«Quan parlem del Twitter d’un arxiu no hem de tenir por a ser propers amb la ciutadania» – Entrevista a Laura Fortuny

Una tarda de gener, part de l’Equip editorial es desplaça fins a la ciutat de Barcelona per entrevistar a Laura Fortuny, arxivera i gestora documental. Ens citem a l’emblemàtica porta de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, on conversem una estona. Finalment, decidim desplaçar-nos a un bar de l’avinguda de la Catedral on ens disposem a iniciar l’entrevista:

Abans de tot, i per tal de posar-nos en el context d’un arxiu històric, ens podries explicar breument les funcions que se t’atribueixen com arxivera en l’àmbit de la divulgació històrica?

Actualment, les meves funcions estan molt delimitades al tractament documental i això fa que en vegi de molt diversa. Les meves funcions en l’àmbit de la divulgació són més aviat de suport, tot i que a banda he anat fent la meva [riures]. Però sobretot faig tractament documental de fons personals, institucionals i, particularment, dels fons del Consell de Cent i de l’Ajuntament modern, que podríem dir que és el nostre fons principal: del fons municipal, per dir-ne d’alguna manera.

En relació amb la divulgació, si mentre tracto la documentació trobo quelcom que pot ser interessant passo report als responsables de les xarxes socials per tal que la puguin adaptar al format que correspongui.

Arran de la pandèmia semblaria que s’ha accentuat, encara més, la divulgació històrica a Internet i, en particular, a les xarxes socials. És en aquest moment que  comences a realitzar fils a Twitter divulgant documents en relació amb la història de la ciutat de Barcelona? Ens podries explicar com sorgeix aquesta iniciativa?

Tot va començar perquè, en un inici del confinament, les tasques de la meva feina eren molt rutinàries i vaig començar a observar patrons a la documentació que podien ser interessants. Mitjançant la meva feina disposava de molta informació de fons inèdits que considerava molt rics i vaig decidir divulgar-los per Twitter.

En aquell moment, però, no tenia massa seguidors. Ho vaig fer més per entretenir-me a mi mateixa i als meus companys de feina, que estaven igual d’esgotats. El confinament va ser una època d’explosió creativa de molta gent, perquè estava tancada a casa sense saber massa que fer i per distreure’s intentaven apropar els seus camps de feina als altres per tal d’entretenir-los.

Aquests fils em van semblar una molt bona manera d’entretenir els meus seguidors (que no recordo si en aquell moment eren poc més de tres-cents). Em vaig marcar una periodicitat de dues setmanes per fil, per tenir una mica de motivació per viure [riures]; i hi anava sintetitzant allò que m’interessava de la documentació sobre la qual estava treballant en aquell moment.

Font: Ab Origine

Ràpidament, els teus fils van agafar embranzida i van començar a tenir moltes interaccions. En són bons exemples el recull de noms inèdits de Ciutat Vella, les mostres de les muralles i portals de la ciutat de Barcelona o dels detalls del gravat de la ciutat de Barcelona d’Alfred Guesdon. T’esperaves aquesta bona resposta en fer-los? Quina creus que ha estat la fórmula del seu èxit?

La veritat és que no m’ho esperava per res del món. Jo el que volia era entretenir els meus companys i, en el cas que algun historiador mostrés interès en aquesta documentació inèdita, que aquesta fos consultada. Tot va començar molt d’estar per casa; en cap cas m’esperava arribar al “gran públic”, tenir repercussió a mitjans o provocar aquest interès.

De fet, a més de la sorpresa també em va espantar una mica, perquè comences a fer fils per a tu de forma molt casolana i, de sobte, tens la pressió de rebre cinc-cents o mil seguidors per cada fil nou; o d’acadèmics i gent rellevant que els recomanava públicament. Encara que no ho pugui semblar això hi suma molta pressió. D’altra banda, també ho agreixo perquè tot plegat ha donat visibilitat a la meva feina i a la dels arxivers: sobretot això.

En relació amb la fórmula de l’èxit, no considero que n’hi hagi una que funcioni per a tothom. Els arxius són quelcom que la gent mira amb molt de respecte i des de molt de lluny: no s’ho senten seu. En canvi, tu ets a casa teva al sofà mirant Twitter, vas veient una persona que parla d’arxius i de sobte els hi resulta molt més proper, més seu.

Al final aquesta era la meva intenció, que la documentació que és pública, els ciutadans se la fessin seva. Crec que una de les claus és escriure’ls amb un llenguatge més planer, sense elevar-lo molt. Potser no seran interessants per a tothom, però ben segur que tenen un públic (almenys m’interessen a mi i al meu entorn, que els hi consulto!) [riures]. Els gifs també ajuden molt, però sobretot, les imatges: tenir imatges de la documentació ajuda al fet que entri per la vista i la gent no perdi l’interès.

En definitiva, per mi el que és important són les imatges, que siguis proper amb la gent i fer una mica de brometa, que tothom s’ho pren bé. No crec que això sigui el secret del meu èxit, sinó el secret d’una bona comunicació a través de les xarxes socials.

Arran de tot l’explicat, creus que els arxius podrien sumar aquesta fórmula a la divulgació dels seus propis fons documentals? Quina consideres que és la situació de la difusió dels arxius públics catalans mitjançant internet i les xarxes socials?

Crec que el meu relatiu èxit, la meva aparició a les xarxes com arxivera i divulgadora, ha servit perquè la gent digui: «doncs no sembla tan difícil» [riures] i també per desmitificar la divulgació a les xarxes.

Les administracions públiques tendeixen a pensar que la divulgació i les xarxes socials s’han de tractar des d’un punt de vista molt institucional. I és veritat! Hem de ser formals amb les comunicacions, sobretot si parlem d’ajuntaments grans. Però quan parlem del Twitter d’un arxiu no hem de tenir por a ser propers amb la ciutadania i posar-nos a la seva alçada: perquè al final el que volem és que el que hi ha als arxius els hi arribi, perquè és seu!

Crec que estem en un moment en què molts arxius estan prenent nota: fan bons fils i col·laboren amb historiadors que els hi ajuden. Penso que estan [estem] arribant a la conclusió que la institució no perdrà la seriositat per fer fils i dur la comunicació a un nivell que no sigui purament acadèmic.

De fet, penso que és el contrari: aquesta comunicació més propera dona valor! I tant valor té una bona comunicació feta a les xarxes socials com un bon article acadèmic. Són mitjans diferents per arribar a públics diferents. I tots plegats són vàlids!

Font: Ab Origine

D’altra banda, sovint sembla que els mitjans de comunicació tradicionals mostren poc interès en la divulgació dels arxius i la seva tasca; i que, en alguns casos, cometen errors que podrien ser fàcilment evitats. Per exemple, no és estrany trobar notícies on historiadors «descobreixen» documents a arxius (els quals sabem que han estat prèviament identificats, classificats i descrits per arxivers). Com han d’actuar els arxius en relació amb els mitjans de comunicació per tal que la seva imatge i pràctica no quedi distorsionada?

És una pregunta molt complicada i, d’altra banda, clàssica [riures]. Evitar aquests problemes cal que l’arxiu tingui una bona divulgació i una bona relació amb els seus usuaris, particularment amb els historiadors i investigadors.

Crec que aquestes problemàtiques passen per una mala comunicació entre les institucions arxivístiques i els historiadors. És un agermanament una mica forçat que crec que hauríem de millorar. I perquè hi hagi aquest canvi aquest passa perquè els arxivers tinguem un punt de vista molt humil de la nostra feina. Al cap i a la fi, nosaltres no fem investigació, sinó que posem a disposició els recursos de les nostres institucions mitjançant els instruments arxivístics que tenim.

Els arxivers tenim molt a dir, però nosaltres no fem recerca històrica. El nostre paper és de rereguarda: de salvaguarda de la documentació, de divulgació dels fons, etcètera. Crec que és un afer discutible i sobre el que hauríem de discutir.

Per sort, no tot el panorama comunicatiu és igual. Mitjans com el Núvol, en col·laboració amb l’Associació de Professionals de l’Arxivística i la Gestió de Documents de Catalunya, dediquen la secció Arxipèlag per versar sobre els arxius, l’arxivística i la seva relació amb el món cultural i artístic, entre d’altres. De fet, fruit d’aquesta col·laboració l’any 2020 també sorgí una revista monogràfica centrada en el Dia Internacional dels Arxius. Creus que aquest és el camí a seguir en la divulgació dels arxius i l’arxivística? Ens cal que més mitjans segueixin l’exemple del Núvol?

Sí, és l’exemple a seguir. Tot i això, trobo que calen més mitjans i els arxivers, com a professió, hem de sortir a buscar-los: perquè no ens els regalarà ningú.

El panorama actual sempre està ocupat. Sempre hi ha alguna cosa que ocupa l’atenció de l’usuari, del lector. Si tu no busques l’escletxa per on mostrar-te i que la gent s’interessi, aquesta no ho farà; i a vegades aquesta l’escletxa és Twitter, o mitjans que siguin només per arxivers, però que tinguin una visió de divulgació més oberta al públic, per dir-ho d’alguna manera.

És possible que aquest sigui el mètode perquè siguem, no més apreciats, però si millor socialment entesos com un interlocutor vàlid envers la història i la gestió documental. Aquesta és una escletxa en la qual aprofundir i continuar treballat com a professió.

Font: Ab Origine

Amb motiu de la Setmana Internacional d’Arxius de 2021, des del podcast Gent de Merda es va realitzar un programa especial a l’Arxiu Nacional de Catalunya on vas ser convidada juntament amb altres joves professionals de l’arxivística com la Paula Gomila, l’Adrián Cruz i en Christian Moreno. Podríem dir que la intenció d’aquest era la divulgació de l’arxivística i els arxius entre un públic jove. Com valores aquesta iniciativa? Com podríem continuar aproximant la divulgació dels arxius i la gestió dels documents entre un jovent potser poc conscient o interessat en aquests àmbits?

Clar, és el que et comentava abans, de què hem d’utilitzar els mitjans que fan servir els nostres interlocutors i, si això passa per TikTok, doncs passa per TikTok. Jo no seré una professional vàlida per aquesta xarxa social, però algú s’hi hauria de posar. Hem d’intentar fer arribar la nostra feina a través dels mitjans que fa servir el públic més jove i apropar-nos-hi.

Els podcasts també són una boníssima manera d’apropar-nos a les seves maneres de fer. Twitter també és una xarxa social molt útil, però potser és més per a millennials crescudets [riures]. Hem d’incidir en les xarxes socials que el públic més jove empra: amb més contingut audiovisual i més dinamisme. Tanmateix, tot això ja implica d’un altre tipus d’infraestructura de la qual els arxius no en disposen.

A tall de cloenda, cal fer palès que, independentment dels mitjans, l’Associació de Professionals i Gestors de Documents de Catalunya i diversos arxius també destinen esforços per difondre l’arxivística al gran públic. Son exemple d’aquesta tasca el seu diari digital, la DaDa; o el podcast Barcelona AMB Paraula d’arxiu de l’Arxiu Municipal de Barcelona. El futur de la divulgació dels arxius passa per mitjans gestionats per arxivers?

Crec que ha de ser un element més. És a dir, al final tot és divulgació i no crec que s’hagi de descartar cap opció. El que vull dir és que la divulgació ha de passar per tot arreu: per tenir mitjans, per fer divulgació interna, per col·laborar amb altres organitzacions, etcètera. Perquè la divulgació consisteix a arribar a tothom que puguis a través de tots els mitjans existents.

És evident que hem de tenir els nostres propis mitjans, perquè és a través d’aquests amb els quals ens representarem tal com volem veure’ns i amb la visió que volem donar de nosaltres mateixos. Però per aconseguir aquesta visió també hem de col·laborar amb altres mitjans per fi que aquesta esdevingui natural; perquè si no acabarà sent una imposició. Per tal d’assolir això els arxivers hem d’aconseguir estar al punt de mira de tothom i, també, de nosaltres mateixos.

  • (St. Esteve de Palautordera, 1993). Graduat en Arqueologia (UAB) amb menció en Hª medieval, Màster en Formació del Professorat (UdG) i Màster en Arxivística i Gestió de Documents (ESAGED-UAB). Actualment cursant un postgrau en Implantació de Projectes de Gestió de Documents Electrònics (EDRMS) (UOC) i treballant a l'administració judicial.

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Fitxa Técnica

Nom: Laura
Fortuny
Bonet
Trajectòria acadèmica: (1992, Barcelona). Grau en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona, Màster en Arxivística i Gestió de Documents per l'Escola Superior d'Arxivística i Gestió de Documents de la Universitat Autònoma de Barcelona i Màster en Gestió Documental i Informació a les Empreses (MGDIE) per la Universitat de Barcelona. Ha estat tècnic d'arxiu en diverses empreses i institucions i des de 2017 és tècnic superior d'arxiu a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Des de 2021 és professora de diplomàtica a l'Escola Superior d'Arxivística i Gestió de Documents.

Per citar aquesta publicació

Equip editorial; Garcia Solé, G. (2022) "«Quan parlem del Twitter d'un arxiu no hem de tenir por a ser propers amb la ciutadania» - Entrevista a Laura Fortuny", Ab Origine Magazine, 69(gener) [en línia].

Relacionat