Quan busquem informació, sigui en castellà o en català, sobre el conjunt d’operacions bèl·liques conegudes com La Batalla d’Anglaterra, ens trobem amb la gran indiferència amb què els nostres historiadors i arqueòlegs han tractat aquest període. Ni tan sols el fet de ser la primera campanya lliurada completament per forces aèries ha estat objecte d’estudi acadèmic a la península Ibèrica.
D’altra banda, el règim franquista, que governava aleshores a Espanya, estaria molt ocupat lamentant la derrota de la Luftwaffe (que tant servei els va fer durant la Guerra Civil Espanyola), i per això no va donar gaire rebombori a la victòria anglesa. Tanmateix, és normal que la gran part d’estudis relacionats amb aquesta etapa de la guerra siguin dels dos bàndols bel·ligerants. Majoritàriament són treballs anglesos, però també n’hi ha una part important d’alemanys, que tracten de desfer el caràcter “mític” que ha adquirit la batalla pel bàndol guanyador.
A partir d’alguns d’aquests documents intentaré donar una visió general dels fets ocorreguts el 1940. Principalment enfocaré el conflicte des de la perspectiva anglesa, destacant el seu model de defensa i les repercussions que aquest va tenir a la resta dels fronts de guerra britànics.
Primer de tot, per comprendre la forma en què els britànics van afrontar el seu pols personal amb Alemanya, cal repassar primer els inicis de la guerra. La Gran Bretanya va entrar en guerra com a potència aliada el 1939, amb el desavantatge de no posseir una gran força terrestre per a assegurar la supremacia aliada al continent. D’aquesta manera, el 1940, rere la derrota que van patir a Noruega, l’aportació britànica a la defensa de França (incloent Holanda i Bèlgica en cas de ser atacades) era escassa. El govern va enviar en suport de les defenses franceses, conegudes com la Línia Maginot, a la Força Expedicionària Britànica (BEF).
Aquestes tropes, escassament ajudades per alguns esquadrons de la Royal Aire Force (RAF) que operaven des d’aeròdroms francesos i alguns d’anglesos, van quedar aïllades tan aviat com els alemanys van trencar les defenses franceses. La millor notícia que va rebre la BEF va ser l’ordre de retirada a Dunkerque, on seria evacuada a través del Canal de la Mànega. Aquesta retirada, possible gràcies al fet que les tropes alemanyes van preferir centrar-se a acabar amb els pocs vestigis de resistència francesa, va ser un punt clau en la relació amb el govern aliat, ja que posava de manifest la precària situació anglesa i la incapacitat d’aportar recursos determinants que capgiressin les tornes d’aquell assalt.
Al llarg de les setmanes següents el govern francès, amb Reynaud com a primer ministre, va demanar nombroses vegades ajuda als anglesos per evitar la capitulació de França. Això no obstant, només va aconseguir que 4 esquadrons de caces, amb base a sòl britànic, recolzessin els 5 esquadrons que encara operaven a terreny gal.
El 16 de juny de 1940, Reynaud no va poder seguir fent front als partidaris d’abandonar la guerra i va dimitir. El mariscal Pétain assumeix el govern i es rendeix als alemanys. Gran Bretanya havia perdut prop de 1000 caces, havia salvat de miracle el seu exèrcit terrestre i estava sola davant la moderna màquina de guerra alemanya.
Així i tot, conscients que les possibilitats d’aconseguir una victòria, o àdhuc de rebutjar l’imminent atac de les forces de l’eix, eren quasi inimaginables per a qualsevol que conegués amb detall la realitat militar. La feblesa de França s’havia venut com una càrrega, de manera que eren molts els oficials britànics que s’acontentaven amb no haver de tornar al continent a salvar els seus antics aliats. Un oficial dels Reials Fusellers Irlandesos, durant una festa amb motiu de la rendició francesa, va dir: “Gràcies a déu que ho han fet… Ara com a mínim podrem continuar amb la guerra.”.
En aquestes circumstàncies i sense cap compromís seriós d’ajuda per part dels americans, era comprensible que molts aristòcrates i membres del govern de l’imperi (sobretot Tories) volguessin entaular negociacions de pau. Això no obstant, la ferma postura de Winston Churchill, primer ministre, no anava pas encaminada cap a la rendició. Mitjançant brillants intervencions radiofòniques dirigides als ciutadans, va aconseguir que aquests s’encoratgessin i el recolzessin en la seva creuada contra Hitler.
Malgrat que Churchill no va demostrar ser el millor general sobre el terreny militar, no s’ha de subestimar el paper que la seva oratòria, de tonalitat històricopatriòtica, va jugar en aquesta guerra. D’aquesta manera, hem de mirar la contribució retòrica del líder britànic com a una peça clau; ja que segurament sense la seva obstinació i gran apel·lació a la moral del poble, les elits angleses haurien acabat forçant el parlament a demanar la pau. Prova d’aquesta voluntat són els discursos com el que va pronunciar el 4 de Juny de 1940 a la cambra dels comuns:
«Arribarem fins al final, lluitarem a França, lluitarem als mars i oceans, lluitarem amb confiança creixent i força creixent a l’aire, defensarem la nostra illa, al preu que sigui, lluitarem a les platges, lluitarem als aeròdroms, lluitarem als camps i als carrers, lluitarem als turons, no ens rendirem mai (…).»
D’una manera o l’altra, la situació anglesa era desesperada. La necessitat primordial era la creació de defenses eficients, i això exigia aconseguir una força aèria que contingués a la temible Luftwaffe. Amb aquest propòsit, Churchill va encarregar a Lord Beaverbrook, un acabalat membre dels conservadors, que dirigís la fabricació d’aeronaus i la incrementés al màxim. Abastir la RAF amb caces competitius era la principal prioritat.
Als primers enfrontaments, al transcurs de la Batalla de França, únicament els caces model Hurricane i els Spitfire van estar a l’altura de les circumstàncies. Els models coneguts com Defiant i Gladiator, van ser retirats: el primer, degut al seu pes i falta de maniobrabilitat, que el convertien en un blanc perfecte; el segon, era evident que estava antiquat i no reunia els requisits per enfrontar-se a un enemic de primer nivell, no obstant va ser emprat a Grècia contra l’aviació italiana, menys poderosa que l’alemanya.
Arran d’aquesta experiència, Hugh Dowding (Mariscal en cap de l’aire i comandant del Comandament de Caces), va encarregar la fabricació quasi exclusiva d’avions de caça Hurricanes i Spitfires. Amb aquestes directrius Beaverbrook va dirigir tots els esforços de la indústria britànica cap a aquest únic fi. Ara bé, va trepitjar i esclavitzar als treballadors, va denigrar als oficials de la RAF i no va dubtar a beneficiar-se econòmicament de la situació; així i tot el govern el deixava fer, sense la seva elevada producció de caces la batalla estava perduda.
Pel que fa a les formacions de combat, la RAF tenia pilots menys experimentats que la Luftwaffe, ja que els d’aquesta havien adquirit experiència de combat a la Guerra Civil Espanyola. En canvi, els pilots anglesos, a causa de la necessitat d’incrementar el seu nombre, amb prou feines acumulaven algunes hores de vol, sense experiència de combat, abans de sortir a interceptar ofensives enemigues. En tals circumstàncies, el comandament de caces va instaurar la formació en falca com a principal maniobra ofensiva.
Aquesta formació convertia els diferents grups d’avions, dividits en seccions de tres, en blancs fàcils per a les més modernes formacions alemanyes, que ja partien en superioritat pel fet de trobar-se sempre per sobre dels defensors anglesos en entrar en combat. Això era degut al fet que els anglesos sortien disparats a interceptar els alemanys, quan rebien l’avís d’atac, però rarament tenien temps d’igualar la seva alçada de vol abans de tenir-los a sobre.
Per contra, les formacions d’avions nazis es dividien en seccions de dos, un caça atacant i un d’escorta. Aquesta distribució oferia molta llibertat d’acció als pilots, en contraposició la formació anglesa era rígida i només el pilot que anava al capdavant podia centrar-se a escollir l’enemic (els altres dos s’esforçaven a cobrir-lo sense trencar la formació).
Davant d’aquesta situació, a priori tan desfavorable als defensors, els britànics encara tenien dos asos molt importants sota la màniga: el servei d’intel·ligència i el radar.
La principal eina britànica, que sostenia tot el sistema de defensa organitzat per l’estat major i comandat per H. Dowding, eren les instal·lacions de grans torres de radar col·locades al llarg de la costa sud-est de l’illa. Aquestes torres informaven de les aproximacions enemigues tan bon punt aquestes sobrevolaven el Canal de la Mànega. Així mateix, una segona línia d’observació s’encarregava de corroborar la informació del radar i informar sobre els rumbs que les formacions enemigues seguien, per ràpidament transmetre l’ordre de partida als esquadrons pertinents de la RAF.
D’altra banda, tot i que els alemanys coneixien l’existència d’aquesta tecnologia, un agent doble (que realment treballava pels anglesos) va passar diversos informes alterats i claus per a les estimacions errònies dels alemanys. Primer, els va fer creure que les instal·lacions de la costa (torres del radar) no eren tan determinants com podien semblar; i en segon lloc, va falsejar les dades de producció aeronàutica aliada, de tal manera que els comandants de la Luftwaffe no van fer una bona estimació de les forces a les quals s’enfrontaven, pensaven que eren infinitament superiors en nombre de caces quan realment la diferència no era tan abismal.
Però les preocupacions del govern britànic no s’acabaven aquí. Més enllà de l’armament i ensinistrament de pilots per la RAF, a Gran Bretanya, conscients de la inferioritat del seu exèrcit terrestre, temien un desembarcament de la infanteria d’elit de Hitler. Com a conseqüència la Marina Reial estava alerta a qualsevol moviment al canal, alhora que les grans extensions descobertes de terra van cobrir-se de trinxeres i obstacles per a paracaigudistes. De tota manera, esperaven un desembarcament pràcticament impossible, ja que els alemanys volien assegurar primer l’espai aeri, conscients que la seva força de marina, sense suport total des del cel, no tenia res a fer contra la més preparada armada anglesa.
Aquesta amenaça d’invasió rondava per les ments de Downing Street, i va tenir repercussió a la resta del territori britànic: per tal de mantenir tropes terrestres a Gran Bretanya no va reforçar-se la postura anglesa a l’Orient Mitjà, com alguns diplomàtics recomanaven. Tampoc van ser reforçades les posicions africanes, més enllà de rebre un parell de tancs i algunes peces d’artilleria antiquades.
Amb l’acumulació de tropes a l’illa es pretenia augmentar la moral ciutadana, aparentant una preparació “eficaç” contra el possible desembarcament alemany que tanta gent temia. Així, potser aquesta estratègia només fos una maniobra de Churchill per mantenir l’adhesió popular, enfront de la mancança de suport parlamentari.
Per completar la defensa, l’espai aeri va dividir-se en quatre sectors: Grup 10, al comandament de Sir Quintin Brand; Grup 11, a les ordres de Keith Park; Grup 12, dirigit per Trafford Leigh-Mallory i el Grup 13, amb Richard Saul com a cap. Tots estaven constantment a l’espera de l’ordre d’atac, que es donava ràpidament al moment que el radar detectava l’enemic. Cal destacar, que l’èxit d’aquesta defensa correspon en gran part al comandament en cap H. Dowding, que va negar-se a respondre amb totes les forces a cada atac, com volia el primer ministre. Gràcies a això, la diferència numèrica amb la Luftwaffe no va accentuar-se de forma fatal, ja que gestionaven el nombre de caces per tal de no perdre’n un volum determinant.
La defensa va resistir tota la batalla, que començaria oficialment el dia 10 de Juliol i no s’acabaria fins a finals d’Octubre d’aquell mateix any, 1940. Va ser un punt d’inflexió de la II Guerra Mundial, no només per Anglaterra, que va mostrar al món la seva voluntat de seguir combatent, sinó també per l’opinió publica americana. Com a prova, comparem aquesta nota de premsa per al Philadelphia Inquirer abans de la Batalla d’Anglaterra, amb una enquesta publicada al 30 de Septembre (mentre s’incrementaven els combats aeris).
«La immensa majoria dels americans no és pacifista ni aïllacionista, sinó que, rere l’experiència de l’última guerra i de Versalles, no tenen el menor desig de treure-li a Gran Bretanya les castanyes del foc sota l’eslògan “Salvem al món en ares de la democràcia.»
Per contra uns mesos després, el 30 de setembre de 1940, l’heroica acció de resistència que s’estava portant a terme a Europa va canviar lleugerament la perspectiva americana. Una enquesta Gallup afirmava que, tot i suposar declarar la guerra als alemanys, el 52% dels americans volien recolzar Anglaterra.
Això no obstant, la fèrria resistència britànica va comportar un elevat preu per a la població. Tot i guanyar els combats aeris en una proporció de dos a un, la RAF era inferior numèricament i va arribar a estar realment propera al col·lapse. El 7 de Setembre, la situació era crítica, tanmateix, un greu error del comandant suprem de la Luftwaffe (Hermann Göring) va salvar Anglaterra del desastre, però a un terrible cost.
Göring, en una mala interpretació dels fets, va creure que el Comandament de caces britànic ja estava vençut, així que va canviar l’estratègia aplicada fins aleshores. Els alemanys van deixar de bombardejar els aeròdroms enemics per centrar-se en Londres i la seva zona industrial. Si bé és cert que la posició de la RAF era complicada, l’abandonament d’atacs continus a les seves bases va permetre la seva reorganització i contraatac. Per contra, la població civil, en especial els londinencs, van rebre el dur assetjament dels bombarders nazis.
Finalment, Hitler, veient que no aconseguia la superioritat aèria necessària per a dur a terme la seva operació “Lleó Marí” (consistent en la invasió a gran escala d’Anglaterra), va anar retirant esquadrons de la Luftwaffe per cobrir altres posicions del front. Hitler volia començar l’operació “Barba-Roja” a l’URSS, pel que necessitava disposar del gruix de les seves forces aèries. Amb tot, els bombardeigs nocturns sobre Londres van mantenir-se al llarg dels mesos següents.
