Imatge de portada: Il·lustració de Julià l’Apòstata. Font: Viquipèdia.
La figura de Flavi Claudi Julià, qui només governà l’Imperi Romà dos anys (361 – 363 dC), va commoure els esperits del seu temps, tant cristians com pagans. Per als primers, la seva irrupció, en tant que restaurador dels antics cultes, suposà la constatació que la victòria constantiniana encara no era absoluta. Per als segons (és a dir, els partidaris de l’antiga religió romana dels períodes republicà i alt imperial) significà l’oportunitat, perduda, de recuperar les antigues quotes de poder. Els coetanis a Julià van concebre’l com un punt de no retorn, atès que, quan morí a terres perses, va desaparèixer un dels últims emperadors romans amb un ple convenciment sobre la necessitat de salvaguardar la unitat territorial de Roma, la seguretat interior i exterior, la grandesa de l’imperi, i, sense cap mena de dubte, el determinant paper que havia de jugar la religió. Així doncs, tot i que el seu regnat fou extremadament breu, se l’ha considerat una de les figures més importants de l’antiguitat tardana.
Però, a què es deu aquesta animadversió del cristianisme envers Julià? Per entendre-ho cal que ens situem al regnat de Constantí I el Gran (306 – 337 dC), el primer emperador romà que professà el cristianisme. Tot i no ser batejat fins poc abans de la seva mort l’any 337 dC, va promulgar una sèrie d’edictes (sent l’Edicte de Milà l’any 313 dC un dels més rellevants) on despenalitzà la pràctica del cristianisme, retornà les propietats a l’Església i va permetre l’ascens social dels cristians. Encara que el cristianisme no es convertí en religió oficial de l’imperi fins a finals d’aquell segle (amb l’Edicte de Tessalònica promulgat per Teodosi I el Gran l’any 380 dC), Constantí va fer un pas de gegant. A partir d’aquest moment, doncs, els cristians es van veure amb molta més força després d’haver sigut perseguits per emperadors com Deci (249 – 251 dC) i Dioclecià (284 – 311dC).
És per aquest motiu que a la segona meitat del segle IV dC, amb Julià l’Apòstata, s’establiren dues tendències: per als cristians era senzillament “l’Apòstata”, el renegat que havia abandonat la verdadera religió per a retornar a l’adoració dels ídols i que, a sobre, s’havia convertit en un temible perseguidor (des de llavors, l’apel·latiu l’ha acompanyat); en canvi, per als pagans fou l’últim baluard del culte tradicional, una mena “d’últim representant” d’un món que desapareixia davant l’imparable avanç del cristianisme, doctrina que veien com un perill per al seu modus vivendi. Cal tenir en compte, però, que tot i que feia més de tres segles que el cristianisme estava guanyant adeptes al voltant de les ribes del Mediterrani, no era una religió totalment implantada a Orient i, menys encara, a Occident. De fet, el paganisme va estar ben viu fins ben entrada l’edat mitjana (documentació com les visites pastorals, per exemple, ens ho confirmen), però en l’àmbit institucional la mort de l’emperador va ser una estocada final. Sense més dilació, en aquest article ens proposem analitzar la seva apostasia: acte que suposa renunciar a la religió que hom professa (o a la que està reconegut).
Dos fets influïren notablement en el seu desenvolupament filosòfic: l’assassinat de gairebé la totalitat de la seva família per part del seu cosí Constanci II quan només tenia sis anys (entre altres moriren el seu pare, el seu tiet Dalmaci i els seus cosins, tots membres de la branca de Teodora), i l’educació pagana que, en combinació amb els estudis cristians, va rebre en els primers anys de la seva vida. De ben petit fou enviat a estudiar literatura i filosofia grega a Nicomedia (antiga ciutat situada a la Propòntida), prosseguint a posteriori la seva cerca intel·lectual a Atenes i algunes ciutats de l’Àsia Menor, on el seu amor per la cultura hel·lena i els grans mestres, unit a l’assassinat de la seva família, llaurarien en el jove Julià la llavor de l’apostasia. A Nicomedia va estudiar amb Eusebi i l’eunuc Mardoni, mestre de la seva mare Basilina, mentre que a Constantinoble va rebre instrucció dels sofistes Hecèbol, Edesi, Crisanti (deixebles de Iàmblic de Calcis), juntament amb el teürg Màxim d’Efes. De totes aquestes personalitats destacaríem l’estreta relació amb Libanius (vers 314 – 393), el més distingit entre els sofistes i retòrics grecs del segle IV. Ferm contrari al cristianisme, de seguida va veure en Julià un model de conducta política i ètica encarnada en el príncep (speculum principis).
Per altra banda, les ensenyances d’Edesi de Capadòcia (vers 290 – 355) van introduir Julià en el corrent neoplatònic més afí a les pràctiques teúrgiques i místiques, en aquells moments en ple auge, les quals s’havien convertit en el gran bastió de les elits cultes paganes davant l’imparable abans del cristianisme. Aquesta formació redirigí la seva carrera política en direcció contrària als constantins (majoritàriament cristians). Així doncs, el paganisme, entès com la interpretació neoplatònica a través de la teúrgia consolidada per Iàmblic, fou la resposta de Julià al cristianisme. De les obres del famós filòsof neoplatònic nascut a Calcis, Celesíria, es desprèn la idea que les relacions entre el Déu Suprem i el Sol són similars a les que contemplaven els cristians del seu temps entre el Déu Pare i el Fill. El Déu Suprem havia creat a Helios (la personificació del Sol) amb la seva pròpia substància, per la qual cosa era consubstancial al Déu Creador. Helios, doncs, era un demiürg entre el Déu Creador i la seva creació (els homes). Generalment fou identificat amb Apol·lo i, en algunes ocasions, amb Mitra, Mart, Serapis i Júpiter.
Regnat
Arribat al tron imperial l’any 361, Julià evidencià exageradament el seu paganisme i, aconsellat pel senador Vetti Agori Pretextat, així com pel filòsof Màxim, decidí propiciar el seu retorn com a religió oficial. Mesos després, concretament el 4 de febrer de 362, proclamà un edicte en virtut del qual es declarava la llibertat de culte. Amb aquesta mesura pretenia en primer lloc que qualsevol ciutadà pogués adorar al Déu que preferís, i en segon lloc acabar amb la preeminència que ostentava el cristianisme des del regnat de Constantí I (306-337). Julià estava convençut que un dels principals factors de la decadència de l’imperi residia en la imparable expansió del cristianisme i la seva consolidació com a poder paral·lel. Tenia la sensació que l’imperi “estava malalt”: a l’exèrcit li mancava moral, els funcionaris estatals estaven seduïts per la corrupció i s’estava perdent l’antiga virtus romana que portava la raó, el deure, l’honor i la integritat. Retornar a l’antiga religió republicana i alt imperial, doncs, era una qüestió de supervivència. Des d’un primer moment va adonar-se de la imperiosa necessitat d’enfortir la teologia pagana davant la cristiana, atès que, sobretot des del concili de Nicomedia (328), s’havia homogeneïtzat postulant l’arrianisme com a heretgia. En conseqüència, Julià l’Apòstata establí una religió sincrètica en la qual Helios esdevingué la divinitat suprema. Paral·lelament, i en imitació de les estructures eclesiàstiques cristianes, reubicà els sacerdocis pagans per regions i els jerarquitzà tot obligant-los a menar una vida virtuosa basada en el proïsme. En altres paraules, intentà organitzar una nova església pagana, sorgida dels rituals solars de l’Àsia Menor i de l’antiga mitologia grega, per tal de fer contrapès a la cristiana.
Pel que fa a la seva persona, es convertí en el pontifex maximus d’aquest paganisme renovat. El punt central del seu programa polític s’enuncia en un passatge de “L’himne al Rei Helios”, on Julià s’identifica a si mateix com el filòsof-rei platònic, en clara al·lusió a un passatge final de la República de Plató: havent Helios llaurat la seva ànima en una família poderosa, queia sobre ell la tasca de restaurar l’hegemonia grecollatina de l’Imperi. Aquest programa polític no podia prescindir, doncs, d’una construcció teològica d’arrels pagana que, per l’Apòstata, s’identificaven, com hem vist, amb el neoplatonisme i amb la teúrgia de Iàmblic. Amb tot, pretenia tornar a il·luminar el coneixement dels antics déus. Podríem entendre la seva postura com un “al·legat per a la integritat de la cultura clàssica”, i com un atac al pretès matrimoni alexandrí entre platonisme i cristianisme, del que la cultura i filosofia hel·lenes havien de separar-se per a evitar la malaltissa influència d’una moral i una doctrina (la cristiana) contràries a l’Antiguitat i al Món.
Com s’ha assenyalat, Julià considerava que revitalitzar els antics cultes als déus tradicionals era, sens dubte, tornar als moments d’esplendor de l’antiga Roma, per la qual cosa es va dedicar a recuperar i restaurar els vells temples que havien sigut desmuntats i arruïnats. Així doncs, aquests van recuperar els seus béns i el sacerdoci va recobrar els privilegis perduts que, per altra banda, van ser negats als clergues catòlics. Altres mesures: es reprenen els sacrificis (ell mateix comença a realitzar-ne), les imatges dels déus pagans tornen a aparèixer en les monedes substituint el làbarum consantinià i, en l’administració imperial, els cristians comencen a ser substituïts pels pagans. Un fet que evidencia la gran intel·ligència de Julià fou quan decidí cessar la persecució contra les principals heretgies cristianes del segle IV (l’arriana i la donatista, entre d’altres). Aquesta decisió no va tenir altre efecte que el de sembrar dissensions en el si de la doctrina. Tal com ens testifica Pau Orosi (vers 385 – 420), historiador, teòleg i apologista cristià natural de la Hispania romana, la seva lluita contra el cristianisme, tot i ser incruenta, va ser astuta i subtil, i podria haver resultat eficaç d’haver-se perpetuat en el temps.
Com era previsible, l’església va perdre molts dels avantatges que aconseguí amb Constantí I el Gran (306 – 337) i Constanci II (337 – 361): es va suprimir la jurisdicció episcopal en matèria de delictes civils, es van retornar les curies als curials perseguits i, finalment, van cessar les generositats econòmiques. Però tot plegat no acabà aquí, i veiem com al setembre de 362 publicà un segon edicte sobre l’educació, mitjançant el qual pretenia que cap mestre cristià ensenyés els autors clàssics als infants, ja que considerava una inacceptable contradicció que instruïssin quelcom que refusaven. En altres paraules, prohibeix que els mestres cristians ensenyin a les escoles públiques a menys que apostatin; en cas contrari, es veuran exclosos del sistema educatiu públic i hauran d’optar per l’escola privada (o eclesiàstica). Aquest fou un dels edictes més controvertits del seu regnat, i en poc temps aparegueren disturbis i enfrontaments. Els cristians eren conscients que, en cas de no freqüentar les escoles, s’acabarien convertint en un grup intel·lectualment inferior als pagans. Feia relativament poc que se’ls havia exclòs de la vida social i econòmica, amb la consegüent pèrdua de tot lloc administratiu i oficial. Per tot aquest seguit de raons, alguns contraris a la decisió van cremar, el 26 d’octubre del 362, el temple d’Apol·lo a Dafne. Tot i que Ammià Marcel·lí, historiador romà del segle IV, li va retreure el seu edicte sobre els mestres cristians, Julià ho tenia molt clar. En l’edicte De Profesoribus s’inclou aquesta reflexió:
“El que pensa una cosa i ensenya una altra als seus alumnes em sembla que està tan lluny de l’autèntica educació com de l’honradesa. Si llengua i pensament no estiguessin d’acord en les coses de poca importància, seria un mal, però tolerable fins a cert punt. Per contra, ensenyar en matèries d’importància el contrari del que es creu, no és potser fer de traficant i no de persona honrada? No suposa viure com aquestes gents miserables que recomanen més el que tenen en menys, enganyant i afalagant amb els seus elogis als quals volen endossar, penso jo, les seves males mercaderies?”
Després d’assenyalar les diferents mesures religioses implementades per Julià, cal reflexionar sobre els motius de la seva apostasia. Alguns historiadors sostenen que mai fou sincerament cristià, en gran part per l’odi que li tenia a Constanci II a l’haver assassinat a la majoria de la seva família l’any 337. Altres li atribueixen unes fortes conviccions cristianes durant la seva adolescència, per la qual cosa la ruptura amb el cristianisme vindria per una crisi religiosa de caràcter intern. També s’ha intentat explicar la seva apostasia per una mala formació teològica rebuda, atribuint el fet de ser arrians els mestres que l’educaren. Tanmateix, i per regla general, Julià es va comportar amb els cristians com un emperador just i savi. Es va negar a perseguir al cristianisme a sang i a espasa: si bé és cert que li retirà els privilegis, així com el fet que promulgà algunes lleis prohibitives, mai va reprimir o empresonar cristians per motius religiosos. Sabia que això, a la llarga, li atorgaria més força. Això no obstant, els apologetes cristians varen demonitzar la seva figura.
La mort de Julià
L’any 363 dC, durant una escaramussa militar a Orient contra els perses, va ser ferit per una llança que resultà mortal després de tres dies (26 de juny del 363 dC). Actualment es discuteix si el soldat que la llançà era un enemic o un dels seus homes. En tot cas, mentre que els autors pagans planyeren la seva mort (Ammià Marcel·lí, Libani, Eunapi de Sardes, Zòsim), els cristians la celebraren (Gregori de Nazianz, Teodoret de Cir, Filostorgi). De fet, els historiadors eclesiàstics del s. V faran emperò la seva contribució a la fixació de la imatge d’un Julià perseguidor i nefast per a l’església. Alguns exemples: segons Hèrmies Sozomen (vers 400 – 450 dC), l’emperador va morir per voluntat divina perquè arruïnava les seves esglésies (VI, 2, 8). Per altra banda, Teodoret de Cir (vers 393 – 457 dC) digué que, fos qui fos la persona que l’assassinà, va actuar com un instrument del designi de Déu:
Es diu que, en el moment en què va ser ferit, va omplir la seva mà de sang i la va llançar a l’aire dient: “Has vençut, Galileu!”. De manera que, al mateix temps, reconeixia una victòria i s’atrevia a blasfemar: així era d’insensat (III, 25, 7).
Segles després, en el Bizanci medieval, s’inventà la llegenda de l’aparició, enmig de la batalla, del màrtir Mercuri de Cesarea per matar l’emperador pagà. D’alguna manera es va voler relacionar la mort de Julià amb el patiment de tots aquells cristians que, segles abans, foren perseguits. En aquest cas, les fonts estableixen que Mercuri, un gran espadatxí, fou decapitat per l’emperador Deci l’any 250, quan només tenia vint-i-cinc anys. El motiu hauria estat el fet de no voler adorar a ningú excepte al seu Senyor i Déu, Jesucrist. Així doncs, d’acord amb la tradició cristiana, el bisbe Basili de Cesarea (vers 330 – 379 dC) va resar davant una icona en la qual Mercuri era representat com un soldat que portava una llança. Li demanà a Déu que no permetés que l’emperador Julià tornes de la seva guerra contra els perses i reprengués l’opressió contra els cristians. Tot i aquesta voluntat de la historiografia cristiana per a glorificar el paper de Mercuri en l’assassinat de Julià, tot apunta al fet que fou mort per un soldat persa.
A tall de conclusió
El breu regnat de Julià l’Apòstata, com a representant i artífex de la reacció pagana, és un dels més intensos i carismàtics del s. IV. La seva admiració pel neoplatonisme el porta a desplaçar el cristianisme, cregut molt arrelat fins aleshores, i a instaurar de nou els vells cultes. Aquests canvis van provocar que es convertís en un declarat enemic dels cristians: després de la seva mort, la nova religió estatal va denominar-lo “Apòstata”, és a dir, una persona que va abjurar de la seva fe. És un estigma que ha perdurat fins al dia d’avui. Podríem dir que Julià fou un neoplatònic monoteista: era supersticiós, creia amb els oracles i practicava, amb gran devoció, els antics rituals. Estava plenament convençut que la religió havia d’estar supeditada al poder polític. De fet, va rehabilitar l’abandonat títol de Pontífex Maximus i va reorganitzar un col·legi sacerdotal antic. Intentava, amb això, debilitar la posició preponderant del cristianisme en la vida pública. Ens atrevim a afirmar que, per sobre de tot, Julià va renegar de l’església (i això ho diem perquè, tot i ser un devot del neoplatonisme, no va protagonitzar una persecució sistèmica contra ciutadans de l’Imperi per motius religiosos). No podia suportar l’existència d’un poder paral·lel a l’estat, a parer seu molt perillós per a l’estabilitat imperial. Alguns historiadors afirmen que la seva mort s’ha convertit en un punt de no retorn cap a la decadència i la desaparició de l’Imperi Romà, com si es tractés d’un últim intent de recuperar aquelles clàssiques creences que, en pro d’una abocada autodestrucció, tanta glòria portaren a Roma.
