Jaume Vicens Vives: un renovador de la historiografia espanyola

Imatge de portada: Jaume Vicens Vives (Font: Wikimedia Commons)

La historiografia espanyola de la dècada dels 50 i 60

La historiografia (història de la història), una disciplina centrada en l’anàlisi de la història, ens ha permès comprendre les grans tendències històriques que han proliferat des dels inicis d’aquest camp de coneixement. També ens ha proporcionat analitzar les diferents temàtiques que s’han seguit i amb quin objectiu al llarg del passat, així com conèixer els plantejaments en els quals es fonamentaven els seus historiadors. En definitiva, la historiografia ha sigut un exercici metodològic que ens ha permès i ens permet comprovar la credibilitat de les diferents investigacions i obres històriques.

A inicis del segle XX, aquest camp es va topar amb una revolució tant metodològica com teòrica, deixant enrere les concepcions històriques que fins aquell moment havien estat predominants. Aquestes foren, d’una banda, l’Escola Històrica Alemanya o historicista, i, de l’altra, la historiografia positivista francesa. L’Escola Històrica Alemanya, que tingué com a principal figura l’historiador Leopold Von Ranke, va significar un punt d’inflexió a la metodologia històrica, ja que va convertir la història en una disciplina professional. L’historicisme tenia com a objectiu ser una ciència rigorosa, però mantenint un tipus d’escriptura més literària. Per aconseguir aquest objectiu, l’Escola Alemanya va desenvolupar el seu mètode històric, el procés del qual està dividit en una sèrie de fases: la fase heurística, consistent en la recopilació de documents referents a l’estudi que s’està realitzant; la fase crítica, en la qual l’historiador intenta demostrar l’autenticitat d’aquests documents, i la fase de síntesi, en què l’historiador, mitjançant els documents, dóna credibilitat a la informació que transmet. L’altre corrent que dominava a finals del segle XIX era la historiografia francesa positivista, podent establir certes semblances amb l’historicisme alemany, com per exemple la rellevància dels documents històrics a l’hora de realitzar un treball científic, a més a més d’aquest intent d’objectivitat als seus treballs. La historiografia positivista també va desenvolupar que l’explicació històrica no es troba en les causes generals o profundes, sinó en l’aïllament dels fets, que són concebuts com únics i particulars. Per últim, també promovia una escriptura directa i senzilla, sense floritures literàries.

Tornant al segle XX, va haver-hi dos corrents que van predominar aquest canvi: d’una banda, l’escola marxista britànica i, de l’altra, l’escola historiogràfica francesa coneguda com a Annales. A partir d’aquell moment, aquestes dues noves tendències es van convertir en els dos vessants que seguien les investigacions històriques i que influenciaven la historiografia d’altres països, com fou el cas d’Espanya. Aquests nous temps es traduirien en el triomf de la història social i econòmica, centrant-se en qüestions que fins aquell moment la història política havia ignorat o deixat en segon pla en detriment de la història centrada exclusivament en l’àmbit militar i polític.

Entre la dècada dels cinquanta i seixanta del segle passat, la historiografia espanyola es trobava en una situació molt diferent respecte a les tendències dominants a Europa. Així doncs, si repassem la producció d’aquells anys a Espanya, trobem una historiografia accentuada per una tendència de tall nacionalista, difosa des del règim franquista i encarada a treballs sobre els Reis Catòlics o el regnat de Carles V, és a dir, contextualitzats als segles XV i XVI. Alguns exemples són obres com El problema de la tierra en la España de los siglos XVI y XVII, de Carmelo Vinas Mey, publicat l’any 1941, o Historia de la previsión social en España, Gremios y cofradías, d’Antonio Rumeu de Armas, publicat l’any 1947. Juntament amb aquesta historiografia de tall nacionalista, l’altre corrent influent, i a la vegada complementària, fou d’índole positivista, però amb matisos respecte al positivisme que se seguia a la resta d’Europa.

Tot i això, és en aquesta dècada quan es produeix un cert aperturisme per part del règim franquista, produint-se així una major facilitat a l’hora de rebre influències externes que incitaren el canvi. El decreixement econòmic que vivia en aquell moment el franquisme provocà la fi de l’aïllament internacional, per la qual cosa el règim va haver de buscar altres vies. Paral·lelament, es van iniciar diverses protestes socials, com fou el cas de les universitats, on es demanava una major llibertat d’aules i càtedres. Aquest malestar es va plasmar l’any 1956 a la Universitat Complutense de Madrid, on es produí un enfrontament entre els estudiants que protestaven pel sistema universitari, i els alumnes afiliats al SEU, el Sindicat Espanyol Universitari de falange. I és en aquest context que la figura de Jaume Vicens Vives fou essencial a la nostra renovació historiogràfica. Les diferents relacions que va establir l’historiador català al llarg de la seva vida amb altres historiadors internacionals foren essencials tant per a ell, renovant així la seva perspectiva i metodologia històriques, com per introduir les noves tendències històriques entre els historiadors espanyols.

Vicens Vives i els historiadors francesos

El 1950 tingué lloc a França, concretament a París, el IX Congrés Internacional de Ciències Històriques. Aquest congrés fou l’inici d’un canvi circumstancial pel que fa a la visió de la disciplina històrica que tenien els historiadors espanyols, visió arrelada, encara, com s’ha dit, a les directrius del règim. El franquisme va impulsar la historiografia nacionalista, apostant per qüestions pertanyents a la història dels segles XVI a XVIII. Al seu torn, com s’ha dit anteriorment, es complementava amb una historiografia positivista, arrelada en temes de medievalisme i arqueologia.

Aquest congrés va comptar amb la visita de deu historiadors espanyols en representació de l’elenc espanyol. Entre ells hi havia Jaume Vicens Vives, Mercedes Gaibrois, Manuel Ballesteros, José María Lacarra, Cayetano Alcázar, Antonio de la Torre, Fray Justo Pérez de Urbel, Antonio Rumeu de Armas, Pablo Álvarez Rubiano, Marina Sitjá i Felipe Maten y Llopis. D’entre els historiadors citats, Vicens Vives, José María Lacarra, Manuel Ballesteros i Pablo Álvarez Rubiano van realitzar una sèrie de ponències. Vicens Vives intervingué en una ponència sota el títol La politique européenne de Catalogne-Aragon à la fin du XVè siècle, José María Lacarra tractà Le développement urbaine de quelques villes de Navarre et d’Aragon au moyen âge, i els americanistes Manuel Ballesteros i Pablo Álvarez Rubiano van tractar, respectivament, La moderna ciencia americanista española i El espíritu de reforma en las colonias españolas del siglo XX. Oposición de Tabasco a las Cortes de Cádiz.

El mateix any, Vicens Vives, després d’aquesta experiència tan prolífera per la seva trajectòria com ho fou el Congrés Internacional, elaborà una ressenya al seminari Destino, en què va recalcar les noves tendències que s’estaven promovent i els nous temps que havien d’arribar en el camp de la història. Aquestes noves tendències a les quals Vicens Vives feia èmfasi, la història social i econòmica, tenien el seu origen en els diferents canvis econòmics i socials que s’estaven produint a Europa des de finals del segle XIX i que analitzaven els diversos aspectes que les antigues historiografies predominants havien deixat a l’oblit, com per exemple els estudis de la pobresa, de les classes socials o d’aspectes demogràfics i econòmics. 

Sens dubte, aquesta història social i econòmica seria introduïda a Vicens Vives gràcies a l’escola dels Annales. Aquesta, va sorgir l’any 1929 a través dels historiadors francesos Marc Bloch i Lucien Febvre i de les característiques principals de l’escola francesa. Entre les generacions d’historiadors que van anar succeint-se dins l’escola dels Annales, hi ha certs punts en comú generals:

• La defensa del fet que la història té un caràcter científic, però és una ciència en construcció, és a dir, que es troba en constant desenvolupament de possibles hipòtesis i, per tant, no té un desenllaç definitiu.
• La permanent col·laboració entre els diferents camps de les Ciències Socials, com per exemple mètodes, conceptes, economia, geografia, sociologia, entre altres àmbits.
• L’ampliació respecte a les fonts documentals; dit d’una altra manera, no només les fonts que es podien trobar als arxius tenien veracitat, sinó que s’ampliava aquest concepte, incloent fonts orals o elements arqueològics, entre d’altres.
• L’objectiu d’Annales era aconseguir una història total, que englobés tots els àmbits, valorant consideradament els aspectes econòmics i socials, els quals fins llavors havien estat en segon pla en detriment de la història política.

A partir d’aquesta presa de contacte al Congrés Internacional, Vicens Vives no només estableix llaços amb Fernand Braudel, l’historiador més conegut de la segona generació d’Annales, sinó que també ho fa amb historiadors francesos que van assistir al congrés de París, com Pierre Vilar.

Un cop finalitzat el Congrés Internacional, s’establí un contacte personal entre ambdós historiadors, com bé reflecteix la correspondència constant que van mantenir, la qual finalitzà a causa de la defunció de Jaume Vicens Vives. L’historiador francès, a més, va realitzar una sèrie de col·laboracions a la revista d’Estudis d’Història Moderna, fundada pel mateix Vicens Vives. L’obra de Pierre Vilar, la qual girava entorn als estudis històrics de Catalunya del segle XVIII fins l’època contemporània, tingué un gran impacte entre els historiadors espanyols que s’havien enfocat en el territori català. Entre les obres que versen sobre aquesta temàtica, trobem La Catalogne dans l’Espagne moderne. Recherches sur les fondements économiques des structures nationales (1962), Assaigs sobre la Catalunya del segle XVIII (1975) i Història de Catalunya (1987-1990).

Un altre historiador francès amb qui va mantenir una correspondència abundant va ser Philippe Wolff, gran especialista en el període de la baixa edat mitjana. Entre les obres més rellevants de Wolff podem trobar les que realitzà sobre la seva ciutat natal, Tolosa, com Commerces et marchands de Toulouse (vers 1350-1450) (1954), o Histoire de Toulouse (1958). També publicà diversos treballs focalitzats en Catalunya, com Finances et vie urbaine: Barcelone et Toulouse au début du XV siècle (1965). Vicens Vives tenia un gran respecte per l’historiador francès, especialment per les publicacions que realitzà sobre Catalunya. Aquest fet, juntament amb la bona amistat que van desenvolupar, provocà que ambdós historiadors promoguessin l’intercanvi entre els alumnes de la Universitat de Barcelona i la Universitat de Tolosa.

Vicens Vives i els historiadors de parla anglesa

Vicens Vives no només va tenir bones relacions amb diferents historiadors francesos, sinó que també establí una sèrie de contactes amb altres historiadors de parla anglesa, entre els quals podem trobar els britànics Raymond Carr o Arnold J. Toynbee, o el nord-americà Gabriel Jackson.

Raymond Carr, especialista en història contemporània d’Espanya, es va posar en contacte amb Vicens Vives per establir punts en comú sobre la història espanyola del segle XIX. L’historiador català i el britànic van mantenir una bona relació, intercanviant-se llibres o sol·licitant-se ajuda, com fou el cas de Carr, el qual envià un informe perquè Vicens Vives pogués aconseguir la pensió Leverhulme Research Awards.

Pel que fa a Arnold J. Toynbee, Vicens Vives el va conèixer al IX Congrés Internacional de Ciències Històriques, igual que conegué a Pierre Vilar. L’historiador català de seguida quedaria fascinat per l’obra de Toynbee, com es revela en una de les cartes que li envià l’any 1949, expressant com d’interessants li havien semblat les lectures A study of History i Civilization on Trial. L’any 1951 Vicens Vives li va fer arribar una invitació al pensador britànic perquè realitzés una conferència sobre els problemes asiàtics a la Universitat de Barcelona. Sens dubte, els plantejaments de Toynbee es poden veure a la seva obra citada anteriorment, A study of History, en la qual es desenvolupa en vint volums un estudi comparatiu de les civilitzacions que l’ésser humà ha anat creant successivament al llarg del temps i dels elements que s’hi repeteixen.

Però les relacions de Vicens Vives no acaben aquí, ja que també va mantenir contactes amb historiadors nord-americans, com Gabriel Jackson. Jackson, que en declaracions havia concebut la figura de Jaume Vicens Vives com la del principal historiador professional del segle passat d’Espanya, va realitzar els seus principals estudis sobre l’Espanya del període republicà i de la Guerra Civil. Establí correspondència amb Vicens Vives per demanar-li ajuda amb l’informe sobre el període republicà, i el català li va fer arribar, entre d’altres, la seva obra Aproximación a la Historia de España, així com el seu desig que l’historiador nord-americà publiqués a la revista Estudios de Historia Moderna. Aquesta presa de contacte de Jackson amb Vicens Vives va obrir la porta al fet que els futurs historiadors nord-americans que volguessin realitzar treballs sobre Espanya, es poguessin posar en contacte amb l’historiador català, qui els oferia informació i ajuda. Entre aquests historiadors podem destacar Stanley Payne.

Vicens Vives i la renovació de la historiografia d’Espanya

Com a recapitulació final, podem observar com Jaume Vicens Vives va establir una sèrie de xarxes internacionals, tant del món francès com del món anglès, que va permetre una millor recepció dels diferents plantejaments historiogràfics, tant metodològics com temàtics, que s’estaven proposant en el món occidental. Així, va quedar facilitada aquesta renovació de la historiografia espanyola, que, com s’ha dit, es trobava ancorada a la història nacionalista i positivista que inculcava el règim franquista.

Pel que fa als canvis que va patir el propi Vicens Vives amb aquesta recepció externa, d’una banda trobem la influència anglosaxona per part d’Arnold J. Toynbee i el seu plantejament de la història de la humanitat com la història de les civilitzacions. Aquest concepte de civilitzacions com el motor de la història serà implementat per part de Vicens Vives als seus treballs després d’haver conegut l’autor anglès. Pel que fa a la influència francesa, en què l’escola dels Annales fou un dels seus principals focus de recepció. El descobriment de l’obra de Fernand Braudel El Mediterráneo y el mundo Mediterráneo en el reinado de Felipe II tingué un gran impacte en Vicens Vives, en part per la forma en què Braudel havia estructurat l’obra. L’historiador francès implementa al seu llibre el seu concepte longue durée, expressant les seves tres concepcions temporals: el temps geogràfic, que feia referència a la llarga duració; el temps social, que seria el temps mitjà, el temps de la política, l’economia i els Estats, i, per últim, el temps dels individus, el qual fa referència al dels éssers humans i les seves vides. També hi trobem l’interès per l’època moderna i la contemporània, en detriment de l’època medieval, el qüestionament de la visió castellanocèntrica que hi havia a la historiografia espanyola i la utilització del mètode estadístic-demogràfic, així com l’ús de l’economia o la geografia.

Un exemple d’aquests canvis es poden apreciar en l’obra publicada l’any 1952, Aproximación a la Historia de España. En aquesta, Vicens Vives exposa un pensament molt proper al que es podria considerar una estructura braudeliana, ja que l’autor indica que és una obra modificable. Aquest pensament es deu, tal com ell exposa, al canvi que s’està produint en la historiografia mundial i a l’obertura que estava vivint el camp de la història cap a altres Ciències Socials, seguint la línia d’Annales.

També s’ha de destacar la rellevància que tingué el IX Congrés Internacional de Ciències Històriques de l’any 1950, sent el període en el qual Annales consolida la seva difusió en l’àmbit global, coincidint amb l’etapa en què el gran historiador francès Fernand Braudel assumeix la direcció de la revista en substitució dels seus predecessors i mestres Marc Bloch i Lucien Febvre. Veiem com l’historiador català capta els plantejaments de la història social del grup d’Annales, fent un gir als seus treballs i centrant-se en l’època moderna principalment, així com en la inclusió d’elements estadístics.

Per últim, a tall acadèmic, Vicens Vives impulsà a la Universitat de Barcelona el Centre d’Estudis Històrics Internacionals, a més a més de crear les revistes Índice Històric Espanyol i Estudis d’Història Moderna, on alguns dels historiadors anomenats amb anterioritat van col·laborar en l’enviament d’algun article, possibilitant així la seva divulgació al territori espanyol.

Per saber-ne més:

CANTO MAYEN, Emiliano, “Un texto en tres duraciones: Braudel y el Mediterráneo”, Temas antropológicos: revista científica de investigaciones regionales, vol. 34, nº 2, 2012.

CLARÀ, Josep (ed.), Epistolari de Jaume Vicens Vives, 2 vols., Girona, Cercle d’Estudis Històrics i Socials, 1994-1998, p. 521.

JOVER ZAMORA, JAVIER, Corrientes historiográficas en la España contemporánea, fundación Juan March, Madrid, 1975.

IGGERS, George, La ciencia histórica en el siglo XX, las tendencias actuales, idea books, Barcelona, 1998.

PASAMAR ALZURIA, Gonzalo, “La influencia de Annales en la historia española durante el franquismo: un esbozo de explicación”, Historia social, nº 48, 2004.

PELLISTRANDI, Benoît (ed.), La historiografía francesa y su acogida en España, Madrid, Casa de Velázquez, 2002.

VICENS VIVES, Jaume, Aproximación a la historia de España, Barcelona, Ediciones Vicens Vives, 1997 [1952].