Enmig de la polèmica generada al voltant de la negativa de compra de la Casa Vallmanya per part de les administracions locals, ens citem amb Marc Macià, doctor en història contemporània, professor a la Universitat de Lleida i tècnic a l’Espai Macià de les Borges Blanques.
Per començar, és adequat que ens facis una breu contextualització. Que és la casa Vallmanya, perquè és important que es conegui aquest espai i en quin estat de conservació es troba actualment.
La casa de Vallmanya, és una casa que forma part del municipi d’Alcarràs i és una casa amb diverses construccions adjacents, reformada diverses vegades al llarg del temps. Aquesta, data almenys del segle XVIII. Tanmateix, es va fer una reforma molt important per part d’Agapito Lamarca (1821- 1897), arquitecte, polític i gran propietari lleidatà, que construeix edificis de gran importància com la casa de la maternitat, l’actual Biblioteca Pública de Lleida. Aquest, a través de la seva dona adquireix la propietat de la casa, i, la seva filla, Eugènia Lamarca, és qui es casà amb Francesc Macià. És així com aquest últim hi va a parar.
El context històric i la importància de la casa, seria una mica aquest, donant per suposat que tothom entén i coneix la figura de Francesc Macià. Aquest, durant la primera meitat de la seva vida és militar i d’aquests trenta anys que viu a Lleida, viu entre la ciutat i Vallmanya, per la qual cosa existeix un vincle brutal amb la casa. Més endavant, és diputat al Congrés dels Diputats i presenta una trajectòria política complexa, ja que fa un gir de 180°. Passa de ser un militar conservador i monàrquic, d’un catalanisme moderat, a ser un republicà, progressista i independentista, i finalment a un president de la Generalitat durant aproximadament dos anys i mig, fins a la seva mort. Tanmateix, a la casa de Vallmanya la família encara hi viuria fins a l’any 1937, que marxaren a l’exili.
Aquí ja comença una etapa de la casa molt diferent, principalment d’abandonament fins a aproximadament als anys cinquanta, en què la filla Maria, que no està casada, torna a Catalunya amb el perill de ser empresonada i obligada a pagar els milions de pessetes que li demanaven com a multa. Ella intentà reflotar la finca, però en deu, quinze anys després de tornar, l’Instituto Nacional de Colonización, decideix expropiar el 80% de la finca, amb una intencionalitat clarament política. És aleshores quan la casa entra una clara etapa de segona decadència perquè aquesta ja no es pot sustentar pels mateixos ingressos i no és rendible. Finalment, amb la mort de Maria Macià, els hereus decideixen vendre la casa, i els nous propietaris ja no inverteixen. La casa es va degradant, i s’arriba a la situació actual, en què el propietari se la vol vendre, però l’Ajuntament d’Alcarràs no la vol comprar perquè assegura que no té els diners per fer-ho, cosa que és discutible.
Aquí ja s’obre una situació política complexa, és un debat entre si l’Ajuntament compra la casa i espera que li arribin inversions per part de la Diputació o la Generalitat, o no la compra fins que estiguin totes les inversions garantides. Jo considero que ha de comprar la casa, perquè està a preu de saldo, i després ja anirà invertint a mesura de les seves possibilitats. Tenint en compte la transcendència nacional que te la casa, les inversions estan més que garantides. Jo no puc prendre decisions polítiques, tan sols puc assenyalar camins, des d’un punt de vista tècnic, però considero que l’única sortida és que l’Ajuntament adquireixi la propietat de la casa i inverteixi.
Quina relació hi hagué amb la casa Vallmanya i el projecte polític de Macià, com amb la seva carrera professional com enginyer i la seva vida personal?
Macià ve a viure a Lleida als anys vuitanta del segle XIX, es casa amb Eugènia Lamarca el 1888, i no marxa a l’exili fins al 1923, per la qual cosa, des del 1888 fins al 1923, ell vivia a Lleida, al carrer Canonge González, mentre treballava pel cos d’enginyers dins l’exèrcit. A partir de la mort d’Agapito Lamarca, als anys noranta del segle XIX, ells van de Lleida a la casa de Vallmanya, i fan vida d’aquesta manera. Allà, evidentment sabem que hi té reunions polítiques, tant abans com després de la dictadura.
És a partir de l’any 1916, aproximadament, quan comencen a haver-hi reunions de caràcter més conspiratori. A partir de la revolució irlandesa, Macià comença a plantejar que s’ha de fer un moviment armat, que es tractarà de l’Estat Català fundat el 1922. Davant d’aquest plantejament, un dels problemes principals que té Macià és el boicot de Cambó amb l’emprèstit Pau Claris. L’emprèstit Pau Claris s’emmirallava amb el model irlandès, que es tractava d’una forma de finançament d’aportacions particulars per la creació d’un exèrcit català que alliberaria Catalunya durant la dictadura, i Cambó ho boicoteja des de l’interior. A partir d’aquí, tot apunta al fet que Eugènia Lamarca hipotecà la finca de Vallmanya per sufragar el complot de Prats de Molló. És a dir que Vallmanya és la gran finançadora de l’intent de fer caure la dictadura que promou Macià l’any 1926. Així doncs, la casa té un clar i gran vincle amb la trajectòria política de Macià, i després durant la República, hi ha diverses visites de caire polític, dinars i sopars documentats. En definitiva, existeix un vincle constant entre Vallmanya, Macià i la seva vida política.
Amb la desentesa actual de les administracions públiques locals, quins creus que han de ser els següents passos a fer? Consideres que les administracions a nivell més estatal haurien de prendre més partit? Si és així perquè consideres que no ho fan?
Primer perquè només està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local, i això suposa un hàndicap. Jo no sóc cap expert en patrimoni, i no és el meu àmbit de treball. Dit això, des d’un punt de vista patrimonial, l’administració de l’Estat, s’hi podria implicar perfectament. En aquest cas s’hi ha d’implicar l’Ajuntament, el Consell Comarcal, la Diputació, la Generalitat i l’Estat. Considero que hi hauria d’haver una forma de finançar aquest projecte per part del Ministeri de Cultura, per exemple. En resposta a perquè s’hi haurien d’implicar, és tan simple com que Macià tingué una transcendència a escala estatal, però la seva figura estigué totalment bandejada a partir de l’any 1936 per motius obvis amb la Guerra Civil, la dictadura franquista, la transició (que és una transacció) i després quaranta anys d’oblit tant amb la Monarquia parlamentària actual i el règim autonòmic.
Macià fou un personatge complex i tingué una vida política molt dilatada. Això ha fet que a vegades sigui complicat reivindicar-lo. Jo vull deixar clar una cosa, Macià és un diputat absolutament respectat durant la seva època al Congrés dels diputats, admirat per tothom, que es preparava moltíssim les seves intervencions i que coneixia molt bé el districte que representava, que era el districte electoral de les Borges, d’on ell tenia una vinculació familiar des de petit. A part d’això, juntament amb Lluís Companys, són els responsables de què durant 19231 i 1936/39 hi hagués una República a l’Estat espanyol i és evident que els seus fets tingueren una transcendència en l’àmbit nacional. És a dir, sense que Lluís Companys surti el dia 14 d’abril a l’Ajuntament de Barcelona, i després surti Macià és probable que els esdeveniments haguessin anat per una altra banda. Aquests fets s’escampen com una taca d’oli i s’acaba proclamant la República en l’àmbit estatal després que es proclami a Barcelona. Altrament, si et fixes en la propaganda republicana de l’època, sempre apareixen una trilogia de personatges que són: Manuel Azaña, Niceto Alcalá-Zamora i Francesc Macià, són els tres protagonistes del 14 d’abril de 1931.
Dos exemples molt clars, un el tenim a l’espai Macià de les Borges Blanques on mostrem un mocadoret d’època republicana on apareixen Francesc Macià, Niceto Alacala-Zamora i en aquest cas els militars Fermín Galán i Angel García Hernández, i igualment en l’actualitat quan es recrea la idea de la República, per exemple, en la pel·lícula La Lengua de las Mariposas, hi ha una escena en què entren al forn del poble, i aquest té un cartell on apareixen els tres personatges, Manuel Azaña, Niceto Alcalá-Zamora i Francesc Macià. Tenint en compte la importància de Francesc Macià, l’estat s’hauria d’haver implicat una mica més en la recuperació de la Casa Vallmanya.
Quines actuacions són les necessàries perquè aquest Bé Cultural d’Interès Local no es perdi completament? A través de quines actuacions es podria potenciar i donar a conèixer tant la Casa Vallmanya com la relació que pot tenir amb l’Espai Macià de les Borges Blanques i amb la Vil·la Denise de Prats de Molló.
Aquesta pregunta és interessant perquè ens situa en l’escenari que per mi és absolutament clau a l’hora de parlar de patrimoni, i per parlar de la Casa en particular, que és la planificació. De fet, s’ha arribat fins a la situació actual perquè ningú ha planificat que havíem de fer d’un Bé Cultural d’Interès Local que en quinze anys estarà massa degradat. Jo considero que l’Ajuntament ha de comprar la casa, la Diputació i la Generalitat han de garantir el finançament a curt, mitjà i llarg termini. Comprar la casa ha de voler dir almenys dues coses: la primera, evitar que caigui, és a dir fer la intervenció arquitectònica necessària perquè no es degradi més, i segona, s’ha de fer un pla estratègic que determini que hem de fer d’aquest espai que s’està conservant.
Dit això, els usos que se li doni depèn de diferents factors. Jo no sóc conscient de quines són les necessitats d’Alcarràs i, per tant, entenc que hi ha d’haver un acord entre tots els agents implicats de quines han de ser les utilitats de la Casa. Altrament, jo penso que no n’exclou de patrimonials, històrics i memorials, perquè al final la casa és molt gran i és viable reservar un espai a explicar que és la Casa de Vallmanya, qui era la família Lamarca-Macià, i com arribà l’aigua del canal Aragó-Catalunya. Per tant, una part de l’ús jo considero que ha de ser aquest.
En relació, el tema del patrimoni memorial, és el ganxo que pot permetre que la casa transcendeixi i que sigui molt més del que representa a escala local. Últimament, el que jo he proposat, sent només una idea, és la creació de tres rutes enllaçant el patrimoni memorial republicà i de les lluites socials de principis del segle XX: la primera, local de la ciutat de Lleida, on es poden adherir espais com la casa del carrer Canonge González, actualment desapareguda, l’edifici de Joventudes Republicanas de Lleida, el Casino principal, on actualment hi ha el Museu Morera, l’avinguda Francesc Macià, o espais com la Seu Vella, on hi havia la caserna militar, on Macià treballà durant molt de temps, i el que em sembla molt interessant, és afegir-hi el camí de la Mariola, que es tracta d’un recorregut que tant ell com tota la burgesia de Lleida utilitzaven per fer llargues caminades, i que arriba la Casa.
Una segona ruta, a escala nacional, amb la casa dels canonges del palau de la Generalitat, altres cases de la ciutat de Barcelona on també visqué quan era diputat, la casa, també desapareguda, de la família Macià a Vilanova i la Geltrú, l’Espai Macià de les Borges Blanques, i també espais que construí ell com enginyer.
I finalment, una ruta a nivell molt més internacional, que aquesta és més ambiciosa. Macià és un personatge que ha de viatjar molt, no per plaer, sinó perquè s’ha d’exiliar, i, per tant, es tractaria d’una ruta que passa per Vallmanya, Perpinyà, la Vil·la Denise, però també París, Brussel·les, Berlín, Moscou, Nova York, l’Havana, Valparaíso, Buenos Aires, Mendoza… És a dir, existeix una ruta internacional de Francesc Macià, a la qual crec que no hem de renunciar, no sé ben bé de quina manera, però no s’hi ha de renunciar, ja que es tracta d’un personatge molt transcendent. Tanmateix, per aconseguir tot això i com he dit abans, el principal és planificar.
Consideres que, tal com va passar a la Vil·la Denise de Prats-de-Molló i la situació administrativa actual, la solució i la recuperació de la casa passa perquè un ens privat se’n faci càrrec de la part econòmica?
A Vil·la Denise es creà una associació privada que a través d’un mecenatge adquireix la casa i es compromet a invertir-hi per museïtzar-la. Però és clar, Vil·la Denise no es tracta de Vallmanya. Vil·la Denise és una casa fora de l’administració catalana, i, per tant, la Generalitat no hi podia intervenir, per la qual cosa no hi havia cap altra opció, si l’estat francès no ho comprava doncs ho havia de fer un privat.
Vallmanya, però, està dins de Catalunya, i, per tant, la Generalitat hi té molt a dir, igual que l’Ajuntament d’Alcarràs, com el Consell Comarcal, i com la Diputació. Són situacions que considero diferents. Dit això, si l’única opció que queda a la recambra és que passi per un privat, doncs endavant, però jo ho veig molt complicat. Al final la solució més senzilla i també més lògica és que com a país fem un cop de cap i considerarem que s’ha de comprar i museïtzar la casa de la persona que funda la Catalunya contemporània i de la qual som deutors de tota l’arquitectura institucional fins avui en dia, perquè pràcticament se l’inventa ell. Aquesta questió, ho comento a l’article publicat recentment a la revista Frontissa, de que no es tracta de sentimentalismes. Més aviat es tracta de fer un pensament de què volem que sigui la casa a deu anys vista; una muntanya de pedres en ruïna, o un espai museïtzat, dinàmic, que atregui el turisme, o que estigui dedicat a usos socials o en relació amb el món agrícola.
S’ha de reflexionar sobre el que es vol per aquesta casa i per aquest espai, i considero que en aquest cas el més lògic és fer una inversió fortament pública. De la mateixa manera que fer una inversió pública no descarta que hi hagi, en un futur, inversions privades, perquè això depèn dels usos que se li hagi de donar, però actualment considero que la compra privada és l’última de les últimes opcions.
Basant-nos en aquest cas, i en d’altres, és evident que falla alguna cosa en l’àmbit de la legislació patrimonial. Quins creus que són els canvis adients perquè casos així no es perdin completament?
Torno a repetir que jo no sóc un expert en patrimoni, però diria que és un problema constant, gairebé tan constant com la gravetat, pràcticament estructural. A Lleida ciutat ens hi trobem moltíssim amb això, o almenys tinc la sensació que últimament han aparegut moltes qüestions relatives a això. En relació amb els espais de memòria, ens podem plantejar qüestions com: com és possible que estiguem en l’any 2022 i no hi hagi cap ruta dels bombardejos a la ciutat de Lleida durant la Guerra Civil, que segons les fonts afecten el 90% del nucli urbà? Com és possible que no hi hagui cap plafó informatiu d’on van caure les bombes, allà on hi hagué víctimes, poder comparar fotografies d’abans i després? De fet, tan sols tenim el monòlit de les bombes del Liceu escolar. I tornant al mateix, l’única manera d’entendre aquesta situació és per la falta de planificació.
De fet, l’historiador Gerard Pamplona, fa un temps que dóna a conèixer com a la Seu Vella hi hagué un camp de concentració, un dels més importants de la província, i, en canvi, no hi ha ni una placa que expliqui que allà hi havia 3.000 persones, i que hi ha testimonis de com passejaven els interns per la ciutat per humiliar-los, de com el projecte constructiu de Gardeny, es tractà d’una obra faraònica del franquisme fet a partir de mà d’obra esclava.
Per tant, amb polítiques de memòria hi ha una manca de planificació molt gran, per un motiu que és comprensible, ja que són polítiques noves, que es consideren des de fa pràcticament quinze anys, i, com a resultat, no són polítiques de les quals tinguem segles d’experiència, per això es necessita la planificació. De la mateixa manera, si aquesta planificació no es fa, es creen ciutats fantasma, sense memòria històrica i on la gent que hi viu no té consciència històrica i, respecte a aquest tema, a Lleida hi ha moltíssima feina a fer. D’aquesta manera, aprofito per fer una crida als polítics perquè tinguin més iniciativa a l’hora de plantejar polítiques de memòria històrica. Tanmateix, tot això acaba passant per una planificació on les polítiques de memòria hi han de tenir cabuda.
Finalment, consideres que l’estat de conservació i la problemàtica d’adquisició de la casa va acompanyada d’una problemàtica territorial, en el sentit de què les accions de recuperació de patrimoni fora del centralisme barceloní solen tenir menys ressò?
Aquesta pregunta és molt fàcil de contestar si ens fixem en la polèmica que hi ha hagut sobre l’any Viladot, i és el que passa sempre, que allà on hi ha centre hi ha perifèria, i Lleida es troba a la perifèria del centre. I si ha passat amb l’Any Viladot, passa també amb Vallmanya. De la mateixa manera que passa a ponent, passa també a les terres de l’Ebre. Però, aquest fet és insalvable i, per tant, no curarem ni el centralisme ni la perifèria, i tots dos posicionaments tenen coses positives i negatives. Sí que s’ha de tenir en compte que en algunes situacions no cal ser tan exagerat i hi ha mesures correctives molt clares.
En el cas de l’Any Viladot, era molt evident que quan t’esclata un conjunt d’opinions que et diuen i et repeteixen que s’ha de posar a Viladot en les commemoracions oficials i no s’acaba fent, genera un malestar molt obvi i molt evident.
Respecte a la casa de Vallmanya existeix aquesta situació perquè és una perifèria d’una perifèria. És una perifèria de Barcelona i al seu torn, és a la perifèria de la ciutat de Lleida. Aquesta última és una ciutat molt centralista, malgrat que li costi admetre-ho, i que acumula la major part de la població de la província i de la mateixa manera la major part de recursos, infraestructures, serveis.
Respecta a Vallmanya, quin és el problema de ser perifèria? Doncs que no arriben els recursos, i això alimenta discursos com l’emprat per l’Ajuntament d’Alcarràs que diu no tenir recursos suficients per comprar la Casa i museïtzar-la. Aquesta deixadesa institucional alimenta el discurs de no comprar-la perquè com es troba en aquesta perifèria no arribaran mai els diners, i, per tant, l’Ajuntament no es pot fer càrrec de l’estat de conservació d’aquesta. Tanmateix, aquest discurs és fals, ja que la casa ja és BCIL, i l’Ajuntament ja és responsable de l’estat de conservació de la casa i de què aquesta no caigui. Com a resultat, aquesta excusa no és vàlida en absolut.
Ara bé, és una situació molt kafkiana, perquè encara que la Casa es trobi a la perifèria de Lleida, es troba al centre de la identitat catalana, ja que és la casa del president Macià i, per tant, la localització d’aquesta no pot ser una excusa per no abocar tots els diners necessaris per garantir la seva conservació. Hem de ser conscients que si s’enfonsa la casa de Vallmanya, serà una qüestió de país i hauran de respondre totes les institucions. La Generalitat de Catalunya, Cultura, qui sigui, seran responsables directes si la casa cau perquè es tractaria d’una cosa imperdonable.
El futur del patrimoni, si no es vetlla i no es cuida, és la seva destrucció, i amb aquesta la destrucció de la identitat, de la cohesió social i de la memòria democràtica.
-
-
(Lleida, 1996). Graduada en Història de l'Art i gestió del Patrimoni Artístic (UB). Actualment cursa el màster en Arxivística i Gestió de Documents (ESAGED-UAB).