Introducció
Catalunya està vivint, en el marc de l’actual procés sobiranista, una situació política excepcional que obre vies interessants per a la reflexió. En profunditat, i més enllà del soroll de la quotidianitat mediatitzada, hi ha espai per considerar aspectes fonamentals que travessen la immediata actualitat que ens envolta i ens interpel·la.
La no-violència és, sense cap mena de dubte, un dels elements claus que mereixen una especial atenció. És gairebé una obligació moral aprofitar l’entrada d’aquest concepte a l’arena política: exprimir-lo i utilitzar-lo és fonamental per tal de desafiar les lògiques de violència que han impregnat tota la nostra societat. Es tractaria, en definitiva, d’aprofitar la conjuntura per refermar una estructura sòlida capaç de renunciar a la violència com a mètode de transformació social.
Per ser capaços d’aprofundir i poder reflexionar amb rigor sobre la no-violència a Catalunya és imprescindible recórrer a la història. Fer un repàs des d’aquesta perspectiva ens permetrà comprendre que la naturalesa de l’acció col·lectiva d’una determinada societat té molt a veure amb la transmissió cultural que aquesta ha rebut d’altres generacions (Tarrow, 1997, 50). La memòria, un altre cop, ha de servir per orientar-nos.
Així doncs, es tractarà aquí d’analitzar de forma crítica i constructiva el valor de la no-violència en la trajectòria contemporània de Catalunya. És cert que la llavor de la no-violència pot trobar-se molt abans –per exemple en el moviment camperol de Pau i Treva, al s. XI–, però per abordar les influències més recents s’iniciarà aquesta indagació des del tardofranquisme, tot iniciant un recorregut que s’allargarà fins els nostres dies.
El tardofranquisme i la Transició
S’iniciarà aquesta història –per la seva transcendència i el seu paper desencadenant– amb la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), el qual va gestar-se per tal d’(auto)organitzar el moviment estudiantil al marge del Sindicato Español Universitario (SEU). Sobra dir que aquest últim era un sindicat gestionat pel règim franquista i que responia, per tant, als seus interessos: això implicava censura, limitacions democràtiques i altres restriccions habituals de l’època.
El SDEUB va sorgir durant el curs de 1965-1966. El seu naixement va suposar un desafiament de gran envergadura ja que, més enllà de la crítica, plantejava una alternativa constructiva i viable. Aquest darrer aspecte era el que espantava el règim. Poc a poc la clandestinitat inicial va anar deixant pas a formats necessàriament més exposats. Un exemple d’això és la decisió que es va prendre d’impulsar unes eleccions lliures i obertes per escollir representants alhora que es boicotejava –mitjançant la no-participació– les eleccions oficials. Aquest fet es podria emmarcar dins de l’acció per omissió.
La repressió franquista, que va començar a fer-se present, no va aturar el SDEUB, que va decidir organitzar una assemblea constituent el 9 de març de 1966. El lloc escollit per acollir l’acte va ser el Convent dels Pares Caputxins de Sarrià. L’organització clandestina va permetre que l’assemblea aprovés la declaració de principis, els estatuts i el manifest. Va ser després d’això quan la policia va localitzar l’emplaçament i va cercar el convent tot rodejant als més de cinc-cents assistents, la majoria estudiants, professors i intel·lectuals convidats.
La situació plantejada donava lloc a dues opcions: la sortida ordenada dels participants –amb la corresponent identificació, és clar– o mantenir-se al convent i resistir en forma de tancada –encara que forçada– tot assumint les conseqüències encara més repressives que en poguessin derivar. Finalment es va optar per la segona opció: la de la desobediència. I és que com deia Xirinacs, “contra el vici de manar malament, hi ha la virtut de desobeir” (Xirinacs, 2001, 79-80).
Després d’una resistència de tres dies va produir-se finalment la irrupció policial així com, efectivament, les reaccions esperades per part de les autoritats franquistes: obertura d’expedients disciplinaris, tancament de les facultats “conflictives”, expulsions, acusacions, multes i penes de presó.
La forta repressió patida en aquest fet –conegut popularment com La Caputxinada– és un element fonamental per entendre la desaparició del SDEUB al 1968. Tot i això no pot parlar-se en cap cas de derrota. Fer-ho seria no apreciar la profunditat i la transcendència dels esdeveniments. La Caputxinada va ser una punta de llança: va suscitar una difusió per contagi i va ser un element valuosíssim de repolitització que es va estendre de la universitat a molts altres àmbits de la societat catalana.
L’expressió més directa i evident de tot això va ser la creació de la Taula Rodona, la qual va néixer durant la tancada al convent com a eina de solidaritat i com a plataforma democràtica unitària. Els estudiants cercats i la resta d’assistents no responien a un únic espai polític, sinó més aviat a un espectre ampli i divers que reivindicava la democratització de la universitat. La resposta solidaria, per tant, si volia organitzar-se, havia de ser inclusiva i representativa d’aquesta unitat en la diversitat, com finalment va acabar sent.
La base de suport es va centrar des d’un primer moment en els recursos jurídics i l’assistència legal, així com el suport econòmic a totes les persones multades. Igualment es va fer la tasca de donar difusió als fets i van organitzar-se mobilitzacions importants com la del 17 de març a Barcelona.
La Taula Rodona conclouria la seva trajectòria uns anys després, al 1973, per cedir el protagonisme a la Assemblea de Catalunya, que amb un rerefons similar havia començat la seva activitat al 1971. Aquesta va expandir-se cap a sectors socials molt diversos –associacions de veïns o col·legis professionals, per exemple– que van profunditzar el caràcter popular de l’organització. Així mateix es van millorar les formes de participació i coordinació, la qual cosa va permetre una major capacitat de resistència i de protesta social, amb exemples destacables com les conegudes mobilitzacions de Ripoll (1972) o Vic (1973).
L’Assemblea de Catalunya no va estar exempta de patir la repressió exercida per les autoritats franquistes. Pot servir com a exemple la irrupció de la policia a una reunió celebrada al 1973 a la parròquia de Santa Maria Mitjancera. La xifra total de participants detinguts va ser de cent tretze, la qual va donar nom als fets: la Detenció dels Cent Tretze. Entre ells hi havia Lluís Maria Xirinacs, un dels principals exponents de l’acció política no-violenta en l’àmbit català.
Ja després de la mort de Franco, però encara abans de cessar la seva activitat per deixar pas a l’Assemblea de Parlamentaris (1977), l’Assembla de Catalunya va seguir liderant diversos actes de gran rellevància. Durant una Transició intensa poden destacar-se principalment quatre fets: les Manifestacions per l’Amnistia, la Marxa de la Llibertat i les celebracions de la Diada dels anys 1976 i 1977.
Les Manifestacions per l’Amnistia van realitzar-se l’1 i el 8 de febrer de 1976 i van suposar les primeres grans mobilitzacions després de la mort del dictador. El reclam central va ser l’alliberament de tots els presos polítics encara existents. S’obria així la primera escletxa, un cop més desobeint a les autoritats del règim i mitjançant la defensa popular al carrer.
La Marxa de la Llibertat, per altra banda, va organitzar-se com una protesta itinerant durant l’estiu del mateix 1976. El fet que la protesta tingués un format de marxa, i a més sota el lema “Poble català, posa’t a caminar”, no va ser casual. La pròpia iniciativa de caminar tenia una important càrrega simbòlica i expressava una necessitat –gairebé imperativa, com es pot apreciar en el propi lema– per poder avançar en el moment polític que s’iniciava. Era, més que mai, un moment que requeria acció per tal de poder dinamitzar la transformació que es necessitava.
A nivell temàtic va haver-hi una vertebració de tres eixos fonamentals de l’Assemblea de Catalunya: les llibertats polítiques, l’amnistia dels presos polítics i la recuperació de l’Estatut d’Autonomia. El caràcter marcadament polític i reivindicatiu de la protesta va suposar la desautorització per part del Ministeri de Governació. Tot i això es va escollir –un cop més, i tot i la por– el camí de la desobediència no-violenta. Va fer-se cas omís de la prohibició: durant el mes de juliol sis columnes van realitzar les diferents marxes, les quals van suscitar una forta repressió policial amb vora de 150 detinguts, alguns dels quals van ser empresonats.
Les dues diades de 1976 i 1977 van ser igualment actes molt importants en el desenvolupament polític de la Transició a Catalunya. La primera va celebrar-se, per primer cop de forma autoritzada d’ençà la Segona República, a Sant Boi de Llobregat. La concentració va ser massiva i va servir per despertar consciències i (re)activar la politització per la democràcia a Catalunya. Va ser, doncs, una veritable teràpia contra la por, encara imperant en aquells moments. Aquell dia es van connectar emocions polítiques, moltes de les quals estaven aïllades o cohibides, i va suposar el retrobament pacífic i col·lectiu amb la pràctica democràtica. Podem parlar, per tant, d’un acte amb una importantíssima càrrega simbòlica.
El 1977, just un any després, la Diada de l’Onze de Setembre es va celebrar a Barcelona. A la manifestació van participar al voltant d’un milió de persones, al qual s’ha de sumar la participació de moltes altres que secundaven l’acte des d’altres indrets de la geografia catalana. Per la tensió i la particularitat del moment històric que es vivia, la manifestació va adquirir una importantíssima càrrega política. Com en tantes ocasions anteriors, el lema de la manifestació –de caràcter reivindicatiu– va ser el ja històric “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”.
Durant tot aquest procés que va des de les darreres dècades del franquisme fins als confins de la Transició va ser igualment importantíssim el moviment veïnal, vertebrador d’alternatives populars des de la base de l’autogestió.
Catalunya en democràcia
La fortalesa i el dinamisme polític de la societat catalana van ser components importants –si bé no l’únic, és clar– a l’hora d’explicar la culminació de la Transició i l’adveniment de la democràcia, si més no en un sentit formal del terme. S’entrava, sense cap mena de dubte, un nou període històric.
Tot i això, en part per l’herència directa –i sociològica– del franquisme, i en part pels vicis i deficiències pròpies de tota democràcia, la reivindicació i l’acció política no-violenta no es va aturar. Aquest fet és fonamental, i és que tota mobilització popular no-violenta és un símptoma de fortalesa social, capacitat d’apoderament i, per tant, de salut democràtica.
Una de les lluites heretades del franquisme i que va continuar en democràcia va ser l’objecció de consciència des de perspectives ètiques i polítiques. Catalunya va començar a ser rellevant en aquest sentit com a escenari i lloc de trobada: al 1975 –poc abans de la mort de Franco– un grup d’objectors procedents de diversos llocs de la geografia espanyola van decidir donar un pas endavant i plantejar una alternativa al Servei Militar Obligatori. Va ser a una reunió a Montserrat on va sorgir la idea de desobeir tot realitzant un servei de voluntariat civil auto-organitzat, projecte que finalment es va posar en marxa a Can Serra, un barri de l’Hospitalet de Llobregat. La iniciativa va ser coartada però va donar forma i força a un moviment no-violent i antibel·licista cada cop amb més muscle, més organitzat i més mobilitzat.
Més endavant van sorgir grups com el GANVA-GAMBA, una organització amb poca base organitzativa –quantitativament parlant– però que va realitzar tasques necessàries i innovadores en l’àmbit de l’objecció de consciencia, la qual veien des de la seva pròpia perspectiva: l’objecció política. Aquest grup, amb voluntat de consolidar aquesta idea altament polititzada i radical de l’objecció de consciència, va crear al 1981 un grup de treball específic: el Col·lectiu d’Objecció Política (COP).
La tasca d’aquests grups va bifurcar-se en dues branques: la teòrico-reflexiva i l’acció reivindicativa de carrer. Del primer àmbit cal destacar la fundació i edició de la revista La Puça i el General o la realització de dossiers com per exemple Contra la mili, objecció política (1981). Quant a la tasca de carrer, es va actuar amb tots els mitjans disponibles per donar visibilitat les reivindicacions: cartells, jornades, teatre, acció directa, etc.
L’acció del GANVA-GAMBA va mantenir-se fins al 1984, quan va dissoldre’s per deixar pas a la Coordinadora Anti-Mili KK, que va practicar de forma contínua i contundent reivindicacions relacionades amb l’objecció de consciència i els drets dels reclutats. Finalment, i després d’un procés multicausal, lent i quasi agònic, el Servei Militar Obligatori va quedar suprimit definitivament l’any 2002.
Un altre exemple clar de protesta no-violenta i antibel·licista, entrant ja de ple en el s. XXI, va ser l’oposició a la Guerra d’Iraq, canalitzada a Catalunya a través de la plataforma unitària Aturem la Guerra. A diferència d’altres llocs de l’Estat espanyol, on el moviment va ser liderat per partits polítics, a Catalunya va ser Aturem la Guerra qui va aglutinar i articular tot un moviment d’una potencialitat excepcional. La clau del seu èxit es podria entendre a partir de tres aspectes fonamentals: l’extraordinària capacitat d’inclusió, la força de la participació popular i una metodologia de treball flexible, eficient i netament democràtica.
De tots els actes convocats per Aturem la Guerra, és destacable la manifestació del 15 de febrer de 2003, coordinada a nivell internacional, la qual va mobilitzar aproximadament a un milió i mig de persones. La participació rècord va enviar un missatge contundent contra la intervenció a Iraq i va demostrar de nou la vivacitat i solidesa del teixit social català.
El darrer fet que es destacarà és el 15-M o moviment dels indignats, que va expressar-se a Catalunya en centenars d’acampades a pobles i ciutats de tot el territori. Cabria destacar, per la seva rellevància i impacte, l’AcampadaBcn.
El 15-M en general i l’AcampadaBcn en particular van suposar una nova forma –espontània i gairebé podria dir-se intuïtiva– d’integrar i canalitzar la impotència d’una forma alternativa, inclusiva i no-violenta, tot obrint nous camins des de l’horitzontalitat, sense centres de comandament i amb un treball assembleari permanent. La desobediència i la creativitat en l’acció política, fruit de la intel·ligència popular col·lectiva, van ser altres característiques destacables.
L’AcampadaBcn va tenir algunes jornades especialment rellevants. Podria fer-se menció, per exemple, al tens intent de desallotjament del 17 de maig de 2011, que va comptar amb un operatiu policial especialment agressiu. Aquell dia es va demostrar no només la fortalesa del moviment sinó també la capacitat de resistència no-violenta de la societat catalana. Altres fets importants van succeir el 15 de juny en la campanya Aturem el Parlament, que tenia l’objectiu d’evitar l’aprovació d’uns pressupostos que afermaven les retallades socials. Per últim podria tenir-se en compte la jornada del 15 d’octubre, que amb el lema “de la indignació a l’acció” va fer visible la vocació de practicitat del 15-M i va concretar marcs d’actuació específics –sanitat, educació i habitatge– en una altra mostra de potencial social de la gent autoorganitzada.
Algunes conclusions
Després d’analitzar la trajectòria de la no-violència a Catalunya i havent vist les dinàmiques de l’acció col·lectiva utilitzada en les darreres dècades és més fàcil abordar el procés sobiranista i comprendre la seva naturalesa estratègica. Les darreres diades, el transcendental 1-O o l’aparició dels CDR no son fets aïllats, sense marc, sinó que s’inscriuen en una forta tradició amb un paper fonamental de l’organització no-violenta.
Del breu repàs històric que s’ha dut a terme en aquest apartat es pot concloure que els majors èxits s’han cultivat sempre quan s’ha posat en relació quatre eixos fonamentals: la no-violència com a mètode de transformació i font de legitimitat, la participació popular massiva com a base estructural, la unitat com a principi estratègic-organitzatiu i la solidaritat com a forma de relació en l’àmbit social.
Aquestes quatre característiques han format part de l’espai de protesta en el context català durant les darreres dècades. L’ús que se’n faci d’ara en endavant, i sobretot la nostra capacitat d’aplicar els preceptes de la no-violència a les reivindicacions populars –tant nacionals com socials–, marcaran en bona mesura la capacitat de transformació política a Catalunya.
