«Si l’Administració no té diners, s’han de buscar, però el que va passar al Palau Moxó no es pot repetir.» – Entrevista a Alberto Velasco

El passat juliol, en mig de l’onada de calor, ens reunim amb Alberto Velasco al poble d’Albatàrrec amb la intenció de parlar sobre la seva feina actual, el mercat de l’art, els projectes de recerca així com de protecció patrimonial. 

A tall d’introducció, ens agradaria poder conèixer en què consisteix la teva feina diària, tenint en compte la diversitat dels encàrrecs i dels clients. 

Actualment, passo bona part del dia llegint per feina. Treballo a partir d’encàrrecs i aquests, generalment, són estudis d’obres d’art, per això treballo amb llibres, amb bibliografia, etc.

Treballo per dos sectors: el privat i el públic. En el sector privat, els encàrrecs, són gairebé sempre els mateixos; estudis de peces medievals concretes, pintura gòtica, escultura medieval, etc., i qui fa aquests encàrrecs són, o bé col·leccionistes que tenen la peça en qüestió i volen saber exactament que és, o bé cases de subhastes o galeristes, que volen comercialitzar la peça i l’han de tenir ben documentada per saber com i per quan l’han de vendre. A més, faig valoracions econòmiques, principalment quan hi ha una col·lecció dins d’una herència i els propietaris volen fer reparticions o saber quin valor té. Finalment, també faig peritatges econòmics per institucions religioses, que m’encarreguen taxacions per contractar pòlisses d’assegurances, entre altres.

Font: Ab Origine

Quins són els encàrrecs més interessants i dels quals has après més durant la teva feina actual?

De tots els encàrrecs, aprens, perquè no en sabem de tot i cadascú té una especialitat. Però quan et dediques a una cosa com és l’assessoria, t’arriben encàrrecs de coses que no tens controlades al cent per cent. Jo vaig fer la tesi doctoral del pintor Pere Garcia de Benavarri, i soc una de les poques persones al món que en sap d’aquest pintor. Però clar, molt poca gent s’ha interessat per ell. Dit això, a vegades arriben encàrrecs que coneixes el context històric, com pot ser el segle XV, però al pintor en concret, no a la perfecció. Això significa comprar la bibliografía específica, buscar els articles acadèmics on s’hagi parlat d’ell, anar llegint i absorbint la informació, per finalment redactar l’estudi. Durant tot aquest procés, n’aprens. No només de l’artista en concret, sinó també de tot el context històric que l’envolta. 

En relació amb el què em dona més satisfacció és fer una troballa important amb la investigació d’alguna peça que, quan arriba a les meves mans, se’n sap ben poc. Per exemple, un cas recent. Es tracta d’un estudi que em van encarregar d’un retaule del segle XVI, dedicat a Santa Úrsula. Els propietaris sabien que procedia d’una granja cistercenca de la Secuita, a Tarragona, ja que la seva família, havia sigut la propietaria. Aquests decideixen vendre el retaule, el deixen en dipòsit a uns antiquaris i m’encarreguen l’estudi.

Per començar, només sabíem que aquest retaule procedia d’aquesta granja cistercenca, i sabíem que l’autor era Jaume Forner, per l’existència de la carta d’un especialista, que l’atribuïa. El retaule era inèdit en la historiografia del Renaixement a Catalunya. A l’any 2021, trobar un retaule sencer i inèdit, és una cosa al·lucinant. Aquesta ja és la primera satisfacció. Més endavant, fent la investigació, vaig descobrir que la peça procedia del Monestir de Santes Creus. Segurament al segle XVII, renovaren la capella on es trobava el retaule i aquest es traslladà del Monestir a la granja. Al final, com que s’ha descobert la procedència, la Generalitat es va interessar en el retaule, l’han comprat, i aquest tornarà a Santes Creus. Aquest fet és encara més satisfactori perquè la meva recerca ha ajudat a fer que ara passi a ser patrimoni a l’abast de tothom retornant al Monestir després de quatre segles. 

Retaule de Santa Úrsula procedent del monestir de Santes Creus a Feriarte, 2021. Autor: Alberto Velasco.

Tenint en compte que tu treballes des del poble d’Albatàrrec, com consideres que es poden crear oportunitats laborals fora dels centres com Barcelona o Madrid? 

Hi ha feines que només les pots fer des de centres com Barcelona o Madrid, però d’altres que es poden fer des d’Albatàrrec, Alfarràs o Bujaraloz. El gruix de la feina, el faig a casa i la pandèmia ha permès que les reunions es converteixin en videotrucades i estalvies molts desplaçaments. Ara bé, jo estic en una situació de poder, perquè qui m’encarrega feina, té molt interès perquè li faci segons quin informe, o segons quin estudi i puc decidir com es desenvoluparà aquesta feina, però també és molt necessari veure la peça per no trobar-te sorpreses. 

N’has trobat alguna, de sorpresa? 

Si, és clar. L’exemple més fresc que tinc, és d’una atribució que vaig fer a la zona de Toledo d’una peça medieval. Vaig redactar un informe al propietari i pensava que era una peça inèdita. Malauradament, dos mesos després d’entregar l’informe vaig trobar un article dels anys seixanta on apareixia la peça reproduïda i atribuïda a un altre pintor, però del mateix entorn. Em vaig equivocar de poc, però em vaig equivocar.

Un altre exemple es tracta d’una peça de Bernat Martorell, que es troba en una col·lecció particular. En concret un calvari que prové de l’església de Banyeres del Penedès. En veure el revés de la peça vaig trobar un llangardaix dibuixat amb carbonet. Martorell era un pintor que utilitzava els reversos per fer diferents assajos, o per entretenir-se. Molts d’aquests dibuixos estan publicats, però aquest dibuix, en tractar-se d’una peça que es troba en mans privades, no està publicat i no l’ha vist ningú. Sempre faig la broma de què el llangardaix ha estat cinc o sis segles esperant-me. 

També pots trobar peces falses. De fet, en el discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi vaig parlar sobre falsificacions, principalment sobre un Sant Miquel, meravellós, però fals. En veure les fotografies vaig pensar que era impressionant, però en directe vaig començar a veure coses estranyes. Per darrere la peça era boníssima, amb un suport de principis del segle XVI, però per davant no hi havia clivellat, no hi havia repints. Els hi vaig demanar a l’antiquari que portessin la peça a fer una anàlisi de pigments, reflectografia d’infrarojos, raigs X, un estudi complet. I efectivament, amb l’analítica de pigments en van trobar dos o tres sintetitzats al segle XIX, i, per tant, no corresponia a una peça del XVI. Els falsificadors havien agafat una peça original i l’havien fet més maca per col·locar-la millor al mercat. Continua sent una peça molt interessant, però per estudiar tots els processos del mercat d’art medieval a Catalunya.

També has fet diverses investigacions sobre el mercat artístic d’art gòtic a Catalunya. Quins són els seus inicis i quin lligam hi té amb la creació, a posteriori, dels museus diocesans com el de Vic o el de Lleida? 

Catalunya és un país que ha tingut i encara té una relació molt important amb l’art medieval. Als anuncis de la televisió sempre surt Taüll, el romànic de la Vall de Boí, les catedrals gòtiques, etc. Tanmateix, moltes regions i països europeus tenen aquesta vinculació amb el món medieval. Això s’explica a partir del segle XIX, amb la construcció dels nacionalismes i les nacions, dipositaven les seves arrels en el món medieval per tenir una legitimació històrica. En el moment en què aquest procés agafa força, amb el Romanticisme, la Renaixença, els Neomedievalismes, no només hi ha un interès per recuperar la història, sinó que hi ha també un interès per recuperar els objectes, els testimonis físics del passat. 

Tot aquest procés va en paral·lel amb un altre fenomen, el mateix que va fer William Morris amb les arts and crafts[1]Moviment que sorgeix a Gran Bretanya al 1860. Criticava la fabricació mecanitzada dels objectes i defensava la idea de que guarnir la casa amb objectes fets amb cura millorava la qualitat de vida. … Continue reading. A Catalunya, a finals del s.XIX existeix el debat d’art-indústria on s’embellien els articles d’ús diari emmirallant-se en l’art medieval i en els seus motius i formes. 

A partir d’aquest interès, els col·leccionistes i antiquaris anaven a buscar les peces medievals a les esglésies. Això suposà un buidatge del patrimoni moble dels temples, i com a resultes d’això, es publicà una directriu del papa Lleó XIII convidant als bisbes a fundar museus. Paral·lelament, es comença a impartir als seminaris, a les escoles de capellans, l’assignatura Arqueologia Sagrada, en la qual s’explica que és un calze, que és una creu processional, que és el romànic, el gòtic, etc., per alliçonar-los. A partir d’aquí, és a Catalunya on es creen els primers tres museus diocesans de tot l’Estat espanyol. El primer és el de Vic, el segon el de Lleida i el tercer el de Solsona. Tant a Vic com a Lleida, el bisbe Morgades i el bisbe Messeguer, respectivament, intenten evitar que els capellans venguin aquestes peces oferint les mateixes quantitats econòmiques que els antiquaris, i amb la garantia de que la peça es conservaria a la diòcesi. Així és com neixen els museus diocesans, com a reacció d’aquest despullament de les esglésies catalanes de patrimoni medieval.

Tres imatges de pedra i una de fusta al museu de Vic, 1923. Autor: Josep Salvany i Blanch. Font: Biblioteca de Catalunya.

La importància d’aquests fets recau en el fet que s’aconsegueix aturar, una mica, les vendes de patrimoni. A més, la societat catalana es posà al nivell del reconeixement de l’art medieval que s’estava fent en altres països europeus. Es tracta del moment de consolidació de l’art medieval com l’art nacional de Catalunya.

Com caldria vincular l’estudi i la investigació del patrimoni amb l’actual desprotecció dels béns patrimonials? Tenim casos clars entre els béns declarats Bé Moble d’Interès Local i els usos inadequats i totalment nocius d’aquests.

Evidentment la protecció d’un bé sempre depèn del que en sabem d’aquest. S’ha de tenir una sèrie d’elements referencials, elements arquitectònics, elements materials i immaterials. El problema és que hi ha molts béns en aquest país que poden tenir molt interès en l’àmbit local, com les cabanes de volta, però en l’àmbit nacional català no tenen prou reconeixement. Primerament perquè la llei no els protegeix, i a conseqüència poden desapareixen o arribar a destruir-se. 

Sense anar més lluny, els edificis dels nuclis antics de les ciutats. No totes les ciutats els tenen protegits en la seva integritat, sinó que ho estan alguns elements emblemàtics, a partir dels POUM, per exemple. A Tortosa, van tirar tota una illa de cases que hi havia davant la Catedral per millorar les vistes des de l’altra banda del riu. Això s’ha de fer? Doncs evidentment que no, perquè la història és una superposició de capes i els estrats no només estan sota terra. El problema és que, com passa en molts casos, aquestes cases no tenien cap protecció i això implica que les puguin tirar sense miraments.

La solució és tenir uns catàlegs de béns prou amplis per evitar que aquestes coses passin. Tanmateix, les administracions, siguin locals o autonòmiques, no volen complicar-se la vida, ja que aquesta protecció massiva suposaria tota una sèrie de complicacions pels propietaris a l’hora de fer obres, per exemple, s’haurien de demanar permisos, sol·licitar professionals per fer avaluacions, entre altres.

El mateix passa amb els béns mobles. Jo soc partidari de tenir uns catàlegs de béns mobles, de BCIN, i de béns inventariats amplis, perquè hi ha infinitat de peces molt importants que estan en mans de particulars i que no estan protegides. Malauradament, però, quan es proposa protegir d’ofici, l’Administració no vol entrar-hi, perquè tendeix a ser molt lliberal i aquest és el problema.

Es fa molta recerca, cada vegada més, però en l’àmbit de protecció no sempre té conseqüències immediates per evitar desaparicions. Al final, només se solucionarà si hi ha voluntat dels que manen de dur a terme una política agressiva pel que fa a la protecció patrimonial.

Font: Ab Origine.

Hi ha hagut diverses polèmiques els últims anys, arran que les administracions públiques no han participat en la compravenda de béns mobles o immobles en diversos casos. Per què consideres que existeix aquesta deixadesa a l’hora de fer adquisicions per part de l’administració pública? Quins criteris haurien de tenir en compte?

En formular la pregunta els dos casos que em venen al cap són el de la casa familiar de Francesc Macià a Vallmanya (Alcarràs), i el del Palau Moxó, a Barcelona. Tots dos amb similituds i diferències. 

En el cas de la primera, és una casa que des d’un punt de vista arquitectònic, no té molt interès, sinó que la importancia rau en la història que hi ha darrere. És una finca magnífica per entendre com funcionava una explotació agropecuària a principis de segle XX, o per entendre que va ser la repressió franquista. Permet explicar moltes coses i on el president Macià va passar moltes etapes de la seva vida, només per això ja val la pena. 

Tanmateix, el problema d’aquest espai recau en que les administracions no tenen clar quin serà el pla d’usos d’aquest espai i per això no volen fer la inversió de comprar-ho i arreglar-ho. I no s’entén, perquè al final la casa s’ha de comprar i ja sortirien usos. Per exemple, és un lloc ideal per instal·lar un centre de creació on es poguessin relacionar l’art i la natura, i tots els discursos sobre la pagesia que s’han estès tant a partir de la pel·lícula «Alcarràs».

Pel que fa al segon cas, es tracta d’una casa que s’havia conservat des del segle XVIII fins al dia d’avui, amb tots els interiors barrocs, el mobiliari, la decoració, etc., un espai increïble per entendre que era un palauet de la burgesia de Barcelona. Malauradament, l’any 2017 es va desballestar complet, es va subhastar tot el mobiliari i posar en venda la casa. Aquell palau havia d’estar protegit per tot el seu interior, el mobiliari, l’arquitectura. El propietari està en tot el seu dret de vendre-ho, però l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat haurien d’haver-se atrevit i protegir-lo perquè l’edifici no acabés transformat en apartament de luxe i la seva decoració interior, completament dispersada.

Interior del Palau Moxó, any 2012. Font: Wikimedia Commons.

Les administracions també haurien pogut entrar a la venda i fer una oferta per comprar la casa. L’argument dels polítics que han estat al càrrec del Departament de Cultura i l’Ajuntament de Barcelona ha sigut que no hi ha diners per a tot, per hi ha determinades operacions que s’han de fer. La venda del Palau Moxó i el seu mobiliari va ser una salvatjada i no hauria d’haver passat. Va ser un fracàs absolut de la societat davant la valoració dels béns patrimonials, i una ensulsiada cultural enorme.

En aquest sentit, al estar pendent de moltes subhastes i antiquaris faig sempre oferiments al Departament de Cultura de peces que trobo i considero que han d’adquirir ells. La resposta moltes vegades és que no hi ha pressupostos per tot, però hi ha operacions que s’han de fer. El retaule de Santes Creus que comentava prèviament, no podia tornar al menjador d’una casa privada, i va aconseguir-se recuperar per al patrimoni públic. Si no es tenen diners doncs s’han de buscar, però el que va passar al Palau Moxó, no es pot repetir. 

A tall de cloenda, quina creus que serà la teva trajectòria laboral en un futur i quins valors consideres que ha de tenir algú que es dediqui al món de l’art i del patrimoni artístic?

Feia temps que tenia ganes d’una certa llibertat. Considerava que al Museu de Lleida ja havia donat el que podia donar i vaig decidir marxar. Generalment, a l’Administració es tenen una sèrie de vicis que acaben pervertint una mica el sistema i a mi em cremava molt el fet de no poder desenvolupar les exposicions temporals que volia, no poder fer més recerca, i haver de fer diverses feines administratives que m’avorrien soberanament.

Font: Ab Origine

El que més m’agrada és el procés de la descoberta. Per mi és molt més addictiu el procés de recerca que finalment trobar la peça en si. M’agrada molt poder entrar a cases, trobar peces inèdites, veure coses increïbles. I, naturalment, donar-les a conèixer a través de publicacions. Dubto molt que torni a treballar a l’Administració, i això que he tingut diverses ofertes, sobretot quan vaig deixar el Museu, tant laborals, com de direcció a l’administració, com polítiques, que vaig rebutjar. Ara mateix estic de meravella, faig classes a la UdL i a la UOC. La meva contribució al sistema públic ja el faig i en l’àmbit laboral, vull passar-m’ho bé.

I pel que fa als valors, en la meva feina actual s’ha de tenir rigorositat, professionalitat i tenir el cap a lloc, perquè el món del mercat de l’art, és un món que mou diners i pot ser perillós. Et poden intentar subornar perquè atribueixis una peça a canvi de diners, però aleshores et pots desprestigiar a tu mateix, i finalment et perjudicaria més. Igualment, qualsevol que es dediqui al patrimoni artístic, principalment ha de tenir consciència patrimonial, tenir ganes d’investigar, i de difondre el patrimoni, perquè la gent no especialista el valori de la mateixa manera com ho fem nosaltres. La nostra missió és una mena d’apostolat, anar predicant la paraula del patrimoni. Penso per exemple en la Seu Vella de Lleida, no trobaràs cap lleidatà que no l’apreciï, però clar, hi ha molts altres elements patrimonials, potser no tan coneguts, que també s’han de valorar amb la mateixa fermesa.

Notes a peu de pàgina
Notes a peu de pàgina
1 Moviment que sorgeix a Gran Bretanya al 1860. Criticava la fabricació mecanitzada dels objectes i defensava la idea de que guarnir la casa amb objectes fets amb cura millorava la qualitat de vida. Donà lloc al Modernisme, a l'”Art Noveau” a França, o al “Jugendstil” a Alemanya, entre altres.

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Fitxa Técnica

Nom: Alberto
Velasco
Gonzàlez
Trajectòria acadèmica: Doctor en Història de l'Art per la Universitat de Lleida i membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, fou conservador del Museu de Lleida durant dotze anys i actualment es dedica a la catalogació, identificació, cerca i autentificació, entre altres, d'obres d'art per entitats públiques i privades i col·leccionistes privats. És professor a la Universitat de Lleida i la Universitat Oberta de Catalunya i a més, ha estudiat el col·leccionisme i el mercat artístic durant el segle XIX a Catalunya, les formacions de col·leccions diocesanes, o la salvaguarda del patrimoni religiós català durant la Guerra Civil Espanyola. És autor de llibres com Fragments d'un passat. Pere Garcia de Benavarri i el retaule de l’església de Sant Joan de Lleida (2012), Spanish Paintings from 14th to 16th Centuries (2019), Les falsificacions d'art medieval a Catalunya (2022), entre altres.

Per citar aquesta publicació

Equip Editorial; Cebolla Nicuesa, M. (2022) "«Si l'Administració no te diners doncs s'han de buscar, però el que va passar al Palau Moxó, no es pot repetir.» - Entrevista a Alberto Velasco", Ab Origine Magazine, 76(setembre) [en línia].

Relacionat