Imatge de portada: Belisari (esquerra) i Justinià (dreta) al mosaic de la basílica de San Vitale de Ravenna. Font: Wikimedia Commons – Domini públic
Nascut aproximadament l’any 500 a Sapareva Bània o a Il·liria (les fonts no deixen massa clar si va néixer a l’actual Bulgària o a l’actual Albània), Flavi Belisari ha quedat relegat com a un dels generals més oblidats de l’antiguitat tardana. Quan pensem en els grans generals de la història ens venen al cap Napoleó Bonaparte, Arthur Wellesy, Gonzalo Fernández de Córdoba, Subetei o Gueorgui Zhúkov, però poques vegades apareix el nom de Belisari, un general que, des d’orient i de la mà de l’emperador Justinià, va recuperar gran part del territori imperial perdut arran la caiguda de la part occidental l’any 476 dC a mans dels bàrbars. Així doncs, en aquest article destacarem, entre altres, tres grans èxits militars: la batalla de Dara l’any 530 contra els sassànides, els enemics històrics de l’Imperi Romà d’Orient, la conquesta dels Vàndals al nord d’Àfrica i la conquesta d’Itàlia, la qual va permetre al poder imperial recuperar l’emblemàtica capital: Roma.
La guerra d’Ibèria, la primera gran gesta del general
La guerra d’Ibèria (dita així pel regne georgià d’Iberia) va ser la primera gran campanya militar on va participar Belisari. La guerra es va iniciar quan el Sha sassànida va intentar convertir al regne d’Iberia al zoroastrisme[1]El zoroastrisme, una de les religions més antigues del món, es basa en els ensenyaments del profeta Zoroastre. Va ser la religió predominant a Persia des del segon mil·lenni aC fins l’arribada … Continue reading. Davant aquesta situació, el rei Gourgen va demanar ajuda als romans i Justí I, el pare de Justinià, conscient que aquest conflicte podia debilitar el seu enemic, va decidir mobilitzar l’exèrcit, el qual estava comandat pels generals Belisari i Sittas. És a l’inici d’aquesta guerra que Justinià es va convertir emperador, doncs el seu pare morí l’any 527. Una de les primeres decisions del nou emperador fou dividir el seu exèrcit en dos per tal de facilitar la mobilitat i capacitat de resposta dels atacs sassànides, posant a Belisari al comandament d’una de les meitats. Després d’una certa estabilitat que durà uns mesos, els sassànides van atacar i es van enfrontar als romans a la batalla de Thannuris (528). Tot i que Belisari sortí derrotat, aquesta va ser una victòria pírrica pels sassànides, doncs patiren milers de baixes, a més de perdre, segons les fonts, a tots els Immortals (Althanoi), la guàrdia personal del Sha. Tot això va dissuadir a Kobad, rei dels sassànides, de llençar una invasió a gran escala.
El juny de l’any 530 un nou exèrcit sassànida liderat pel general Perozes va travessar la frontera amb 40.000 efectius, mentre que Belisari només en tenia 25.000 a la seva disposició. El general romà, no disposat a ser assetjat, va sortir de la ciutat fronterera de Dara on es trobava apostat i va ordenar excavar trinxeres a poca distància de les portes de la ciutat per tal d’alentir la cavalleria persa que sobrepassava en nombre a la seva. A l’inici de les hostil·litats, el general romà va col·locar la cavalleria als flancs amb l’excepció d’alguns huns, els quals actuarien com a suport mòbil de les unitats que estiguessin suportant major pressió una vegada iniciat el combat. L’estratègia va funcionar, ja que la cavalleria persa va forçar una retirada del flanc esquerre romà, però la perspectiva de ser flanquejats pels huns va fer que Perozes no ordenés una persecució de les tropes romanes. Aprofitant aquesta escletxa, l’exèrcit romà es va reagrupar i va aconseguir repel·lir l’enemic.
El tercer dia d’hostilitats va començar amb intercanvi de fletxes, i tot i que els perses comptaven amb més efectius, el vent bufant en contra seu i dificultava l’efectivitat dels seus arquers. Igual que el dia anterior, el costat esquerre romà es va retirar per ordres de Belisari, forçant una penetració persa dins el flanc i exposant-los a un atac que va aniquilar la meitat de les forces perses involucrades. Desesperat, Perozes va reagrupar les tropes que quedaven i va ordenar un atac frontal que, gràcies a una lectura brillant de Belisari, va fracassar. Aquesta derrota va causar una retirada desordenada, però Belisari va prevenir als seus homes de perseguir-los tement una emboscada enemiga. Aquesta victòria, anomenada Batalla de Dara (530 dC), fou la primera de Roma contra els perses en un segle.
Els vàndals i el nord d’Àfrica
La pars orientis, més rica i estable, fou la que va sobreviure a la pressió dels bàrbars del nord, tanmateix, Justinià era conscient que recuperar Roma i la pars orientis era, almenys simbòlicament, clau per poder ser anomenat emperador dels romans de ple dret. I sabia, també, que Flavi Belisari era l’home que necessitava per liderar aquesta empresa. En aquest sentit, va iniciar una campanya contra el regne Vàndal per tal de recuperar el nord d’Àfrica i assegurar-se el Mediterrani.
Justinià tenia sota el braç un casus belli des del 530, quan encara estava en guerra amb els Sassànides. Aquell any el rei vàndal Hilderic, qui tenia bones relacions amb l’emperador, va ser deposat i empresonat pel seu cosí Gelimer. Aquest va ascendir al tron, però no gaudia de legitimitat i, encara més important, pertanyia a la confessió ària del cristianisme, considerada heretge en aquells moments [2]L’arianisme fou una confessió del cristianisme considerada herètica des del consell de Nicea del 325. Va ser popularitzada pel Prevere alexandrí Arri durant el segle IV, qui rebutjava la … Continue reading. Justinià va demanar la restauració d’Hilderic o, almenys, que aquest fos enviat a Constantinoble. Però Gelimer s’hi va negar, i això donà a Justinià el casus belli que necessitava.
Amb tot llest i ben disposat Belisari va salpar cap a Àfrica amb 20.000 soldats el juny del 533. La guerra va començar molt favorable pel general, ja que la major part de la flota vàndala, així com 5000 soldats d’infanteria, estaven navegant cap a Sardenya amb l’ordre d’esclafar una revolta contra Gelimer. Les forces romanes van desembarcar a 150km al sud-est de Cartago, la capital dels vàndals, i van avançar de manera ràpida seguint la línia de la costa, mantenint exèrcit i naus junts. El desembarcament i el ràpid avenç dels romans va sorprendre Gelimer, el qual va haver de preparar a correcuita els seus soldats. Els dos exèrcits s’acabaren trobant a Ad Decimum.
Les forces vàndales estaven dividides: 6.000 soldats a la ciutat de Cartago sota les ordres d’Ammatas, germà de Gelimer, i 9.000 sota el comandament del mateix rei. Aquest va ordenar al seu germà sortir de la ciutat i bloquejar als romans, però Belisari, fos perquè coneixia els moviments de l’enemic o per pura precaució, va enviar 900 soldats a les salines properes a la ciutat on estava apostada la cavalleria vàndala per escorcollar el terreny. Els vàndals no esperaven ser atacats, i entre la sorpresa i la descoordinació els quasi 2.000 homes allí presents van ser assassinats pels homes de Belisari.
Belisari, en no rebre resposta de les tropes enviades anteriorment, va enviar un contingent de 800 homes per investigar que havia succeït al salinar, però aquest fou vist i atacat per Gelimer. Gràcies a una maniobra de distracció, el rei vàndal va creure erròniament que les tropes romanes estaven al nord avançant cap a Cartago i va decidir mobilitzar el gran gruix de l’exèrcit. Els espies van informar a Belisari d’aquesta gran maniobra, i de forma immediata va ordenar atacar des del sud. Belisari va entrar a Cartago victoriós i, segons Gibbon, va evitar que els seus homes saquegessin la ciutat. Gelimer va intentar reconquerir-la des del nord, però la ràpida acció de Belisari reforçant les muralles de Cartago, així com l’arribada de nous reforços, van impedir cap mena de contraatac. Amb la caiguda de la capital l’any 534 també va caure el regne vàndal, territoris del qual passaren a formar part de l’orbita romana.
Roma, el colofó de la Recuperatio Imperii
A partir d’aquest moment començaren a aparèixer els temors de Justinià cap a Belisari, ja que aquest, veient l’enorme popularitat i influència que estava guanyant, temia que fundés el seu propi regne fruit de les conquestes. Aquesta desconfiança de l’emperador es va traduir en una pèrdua gradual de suport, fins al punt que moltes campanyes van haver de ser finançades per les arques personals de Belisari. El general, però, no havia perdut la confiança en l’emperador i volia continuar participant en la Recuperatio Imperii, amb tota la glòria personal que això comportava.
L’assassinat d’Amalsunta, reina dels Ostrogots i aliada de Justinià, per part del seu cosí i marit, Teòdat, fou el casus belli que aquesta vegada utilitzà Justinià per a la reconquesta de la península Itàlica. Per aquesta guerra Belisari destinaria dos exèrcits: un comandat pel general Mundus amb ordres d’atacar pels Balcans per tal de distreure a les forces gòtiques i un altre coordinat per ell mateix, el qual consistia en 7.000 soldats que navegarien pel mar Adriàtic per tal de prendre el control del sud d’Itàlia. L’empresa marítima fou tot un èxit, doncs la conquesta de Sicília va ser ràpida, tanmateix, el desembarcament a la península es va veure enrederit a causa d’un amotinament de soldats a Cartago que el mateix Belisari va haver de sufocar amb només 2000 soldats. Un cop arribat a Itàlia, Belisari només va trobar resistència a Nàpols. I Tèodat, en un intent de retirar-se va ser assassinat i un nou rei es va erigir entre els Ostrogots: Vitigès.
Mentre el nou rei ostrogot reunia forces, Belisari es dirigia a Roma. Segons el cronista bizantí Procopi de Cesarea, el 9 de desembre del 536 va entrar triomfant a la ciutat després de no haver trobat cap mena de resistència. Allí, els habitants l’esperaven amb les portes obertes, mentre la guarnició gòtica encarregada de defensar la ciutat, sabedora que poca cosa podia fer, en sortia per una altra. Però Belisari, tot i no haver lluitat per conquerir-la, sabia que ho hauria de fer per mantenir-la, doncs Vitiges, un nou rei, havia jurat unir als otrogots, i el primer pas era expulsar els soldats romans de la capital. Així doncs, Belisari va ordenar reforçar les fortificacions de Roma, cavar una nova fosa i emmagatzemar els aliments.
Tot i tenir més efectius, els gòtics no eren suficients per envoltar tota la ciutat, i en els 10 mesos que va durar el setge els reforços i recursos necessaris per mantenir les defenses de la ciutat continuaven arribant pel port i per vies de subministrament terrestres assegurades per tropes. A més, la superioritat naval romana feia impossible qualsevol atac per mar dels gòtics, els quals tenien molts problemes logístics per aconseguir els reforços i recursos que els romans si estaven rebent. La impossibilitat de guanyar el setge va obligar Vitigès a acordar un armistici de 3 mesos. Durant aquest període Vitiges va intentar un atacar sorpresa a través de l’aqüeducte de la ciutat, però, previsor, Belisari havia bloquejat les entrades mesos enrere. Davant d’aquest fet, els romans van declarar que els ostrogots havien trencat l’armistici i immediatament van sortir a l’atac. Vitigès, veient la impossibilitat de recuperar la ciutat eterna, va admetre la derrota i va abandonar el setge de la ciutat. Així doncs, el 12 de març del 538 va finalitzar el setge de Roma.
Conclusions
Seguint els cronistes de l’època, Belisari va ser un dels millors generals de l’Europa tardoantiga. Tot i l’escàs suport de l’emperador Justinià en gran part de les seves campanyes, sempre aconseguia trobar la manera de sortir victoriós minimitzant al màxim les seves pèrdues. Fos atacant o defensat, Flavi tenia un pla que l’ajudava a superar qualsevol mena d’obstacle, com van demostrar les seves maniobres en la batalla de Dara, el seu avenç per la costa africana cap a Cartago i la seva gestió del terreny per esclafar un exèrcit numèricament superior al seu a Ad Decimum, o la seva estratègia per aguantar el setge de Roma durant més de deu mesos amb un exèrcit numèricament inferior al dels ostrogots.
La seva brillantor i capacitat per la tàctica militar el col·loquen, sens dubte, com un dels millors estrategs de la història. Possiblement, la ràpida pèrdua de tot allò que Belisari i Justinià van recuperar ha fet que no se’l recordi tant en comparació a altres que no s’aventuraren com ell, o potser va ser la pèrdua del favor de l’emperador el que el va condemnar a l’ostracisme històric. Situen les fonts que l’any 563 fou jutjat a Constantinoble per corrupció, declarat culpable i posat a presó. Segurament fou aquest fet el que ha provocat que, entre el gran públic, no sigui tan conegut, o almenys tan respectat, ja que la llegenda del Belisari captaire, cegat per ordres de Justinià, que vagava pels carrers de Constantinoble es va popularitzar al llarg del segle XVIII. Però la llegenda és això, llegenda, i no sabem si realment se’l va castigar o només és una cantarella popular. El que si sabem és la història que ens ha llegat, ensenyances bèl·liques que cal recordar, doncs sense les seves empreses militars avui dia l’emperador Justinià no ompliria tantes pàgines i col·loquis.
Per saber-ne més
Sánchez, A. (2021). Belisarius: Magister Militum del Imperio Romano de Oriente. HRM Ediciones. Saragossa.
Cesarea, P (2000). Historia secreta. Editorial Gredos. Madrid
Gibbon, E. (2003). Historia de la decadencia y caída del Imperio Romano. DeBolsillo Ediciones. Madrid
Downey, G. (1960). Belisarius: Young general of Byzantium. Dutton. New York
-
(Alcarràs, 1997). Graduat en Història (UdL) i Màster en Formació del Professorat (VIU). Actualment, treballa com a professor de secundària.
Notes a peu de pàgina[+]
1↑ | El zoroastrisme, una de les religions més antigues del món, es basa en els ensenyaments del profeta Zoroastre. Va ser la religió predominant a Persia des del segon mil·lenni aC fins l’arribada de l’islam. |
---|---|
2↑ | L’arianisme fou una confessió del cristianisme considerada herètica des del consell de Nicea del 325. Va ser popularitzada pel Prevere alexandrí Arri durant el segle IV, qui rebutjava la Trinitat (Déu, Fill i Esperit Sant) considerant aquests un únic element indivisible de l’altre. |