“Veo a Jim – y pude haber sido yo- o es un espejo. No es una relación entre un salvador y una víctima. Somos la misma persona. Sólo estamos ubicados en lados distintos de una cerca”- víctima anònima de VIH als anys vuitanta.
“It’s a Sin” (HBO, Espanya), una de les produccions britàniques més vistes en l’últim any, narra la vida de cinc joves gais en la dècada dels anys vuitanta, tots nou vinguts a la ciutat de Londres. En aquesta minisèrie de cinc capítols, s’afronta la rebuda del VIH i com els personatges obren una nova etapa de la seva vida on experimenten la sexualitat i la identitat de gènere de forma lliure.
Ritchie (Olly Alexander) deixa enrere el seu poble natal, tancat i retrògrad, per començar la universitat a la capital del Regne Unit. Roscoe (Omari Douglas) és rebutjat per la seva família en declarar-se obertament gai, i aquesta reacció el porta a abandonar casa seva. Finalment, tenim a Colin (Callum Scott Howells), un gal·lès aprenent de sastre. Els camins de tots tres es creuen quan comparteixen apartament, el qual sobrenomenen Pink Palace, on també resideixen Ash (Nathaniel Curtis) i Jill (Lydia West), aquesta última aprenent d’actriu i millor amiga de tots els membres. La majoria d’ells tenen en comú un sentiment de rebuig o ignorància de la seva orientació sexual durant la seva infància i adolescència, cosa que propiciarà que es formi una família que esdevindrà una xarxa de suport essencial per a tots ells.
Les seves vides transcorren mentre surten a pubs i discoteques o organitzen festes amb espectacles de tota mena, com musicals, drags o after parties. Tanmateix, tota aquesta alegria i pompositat en la qual estaven vivint es veu interrompuda per una malaltia que afectarà molts joves de tot el món.
Els primers rumors d’aquest virus a Londres procedeixen dels Estats Units: una malaltia estranya, anomenada “càncer gai” estava afectant homes homosexuals de tot el país nord-Americà.
El primer contacte amb aquesta malaltia en la sèrie es mostra amb el personatge de Henry Coltrane (Neil Patrick Harris), encarregat de Colin en la sastreria. Quan sobtadament aquest desapareix, en Colin va a buscar-lo i és una veïna qui li comunica que està hospitalitzat.
La incertesa de l’origen i el mode en què es contagiava van propiciar que es prenguessin mesures desorbitades degut a la por causada pel desconeixement, factors que van provocar una mort silenciosa que no deixa rastre.
El 18 de maig de 1981, el virus que avui es coneix com a VIH es mencionava per primera vegada gràcies a l’article del Dr. Lawrence Mass publicat en el diari gai New York Native, i el 5 de juny del mateix any un assaig mèdic al Centre per al Control i Prevenció de Malalties d’EUA especificava que aquest nou càncer afectava homes gais.
A Londres el primer cas de VIH es va notificar a finals del 1981 dins la revista científica “The Lancet”, que difon la mort d’un home famós per ser gai, mantenint la seva identitat en l’anonimat. El novembre de l’any passat es va revelar el nom d’aquest pacient zero, que va ser diagnosticat amb Pneumocystis, una de les possibles causes del debilitament del sistema immunitari, infecció que sovint es va confondre amb VIH. A causa del tabú que suposava i la vergonya que passava la família, de moltes de les víctimes no se’n coneix el nom i en altres ocasions s’intenta emmascarar la veritable causa de la mort.
Aquest cas s’exemplifica amb la mort de Gregory (David Carlyle). Com molts altres joves, “Gloria” -pseudònim atorgat pel cercle més proper-, amaga el diagnòstic no tan sols per l’estigma que suposava ser obertament gai als anys vuitanta sinó que també per les preguntes incòmodes efectuades en la visita a l’hospital. Tanmateix, que una part dels amics fos negacionista, com per exemple en Ritchie, no ajuda al fet que en Gregory demani ajuda, motiu pel qual aquest últim s’aïlla en la soledat de casa seva. L’única coneixedora de la situació és Jill que, en assabentant-se de la veritat, adopta un rol de cuidadora, desenvolupant tasques com fer la compra, rentar els plats, cuinar, entre d’altres.
Entorn d’aquesta trama, l’actriu de teatre desenvolupa un comportament obsessivocompulsiu. En primer lloc, quan arriba de les visites de “Gloria”, realitza una performance en torn el ritual del bany, en el qual duu a terme una neteja exhaustiva amb esponges i aigua calenta en ella mateixa. Jill no sols personifica la por, sinó que també ens indica que la transmissió del VIH encara és desconeguda. En segon lloc, el que per mi ha estat l’escena més reveladora d’aquesta trama és quan Gloria de sorpresa apareix a l’apartament -estant malalt- i utilitza una tassa de te. Aquesta és ni més ni menys la tassa que li dóna nom al Pink Palace. Després d’usar-la, la Jill, tal com fa amb les seves dutxes, frega amb aigua bullent la tassa. Això no la deixa tranquil·la, i acaba trencant-la i llençant-la a la brossa. Aquest gest marca un abans i un després en la sèrie, ja que és en aquest punt en el qual comencen a contagiar-se els membres del grup de VIH.
En contra posició, tenim el personatge d’Olly Alexander, que en tot moment nega l’existència del VIH i assegura que aquest és una conspiració per part de les farmacèutiques per guanyar més diners. Ritchie Tozer representa de manera clara la despreocupació de la gent dels anys vuitanta enfront de la seva salut i la transmissió d’ETS i ITS en les relacions sexuals. A més, encarna d’alguna forma la cançó que dóna títol a la sèrie, del grup Pet Shop Boys, i que sona en una de les primeres escenes, en un tocadiscs a l’Illa de Wight, localitat natal de Ritchie.
“It’s a, it’s a, it’s a, it’s a sin, It’s a sin. Everything I’ve ever done. Everything I ever do. Every place I’ve ever been. Everywhere I’m going to It’s a sin”
És a partir de 1984 quan es comencen a veure referències a esdeveniments o premsa de l’època entorn el VIH. En primer lloc, Colin fa un viatge a Nova York i la Jill, sabent que allà se’n coneix més del virus, li demana que compri i consulti la premsa americana. Entre aquests documents trobem articles dels diaris The Village Voice i Gay Metropolitan, a més també del Manhattan Anthem Magazine. En el que més èmfasi es dóna, però, és en les publicacions del New York Native, diari ja mencionat amb anterioritat, on descobrim l’escrit de Larry Kramer “1.122 and Counting” una de les publicacions més famoses de l’època.
És en aquest mateix any -1984- quan Colin és contagiat de VIH, i una vegada a l’hospital és detingut per la policia, ja que s’implanta la Llei de Salut Pública del 1984. Aquesta llei consisteix en: notificar de manera obligatòria el contagi d’una malaltia infecciosa i restar a disposició de l’Estat un cop contagiat. Arrel d’aquest fet, en la sèrie es contracta a una advocada, que representa a les dones que van ser alides d’aquesta lluita.
Un altre dels personatges que es veu interpel·lat per una llei o en aquest cas per un article és Ash. Un copaquest es forma com a docent de secundària i entra a treballar en una escola, se li encarrega de consultar els llibres de la biblioteca; la seva tasca és descobrir qualsevol referència al’homosexualitat en la literatura. L’Article 28, impulsat pel govern de Margaret Tatcher,, prohibia promoure intencionadament l’homosexualitat o publicar material amb intenció de promoure-ho.
El VIH fou una malaltia que s’endugué a moltíssims joves i provocà un sentiment de paüra: la inquietud de la gent era quasi palpable i la poca informació que es tenia va portar a teoritzacions que no eren certes. El col·lectiu LGTBIQ+ es va veure marginalitzat i assenyalat, se’ls va acusar de comportaments promiscus i es van desenvolupar actituds hostils envers els seus membres. Aquests sentiments es transformaren en ràbia i bel·ligerància-en la segona meitat de la dècada- per la clara despreocupació de la societat i els governs vers les morts que causava el virus, fet que va afavorir la formació de grups que reivindicaven que es comencés a investigar. Act-Up fou un grup de lluita directa fundat el 1987 per Larry Kramer a Nova York, realitzant diferents accions als carrers de la ciutat americana. Vist l’èxit del grup, es va anar expandint per diferents ciutats del món. Tal com podem comprovar en la sèrie, una de les ciutats es Londres, que durant aquesta dècada va dur a terme diferents protestes, que solien consistir en que els manifestats s’estiraven en espais públics per representar els homes gais, bisexuals i les dones trans que estaven morint a causa del VIH.
Finalment, parlarem del dol. Com seria no poder tocar un amic? Com seria no acomiadar-se, no dir-li adéu? Ritchie és l’últim integrant del grup en contraure VIH. Aquest, en l’etapa final de la malaltia, és aïllat a l’habitació de casa els seus pares, sense tenircap contacte amb l’exterior o amb els seus amics. El personatge jovial i alegre que sempre estava envoltat de gent, acaba morint tot sol, tancat dins de la seva pròpia habitació, tot i que la família estava a casa. Jill, Ash i Rocoe queden devastats per la tràgica notícia i pel fet que, com moltíssima gent dels anys vuitanta, mai no van poder abraçar per última vegada un familiar, un amic o la seva parella.
La sèrie “It’s a Sin” està basada en diferents episodis i persones de la vida del creador Russell T. Davies (Queer as Folk, Years and Years). En primer lloc, Jill és una amiga del creador que durant la pandèmia del VIH va viure a Londres i va veure com diferents dels seus amics l’anaven deixant durant el camí, encarnant també el paper de cuidadora. Curiosament, la vertadera Jill realitza el paper de la mare de la Jill en la sèrie. En segon lloc, T. Davies explica en el diari The Guardian que es va basar en l’experiència de veure morir al seu marit Andre Smith de càncer cerebral el 2018 per escriure les escenes que mostren a Colin morir.
Com a conclusió destacarem dues notícies publicades aquest mateix any amb gran pes i rellevància entorn el VIH. En la primera d’elles, titulada “Els casos de VIH en heterosexuals supera als homosexuals per primera vegada en deu anys” (El País), l’autora Maria Corisco planteja com aquesta malatia està associada a persones homosexuals, drogodependents i treballadors sexuals, és a dir, construida en base a l’alteritat. En la segona, publicada fa un mes, es parla de com “la pacient de Nova York”, una dona de seixanta-quatre anys, va ser curada de VIH gràcies al trasplantament de medul·la òssia amb cèl·lules mare del cordó umbilical d’una persona amb una mutació que causa més resistència al VIH.
