbrica”.  Les treballadores també havien de fer front de manera recurrent a la discriminació de gènere i l’assetjament sexual, a més de ser assenyalades com a culpables d’aquestes agressions.

Sota el mandat d’Stalin el matrimoni va recuperar el seu aspecte tradicional com a base articuladora de la família, mentre que la sexualitat lliure va ser reprimida i la procreació considerada la seva finalitat única. El Codi de Família va modificar-se el 1926 per millorar les condicions de les dones i es va reconèixer el treball domèstic no remunerat, però a la vegada  també recuperava la dependència econòmica de les dones envers els homes. A més, com que era necessària la col·laboració activa de les dones en el procés d’industrialització i l’Estat no podia proveir els serveis comunitaris de cures, les dones havien de compaginar el rol com a mares i cuidadores de la llar amb el de camarades i treballadores a les fàbriques. Tanmateix, la seva identitat com a proletària era la principal i la que s’havia de visibilitzar, mentre que les tasques reproductives i de cures s’havien de quedar a l’esfera privada. La dona-camarada era una proletària treballadora, forta i robusta, que vestia la mateixa roba que l’home i era imaginada amb atributs masculins a causa de la dura feina a la indústria.

La propaganda va tenir un paper fonamental en aquest procés, a través de revistes com Zhenskii Zhurnal ^[4]Revista per a dones editada de 1926 a 1930 per l’editorial Ogonek que es convertí en instrument de propaganda per inculcar els ideals soviètics a les dones. a partir de les quals es donaven a conèixer les normes de conducta i d’estil que s’esperaven de la vertadera dona soviètica, basades en el rebuig del modus vivendi i costums burgesos i en la preponderància de la vida social per sobre de la privada. Les dones ara eren encoratjades a involucrar-se en feines relacionades amb la indústria pesant, a anar a l’escola i la universitat, així com també a participar en àrees com l’aviació o la defensa, i a gaudir de llocs de responsabilitat i lideratge, dins del procés desenvolupat sota el mandat d’Stalin de donar forma a la nova dona soviètica. Es van llançar moltes campanyes i es van organitzar esdeveniments pertot el territori soviètic, a mesura que anava creixent la presència de la dona als mitjans de comunicació. Va aparèixer un nou gènere propagandístic, les biografies curtes, la majoria de les quals seguien un mateix patró i normalment descrivien dones d’entorns rurals i pobres les quals, gràcies a l’Estat soviètic, havien estat capaces d’evolucionar i integrar-se totalment al nou món industrial i urbà.

A mode de reflexió

Tal com assenyalava la historiadora Joan W. Scott (1986), el gènere com a categoria analítica ajuda a entendre des d’una perspectiva històrica com s’han organitzat i s’organitzen les relacions de poder i desigualtat en les diferents societats, i com el control sobre els cossos de les dones també és una qüestió política, encara que des de la historiografia poques vegades s’hagi identificat com a tal. Aquest breu repàs de les polítiques i els ideals desenvolupats durant les dues primeres dècades posteriors a la revolució d’octubre ens mostren com els articuladors de l’Estat soviètic, tot i perseguir teòricament la igualtat entre homes i dones, van acabar subordinant les mesures reguladores que afectaven les dones a altres objectius polítics.

Les dones van poder començar a gaudir de molts drets sense precedents en la història de la humanitat, però aquests van ser retallats per centrar esforços en el desenvolupament econòmic del país. L’Estat soviètic va posar els cossos de les dones sota el seu estricte control, regulant-ne la capacitat productiva i reproductiva, i fent recaure sobre les dones les tasques de les quals ell mateix no havia pogut fer-se càrrec. Un dels exemples més il·lustratius és l’assumpte de l’avortament ja que l’Estat soviètic va ser pioner en descriminalitzar-lo i despenalitzar-lo a partir del decret de 1920 que el legalitzava, però el 1936, a causa de la baixa natalitat i la importància que Stalin va tornar a atorgar a la família com a unitat base de la societat soviètica, l’avortament va ser il·legalitzat de nou.

La revolució socialista no va comportar una emancipació real de la dona perquè el pensament i estructures patriarcals que regulaven les relacions entre els gèneres al territori rus durant el règim tsarista van continuar existint. Tal com advertiren Kollontai i les seves camarades, l’establiment del socialisme no era suficient per acabar amb aquestes relacions de poder. Era necessari, igual que en els temps que corren, entendre que el feminisme no és una conseqüència lògica de qualsevol procés revolucionari, sinó que ha de ser un dels seus motors fonamentals.