A estos fines responde la presente Ley, que viene a perfeccionar y encuadrar en un armónico sistema las instituciones del Régimen, y a asegurar de una manera eficaz para el futuro la fidelidad por parte de los más altos órganos del Estado a los Principios del Movimiento Nacional.
Introducció Llei Orgànica, 11 de Gener 1967
El 14 de desembre de 1966 els ciutadans majors de vint-i-un anys foren cridats a votar en referèndum una proposta de Ley fundamental que marcà el començ d’un nou període històric del règim franquista. L’etapa del règim que s’inicià amb l’aprovació d’aquesta llei orgànica tingué com a precedent la llei de premsa de març de 1966, que garantia una llibertat d’expressió molt limitada. Ambdues marquen l’inici del tardofranquisme entès com una etapa de crisi resolta pel propi règim a través de la modernització discursiva i legal dels seus aparells. No obstant, les línies mestres d’aquesta nova llei orgànica “acrediten el valor permanent de l’ideari que les inspira”, és a dir, els Principios Fundamentales del Movimiento vigents.
El règim havia iniciat la dècada dels anys seixanta amb una guerra terminològica, concretament amb la campanya propagandística «Veinticinco años de paz» dirigida per Manuel Fraga per tal de resignificar el terme «pau» en substitució de «victòria». Aquesta tendència cercava apropar-se a les generacions més joves, que no havien viscut la guerra civil, i convèncer una creixent classe mitjana d’un aparent triomf econòmic del desarrollismo. L’emergència de l’oci, entreteniment i consum, els primers passos de la cultura de masses de magazines i televisor, foren aprofitats pel règim amb un objectiu radical: promoure la “desideologització” de la cosmovisió ciutadana.
Certament, l’aprovació de dita llei per part del vuitanta per cent dels votants té explicació en la millora substancial de les condicions de vida que dugué la liberalització econòmica del règim. A més, aquesta llei creà un model propi del franquisme influït per l’emergència i triomf del personalisme democratacristià a nivell Europeu. El règim mantingué la concepció tomista de la societat iniciada en el gir dels anys cinquanta, que li permeté mostrar una cara religiosament amable gràcies al concordat amb la Santa Seu de 1953 i la posterior entrada a l’ONU el 1955. Així doncs, la present llei feta pública el 10 de gener de 1967 estipulava la persona, la família i la societat com a subjectes de dret, seguint una idea comunitarista i orgànica que perseguia el bé comú en concordança amb els principis de participació política de la llei de 1958: la família, el municipi i el sindicat vertical.
La introducció dels referèndums com a instruments legitimadors de la dictadura, junt amb les Corts i els seus procuradors, resultaven un element cosmètic però característic d’una extrema dreta Europea en transformació a nivell transnacional. Les dues “ànimes” que es solen destacar d’aquest període del franquisme -l’immobilisme i el reformisme- eren dues expressions d’una mateixa legitimitat que es presentava com una alternativa a la democràcia parlamentària. Aquesta fou, doncs, una fase més de la institucionalització de la democracia orgànica, que s’exercia en contraposició al sufragi universal establint una parcel·la àmplia en la que es permetia un particular pluralisme que garantia la integritat del règim com a fase històrica. Per molt de La, La, La que Massiel cantés l’any següent a Eurovisió, l’Estat Espanyol no deixà de ser el referent d’un neofeixisme que s’estava reorganitzant en el que es coneix com la Internacional Negra.
Spain is Different: Oposició possibilista i reformisme del règim
En plena Guerra Freda, la modernització i europeïtzació de l’extrema dreta es produí en xarxa transnacional en tres nivells: L’institucional a través de partits com la Falange (FET-JONS) o el Movimento Sociale Italiano (MSI), el moviment polític a través de Nouvelle Ordre Europenne (NOE) fundat el 1951 a Malmö per Oswald Mosley entre d’altres, i a nivell paramilitar conformat per elements dels respectius serveis d’intel·ligència i de la OTAN. Així doncs, el règim franquista i l’Estado Novo portuguès conformaven un paradigma ibèric supervivent al VE Day de 1945 que seria el referent per la reconstrucció a la que aspiraven els neofeixistes. A més, l’ús d’aparells de l’estat per tal d’aconseguir objectius polítics dins i fora dels règims, és a dir policies, elements de l’exèrcit i dels serveis d’intel·ligència, fou constant, transitant des del simple compromís polític a la implicació en atemptats terroristes.
Ja des de 1962 la fundació de Jeune Europe ajuntà elements de Falange i MSI sent el germen del neo-Nazi Círculo Español de Amigos de Europa (CEDADE) creat el 1966. S’adoptà, doncs, una estratègia comuna entre MSI, l’escissió violenta Ordine Nuovo (ON) i alguns elements de Falange descrita com una strategia della tensione (estratègia de tensió). S’encetaria com a espai de col·laboració amb els atemptats contra el banc agrícola de Milà del 12 de desembre de 1969 i el suport des de Madrid d’un vell feixista com Filippo Anfuso per tal de facilitar la fugida del periodista Guido Giannettini amb un passaport espanyol fals. Res d’això pogué passar sense la col·laboració d’elements dels aparells de l’estat.
Contemporàniament el moviment estudiantil universitari començava a esdevenir un cos social contestatari que es comprendria a sí mateix com ‘els fills dels vencedors i els vençuts’, tal i com resava el manifest dels universitaris madrilenys de l’u d’abril de 1956. En la clandestinitat, l’oposició antifranquista començaria a teixir sinèrgies entre aquest nou subjecte, que aviat es polititzaria, i el PCE. La declaració per la reconciliació nacional del juliol del mateix any vindria a marcar les bases d’un derrocament que es volia pacífic en base a la superació de la divisió guerra-civilista per tal d’afrontar qüestions col·lectives com la llibertat, la sobirania i el desenvolupament econòmic del país. La mateixa declaració afirmava:
“La perspectiva del cambio pacifico, de la supresion de la dictadura sin guerra civil, presupone un cierto periodo durante el cual las fuerzas de izquierda y de derecha, al mismo tiempo que actuan contra la politica de la dictadura en diferentes terrenos, van reagrupando sus fuerzas, relacionando- se entre si, al principio con objetivos parciales.“
L’exercici de pedagogia que aquesta nova direcció requeria envers la pròpia militància pot ser llegit com un preludi del pacte entre elits que fou la transició, com una declaració d’intencions de Santiago Carrillo. Nogensmenys, el procés militar i afusellament del militant Julián Grimau el 20 d’abril de 1963 i la condemna a garrot vil dels anarquistes Francisco Granados Gata i Joaquin Delgado Martínez suposà un cop de realitat per un sector ampli de la militància i l’antifranquisme en general. La política de la reconciliació i l’abandonament de la lluita armada que proposava el PCE suposava obviar la naturalesa del règim del 18 de Juliol i a la vegada empenyia l’escissió d’un PCE (m-l) que abraçava el maoisme.
Per altra banda, Comissions Obreres (CCOO) sorgí com un espai compartit entre els espais del PSUC, PCE i l’associacionisme cristià de la Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC). El fet que es generés una entitat de caire sindical paral·lela al sindicat del règim complia una funció inicial de substitució que tingué en les vagues primerenques d’aquesta dècada un punt de no retorn. Fou substancial que després d’aquests primers episodis hi hagués empresaris que preferissin dialogar clandestinament amb CCOO abans que fer-ho a través de la burocràcia del sindicat vertical. D’aquesta manera, s’entengué que l’aplicació de la política de reconciliació nacional que proposà el PCE en termes sindicals fou l’entrisme per tal d’infiltrar-se dins dels Sindicats Verticals i actuar de cavall de Troia. Al cap i a la fi aquesta fou una forma més del possibilisime del dramaturg Antonio Buero Vallejo, transcendint l’espai cultural per esdevenir polític.
Tanmateix, la nova fase històrica del règim tenia una cara immobilista que s’adequaria políticament al procés modernitzant de l’extrema dreta d’arreu d’Europa. Si bé el reformisme del sector tecnòcrata del règim semblava reeixir, la duplicitat natural del franquisme no tardaria a apropiar-se formules naixents a l’exterior per tal de persistir en comunió ideològica amb la resta de l’extrema dreta. Mentre Carrero Blanco era Primer Ministre, la publicació embrionària Fuerza Nueva per part de Blas Piñar reclamaria més rectitud al règim davant el que considerava un debilitament general encarnat en la liberalització del règim.
Accentuant la crisi: Del cas Matesa a la mort de Franco
A les acaballes de la dècada la diarquia del règim es mantingué en la mateixa parcel·la orgànica: Mentre el reformisme semblava instal·lar-se a les institucions la violència parapolicial s’organitzaria a través dels serveis secrets de l’estat (SECED). És en aquest context que el grup terrorista Guerrilleros de Cristo Rey fou creat pel veterà de la División Azul Mariano Sánchez Covisa amb l’ull posat sobre els moviments de l’extrema dreta italiana. El mateix Sánchez Covisa ajudà a Stefano delle Chiaie i Junio Valerio Borghese a escapar d’Itàlia després d’intentar accedir a l’armeria del Ministeri d’Interior el 7 de desembre de 1970 per tal de segrestar les armes per dur a terme un cop d’estat. No obstant, la crisi que veritablement fou rellevant esclatà el 23 de Juliol de 1969 amb l’escàndol de l’empresa Maquinaria Textil del Norte S.A. (MATESA). El fet que a el sector tecnòcrata del règim vinculat a l’Opus Dei se li atribuís un cas de corrupció d’abast internacional just l’endemà del nomenament del príncep Joan Carles com a successor de Franco amplià l’esquerda entre immobilistes i oberturistes. Així doncs, el procés de Burgos contra setze membres d’ETA al mateix desembre de 1970 havia de servir per redimir l’escletxa, apaivagar el dissens intern del règim i reestablir-ne l’autoritat moral. Acabà sent ben bé el contrari.
El procés de Burgos fou la punta d’un iceberg que sistematitzava la repressió, les tortures i innombrables excessos dels aparells de l’estat com a eines de defensa legítimes envers el terrorisme d’ETA o qualsevol oposició al règim. Les sis condemnes a mort del sumaríssim, d’un total de setze encausats, es llegiren internacionalment en una direcció completament oposada a la que es pretenia des d’Espanya. Si més no, a nivell intern el procés provocà la reacció de militants de Fuerza Nueva, Falange i sectors de l’exèrcit que es manifestaren a continuació de l’enterrament de tres de les víctimes mortals d’ETA a Madrid sota lemes com ‘De los gobiernos débiles ¡¡Líbranos Señor!!’, ‘La ETA a hacer puñetas’ o ‘Contra el separatismo, contra el marxismo, Arriba España’. Fins i tot hi hagueren expressions com “¡Franco sí, Opus no!’ que evidenciaven el rebuig de certs sectors envers el «desviacionisme» . La crisi s’evidencià amb més ressò a partir de les sessions plenàries del Consell Nacional del Movimiento de febrer de 1971, celebrades a porta tancada.
La divisió definitiva dels quadres del règim, i en concret dels reformismes, es produiria entre l’ala tecnòcrata i el sector oberturista tancant files al voltant de Franco. La sensació de decadència traspassava el consell i arribava als carrers on elements de Falange i del Sindicat Vertical, Fuerza Nueva, CEDADE etc. reaccionaven cremant llibreries on es venien certs títols de tendència política d’esquerres o liberal de manera més desacomplexada. Ni en el govern de Carrero Blanco la vella idea del contuberni judeo-maçònic i comunista mai va abandonar el Consell Nacional del Movimiento. A la vegada, Blas Piñar i la resta de grupuscles acusaven el govern de rendició institucional i de trair l’esperit del règim tot reivindicant l’actualització de les condicions de 1936. El moviment obrer i el sindicalisme entrista, les vagues i l’agitació universitària viurien un crescendo a partir de 1972 que aniria acompanyat d’una repressió sagnant. Així doncs, les mobilitzacions per ambdues parts no cessarien amb una diferència fonamental: Mentre, per exemple, la direcció de CCOO era empresonada com a resultat del Procés 1001, l’agitació de l’extrema dreta no només gaudia d’impunitat sinó que era perpetrada per elements ben situats dins el règim.
El nomenament de Carlos Arias Navarro com a president del Consell de Ministres després de la mort de Carrero Blanco el desembre de 1973 serví com a argument per aferrar-se a la línia continuista: Calia preparar la successió de Joan Carles, evitar que l’oberturisme triomfés i garantir la supervivència institucional del règim. Arias Navarro pretengué que el franquisme sobrevisqués la vinent letargia del dictador a través de revitalitzar l’associacionisme polític de caire franquista. Envers els imminents temps de canvis, era l’hora d’abraçar l’oberturisme sense sacrificar els principis fonamentals, cosa que posà a Arias Navarro en una posició dubitativa constant.
La permanència del moviment i l’administració de l’Estat no deixaren de ser amenaçades per la conflictivitat social i una inflació exagerada resultat de la crisi del petroli de 1973. L’execució de Salvador Puig Antich el març de 1974 a la presó de Tarragona tingué un sentit venjatiu que evidencià que l’aparent mostra d’oberturisme fou només una cortina de fum. El dictador moriria matant per garantir que el règim no morís amb ell. En aquest context, Blas Piñar i els vells falangistes Raimundo Fernández Cuesta o José Antonio Girón Velasco continuarien pressionant per la defensa del règim del 18 de Juliol contra el viratge cap a un reformisme governamental ja inevitable.
Contemporàniament l’Assemblea de Catalunya aglutinà l’antifranquisme català el novembre de 1971. Aquest primer espai aglutinà representants de tot l’espectre polític, des de Jordi Pujol i Unió Democràtica fins el PSAN, el PSUC o la branca catalana del Partit Carlí (escindit de Comunión Tradicionalista i amb tesis més properes al socialisme autogestionari). Les consignes programàtiques que s’hi acordaren tenien com a eixos les llibertats polítiques i socials, l’amnistia dels presos i un estatut d’Autonomia per Catalunya. Mentrestant a París s’organitzaria la Junta Democrática el Juliol del 1974 liderada per Carrillo i composta pel PCE, CCOO i altres organitzacions de l’espectre socialista. La Revolució dels Clavells a Portugal mostrava un patró que no era assumible en el cas espanyol, però que inspirà d’alguna manera una oposició antifranquista que no tenia ni la força ni un pla estructurat per tal de derrocar el règim. D’altra banda Felipe González seria la figura visible de l’organisme Plataforma de Convergència Democràtica composta pel PSOE, UGT i un seguit de partits que es negaren a sumar-se a la Junta Democràtica. La mort de Franco el 20 de novembre de 1975, que sovint es considera el tret de sortida de la transició democràtica, tingué un valor més aviat simbòlic donat que la continuïtat del règim fou garantida a través dels aparells de l’estat.
Tal i com el sociòleg grec Nicos Poulantzas plantejava en el seu La crise des dictatures – portugal, grèce, espagnepublicat al 1975, el procés de democratització dels aparells d’estat, en el cas espanyol, tingué uns límits específics imposats en la seva ruta particular. Es demostraria ben aviat que el model transicional que es volgué aplicar era un pacte entre elits llur trajecte no fou exempt d’episodis de violència política. El terrorisme d’Estat esdevindria sistemàtic a través d’organitzacions pantalla i operacions en les quals guàrdies civils, militars i els serveis secrets (SECED) hi prendrien part. L’operació Reconquista, on hi participaren membres de la Gladio de l’OTAN com delle Chiaie, en fou l’exemple més immediat conduint als assassinats dels fets de Montejurra al 1976. La conclusió, doncs, és que el període que precedí la transició establí el tauler i moltes de les peces que la protagonitzarien però sobretot en marcà les regles i límits. Lluny del mite, no fou ni immaculada ni pacífica sinó condicionada i violenta des del primer moment.
