Imatge de la portada: Haile Selassie en una visita a la reina d’Anglaterra Isabel II. Font: Wikimedia Commons
Una de les figures més controvertides del segle XX al continent africà, és, sense dubte, la de l’emperador etíop Haile Selassie (1892-1975). Últim emperador d’una dinastia que, segons les cròniques etíops, es remunta al Rei Salomó i la Reina de Saba, es va convertir en un símbol per a la diàspora africana del Carib, on el moviment Rastafari el va considerar com un Messies. Per altres, en canvi, no va deixar de ser un dèspota autoritari que va restar impassible davant d’una de les pitjors fams del planeta en els últims segles, però que va saber també alternar-se com un més amb els governants de les grans potències occidentals mentre els països veïns es trobaven sotmesos pel colonialisme.
Tafari Makonnen neix l’any 1892 als afores de la ciutat d’Harar, considerada una de les ciutats més sagrades de l’Islam. La seva àvia paterna era la tieta del per aleshores emperador etíop Menelik II (1844-1913), el que, encara que de forma llunyana, el feia suposadament membre de la dinastia salomònida, una condició imprescindible per a convertir-se en emperador. El seu pare era el governador de la província d’Harar, i comptava amb un gran prestigi pel seu lideratge en la victòria de l’exèrcit etíop contra les tropes italianes en la batalla d’Adwa l’any 1896.
Aquest currículum familiar i unes demostrades aptituds per la governança, el feren mereixedor de diferents càrrecs ja des d’adolescent, sent nomenat governador de diverses províncies, entre elles Harar l’any 1910, abans de complir els vint anys. La seva tasca infatigable en pro de la modernització dels territoris que controlava el feren mereixedor d’un gran atractiu per als sectors més progressistes del país, motiu pel qual va ser cridat a la cort per Menelik II en els últims anys del seu mandat. Aquest és considerat el fundador de l’Etiòpia moderna i el seu llegat va ser seguit per Makonnen amb pas ferm.
De governador provincial a emperador
La mort de Menelik II l’any 1913 i l’arribada al tron de Liy Iyasu (1895-1935), van suposar un pas enrere en les aspiracions de Makonnen, qui va ser destituït dels seus càrrecs i se’l va intentar allunyar de la cort. Però el regnat d’Iyasu va resultar en un fracàs per la seva ineficàcia política i les seves decisions desencertades, mantenint-se en el poder poc més dos anys. El seu apropament als musulmans etíops va provocar la indignació de la noblesa i l’Església d’un país amb més de dos mil anys d’història amb el cristianisme com a religió oficial. Aquesta és probablement una de les causes principals de la conspiració que va acabar amb el seu regnat, i en la qual ningú dubta de la participació del futur Haile Selassie.
Amb l’arribada al tron de Zewditu, filla de Menelik II, Tafari Makonnen va ser reconegut com a regent, i, a poc a poc, va anar acumulant poder fins a ser intitulat com a Ras (duc o príncep) i posteriorment Negus (rei). Aquesta figura es trobava fins llavors vinculada al govern de les principals províncies, però Makonnen va aconseguir ser investit com a negus de tot Etiopía i hereu al tron tot i la llunyania familiar amb els antecessors. Tot i ser en la pràctica el regent, era ell qui prenia la majoria de les decisions, convertint en Zewditu en una figura gairebé simbòlica.
Durant els anys de regència es va proposar modernitzar el país i deixar enrere una administració de caràcter feudal, disminuint el poder de la noblesa provincial i concentrant poders absoluts. Per als sectors més conservadors es va convertir en l’enemic, iniciant diverses conspiracions sense èxit. Mentrestant es va afanar en construir bones relacions internacionals, obtenint l’admissió d’Etiòpia a la Societat de Nacions o realitzant una gira per les principals capitals europees i d’Orient Mitjà i incrementant la seva popularitat arreu. Quan l’any 1930 mor l’emperadriu Zewditu, Makonnen ja s’ha desfet dels seus principals rivals, i només un dia més tard era designat emperador.
Centralització, aparença democràtica i invasió italiana
Lleó Conqueridor de la Tribu de Judà, Senyor de Senyors, Rei de Reis i Elegit de Déu. Amb tots aquests títols era coronat el que passaria a la història com a últim emperador etíop, a partir d’ara anomenat Haile Selassie. Per a la coronació embellí la capital Addis Abeba, demolint barris sencers i erigint estàtues amb les que impressionar als il·lustres visitants que hi assistiren, entre ells el duc de Gloucester o el Príncep de Savoia. Les imatges de governants blancs postrats davant d’un rei negre donarien la volta al món.
La seva arribada al tron suposava el final d’un llarg procés de centralització administrativa durant les dècades anteriors, mentre concentra en la seva persona totes les prerrogatives imperials possibles. Es convertia doncs en un monarca absolutista, però que, de cara a l’exterior, va saber mostrar una certa aparença democràtica. En aquest sentit, va atorgar al país la seva primera Constitució i el primer Parlament, tot i que els membres eren anomenats per l’emperador i que les lleis havien de passar sempre per aquest en última instància.
Mentre Selassie consolidava el seu poder desfent-se dels grans senyors regionals i acabant amb l’autonomia de certs territoris, el feixista Benito Mussolini tenia altres plans pel país africà. A Itàlia existia cert sentiment revengista per la humiliant derrota patida a Adwa, i molts somiaven amb la construcció d’un imperi italià a l’Àfrica que unís Etiòpia amb les colònies de Somàlia i Eritrea. L’any 1935 tropes italianes envaeixen Etiòpia, en un avanç lent que culminaria en l’ocupació total del país sis mesos després i la fugida de l’emperador a l’exili a Gran Bretanya. L’exèrcit invasor va deixar pel camí un saldo que es calcula en més tres-cents mil civils morts.
Tot i ser membre de la Societat de Nacions, les grans potències occidentals van restar impassibles davant l’ocupació italiana, limitant-se a un embargament d’armament a tots dos bàndols que no va fer més que perjudicar a Etiòpia en no comptar amb fàbriques d’armes. Tant França com Gran Bretanya no desitjaven enfrontar-se als règims feixistes a les portes de la II Guerra Mundial, el que va donar ales a aquests en detriment dels pobles atacats. Ja a l’exili, Haile Selassie va pronunciar un famós discurs a la Societat de Nacions on denunciava l’agressió italiana, i que, tot i que no va tenir un efecte pràctic, si que va a aconseguir fer visible la invasió entre la població mundial, estenent-se arreu les mostres de solidaritat amb el poble etíop.
La Cort Reial de Haile Selassie. Font: Wikimedia Commons.
El control sobre Etiòpia, però, mai va arribar a ser complet i diverses guerrilles etíops confrontaven amb atemptats a les tropes invasores. La resposta italiana va ser ferotge, portant a terme diverses atrocitats com la coneguda massacre d’Addis Abeba l’any 1937, on els italians van assassinar en un sol dia unes trenta mil persones, un 20% de la població de la capital en aquell moment. A més hi van instaurar un sistema racista que prohibia les relacions dels italians amb els etíops. Amb les derrotes italianes a la II Guerra Mundial (1939-1945), una coalició de tropes britàniques, africanes i les guerrilles locals expulsarien als italians l’any 1941, i Haile Selassie tornava a entrar a Adís Abeba després de cinc anys a l’exili.
Revoltes generalitzades a tot el país
Un cop finalitzada la II Guerra Mundial, Etiòpia es converteix en un dels membres fundadors de les Nacions Unides l’any 1945. Per la seva banda, aquest organisme decideix federar l’antiga colònia italiana d’Eritrea amb Etiòpia, en un procés d’unió que desencadenaria amb el temps amb l’annexió total del territori eritreu. Partits i guerrilles com el Front d’Alliberament d’Eritrea van ser sempre una pedra a la sabata per a Haile Selassie, qui no va dubtar a exercir una ferotge repressió contra qualsevol demanda d’autonomia.
Per la seva banda, la consolidació del seu poder amb l’expulsió dels italians, va reforçar la seva megalomania i despotisme. Durant els anys següents va intercanviar reformes com la introducció del sufragi universal per als membres d’un Parlament amb funcions limitades, amb la instauració d’una enorme xarxa d’espionatge des de la que controlar i atacar l’oposició. Les demandes reformistes de certes elits es van fusionar amb les revoltes camperoles que exigien una redistribució de terres, creant un clima d’insatisfacció a tot el país que aniria en augment fins a la caiguda de l’emperador.
Tanmateix, Selassie va saber apaivagar les crítiques a l’interior del país amb unes bones relacions internacionals. Durant les dècades del cinquanta i seixanta va viatjar pel món, on es reuniria amb els principals líders mundials com Kennedy, Isabel II, Hirohito, De Gaulle, i fins i tot va visitar a Espanya, on va declarar tenir en Franco un exemple a seguir. Com a rei de l’únic país, a excepció de Libèria, no colonitzat, va ser un dels líders principals del Moviment de Països No Alineats, i un cop assolides les independències de la majoria de països africans va aconseguir que Addís Abeba es convertís l’any 1963 en la seu permanent de l’Organització per a la Unitat Africana, l’actual Unió Africana. Amb això, ell també es convertiria en un referent per a alguns panafricanistes.
Ja als anys seixanta i principis de la dècada dels setanta a Selassie se li acumulaven els problemes. A la insurrecció eritrea i d’altres grups ètnics discriminats pel nacionalisme amhara, si sumava ara l’irredemptisme somali. Amb la independència de Somàlia l’any 1960, els somalis residents al territori oriental d’Ogaden reclamaven unir-se al nou Estat, iniciant-se una cruenta guerra on els somalis comptaren amb l’ajuda de la Unió Soviètica.
Si hi ha un fet que va marcar la decadència de Selassie i amb ella la de l’Etiòpia imperial, va ser la gran fam de 1972 a les províncies de Tigray i Wollo, on es calcula que fins a 320 mil persones van morir d’inanició. La pèssima gestió governamental amb el desviament de l’ajuda humanitària a causa d’una corrupció generalitzada i l’intent d’ocultar la tragèdia a l’opinió pública, van provocar un desgast irrecuperable de la figura de Selassie tant dins com a fora del país. Un documental de la BBC va fer visible la tragèdia al món, i va mostrar com l’emperador continuava vivint en l’opulència mentre el poble moria de gana.
Els estudiants es van mostrar els més combatents amb el règim, organitzant vagues i manifestacions multitudinàries a tot el país. A aquests se’ls hi uniren les demandes de camperols i de la classe treballadora, afectada greument per la crisi econòmica. Per si no ni hagués prou, els musulmans també demandaven els mateixos drets que la resta de la població. Des de 1972, els carrers de les principals ciutats etíops viuen una gran efervescència i aires de revolta generalitzada, i, en aquest context, un sector de les Forces Armades fundava el conegut com a Derg (Comitè) l’any 1974. De caràcter marxista, va forçar l’emperador a derogar les institucions de l’antic règim i va iniciar la nacionalització d’empreses.
Poc després, el Derg forçava Selassie a dimitir, suspenia la Constitució i dissolia el Parlament. La família imperial va ser empresonada, i, un any més tard Selassie moria per complicacions després d’una operació de pròstata, segons la versió oficial. El més plausible, en canvi, és que fos assassinat per ordre de Mengitsu Haile Mariam, president del pais entre el 1977 i 1991. El seu cos va ser ocultat sota els lavabos del Palau Imperial fins al seu trasllat a un mausoleu amb la caiguda del Derg, i, posteriorment, a la Catedral de la Santíssima Trinitat d’Addís Abeba.
Venerat pel moviment Rastafari
Si gran part de la població etíop recorda a Selassie com un emperador autoritari i repressiu, a milers de quilòmetres se’l venera gairebé com a un Déu. La coronació de Selassie era per a molts afrodescendents del Carib la culminació de la profecia atribuïda a Marcus Garvey: “Mireu a Àfrica perquè un rei negre serà coronat, el dia de l’alliberament és a prop”. A Jamaica, on la població negra es trobava fortament discriminada pel colonialisme britànic, la imatge de l’hereu al tron anglès en la coronació d’un rei negre va ser vista amb entusiasme, demostrant que la fi de la discriminació racial era possible.
A principis dels anys trenta, Leonard Howell comença a predicar que Haile Selassie era “el Messies tornat a Terra”, i declarava que la població afrodescendent devia únicament obediència a l’emperador etíop i no a la Corona britànica. Aquesta va ser una de les premisses principals de la comuna fundada per Howell a Jamaica, la qual es considera l’origen d’un moviment polític, cultural i religiós amb milions de seguidors a tot el món. El moviment Rastafari prendria el seu nom del mateix Selassie, ja que abans de ser coronat era conegut pel seu títol, Ras, i el seu nom vertader, Tafari.
Selassie es va deixar fer, i en les seves intervencions públiques era ambivalent amb el fet que tingués realment una naturalesa divina. Durant la seva visita a Jamaica l’any 1966 milers de persones es van aplegar per rebre’l a l’aeroport, i aquest dia és considerat pels rastafaris com un dia sagrat. En correspondència, Selassie va cedir dues mil hectàrees de terra per a que els rastafaris s’instal·lessin a Etiòpia en la coneguda comunitat de Shashamane, on molts d’ells encara hi viuen. Avui dia moltes cançons de reggae encara parlen de la divinitat de Selassie i la seva imatge és ben visible entre la comunitat rastafari. Per a la població etíop, en canvi, el record que en tenen és ben diferent.
Per saber-ne més:
LOZANO, Mario. Historia de Etiopía. Madrid. Los Libros de la Catarata, 2022.
GONZÁLEZ, Juan. Etiopía, entre la historia y la leyenda. Madrid. Editorial Mundo Negro, 2018.
KAPUSCINSKI, Ryszard. L’Emperador. Barcelona. Navona, 2019.
ZEWDE, Bahru. A history of Modern Ethiopia, 1885-1991. Addís AbebaEstern African Studies, 1991.
CAMPBELL, Horace. Rasta y resistencia: De Marcus Garvey a Walter Rodney. Santiago de Cuba. Editorial Oriente, 2016.
