Feminismes dels segles XX i XXI: recorregut històric i teòric (II)

Tercera onada del moviment feminista

La tercera onada feminista, que té els seus orígens a la dècada dels 90, ha anat incorporant nous elements que han provocat el sorgiment de diferents perspectives dins del moviment feminista. Durant aquesta dècada, es va anar desenvolupant la teoria queer que té els seus orígens a la dècada anterior i que té com a màxim exponent la filòsofa Judith Butler qui constata que els subjectes sempre són fruit de les normes i pràctiques socials repetitives i ritualitzades que estableixen la dualitat entre la masculinitat i la feminitat homogeneïtzadores lligades a la unió heterosexual i les quals venen donades a través del gènere. És a dir, a través del context socio-cultural, s’ha establert, històricament, una dicotomia entre una masculinitat i feminitat universals (malgrat que calgui relativitzar-les segons la cultura) que ha estat perpetuada pel heteropatriarcat. Judith Butler explica que les relacions de dominació s’han anat forjant a través d’un discurs androcèntric de caràcter heterosexual. És per això, doncs, que els propis homes també han sofert aquest tipus de dominació heteropatriarcal pel fet del reconeixement d’una única masculinitat determinada per la heterosexualitat, com única orientació sexual possible.  

A més, han anat sorgint diferents feminismes com l’antiracista, postcolonial, ecofeminista, de la transexualitat o de la visió positiva de la sexualitat, entre d’altres. Tanmateix, els que més han destacat han estat l’ecofeminisme i el ciberfeminisme.

Aquesta tercera onada, iniciada als 90, a més, ha vist en Internet i els mitjans de comunicació una eina de desenvolupament que ha creat informacions, debats i connexions arreu del món i que ha servit per organitzar campanyes. A més, això ha significat l’ús de la tecnologia per trencar amb estereotips culturals de gènere i donar una nova perspectiva a la lluita feminista que abasta temes com l’avortament i els drets reproductius, la sexualitat femenina, les relacions de poder, la violència de gènere, els abusos sexuals, entre d’altres.

A més, paral·lelament, a través de polítiques públiques, el feminisme es va anar institucionalitzant amb la creació d’organismes nacionals e internacionals (a partir de la creació d’instituts nacionals o conferències mundials, per exemple) per acabar amb la desigualtat econòmica, la violència de gènere i per un accés a l’educació i l’obtenció dels drets humans, en general.

El postfeminisme: la nova amenaça del moviment

Però, també, a partir dels anys noranta ha estat utilitzat el concepte “post-feminisme” el qual ha creat grans controvèrsies. Per una banda, des de sectors reticents amb el moviment feminista, ha estat defensada aquesta conceptualització en el sentit que el feminisme ha aconseguit ja les seves metes i que han estat erradicades les desigualtats entre sexes pel fet d’haver-se institucionalitzat. Per una altra banda, els mitjans de comunicació han creat unes representacions feministes allunyades, en la majoria dels casos, del contingut polític i reivindicatiu de la lluita feminista iniciada al segle XVIII.

Els trets distintius que caracteritzen el postfeminisme i, que contradiu els principis fundacionals del feminisme, és el seu caràcter individualista producte d’aquest marc neocapitalista i neoliberal que ha buscat la rendibilitat i la comercialització del feminisme en els productes audiovisuals que consumim i que ha portat a la creació de dones independents, amb una sexualitat autònoma, amb treball, diners, llibertat sexual, entre d’altres, però que ha donat lloc a problemes en la construcció de la feminitat en relació a les relacions amoroses i en la seva sexualitat. És a dir, s’ha continuat perpetuant una dicotomia femení-masculí en base a una diferència sexual “naturalitzada” fent que s’adoptessin qualitats pròpies del sexe masculí des d’una feminitat estereotipada. A això, cal afegir altres característiques que configuren la representació postfeminista com són l’autenticitat, l’autorregulació del cos, la llibertat d’elecció, la violència i la pornificació, la sexualització dels cossos, entre d’altres.

L’estímul i l’accentuació d’aquest concepte ha estat vinculat des d’aleshores a l’auge dels mitjans de comunicació i Internet que han servit a diferents objectius. En primer lloc, aquests han actuat com potents difusors del moviment, trencant els límits espai-temps donant lloc al desenvolupament d’unes relacions sense fronteres i un accés a la informació de manera immediata en el sentit que s’han conegut les seves protestes així com també han permès la connexió entre persones que han compartit motius d’indignació i que ha donat lloc a la mobilització, organització i coordinació del moviment. El tractament d’aquesta informació és el que genera rebuig o atracció i influeix en l’imaginari col·lectiu de la cultura de masses. I, en segon lloc, han accentuat i difós uns models culturals de gènere i unes conductes socials, a través de la seva programació, que mostren, a partir dels vuitanta, a les dones com víctimes de  la soledat, la histèria i la bogeria, símptomes que acabaran a partir del moment en què contreguin matrimoni i formin una família de la qual tenir cura quedant relegada a l’àmbit privat, o si més no, a les tasques de cura de les persones dependents i la llar (tot i que desenvolupin una carrera professional), apaivagant, així, qualsevol intent feminista d’estimar-se i cuidar-se a si mateixa. Un clar exemple de la influència dels mitjans de comunicació en el rol de la dona és analitzat per Susan Faludi, a través de la seva obra Reacción: La guerra no declarada contra la mujer moderna, on mostra paulatinament el creixent antifeminisme a partir de la dècada dels vuitanta impulsat per les diferents productores.  

Els col·lectius anteriors comprenen des d’un feminisme més institucional a aquells moviments socials més reivindicatius i contestaris. És per això que, a partir de la segona dècada dels anys 2000, s’ha de parlar del paper de dos dels col·lectius feministes amb més impacte mediàtic i que han fet ús de nous mètodes de protesta, seguint la línia de la desobediència civil ja utilitzada pel feminisme dels anys seixanta i setanta, com són FEMEN i Pussy Riot.

FEMEN

Orígens, bases del seu pensament i protesta  

L’any 2008, es va crear FEMEN a  Ucraïna, amb seu a Kiev, a mans d’Anna Hustol, Alexandra Shevchenko, Oksana Shachko i Inna Shevchenko. Durant els seus inicis feien ús de mètodes de protesta a través de grans pancartes i llegint comunicats i manifests. Però aviat van concloure que aquesta manera d’expressar el seu descontentament no causava cap repercussió. És per això que l’any 2010 Oksana Shachko va protagonitzar el que elles mateixes anomenen una acció sextremista, és a dir, l’aparició en un espai públic amb els pits nus, sense cobrir, com acció de protesta, esdevenint, d’aquesta manera, un dels seus trets identitaris. Així mateix, el seu topless esdevenia la particularitat de la seva lluita contra les desigualtats de les dones i contra les tres formes d’opressió patriarcal que consideren que són la indústria del sexe, la religió i les dictadures. Sostenen que totes les religions són opressives i limiten els drets de les dones, ja que afegeixen que la seva emancipació no es troba dins dels temples sinó que s’aconsegueix a través de la supressió de l’Església i dels dogmes que proporciona la fe. Agreguen que, unida a aquesta fe, es promouen tota classe de pràctiques de tortura com les immolacions i les mutilacions, provocant la discriminació i l’anul·lació de les dones. Així doncs, manifesten que les religions únicament busquen la capacitat reproductiva i moralitzadora de les dones i que es desposseeix el dret a qualsevol propietat, incloent, la del seu propi cos, quedant, doncs, les funcions del seu cos, controlades i regulades. D’aquesta manera, les dones, separades del seu cos, són un objecte d’explotació patriarcal, animat per la producció de descendència, pels plaers sexuals i espectacles pornogràfics de la població masculina. Així doncs, defensen que el cos despullat de l’activista és l’odi no dissimulat cap a l’ordre patriarcal i representa la nova forma de la revolució de les dones contra el turisme sexual i el paper de les institucions religioses.

FEMEN, des d’aleshores, s’ha anat internacionalitzant i ha anat ampliant horitzons amb la creació de diversos col·lectius arreu del món com Mèxic, Alemanya, Espanya i Tunísia, entre d’altres. Pel que fa a FEMEN a Tunísia, mediàtic a causa d’unes accions que va protagonitzar la seva activista més reconeguda Amina Sboui (o Amina Tyler) qui defensava la llibertat de les dones àrabs, amb l’aparició a les xarxes socials amb els pits nus reclamant l’emancipació de la dona àrab i la inscripció de la paraula FEMEN al mur d’un cementiri, pel que va ser empresonada durant dos mesos i mig.

Els símbols que caracteritzen a l’organització de FEMEN són la corona de flors com a símbol de la feminitat i la insubmissió, eslògans al cos en el seu tors nu, el logotip Ф que és una lletra ciríl·lica, la forma de la qual és similar als pits de les dones que són el símbol clau del moviment de FEMEN i l’eslogan: “El meu cos és la meva ànima!”

El moviment FEMEN difon les seves idees a través de les accions desenvolupades que apareixen en els medis de comunicació per garantir la màxima coberta de les seves activitats revolucionàries i a través de les fermes campanyes de sensibilització i informació a la seva web i a totes les xarxes socials (com facebook i twitter) que són les fonts primàries oficials de difusió sobre les seves accions.

Pel que fa al seu finançament, FEMEN no té un únic agent inversor, el que comporta que, per suportar les activitats i per promoure els seus objectius, l’organització ha d’acceptar les contribucions de la beneficència de les persones que comparteixen les seves idees i mètodes de lluita. A més, també, es dediquen a la venda de roba i accessoris amb els símbols de l’organització a través del seu web.  

FEMEN ha provocat diferents reaccions. Per una banda, sectors del feminisme han reaccionat de manera adversa a la protesta de FEMEN perquè, a causa de les representacions misògines a la publicitat, a la pornografia, a l’art, entre d’altres, miren amb suspicàcia qualsevol representació sexual del cos femení. Per l’altra banda, alguns sectors del “feminisme queer” no s’oposen a la prostitució i, fins i tot, defensen la regulació de les persones que elegeixen, de manera voluntària, exercir la prostitució. És per aquest motiu que tenen certes reticències amb el col·lectiu de FEMEN, que situen a la indústria del sexe com una de les seves principals lluites.

PUSSY RIOT

Orígens del moviment al que pertanyen

Els orígens de les Pussy Riot s’han de cercar en el Moviment Riot Grrrl, que és un moviment musical feminista que va arribar al seu auge a la dècada dels noranta però que ha continuat influint en la música alternativa com el hardcore i el punk d’actualitat. Entre les bandes que han albergat aquest moviment hi figuraven L7, Bikini Kill, Tiger Trap, Bratmobile, 7 Year Bitch, The Slits, les quals van trencar amb l’hegemonia masculina en la música rock.

La formació d’aquestes bandes, amb l’explosió de la creativitat de la cultural Do It Yourself del punk, van fer que totes les noies que formaven aquestes bandes creessin la seva expressió artística, essent els fanzines i la música els seus canals principals d’intercanvi d’informació i de difusió, que eren unes publicacions no professionals i realitzades amb pocs mitjans. Molts d’aquests han estat recollits a The Riot Grrrl Collection editat per Feminist Press, que són el testimoni de la configuració d’aquest moviment contracultural. Acollia articles de denúncia del context històric en què es va desenvolupar i també va servir com a mitjà d’expressió íntim i personal amb la publicació d’articles que tractaven sobre sexualitat, aïllament social, discriminació, somnis, confessions i esperances, entre d’altres.

Cal dir, però, que aquestes bandes no sempre estaven formades per dones, sinó que algunes eren mixtes i buscaven incorporar els temes de gènere a la música alternativa i promoure que les dones s’apropessin al rock i a músiques menys comercials per expressar les seves idees i comunicar-se.

Aquest moviment ha estat viu fins a l’actualitat, gràcies a bandes musicals com Le Tigre Partyline, Free Kitten, The Gossip, Erase Errata, Les Butcherettes o les Pussy Riot. 

Trets distintius de les Pussy Riot

Pussy Riot és un col·lectiu rus de punk feminista que duu a terme accions de provocació política contra la situació de les dones al seu país, Rússia, i contra la política del seu president Vladímir Putin. Estèticament, van amb vestits de colors i cenyits i amb les cares cobertes per passamuntanyes, tant en els concerts com en les entrevistes, on usen pseudònims per tal d’ocultar les seves identitats. El col·lectiu està composat per deu intèrprets i unes quinze persones que s’encarreguen del rodatge i edició dels vídeos que difonen a través de les xarxes socials.

Són conegudes per la seva acció, amb impacte internacional, del 21 de febrer de 2012, com a protesta de la reelecció de Vladimir Putin on el grup demanava a “Theotokos” (Mare de Déu) que fes fora a V. Putin i descrivia, el suport del patriarca rus, Ciril I, a Putin en les eleccions.

Immediatament, van ser detingudes i condemnades a dos anys de presó, en un judici que es va celebrar a finals del mes de juliol d’aquell mateix any.  Detractors de la banda, com Serguéi Udaltsov, líder de l’oposició a V. Putin,  es van manifestar per la sentència a les intèrprets. A més, l’església ortodoxa va demanar que, tot i que les Pussy Riot havien ofès a milions de persones, tinguessin clemència amb les condemnades dins del que marcava la llei amb l’esperança que s’abstindrien a repetir actes de blasfèmia.

Després de sortir de la presó el mes de desembre de 2013, sota amnistia, el col·lectiu va passar per moments difícils ja que Nadezhda i Maria, dues de les activistes que havien estat empresonades, van utilitzar el nom de la banda en situacions que abans rebutjava el col·lectiu, com per exemple l’aparició en un concert de Madonna de manera remunerada.

La pluralitat dins del moviment feminista, doncs, a partir dels anys noranta fa que haguem de parlar de feminismes, els quals amb la nova era digital amb el poder d’ Internet i dels mitjans de comunicació van crear una xarxa de connexió immediata de llocs d’arreu del món, el que suposava un important avenç en matèria d’organització i coordinació de les accions i protestes de les feministes així com la difusió de les seves accions, per una banda. Per l’altra banda, la propaganda adversa per part dels mitjans de comunicació d’alguns governs i la propagació d’estereotips de gènere també van tenir un paper important.

Han sabut aprofitar aquesta influència els col·lectius feministes com FEMEN i Pussy Riot perquè la seva protesta tingués repercussió social, donant visibilitat al feminisme buscant nous espais de protesta i noves accions per tal de que les seves veus fossin escoltades. Tanmateix, no s’ha d’oblidar el context històric, polític i social dels països en què sorgeix FEMEN i Pussy Riot i que, malgrat el seu impacte, no fan cap aportació teòrica de rellevància al moviment pel que, possiblement, potser s’haurien d’englobar dins del que es coneix com postfeminisme. De tota manera, a través d’Internet i els mitjans de comunicació, el moviment ha arribat a la població que ha conegut i ha tingut una major consciència de la lluita feminista i ha permès, respecte a dècades anteriors, a la població a postular-se afegint-se a les seves files o bé oposar-s’hi.